A l’esquerra, i enllaçant amb l’
Avinguda del Doctor Marañon, ens farà costat el
Mini Estadi. No sé si és gaire sabut que ocupa l’espai d’una antiga pista d’atletisme de cendra de 350 metres de corda, que formava part de les instal·lacions del Barça. Tindrem una lleugera pujada al començar l’avinguda, que s’anirà fent més pronunciada a mesura que la pujarem, tot i que no matarà a ningú. En plena pujada ens trobarem el
Bowling Pedralbes a l’esquerra, una bolera que està aquí des de fa més de 30 anys. Si hi aneu (avui no, que esteu per una altra cosa), no us perdeu les magnífiques patates braves que tenen (les bitlles i les boles és el de menys).
 |
| Club del Polo. Anys seixanta |
Passada la bolera ens faran costat les instal·lacions del
DiR, una de les disset o divuit que n'hi ha a Barcelona, i una mica més amunt el
Reial Club de Polo.
La cadena de gimnasos DiR es van fundar l'any 1979 al Guinardó (aquest
per davant del qual passarem es va inaugurar el 1999) i ho va fer amb
les sigles DyR (Deporte y recreación) per imperatius de l'època. Aviat
però, va substituir la i grega per la llatina. El Polo es va fundar el
1897 per jugar al polo i fer equitació, que es practicaven en un
hipòdrom de Cantunis i més tard al Parc de la Ciutadella i a Can Ràbia, a
Sarrià, fins que no van traslladar-se aquí en el 1932. Molt aviat va
començar a jugar-se al tennis i al hoquei sobre herba, esport molt
destacat de l’entitat, i també, molt més recentment, atletisme popular.
De ben segur que avui, més d’un i de dos dels seus membres estaran fen
aquesta cursa. No cal dir que el Polo és un club de l’alta burgesia de
Barcelona, on per entrar-hi, a banda de tenir molts quartos, fa falta
que dos socis t’avalin.
Un petit esforç més i arribarem a dalt de tot d’aquesta
Avinguda del Doctor Marañón,
un metge que deia que el més gran avenç de la medicina era l’invent de
la cadira... perquè permetia seure i escoltar al malalt. A dalt de tot
ens trobarem la
Diagonal, i en girar a la dreta, per baixar-la, el senyal del
Km 1.
Km 1 al 2
De la
Diagonal en farem dos quilòmetres i mig, gairebé tres, i passarem per davant de llocs i edificis d’allò més interessants. En primer terme, a la nostra esquerra tindrem la facultat d’
Arquitectura i la d’
Aparelladors; en front la d’
Economia i la de
Sociologia. Una mica més avall la d’
Enginyeria i la de
Química...no en debades estem en plena Zona Universitària.
 |
| Façana de l'Escola d'Arquitectura |
Poc desprès d'enfilada la Diagonal cap avall, passarem per davant de l’
Escola Superior d’Arquitectura. Si aixequem la vista a dalt de tot de la façana hi veurem una taca que que hi és des d'un dia de març de 1974. Un regalim d’un pot de pintura vermella que els estudiants varen llançar des d'una finestra als
grisos que els assetjaven perquè protestaven per l’execució de
Salvador Puig Antich. Ningú no l’ha esborrat, ni espero que ningú ho faci. És un testimoni d’una època. No s'ha d'oblidar que la mort a garrot vil d'aquest noi va ser la del darrer executat per l'antic règim dictatorial de l'Estat espanyol.
 |
| Cartell any 1951 |
Els que som ultra-veterans recordarem que aquest indret de la Diagonal formava part del circuit de la cursa automobilista
Peña Rhin que se celebrava en els anys quaranta i primeries dels cinquanta. S’havia començat a fer a Vilafranca l’any 1921, però a mesura que els cotxes corrien més, els organitzadors, que es reunien en un cafè de la Granvia de Barcelona anomenat
Oro del Rhin, d’aquí el nom, van desplaçar-la a Pedralbes. En aquella època, és considerava que el de Pedralbes era el circuit urbà
més ràpid del món: amb una recta -el mateix lloc per on estem passant
nosaltres- de gairebé 2 quilòmetres, on els bòlids del moment agafaven
una velocitat de fins a 280 km per hora. L’any 1951 es va convertir en
prova puntuable pel campionat del món i va guanyar l’argentí
Juan Manuel Fangio, un mite del volant, amb un Alfa Romeo. El 1954 va ser el darrer any de quants es va celebrar.
