Segons es pot llegir a la premsa, els entrenaments a que estan sotmesos alguns esportistes professionals, resulten, especialment per als que com el sotasignat entenem l’esport com una forma de lleure, una autèntic mal són.
Exemples n’hi ha uns quants: l’entrenador del piragüista David Cal, que ha estat medalla d’or, ha dit que es va posar a plorar quan va tornar a veure al seu fill d’un any, després d’haver estat aïllat durant tres mesos en un poble de Lugo amb el seu pupil, concentrats exclusivament a entrenar, amb la família lluny.
Res comparat, però, amb altres casos, en especial els d’alguns xinesos:
A Wu Minxia, la guanyadora de l’or olímpic en trampolí tres vegades seguides, a Atenes, a Pequin, i ara a Londres, no li van dir que s’havien mort els seus avis fa un any, ni que sa mare patia un càncer, per a que no afectés a la seva preparació i no desviar l’objectiu de tornar a guanyar la medalla d’or.
"Mai vam parlar amb ella del que passava a casa" ha dit el seu pare. "Fins i tot, quan l'àvia va morir, va ser com si tingués una premonició i ens va trucar preguntant si estava bé. Vam haver de mentir. Ha estat així durant molts anys, lluny de nosaltres i dedicada només a entrenar. Fa temps, que sabem que la nostra filla no ens pertany completament".
Wu Minxia |
No és estrany, així, que amb els mètodes a que estan sotmesos els xinesos, guanyin moltes medalles als Jocs. Una mostra del que fan, ja de molt petits, per preparar-los, es veu en aquest vídeo que circula per la xarxa:
Òbviament, això no és esport. Ni de bon tros.
Miquel Pucurull