Ramon Oliu, l'introductor de l'atletisme popular

Ramon Oliu (Cantonigròs. 31 de maig de 1923  – Hamilton. 3 d'abril de 2005) ha estat una de les figures més importants de l’atletisme català. Introductor i impulsor de la vessant popular, cal considerar-lo com el veritable promotor de les curses a peu a Catalunya i a l'Estat. Una pràctica esportiva que s’ha convertit en un fenomen social.

Llicenciat en química per la Universitat de Barcelona, va anar de jove a Estats Units a treballar, on va adquirir coneixements científics de molt alt nivell: Màster d’Enginyeria de Petrolis i Màster d’Enginyeria Química entre altres. A les primeries de la dècada dels setanta, quan tenia 48 anys, va arribar a la conclusió que necessitava fer exercici físic. Va començar a fer-ho al voltant de casa seva, a Princenton, i poc a poc es va convertir en corredor veterà de llarga distància, coincidint amb la febre per córrer que s’estava produint a Estats Units, el seu país d’acollida.

Ramon Oliu participant 
a la 1ra marató de Palafrugell 

Va quedar seduït per la marató al córrer la de Nova York l’any 1976, i en retornar a Catalunya l’any següent per motius de feina es va interessar per saber "quan es corria la marató popular de Barcelona". No se'n feia cap, ni a Barcelona ni enlloc. Li van dir que únicament se celebrava una cada any a Espanya, a diferents ciutats de la península, que era el campionat estatal, reservada per a atletes federats. Sorprès, va prendre la determinació d'organitzar-la ell. 

Es va posar en contacte amb atletes que mai no sortien de les poques pistes d’atletisme que hi havia aleshores, i també amb dirigents esportius que quedaven esglaiats per les seves propostes de fer curses a peu pels carrers. I així, l’any 1977 va fundar la Comissió Marathon Catalunya, que amb l’ajuda de Raimon Vancells, Jordi Mensa, Francesc Mates i el Dr. Pere Pujol, va servir per difondre per tot Catalunya els avantatges del córrer, estenent la modalitat de fer-ho per plaer.

Per les seves relacions amb els organitzadors de la marató de Nova York, l'Oliu va aconseguir que un equip de Catalunya, format per Domingo Catalan, Josep Molins, Fernando Francisco, José Pro i Jordi Jorba, fos invitat a participar en la mítica prova de la ciutat dels gratacels d’aquell any 1977, on, contra tot pronòstic, van aconseguir un tercer lloc.

Ramon Oliu 
a finals dels anys noranta 

L’any següent (1978), per la impossibilitat de fer-la a Barcelona per manca de permís, va organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va fer a l’Estat. Van sortir 185 atletes i la van acabar 156, i després de celebrar-la dos anys seguits en aquesta població del Baix Empordà, va aconseguir posar en marxa la de la ciutat de Barcelona l’any 1980. 

Dotat d’unes excepcionals qualitats com a organitzador, en Ramon Oliu va fer una feina titànica per desenvolupar l’atletisme popular a casa nostra: des de la creació de les primeres maratons fins a curses de llarga distància, passant per conferències, xerrades, articles, i la publicació d’un llibre l’any 1979 i reeditat el 1999, “L’essència del córrer”, que va ser - i continua essent - una referència per a tots els atletes de fons.

Membre com era de l’Acadèmia de les Ciències de Nova York, escriptor, periodista, conferenciant, i pioner del córrer a peu, en Ramon Oliu, paradigma de la senzillesa personal, es considerava com “un corredor popular”, i així volia que se’l reconegués.

En acabar la seva labor professional a Catalunya el 1984, va retornar a Estats Units. Al cap de deu anys – quatre després de jubilar-se - se li va diagnosticar la malaltia d’Alzheimer, que va ser la causa de la seva mort el 3 d'abril de 2005, als 82 anys. 

....................................

El dissabte 16 de març de 2013, un dia abans de la marató d'quell any, la ciutat de Barcelona va retre un merescut homenatge a Ramon Oliu. 

Es va inaugurar un monòlit amb una placa commemorativa a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc, en memòria d'aquesta figura singular, que tant important ha estat per l'atletisme popular català.