La Diagonal també té connotacions atlètiques. A banda de que és un lloc on molts hi entrenen, fa molts anys, per la que lavors es deia Avenida del Generalísimo, es corria bona part de la cursa
Jean Bouin per a atletes federats, que començava a Esplugues i acabava a l’Arc de Triomf. I per la Diagonal s'hi corren un parell de quilòmetres de la
marató de Barcelona, també la nova cursa Diagonal organitzada pel
Dir, i no sé si me'n deixo alguna altra.
Però tornem on estàvem: poc desprès del Km 1 passarem per davant del
Palau Reial de Pedralbes, un regal d’
Eusebi Guell, un senyor que tenia molts duros, a la corona espanyola, que la feia servir de residència dels reis quan venien a Barcelona abans de la guerra, i també del generalísimo desprès, aquest les poques vegades que ens visitava. Una mica més enllà, també a l’esquerra, hi veurem la
Facultat de Dret, la segona que es va construir a la zona desprès de la de
Farmàcia, que està al davant.
 |
| Missa a la Diagonal |
Més endavant travessarem l’espai que va servir per a una missa multitudinària que es va fer durant el
Congreso Eucarístico Internacional l’any 1952, on ara hi ha la
Plaça Pius XII i on hi trobarem l’indicador del
Km 2. Un espai que, ara llueix molt, però en els anys anteriors al Congreso estava ple de barraques on hi malvivien famílies sense recursos. Les van enderrocar -els habitants van anar a parar a uns blocs de cases de Montjuïc- per poder celebrar la missa que va aplegar milers de feligresos i donar una bona imatge al món. Una imatge falsa, però que hi farem.
Km 2 al 3
Com que baixarem pel lateral dret de la Diagonal ens faran costat els elements que estan en aquest costat de l’avinguda. En un no res trobarem les torres de
la Caixa i
el Corte Inglès, justament el lloc on hi va haver durant molts anys l’
asil del Buen Consejo a càrrec de las dominiques "para mantener gratuitamente, instruir y moralizar a jóvenes descarriadas". Més tard, des d’acabada la guerra fins el 1955, va ser una una presó de dones. Una petita placa en un lateral de la façana dels magatzems recorda això últim. El que no diu la placa és que hi van haver milers de dones empresonades en aquells funestos anys de la postguerra, i onze d’elles hi van morir afusellades. Passem-hi ràpid, mai més ben dit.
Tirant avall de la Diagonal passarem uns jardinets, els de l’activista feminista
Clara Campoamor abans de l’
Hotel Hilton i de l’
Illa. L’hotel és propietat de
Paris Hilton, aquella multimilionària que ha tingut no se sap quants afers amb homes i dones (ha declarat sempre la seva bisexualitat), i el complex comercial de l’Illa ocupa una bona part de l’antic
Hospital de Sant Joan de Déu, ara a Esplugues.
 |
| Entrada a la Sala Bikini. Anys cinquanta |
A l’interior de l’Illa hi ha la discoteca
Bikini, nom d’una sala de festes mítica que hi havia en el mateix lloc que ara hi ha la botiga Decatlon. Considerada com una de les sales on hi va anar la gent guapa de Barcelona durant molts anys, va obrir en els anys cinquanta i va tancar a les primeries dels noranta. El Bikini era un local a l’estil americà on es podia ballar amb orquestra, jugar en un minigolf o jugar a bitlles en la seva bolera. Curiosament, quan el local es va inaugurar el 1953, el biquini -el banyador de dos peces que havia estat inventat sis o set anys abans a França prenent el nom de l’atolón del Pacífic on Estats Units havia provat una bomba atòmica feia quatre dies- estava prohibit a Espanya.
