Sarah Reinertsen, la primera dona discapacitada que va acabar un Ironman

“Amb passió i treball dur, tots podem enfrontar-nos a reptes”. Aquest és el lema de Sarah Reinertsen, la noia americana que es va fer famosa en ser la primera dona discapacitada del món que va acabar un Ironman, és a dir, 3,86 km de natació, 180 km de ciclisme i una marató de 42,195 Km.

Impressiona pensar que, amb una cama ortopèdica, va poder fer-ho. Va ser en l’Ironman de Hawai de l’any 2005, quan tenia 30 anys. Quan en tenia 7 li van amputar la cama esquerra. Una deficiència congènita no li permetia desenvolupar-la com la resta del cos i li van haver de tallar. Als 11 va començar a córrer. Va prendre aquesta decisió després de veure una noia que participava en una cursa de 10 quilòmetres de Nova York amb una cama artificial. “Em vaig adonar que era possible i em vaig proposar també fer-ho”. Quan va arribar a casa es va posar unes sabatilles i va començar, tota sola, a córrer.

L’any 1992 va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar gens bé. Va caure en una prova i va deixar de córrer durant dos anys. En recuperar-se va voler dedicar-se a la marató. Va debutar en la de Nova York de 1997 acompanyada pel seu entrenador, que duia una cama ortopèdica de recanvi per si de cas. No va fer falta, i va acabar-la en 6h30, un temps excepcional donades les circumstàncies. 

Aquest mateix any va conèixer a un esportista a qui també li faltava una cama i que anava a Hawaii a competir en un Ironman. Això va despertar en ella un interès que es va acabar convertint gairebé en una obsessió, però no tenia ni idea de com anar en bicicleta i amb prou feines sabia nedar. Tot i així Sarah va assumir el repte. Després de participar en diverses maratons de tot el món i d’entrenar-se durament corrent, anant en bicicleta i nedant, el 2004 va anar a Hawaii per participar en el seu primer Ironman. No el va poder finalitzar: va ser desqualificada en la transició de la bicicleta a la marató per sobrepassar el temps màxim estipulat. Un any després ho va aconseguir, acabant  en 15 hores i 5 minuts, convertint-se en la primera dona amb una pròtesi que ho aconseguia. "400 atletes, que tenien les dues cames, van arribar després que jo", va dir Sarah Reinertsen, amb tot el dret de sentir-se orgullosa.

 

Miquel Pucurull

  

La gesta de Terry Fox

 A finals dels setanta, a un jove canadenc aficionat a córrer, de nom Terry Fox, li van diagnosticar un cáncer d'ossos quan tenia 18 anys i li van haver d'amputar la cama per damunt del genoll. Estant a l'hospital va decidir fer una acció altruista per ajudara a la investigació del càncer. 

La gesta consistiria en córrer travessant el Canadà de costa a costa, a raó de 42 quilòmetres cada dia – és a dir, una marató diària – demanant un dòlar a tothom que volgués contribuir als estudis de recerca. I ho faria amb una cama ortopèdica.

Al sortir de l’hospital, Terry Fox va entrenar-se durant quinze mesos, i el dia 12 de abril de 1980 va iniciar el repte Marathon of Hope. Durant 143 dies va córrer més de cinc mil quilòmetres - l’equivalent a una marató diària - , i l’1 de setembre de 1980, quan havia recorregut més de la meitat del seu objectiu, es va veure obligat a parar. El càncer se li havia escampat per tot el cos i li havia arribat als pulmons. Terry Fox va morir al cap d'uns mesos, el 28 juny de 1981, a l’edat de 22 anys.

El seu esforç no va ser, però, de bades: havia sensibilitzat a 24 milions de canadencs i recaptat 24 milions de dòlars per a la lluita contra el càncer. A més a més, mitjançant el córrer havia endegat un moviment d’una magnitud inimaginable. Des de llavors, a tot el món se celebren curses Terry Fox Run per tal de reunir diners per a la investigació contra la malaltia. Hi ha fins i tot una fundació que porta el seu nom: http://www.terryfoxrun.org/english/home/default.asp?s=1

En alguns països de parla castellana, les curses s’anomenen Maratón de la Esperanza – curiosament a Espanya no se celebra, que jo sàpiga - tot recordant l’eslògan que Terry Fox utilitzava en la seva epopeia per recaptar fons: “Si ens ajudes amb un dòlar, formaràs part de la Marató de l’Esperança”.

Miquel Pucurull
03/04/2014

L’esport dut a les màximes conseqüències

Kokichi Tsuburaya fou un maratonià japonès que va morir dramàticament mentre preparava la marató olímpica dels Jocs de Mèxic'1968.

Havia obtingut la medalla de bronze a la marató olímpica de Tòquio de 1964 guanyada pel mític Abebe Bikila. Tot feia suposar que els afalacs amb que va ser complimentat el jove Tsuburaya pel seu país, orfe de medalles en la prova fins llavors, i el fet d’haver aconseguit un lloc d’honor en el podi a casa seva, havia de ser molt satisfactori per a ell. Però no va ser així. El segon classificat l’havia sobrepassat pocs metres abans d’acabar la marató. I malgrat el públic, en peu, l’aclamava com un heroi en recollir la medalla, estava profundament desconsolat.  No podia superar l’humiliació que li significava que l’haguessin passat justament a la mateixa pista de l’estadi. Amb la mirada perduda, com absent, va dir-li a un company seu al vestuari: "He comès un error imperdonable davant tot el país. M'he confiat massa, i només obtindré el perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic, d’aquí quatre anys".

Tsuburaya, abatut, després d'haver estat sobrepassat 

Un cos militar de Japó, al qual pertanyia, li va dissenyar un pla de quatre anys rigorosíssim i s’hi va dedicar en cos i ànima. L’exigència del programa el tenia fins i tot apartat de la seva novia i la seva família, a qui gairebé no els veia. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or olímpic es va convertir en una obsessió. Per a ell era una qüestió d’honor, i va seguir al peu de la lletra la disciplina que s’havia imposat.

Però un any abans de la cita olímpica, a la tardor de 1967, el van haver d’ingressar tres mesos en un hospital per les lesions que li va significar l’extraordinari volum de treball a que s’havia sotmès. Quan el van donar d’alta i va retornar als entrenaments va intentar guanyar el temps perdut però les cames no responien, ni de bon tros, com abans. Van passar el mesos, la recuperació no arribava i el pla se’n va anar a norris.

Tsuburaya s’havia convertit en tot un símbol per als japonesos i va creure que els defraudaria de nou. Llavors, va optar per fer el que feien els samurais abans de veure’s deshonrats. El 9 de gener de 1968, nou mesos abans de la marató dels Jocs Olímpics, els seus companys el van trobar mort en mig d’un bassal de sang. S’havia tallat l’artèria caròtida amb una fulla d’afaitar que subjectava encara amb una mà, mentre amb l’altra hi tenia la medalla de bronze que havia guanyat quatre anys abans. Damunt de la taula va deixar una breu nota: “No puc córrer més”. Tenia 27 anys.

Miquel Pucurull