Dos aspectes rellevants: a Barcelona hi ha molt pocs monuments o carrers dedicats a esportistes; aquest n’és un, i en honor de qui és “responsable” de l'afició a córrer pel plaer de córrer. Per altra banda, el lloc on restarà instal·lat el monòlit per sempre més, és per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i fou, exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, creada i impulsada per ell.

                                                       ------o------

Miquel Pucurull

En la mort d’un amic, el doctor Lluís Bertran

No vaig saber fins ahir que s’havia mort en Lluís Bertran. Em sap molt greu; moltíssim. Tenia 89 anys. També em sap greu no haver anat al seu enterrament. De fa anys no vivia a Barcelona i en vaig perdre el contacte. En conservo un gran record.

Per ell, a mitjans dels vuitanta, em vaig federar i vaig córrer proves de pista de veterans pel Canaletes. El club el presidia Lluís Bertran, un ex velocista que havia estat campió de Catalunya dels 100 metres llisos.

La Felicitat, la meva dona, i jo, el vam conèixer un dia al Serrahima, a Montjuïc, mentre vèiem un míting atlètic.

“-Van ràpids, aquests, eh…?” va comentar-me el senyor que tenia assegut al costat. 

“-Sí, molt ràpid” vaig contestar. 

“-Aquests joves del Barça, poden ser el futur… però mai no és tard per començar a córrer”. 

“-Sí, mai no és tard. Jo mateix vaig començar a fer-ho als quaranta anys. I la meva dona a punt de fer-ne quaranta. I, des d’aleshores, no hem parat”. 

“-I quines curses fan, vostès?”
“-Correm tot el que podem, però sobretot ens agrada la llarga distància…mitges maratons, maratons…”
“-Perdonin, no s’han plantejat mai córrer en pista?”
 
Doncs, sincerament, no. Gaudíem com a espectadors. Però mai ens havia passat pel cap prendre part en una cursa en una pista. Ni tampoc estar federats i defensar els colors d’un club. La capacitat de seducció del doctor Bertran va convertir aquella conversa en una descoberta. Ens va convèncer amb el seu carisma. El Club Canaletes no ens queia al costat de casa. Hi havia un bon tros fins al Poblenou. Però el bon ambient que vam trobar al club i els companys va fer que ens hi integréssim aviat i ens hi estiguéssim uns quants anys. 

Compartíem entrenament amb gent molt veterana.  I ens va anar molt bé. A la pista, no només hi corríem. També hi fèiem els quatre-cents metres tanques, el triple salt, el salt de llargada, llançament de pes… Tot allò que el doctor Bertran fos capaç d’inculcar-nos que podíem fer. 

Amb el pas dels anys, no m’explico com podíem fer-ho, nosaltres. Però ell era capaç d’organitzar, d’un dia per l’altre, un campionat intern al Canaletes, a la pista de terra del que ara és tartan a la Marbella. Una mena de míting atlètic en tota regla amb tots els corredors veterans. Quan els organitzava, eren un èxit de participació. 

Va fundar el Club Canaletes i el nom l'hi va posar ell. Era el poble on tenia una caseta d’estiueig, a la comarca de l’Anoia. 

També va engrescar a la nostra filla, l’Elisenda, que començava a destacar com a maratoniana, a que fes pista. I ho va fer, tot i que no li agradava gens. Tal era el poder de convenciment que tenia, capaç d’enlluernar en favor de l’atletisme a qui tingues al davant.

El doctor Bertran es va fer gran i se’n va anar a viure a aquell poblet de Canaletes. I nosaltres, en no ser-hi ell, ja no vam tenir aquell plus de motivació que ens va donar al principi i vam deixar de fer proves de pista. Va ser una mena de llum que s’apagava. Ara, la llum de l’estimat Lluís Bertran s’ha apagat definitivament.

Miquel Pucurull
09/07/2019

S'ha mort Toni Lastra, un corredor escriptor.

A l'edat de 79 anys s'ha mort Toni Lastra.

Persona dotada d'un carisma excepcional, era un autèntic guru del córrer. Va ser un dels fundadors de la societat Correcaminos i durant anys va ser l'ànima mater de moltes curses de València, d'entre les quals i molt especialment, la marató de la ciutat.