Un apunt: la presentació del cotxe Seat 600 es va fer al Bikini, tal era la importància que tenia la sala. Un altre apunt més: a la cafeteria del local hi servien uns entrepans calents de pa de motllo amb formatge i pernil dolç que duien aquest nom. Va ser el primer lloc de Barcelona on els feien, i va arribar a ser tan típics que se’ls va acabar de conèixer amb el nom de la sala.
A la meitat del pas per davant de l’Illa, precisament, hi veurem l’indicador del
Km 3. Mirarem el crono per veure a com anem i estarem contents del ritme. Però compte, no ens enganyem, estem en un tram de baixada. Un, que acostuma a entrenar per la Diagonal, nota un gran diferència entre pujar-la o baixar-la. A més a més, fa poc que hem començat. No ens fem trampes al solitari. Per cert, ja que en parlem, la Diagonal, el passeig del costat muntanya, és un lloc on hi entrena molta gent. Cada cop hi ha més corredors i corredores que hi fan els seus quilòmetres, i fins i tot, alguns hi fan sèries.
Km 3 al 4
Seguirem baixant per la
Diagonal fins a la
Plaça de Francesc Macià. Abans d’arribar-hi passarem per davant de l’
edifici Atalaia a la cantonada amb la Avinguda de Sarrià.
 |
| Edifici Atalaia |
En aquest immoble de color blanc i vint-i-tres plates s’hi va perpetrar un crim fa anys, que va commocionar l’opinió pública. Es va descobrir el cadàver d’una dona assassinada en un abocador del Garraf pocs dies desprès que els familiars havien denunciat la seva misteriosa desaparició. L’últim cop que va ser vista en vida havia estat entrant a l’
edifici Atalaia, on va ser trobada en el onzè pis, morta per asfixia. L’autora material va ser també una dona, que pocs dies desprès de descobrir-se el succés va anar al pis i el va incendiar per destruir proves. Tanmateix, la van enxampar i va ser condemnada a 24 anys de reclusió. La macabra anècdota no s’acaba aquí: en els dies de la desaparició del cos de la pobra dona, dos delinqüents van extorquir a la seva família simulant un segrest i exigint una quantitat de diners, amenaçant al marit que en cas que no pagués la tallarien a trossos. Van ser detinguts quan es disposaven a cobrar el rescat en una discoteca de Molins de Rei. Com una mica més amunt, quan passàvem per davant del que fou una presó, alleugerirem el pas per passar-hi de pressa.
Travessarem l’Avinguda de Sarrià, i amb quatre passes arribarem a la
Plaça Francesc Macià. Un se n’adona, en recordar que un mossèn irlandès, el padre Peyton, va aplegar una munió de barcelonins l’any 1965 en aquest lloc per resar el rosari, que hi ha coses que han canviat molt. Milers de persones - com dèiem fa poc que va passar uns anys abans una mica més amunt- van omplir la plaça (llavors es deia Plaça Calvo Sotelo) i els carrers del voltant, Diagonal inclòs. Era un predicador que voltava per tot el món promovent el
Rosario en familia a través de les emissores de ràdio. El seu lema era “La familia que reza unida permanece unida”. Es deia que en algunes ciutats havia congregat a molta gent (dos milions a Sao Paulo; 800.000 a Barcelona...), el que és cert és que era molt famós. Va produir fins i tot una pel·lícula, i allà on anava era capaç de reunir tants feligresos com el Papa.
 |
| El Club Patin en primer terme. |
Haurem abandonat la Diagonal a la Plaça Francesc Macià girant a la dreta per baixar per l’
Avinguda de Josep Tarradellas. Fa anys, just on farem el gir, a la cantonada de la plaça i fent xamfrà
amb el carrer d’Urgell, hi havia una petita instal·lació esportiva
anomenada el
Club Patin. Fou un dels primers llocs on es
practicava l’hoquei sobre patins a Catalunya. Inaugurada el 1945, a
banda de jugar-s’hi partits d’hoquei, el jovent hi anava a patinar. No
va durar gaire. L’any 1958 va deixar de funcionar i s’hi va aixecar
l'edifici d'oficines que hi ha ara.
