L'esclat de la Marató de Barcelona'2012

El primer que cal dir sobre la marató de l’any 2012 es que, tots els que fèiem estimacions en acabar la del 2011 sobre el nombre de  participants que la correrien, ens vàrem equivocar de mig a mig.
 

Per als que tenim un sentiment especial sobre aquesta marató de Barcelona, resultava emocionant assabentar-se, mes a mes, setmana a setmana, dia a dia, de com creixien les inscripcions i com augmentaven respecte de l’any anterior. Ningú, però, podia suposar  que finalment serien tants i tantes els corredors i corredores que s’hi apuntarien: 19.507 (només escriure el número em resulta excitant), el que significava un 29% més que l’any passat.

Tot i que, el cert és que el que compta en una marató no es tant el nombre dels inscrits sinó el dels que l’acaben. Però també en aquest cas, en l’any 2012 s’ha produït un rècord. Varen ser 16.216, també un 29% més que el 2011.
 

Dir que aquests números em fa agafar esgarrifances no és exagerat. Tanmateix, el que ha succeït en el 2012 és una constatació del que ha vingut passant els darrers anys. Els que hem seguit la evolució que ha  tingut la prova des que es va començar a celebrar, de cap manera podíem imaginar que en tan poc temps, a partir de la supressió de l’any 2005, la progressió seria la que ha estat.
 

Per als aficionats a les estadístiques com un servidor, crec que pot ser interessant veure-ho reflectit en un gràfic:

 

I a banda, una dada sobre la marató de Barcelona d’aquest any -que omple de molta satisfacció al que subscriu, que, com molts d'altres, l’ha vist passar “de tots colors”- : el nombre de 16.216 arribats la converteix en la 4ª d’Europa i la 13ª del Món.

                           

 

Miquel Pucurull i Fontova



Què és el córrer?

He trobat, en el meu bagul, aquest article d’un autor anònim. Va apareixer l’any 1985 a la revista belga “Spiridon” sobre temes del córrer.

Què és el córrer

Córrer és anar al fons d’un mateix, tot i anant al final del món. És descobrir l’home que érem antigament; el que vivia en cavernes, en deserts, en circs.

Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries; és també parar-se a veure el rierol.

Córrer és torrar-se al foc del sol, gelar-se al mateix temps que les pedres del camí, escoltar el silenci del bosc.

Córrer és anar enlloc sense trobar ningú; és trobar criatures que no tornarem a veure enlloc. És posar-se en vacances de l’existència; és existir fora de les vacances.

Córrer és aconseguir passar la pròpia ombra; és poder-se doblar a un mateix tot i enviant-se una cordial salutació en passar. Poc importa l’edat si és té el do. Poc importa la força si és té la voluntat.

Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames.

 

Córrer és afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus. Una manera de posar-se la terra a la butxaca abans que és tanqui del tot.

Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts.

Córrer en plena natura és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les mofes dels rèptils.

Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta. És forçar-se, trencar-se. És deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima.

Córrer és sofrir, desafiar-se, però també a vegades ser tocat per la gràcia. Sentir-se de cop embalant la mecànica cap a cims que semblaven inassolibles.

Però córrer és, igualment, conèixer petites felicitats, joies sense igual.

Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rera pàgina, el gran llibre de la vida?.-

Autor anònim
Revista "Spiridon" (1985)