Sovint deia que no sabia si era un corredor escriptor o un escriptor corredor. Escribia setmanalment sobre el córrer al diari Las Provincias i algunes vegades parlava de l'Elisenda, la meva filla, guanyadora de la marató de València tres cops seguits (1989,90 i 91). N'era un gran admirador.

L'Elisenda, la meva dona, Felicitat Caldentey, i jo, vàrem córrer a València una prova de 20 Kms l'any 1991. En acabar, ens vàrem fer una foto amb l'organitzador, Toni Lastra.

Toni, No t'oblidem.

Miquel Pucurull
25/06/2015

La increïble gesta de Jane Tomlinson

El 3 de setembre de 2007, set anys desprès del que li havien pronosticat, va morir Jane Tomlinson. Tres anys abans, els mitjans de comunicació de tot el món es van fer ressò d’una impressionant noticia. "L'anglesa Jane Tomlinson de 40 anys, amb càncer terminal des d’en fa quatre, ha acabat la Triatló Ironman de Florida del 2004".

Va cobrir sense parar els 3.800 m de natació (1h.35’55’’), 180 qm. de bicicleta (7h.26’38’’) i una marató de 42,195 qm. (6h.29’20’’) en un total de 15 hores, 48 minuts i 32 segons.

La sorprenent història d’aquesta dona arrencava l’any 1990, quan li van diagnosticar un càncer de mama. Li van practicar una mastectomia, però deu anys després, en el 2000, se li va reproduir i se li va estendre als pulmons i als ossos. El diagnòstic llavors va ser letal: els metges li donaven tot just dotze mesos de vida.

No obstant això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va iniciar una nova vida per  demostrar-se a si mateixa, i al món, que tot és possible amb determinació i coratge. Mentre rebia un tractament de quimioteràpia va començar a córrer i a entrenar-se sis dies per setmana per preparar uns reptes esportius que s'havia proposat. I se’n sortia amb èxit. No només passaven els mesos i no moria, sinó que enlluernava als metges i a tothom. Primer corrent curses de pocs quilòmetres i temps desprès participant en proves de molt alta dificultat, com eren les maratons i les triatlons.

Les seves proeses eren tan espectaculars que, fins i tot, van sorgir alguns escèptics que l’acusaven de fingir la seva malaltia. Els costava creure que un esser humà en fase terminal pogués fer uns esforços semblants. La Medicina no trobava explicació al cas de Jane Tomlinson, però ella demostrava que les ganes de viure i la força de voluntat podien deixar en evidència els pronòstics mèdics. Constituïa un exemple de fortalesa per a tothom i una esperança per a aquells malalts que es trobaven en una situació semblant.

Els metges, atònits pel que feia, afirmaven sempre que patia un càncer terminal. I ella ho acceptava.  Després de finalitzar l’Ironman de Florida del 2004 va dir a la BBC: “El meu diagnòstic no és diferent ara, pot ser que solament em quedin uns mesos de vida. Simplement intento aprofitar al màxim el temps i ser optimista. Tenir càncer no significa quedar-se a casa a esperar la mort”.

Des que van diagnosticar-li el càncer va acabar tres maratons de Londres i una de Nova York; dues triatlons i un Ironman; una tirada de 36 dies en bicicleta des de Leeds -la ciutat on va néixer- a Roma, a a una mitjana de 100 qm diaris; i un altra prova, la darrera que va fer, a l’estiu del 2006, una travessa en bicicleta per la costa d’Estats Units de 6.000 km durant 9 setmanes. Mentre ho feia recaptava diners d'una campanya que ella mateixa havia engegat per a l’investigació sobre el càncer.

Jane Tomlinson, una de les meves heroïnes particulars, va morir el 3 de setembre de 2007, set anys més tard del dia que li van pronosticar que en viuria un com a màxim.