Aviat, baixant per Josep Tarradellas, passarem per l’espai -poc abans de creuar l’Avinguda de Sarrià- on fins no fa gaire hi va haver el monument a José Antonio, el fundador de la Falange Española. Va ser aixecat, curiosament, molts anys desprès d’acabada la guerra, el 1964 concretament. I tot i que un cop mort en Franco van ser retirats del monument els símbols del jou i les fletxes i la imatge de José Antonio, no va ser enderrocat del tot fins no fa gaire, el 2009. Avui, feliçment, hi haurà, precisament aquí, l’indicador del
Km 4.
Km 4 al 5
L’
Avinguda Josep Tarradellas fa baixada, la més pronunciada de tota la cursa. Compte, però, que encara no estarem ni a la meitat. I desprès agafarem
Entença, que puja. Una curiositat: el nom de l’avinguda va ser fins el 1988, el de
Infanta Carlota (ho recorda el rètol d’alguns establiments, o el d’un edifici, Nuñez Infanta). S’honorava així a la filla del rei d’Espanya, Carles IV, que va ser casada amb el rei Joan VI de Portugal. La histografia espanyola del segle passat veia a la Infanta Carlota Joaquina com un exemple de moral i virtuts. Però molts historiadors portuguesos la descriuen com una dona manipuladora que va enverinar al seu marit amb taronges xopes d’arsènic.
Tirant avall passarem el carrer de Gelabert, a la nostra dreta, on hi va haver un local, a tocar de l’avinguda, anomenat
Abraxas. Va obrir el 1972 i en deien “l’espai màgic”, on es podia escoltar música psicodèlica, comprar llibres de ciències ocultes o saber del teu futur per part d’alguna experta en tarot. Els dimarts feien conferències sobre control mental, curacions, astrologia...una bona oferta per als amants de l’esoterisme. Va tancar l’any 1995.
 |
Monument a Josep Tarradellas |
Just en el punt on deixarem l'
Avinguda de Tarradellas per pujar pel carrer d’
Entença, a la cruïlla amb el carrer de Paris i Berlín, hi veurem un monument
abstracte en honor de
Josep Tarradellas, aquell polític carismàtic que
va ser el primer president de la Generalitat restaurada després de 40
anys. De ell li recordarem sempre la històrica frase “Ciutadans de
Catalunya, ja soc aquí!”, a la Plaça de Sant Jaume, quan va arribar
procedent de l’exili. Una frase d’un gran valor simbòlic, pronunciada
per qui havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana i havia
mantingut viva l’esperança de molts catalans en recuperar els valors
democràtics. Una futilesa: també se’l recorda, preocupat per les formes,
com a qui obligava a tots els seus col·laboradors, i fins i tot els
que s’acostaven a la Generalitat per a qualsevol cosa, a que duguessin
corbata. A mossèn
Xirinachs, per exemple, que mai en duia, un dia que el
va rebre li va deixar anar: “Què, mossèn, d’excursió, eh?”.
És poc conegut que sota del monument a Tarradellas hi ha un refugi antiaeri utilitzat durant la guerra pels veïns de la zona. Se’l van trobar fent unes obres per a un pàrquing subterrani. Té una longitud de 139 metres i una amplada d’1,40 metres. Disposava de dues entrades, ara tapades, amb escales per baixar a una profunditat d’11 metres.
Tirant amunt del carrer
Entença ens acolliran unes agradables voreres, molt ben cuidades. Passarem per davant del
Col·legi Paideia per a nens discapacitats. L'escola, el nom de la qual significa
educació del ciutadà en grec, s'ha construït en un lloc que va ser fins no fa gaire la
Colònia Castells. Una mena d’illa rural en mig d’una de les zones més cares de la ciutat, amb cases petites i pintoresques però insalubres. Dataven del segle XIX i foren construïdes per albergar els treballadors d’una fàbrica de vernissos que hi va haver a prop.