Miquel Pucurull

Els amics de la Carretera de les Aigües

ENTRE AMICS (Diari ARA 30/08/2018)

“No necessites un psicòleg, quan tens un amic. És com la teva parella, et coneix a fons i malgrat tot t’estima” 

Miquel Pucurull, atleta popular

Sota una figuera a la carretera de les Aigües reposen les cendres de Manel Soro. ¿I qui és, Manel Soro?, us preguntareu. Doncs bé, per a moltes persones Manel Soro era un amic. Un bon amic. L’atleta popular Miquel Pucurull el va conèixer fa més de 30 anys, a la mateixa carretera de les Aigües. “Aleshores no hi havia tanta gent que corria, érem quatre gats”, rememora. De fet, en aquella època era més habitual veure-hi els genets d’una hípica propera que no pas corredors. Manel Soro hi va córrer durant més de 65 anys, fins que, fa tres anys, als 83, va morir.

Miquel Pucurull té la intenció de seguir l’exemple del seu amic. Córrer fins que ja no ho pugui fer: “Mentre vagi més ràpid corrent que caminant, seguiré corrent”. D’aquí tres mesos, Pucurull complirà 80 anys, però això no li impedirà córrer la seva quaranta-setena marató, l’any vinent. Sempre ho diu: “No m’importa anar darrere de l’ambulància. El fotut seria anar-hi dins!”.

Durant més de 30 anys, Pucurull va entrenar-se al costat del Manel. “Ens trobàvem cada dia a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià, abans de treballar. Recorríem la Diagonal fins al Parc de Cervantes i tornàvem a casa”, recorda. Eren 10 quilòmetres, i gairebé sempre passaven per davant de la discoteca Up&Down. “Hi havia gent que sortia de la discoteca, mig beguda, i es posava a córrer al costat nostre, fent broma”. Aquí sortia el caràcter de tots dos. “Ell era molt tranquil, jo era més visceral. Ell se’n reia, d’aquests noctàmbuls que ens emprenyaven, jo els hauria fotut una castanya”, riu Pucurull.

Entre les qualitats del Manel també hi havia la d’una memòria prodigiosa. “Era increïble, li preguntaves quin any s’havia assolit el primer rècord dels 1.500 metres i se’n recordava”. Mentre corrien parlaven de tot. D’atletisme, però també de la vida. “No necessites un psicòleg, quan tens un amic”, diu Pucurull. Perquè per a ell, un amic de debò és aquell que, “com la teva parella, et coneix a fons i malgrat això t’estima”. “El doctor Broggi deia que si del món en traiem l’amor i l’amistat, el que en queda és menyspreable. Jo dic que el que en queda és fullaraca”, reflexiona.

Els caps de setmana, els dos amics canviaven la rutina i sortien a córrer a la carretera de les Aigües, on també tenien molts amics corredors. Encara ara es veuen: surten a sopar junts i celebren els aniversaris. Aviat celebraran els 80 anys de Pucurull, igual que van celebrar els aniversaris del Manel. L’atleta mostra una fotografia d’un d’aquells sopars, el 2013. Ells dos seien junts. “Saps què? Quan va morir vaig pensar… per què no li vaig demostrar més com n’érem d’amics? Som animals curiosos, els humans…”

Selena Soro 
Diari ARA 30/08/2018

El món del córrer està de dol

El món del córrer està de dol. A Espanya, diumenge va morir el corredor extremeny Elias Chavete durant un trail de 21k a València, i el dilluns la triatleta britànica Sharon Lang en un hospital de Marbella, després de patir una aturada cardíaca vint-i quatre hores abans en un mig Ironman.  A la marató de Londres del passat 22 d'abril, un corredor de 29 anys,

Matt Campbell, va patir un col·lapse poc abans de l'arribada i va morir a l'hospital hores més tard.

Quan passen aquests successos les alarmes es disparen. Però s’ha de dir que les morts sobtades en les proves atlètiques de llarga distància són rares. De fet, un grup mèdic nord-americà va estudiar fa uns anys prop d’11 milions de corredors que havien participat en maratons o mitges maratons entre el 2000 i el 2010. Durant aquests deu anys, 59 corredors van tenir una parada cardíaca, i 42 d'aquestes persones van morir. Això significa una mort cada 259.000 corredors. Van confirmar, per cert, que la majoria tenia condicions cardíaques subjacents o malalties del cor.