Deixarem el carrer d’
Entença i agafarem la
Travessera de Les Corts, amb el
Col•legi Pare Manyanet al xamfrà de la dreta, una escola on destaquen molt la pràctica dels esports, en especial la natació, davant de la qual hem de trobar el senyal del
Km 5.
Km 5 al 6
Travessera enllà, passarem per davant de l’
edifici de la Direcció dels Mossos d’Esquadra, un organisme que està dirigit actualment per un maratonià, per cert, i una mica més endavant, travessat el carrer de Numància, passarem el començament del petit carrer de
Joan Gamper, el suïs que fou el fundador de FC. Barcelona.
 |
| Joan Gamper en un cromo de l'època |
Gamper és un dels pocs personatges relacionats amb l’esport als que se li ha posat un nom de carrer a Barcelona. D’ell se’n sap moltes coses. Una d'elles és que va fundar el Barça perquè no el van voler com a jugador d'un equip de la ciutat, el Català FC, perquè era estranger. Aleshores, juntament amb altres estrangers que tampoc els volien, va decidir crear un altre club i el va registrar com Futbol Club Barcelona. Potser una altra no gaire coneguda de Joan Gamper és que, a més a més de bon futbolista -va marcar un munt de gols – era també un bon atleta. L’any 1899 va participar en una cursa de 800 metres que havia organitzat ell mateix; es va fer al voltants de del que ara és l’Hospital de Sant Pau, i va quedar segon.
A la nostra esquerra tindrem un complex d’habitatges de color blanc que ocupen el que fou el
Camp de les Corts. Aquí hi jugava el Barça abans de fer-ho en el Camp Nou. Al grup de cases li diuen “La Colmena” i no els falta raó. Una curiositat: en una d’aquestes cases hi va viure el jugador
Ladislau Kubala els darrers anys de la seva vida (va morir l’any 2002). Ell, cal recordar-ho, va ser qui va ajudar a fer gran el Barça, i en el seu honor hi ha un passatge en l’interior del complex que duu el seu nom. Honor minso, s’ha de dir, tenint en compte el que va significar per a la ciutat i el Barça, aquest hongarès que va revolucionar el futbol amb la seva arribada. En un partit contra l'Sporting l'any 1951 va marcar 9 gols)
Del
Camp de les Corts se n’expliquen mil i una històries. Una de les més transcendents, i no precisament esportiva, va ocórrer el 14 de juny de 1925 durant la dictadura de
Primo de Rivera. Abans de començar un partit d’aquell dia, una banda de música va interpretat l’himne espanyol. El públic va xiular-lo iradament i les autoritats van clausurar el camp durant tres mesos. Una altra fou més endavant. Acabada la Guerra Civil va haver de canviar-se tots els escuts del camp perquè el franquisme, per tal d’eliminar la connotació catalanista del club, va suprimir les quatre barres de l’anagrama. En el seu lloc, els escuts havien de tenir només dues barres. I no va ser fins deu anys desprès, el 1949, que amb motiu del 50è aniversari de la fundació del club, va poder recuperar-les.
 |
Pi de la Travessera. Anys trenta
|
No ens indignem. Recordar-ho va bé, però no ens fem mala sang perquè, afortunadament, les coses han canviat molt. Avançant passarem a tocar un arbre que ens cridarà l’atenció. És, ni més ni menys, el centenari
Pi de la Travessera, una autèntica icona del barri de Les Corts, testimoni de molts avatars...i de contemplar les corrues de culers que es dirigeixen al Camp Nou els diumenges (i ara també molts dimarts o dimecres), o dels seus pares i avis quan entraven a l’antic Camp de Les Corts fa varies dècades, la qual porta d’entrada al recinte estava situada a tocar del Pi. D’una alçada de 13 metres, es diu que està aquí des de 1893 i està considerat com un arbre d’interès local. Aquest pi, i una palmera que també veurem cent metres més enllà- es van conservar en el mateix lloc on estaven quan, fa més de quaranta anys, es va eixamplar la Travessera.