Moltes publicacions mèdiques se’n va fer ressò de l’estudi. També alguns mitjans, com la BBC l’any 2012: US research has looked at nearly 11 million runners who participated in marathons or half-marathons between 2000 and 2010. Over the decade, 59 of the runners had a cardiac arrest - where the heart stops working - and 42 of these people died. This means one death in every 259,000 runners. Most had underlying heart conditions or heart disease.

En les triatlons, les morts són més freqüents que en les maratons. Estudis recents  conclouen que es mor un triatleta per cada 67.000 participants. I està augmentant la ratio, potser degut a que cada cop hi ha més gent que, sense la necessària preparació, s’atreveix a fer una prova tan exigent com una triatló i no diguem una Ironman. La majoria de les morts, més del 70%, es produeixen durant la prova de natació. S’atribueix a l'estrès que provoca l’entrada brusca a l’aigua. L’adrenalina es dispara en el moment de la sortida i es produeix una augment de la freqüència cardíaca i la pressió arterial.

No és qüestió d’alarmar-se, dèiem, però els que participem en proves d’aquest tipus és indiscutible la necessitat de fer-nos revisions cardiològiques periòdiques. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos.
Tot plegat, més econòmic que unes bambes i quatre dorsals. I els hi hauríem de fer cas.

Miquel Pucurull
03/05/2018

Un maratonià, la primera mort d'un esportista en uns Jocs Olímpics

La primera mort d'un esportista en uns jocs olímpics de l'era moderna va ser la d’un corredor de la marató. El portuguès Francisco Lázaro a la dels Jocs d'Estocolm de 1912.

Lázaro havia nascut trenta-un anys abans al barri obrer de Lisboa, en el si d'una família molt pobra. Sent un nen, i sense poder trepitjar mai una escola, va aprendre a fer de fuster i anava tots els dies a la feina corrent.

Als 27 anys es va decidir a fer la marató de la ciutat de Lisboa de 1908. Va ser la seva primera victòria, la primera de moltes a Portugal. Sense deixar de treballar (l'esport professional no existia en aquella època) es va convertir en una mena d'heroi nacional, el desportista do povo li deien. I així el 1912 va ser seleccionat per Portugal per competir en els Jocs Olímpics d'Estocolm. Analfabet, pobre i obrer, va formar part de la delegació olímpica portuguesa amb sis esportistes més, tots ells aristòcrates o de la classe alta.

En aquell moment, Lázaro tenia un temps de 2h52, realitzat aquell mateix any a la marató de Lisboa. La seva marca era la millor de la de tots els atletes inscrits a la prova de marató dels Jocs. Se’l considerava com a màxim favorit. Aconseguir una medalla seria un fet insòlit, esportista pobre com era, i un gran èxit d'un país petit com Portugal.

El matí del diumenge 14 de juliol, el dia de la cursa, els seus companys de selecció van dir que se'l veia confiat. Els va fer un comentari que quedaria per a la història com una premonició: "Ou ganho ou morro" (O guanyo o moro). La calor era sufocant, 32º. Poc abans de la sortida, els seus compatriotes se'l van trobar als vestidors empastifant-se amb una capa de greix. Una tècnica que llavors es deia que servia per augmentar el rendiment.

Lázaro va començar la carrera al capdavant del grup. Ell i un japonès eren els únics que no portaven el cap cobert, i l'implacable sol el feia patir. Al quilòmetre 29, en un turó, va començar a trontollar. Va caure, es va aixecar i va seguir corrent. Ja no era líder de la cursa. Es va tornar a caure diverses vegades, negant-se a rebre assistència dels jutges de carrera. Va perdre el coneixement al quilòmetre 30. El van traslladar a l'hospital. Va ingressar amb 41 graus i va morir al cap d’unes hores.

Segons l’autòpsia que li van fer, Lázaro va morir per diversos motius. Un d’ells per haver-se embetumat el cos amb llard impedint la transpiració, un altre per no haver-se posat una gorra per protegir-se del sol, i un altre més per haver consumit abans de la cursa una barreja de 4 clares d'ou, 1 rovell, 450 mil·lílitres d'aigua, 700 d'essència de trementina, 700 grams d'àcid acètic i una "mica" d'estricnina.