Entre el Pi i la palmera hi ha l’
Escola pública Duran i Bas, que ocupa l’espai de la que fou la torre-masia
Can Gasparó de la finca de la família Cuyàs -una saga que vivia a les Corts des del XVII i van mantenir la propietat fins els anys quaranta del passat segle- que s’estenia fins el que és ara el Parc de les Infantes que hi ha al darrere de l’escola. El Duran i Bas és una de les escoles més antigues de Les Corts: l’edifici actual és dels anys setanta, però abans ja existia. El nom va ser posat en honor d’un catedràtic de dret del segle XIX,
Manuel Duran i Bas, molt estimat pels seus alumnes perquè, entre altres coses, no utilitzava mai llibres de text.
En arribar al carrer de
Joan Güell deixarem la Travessera (de moment perquè hi tornarem d’aquí una estona) i el baixarem uns metres, trobant a la meitat del tram el senyal del
Km 6. Al girar tindrem a la dreta un parc de jocs infantils que té el curiós nom (o malnom) de
Can Bruixa. Sembla que prové del fet que al segle XVIII hi havia aquí una masia on els seus amos, entesos en veterinària, curaven animals malalts que havien comprat a baix preu, i, llestos com eren, un cop curats els venien a un preu molt més alt. La gent de l’entorn no entenia com era possible que fossin capaços de curar animals famèlics, i pensant que era cosa de bruixeria van batejar el mas com Can Bruixa. El nom de Joan Güell, en canvi, no té res de curiós: pertany a un català que va fer una immensa fortuna a Cuba, i en tornar va crear una fàbrica a mitjans del segle XlX al final del carrer on estem,
El Vapor Vell, que usant la tècnica anglesa fou una de les primeres de l’Estat que va introduir la força del vapor per moure màquines i la primera en produir panes i velluts. També, per altra banda, va se el fundador d’una nissaga, els Güell, coneguda pel seu mecenatge a l’arquitecte Antoni Gaudí.
Km 6 al 7
Passat el km 6 arribarem a l’
Avinguda de Madrid en quatre passes i l’enfilarem girant a la dreta. L’avinguda no té gaires aspectes interessants. Cases guapes de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una cursa és cosa sempre d’agrair.
 |
| Canòdrom Sol de Baix de les Corts |
A les primeries del segle passat i fins començaments dels ants cinquanta, just a la dreta d'aquest indret on harem agafat l'Avinguda de Madrid, hi havia un canòdrom anomenat
El Sol de Baix. En realitat era un complex esportiu perquè, a banda de curses de llebrers s'hi feien curses de bicicletes i de motos, i a l'interior de la pista jugaven a futbol, a rugbi i a beisbol. A finals dels anys quaranta van tenir molt d'exit les curses de midgets, uns petits cotxets de carreres que corrien espectacularment a gran velocitat. Van durar poc perquè van ser prohibides quan es va saber que molta gent hi anava a fer-hi apostes clandestines. Al canòdrom El Sol de Baix, rebatejat com a
Canódromo Parque Sol de Baix després de la guerra, se'l recorda com a un lloc on els feixistes s'hi concentraven. De tal manera que l'endemà del 18 de juliol de 1936, molts d'ells es van desplaçar des d'aquí fins a la caserna del Bruc per unir-se a l'exercit que Franco havia revoltat contra la República.
De l’
Avinguda de Madrid se n’explica una inefable llegenda: la de que fa anys, dies abans d’un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista -que també n’hi ha a Barcelona - enfilat dalt d’una escala. Havia estat afegint la lletra L darrera del “de”, a tots el rètols de l’avinguda de Madrid que va poder. També n’hi ha una altra de llegenda (cap de les dues no sé si són veritat o mentida; ja se sap, són llegendes urbanes) que diu que el nom del carrer li va posar un governador de Barcelona dels anys seixanta. Era madridista i va pensar que, estant tan a prop del camp del Barça, la paraula “Madrid” serviria de record perenne a la legió de culés que passen tan sovint per l’avinguda.
Corrent a bon pas per l'avinguda, en el xamfrà de la Rambla del Brasil, veurem a la dreta l’impressionant campanar de l'
Església de Santa Tecla. Una parròquia que alguns o molts dels que estem corrent recordarem, perquè és va celebrar el funeral que se li va fer al mític Kubala fa dotze anys, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris enterraments que es recorden dels darrers anys, corejaven el seu nom entre emocionats aplaudiments a la sortida del fèretre de l’església.
Avançant per l’
Avinguda de Madrid potser és el moment de pensar en els orígens dels dos barris que divideix, el de les Corts a la dreta i el de Sants a l’esquerra. El topònim de les Corts es diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals". També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó per les corts (els corrals) que hi havia en els masos. I de Sants es diu que prové del fet que es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897, al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants.
Deixarem l’Avinguda de Madrid i girarem a la dreta quan trobem el carrer del
Comandant Benitez, el nom del qual correspon a un heroi militar de la guerra de l'Àfrica. Ningú sap per que se l'honora en un barri de Barcelona. El carrer fa una miqueta de pujada. Res de l’altre món. En un no res arribarem a la
Travessera de les Corts altra vegada i l’agafarem girant a l’esquerra. Haurem de reprimir les emocions. Tindrem en front la zona del
Camp Nou on hi ha l’arribada de la cursa, però encara ens faltaran tres quilòmetres per acabar perquè tot seguit, passat els
Jardins de Bacardí, trobarem el senyal del
Km 7.
Km 7 al 8
Per la Travessera vorejarem el
Gol Sud, i al final de les instal·lacions del
Camp Nou passarem per davant del que fou el pavelló on hi tenia la seu el
Picadero Jockey Club, antigament la masia de
Can Taner.
 |
| Can Taner en primer terme. Finals dels anys cinquanta |
El
Picadero fou una entitat que va crear a la meitat del segle passat un mecenes que li agradava l’esport, en particular el bàsquet. Hi jugava un equip punter dels anys seixanta que va desaparèixer gairebé de cop per problemes econòmics el 1973, tot i que el de noies es va mantenir fins a finals dels vuitanta. L’edifici, que va ser fins no fa gaire el
Palau Blaugrana 2 on hi jugaven equips de categories inferiors del club, ara és el local que acull la
Oficina d’Atenció al Barcelonista (OAB). En aquest mateix lloc, anys abans de fer-se el pavelló, hi havia la masia
Can Taner. Va acabar sent una fonda anomenada
El Parador del Camino, que els diumenges s’omplia d’aficionats del Barça abans i desprès del partit.
Antigament, per aquí mateix hi passava un torrent d’aigua (hi passa però sota terra del que ara és el carrer de la Riera Blanca, que és deia així perquè baixava de Petras Blancas, el que ara en diem Pedralbes). Ningú no ho diria: en els anys 50, la zona, a tocar del Camp Nou, estava plena de barraques a la bora de la riera. Un nucli de 600 que van restar aquí fins el 1960, tres anys desprès d’inaugurat l’estadi.
Ens anirem allunyant del camp del Barça per la Travessera, i anirem a
parar a la
Carretera de Collblanc. En arribar-hi tindrem a l’esquerra el
Parc de la Marquesa, on hi ha la
Torre Barrina que pertanyia a una
finca propietat d’una vídua coneguda per la
Marquesa de Collblanc. El
seu marit fou l’amo de molts terrenys de l’indret. Es van anar venent a
les primeries dels segle passat i ella va heretar una fortuna. El
sobrenom de marquesa li van posar el veïns, tot i que no posseïa cap
títol nobiliari, pels aires de grandesa que sembla ser ostentava. Duros
en tenia a cabassos, això sí. Només cal dir que a Barcelona, en aquella
època, només hi havia dos Roll Royce; un era de
Francesc Cambó -un
polític que fou ministre del govern central- i l’altre de la
Marquesa de
Collblanc.