La seva mort va causar una gran commoció entre els atletes i l'opinió pública sueca. El cap de setmana següent es va celebrar un funeral a l'Estadi Olímpic d'Estocolm al qual van acudir més de 23.000 persones. Es van recaptar gairebé 4.000 corones per a la seva dona i els suecs van aixecar una làpida en el seu honor.

El destí va voler que a escasses hores de la seva mort, el mateix dia que Francisco Lázaro va competir a la marató,  naixia la seva filla a Lisboa. 

L'escriptor portuguès, José Luis Peixoto, va convertir a Lázaro en protagonista de la seva novel·la "El cementerio de pianos". No em resisteixo a transcriure un paràgraf del llibre en el que ell li narra a la seva néta la vivència de córrer la última de les seves maratons

    "Uns per uns altres. Passen grups de corredors per davant meu.         No sé quin vent els porta. El sol m’aixafa contra el terra. El sol         em dobla l'esquena, el sol em tira del pit, però jo sóc més fort,         més fort, més gran que el cansament. Fa molt de temps que conec     l'instant en què el cos comença a repetir: para, para, para. Les         meves cames no paren. Para, para, para. Però segueixo alternant     els braços per davant del tronc, com si donés cops de puny a            l'aire, com si lluités amb el vent i em tornés cada vegada més             feble, cada vegada més a prop de rendir-me. El meu cos és més        pesat que el vaixell que em va portar de Lisboa. Para, para,            para. Atura’t. Ara passen grups de corredors per davant       meu,     el vent         els porta però jo sóc més gran que el cansament ".

Un record per a aquest desportista do povo que el van convertir en un mite. Avui, però, oblidat.

                                                   ----------
Miquel Pucurull
13/12/2022

En record d'un amic

Els amics se’n van. Els amics dels que som ultraveterans se’n van. No sé a on però se’n van. Per no tornar. Avui ho ha fet un d’ells, en Manel Soro, a qui coneixia de la Carretera de les Aigües des de fa 30 anys.

Coneixia. Costa de parlar en passat d’algú a qui has vist fa menys de 48 hores, tot i que apagant-se. No te’n saps avenir.

En Manel tenia 83 anys. I és llei de vida. Però fins fa poc, semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de la Carretera de les Aigües, on hi pujava des de feia 65 anys. Darrerament, cada dia a caminar 10 km. Fins fa tres mesos. Anys enrere, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una mica més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer. I ens vàrem fer amics.

Corríem junts els caps de setmana a la Carretera de les Aigües –és un dir, perquè els primers anys anava més de pressa que jo- i corríem també els dies de cada dia, abans d’anar a treballar. Ens trobàvem a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià i fèiem una hora pel lateral de la Diagonal. On, per cert, a vegades alguns joves que sortien de l’Up & Down es posaven a córrer al nostre costat uns metres, per fer broma. A mi no en feien cap gràcia. En Manel, discret, educat i tranquil com pocs, se’n reia sense dir res.

Dotat d’una memòria prodigiosa i apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques que tenien cadascun dels seus amics. De les nostres i de les dels atletes de renom. Un dia, durant una de les tertúlies que fèiem a la Carretera amb un grup de companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en Jaume Aragonès, li va preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és l’actual rècord del món més antic actualment?”. En Manel va dubtar una mica. Però no gaire. Li respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500. Quan va arribar a casa seva, en Jaume ho va mirar a Internet. Efectivament, era el del 4 x 1500.

Una excepcional persona. Volguda i admirada per tothom. Una autèntica institució a la Carretera de les Aigües que ens ha deixat per sempre.

Manel, estimat amic, gràcies per haver-nos ajudat, amb la teva amistat, a ser millors. Els que t’hem conegut hem tingut una gran sort de que hagis passat per la nostra vida. Ens has marcat per sempre.

Manel, entranyable amic, et trobaré a faltar. De fet, et trobo a faltar ja, des d'aquest matí.

Miquel Pucurull
17/06/2015

(El diumenge 21 de juny vàrem fer-li un petit homenatge a la Carretera de les Aigües en la seva memòria. Unes paraules de comiat, unes flors, i el que a ell més li agradava: córrer uns quilòmetres.)  

Video:  https://www.youtube.com/watch?v=q39I7tdscVQ