Pujant la carretera passarem per davant de l’
Església de Sant Ramon Nonat i el col·legi parroquial del costat, un dels primers llocs on es va començar a jugar a bàsquet a Barcelona fa setanta anys. I en arribar per la Carretera de Collblanc al carrer del
Cardenal Reig (un bisbe de Barcelona a les primeries del segle passat) ens trobarem l’indicador del
Km 8.
Km 8 al 9
Girarem a la dreta per agafar el carrer del cardenal i veurem l’
Escola Pau Romeva, una edificació blanca i rodona que du el nom d’un polític i pedagog. Avançant albirarem el
Palau Blaugrana tot passant pel costat, una mica més enllà d’un parc infantil a la nostra esquerra, de les instal·lacions del
Club Esportiu Laietà.
El
Laietà és una entitat esportiva que té molt pedigrí. De la seva història destaca el fet d’haver estat el primer club de bàsquet que hi va haver a Espanya. Es va fundar l’any 1922 per uns nois que eren alumnes dels Escolapis de la Ronda de Sant Antoni. Havien après a jugar de la mà del
Padre Millan i aquell mateix any van jugar el primer partit de bàsquet de la història al nostre país: el 8 de desembre de 1922 es van enfrontar al camp de l’Europa amb un equip del seus futbolistes (les cistelles penjades a les porteries) i van perdre per 8 a 2. Però la derrota no els va arrugar i varen seguir practicant el bàsquetbol en un camp del carrer Viladomat xamfrà a Rosselló. Aquest esport va començar a arrelar a casa nostra, i amb el temps, el Laietà es va convertir en un equip punter del bàsquet català. Va ser campió de Catalunya els anys 1928, 1929 i 1944 i de la Copa d’Espanya el 1942 i 1944, ja en l’època franquista, quan es va veure obligat a canviar el nom per dir-se
Club Deportivo Layetano. Quan el bàsquet es va començar a professionalitzar a finals dels anys quaranta, el
Laietà, un club modest, va deixar de ser un equip important i es va centrar en tasques formatives, a banda de crear equips de altres disciplines esportives, com el hoquei sobre patins, el tennis, la natació, etc. Durant uns anys va jugar a les instal·lacions del Col·legi del Pare Manyanet en haver d’abandonar les primitives i el 1967 es van inaugurar aquestes per les qual estem passant tan a prop.
 |
| Kucharsky (nº 11) amb l'equip del Barça |
El
Laietà va tenir molt bons jugadors,
Ferrando, Navarrete, Galve... el millor i més famós
Eduard Kucharsky, desaparegut no fa gaire. Nascut a l'Hospitalet, Kucharsky jugava en la posició d'aler i està considerat com la primera gran estrella del bàsquet català i espanyol. Va començar a jugar als 15
anys amb el Laietà i més tard ho va fer amb el Barcelona, el Joventut de
Badalona i l’Aismalíbar de Montcada. Titular indiscutible d’aquests
equips i de la selecció espanyola entre els 17 i els 33 anys, es va
retirar el 1958 i es va dedicar a entrenar. Ho va fer amb l’Aismalibar,
la selecció espanyola, el Virtus de Bolonya, el Joventut i el Barça, el
darrer, la temporada 1977-79.
Al final del carrer del
Cardenal Reig tindrem, també a la dreta, el
Mini Estadi, el lloc que ocupa – recordem-ho- la que va ser una pista de cendra de la secció d’atletisme del Barça. Aquí, precisament, va ser on
Ramon Oliu va conèixer entrenant a
Domingo Catalan, atleta del club en la dècada dels setanta, i qui el va connectar amb gent de l’atletisme que van ajudar-lo a engegar la primera marató popular a Catalunya i a tot l’Estat, celebrada a Palafrugell el 1978, origen de l’actual marató de Barcelona.
