No sé on he llegit que, córrer com en Kimetto (l'atleta kenyà que participarà a la Mitja de Granollers de l'1 de febrer) quan va batre el rècord del món de marató en fer 2 hores 2 minuts i 57 segons fa uns mesos, equival a fer, ni més ni menys, 105 sèries de 400 metres a 1’10” sense recuperació.
Els corredors i corredores populars que llegeixen això saben de què estem parlant. Saben el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató en la que es vol baixar de 4 hores, per exemple. Saben que són “mortals”. Saben que només “els salva”el minut o els minuts que s'han establert per descansar entre mig de cadascuna. Saben que les sèries de 400 metres d’un programa d’entrenament són les més exigents, per més moderades de ritme que siguin, i en fer-ne 8 o 10 acaben fets pols. Dons bé, el kenyà, aquell dia de setembre de l’any passat, en va fer més de 100 sense parar; sense ni un segon de recuperació.
Està clar que els kenyans són d'una altra galàxia.
Miquel Pucurull
23/01/2015
23.1.15
Parlant de fer sèries...
22.1.15
La misteriosa solidaritat de moltes "curses solidàries"
Fa temps que em queixo, i no soc l’únic, que moltes de les curses anomenades “solidàries” pateixen de manca de transparència. Vull dir que, en molts casos, l’adjectiu s’afegeix al nom de la prova amb l’afany d’atraure inscripcions. I no gaire cosa més. Si més no, no ho sembla.
L'assumpte és important, perquè, a fi de comptes, tenim tot el dret del món en saber com contribuïm amb els nostres diners al projecte en què col·laborem en pagar el dorsal.
Per fer l'afirmació de que falta claredat em baso amb l’anàlisi que he fet per ariibar al fons de la qüestió. A Catalunya se celebren, pel cap baix, 300 curses que anuncien que són solidaries. De les celebrades l’any passat he esbrinat les webs de 100 d’elles triades a l’atzar (quadre de més avall), per veure què diuen exactament sobre l’esmentada solidaritat. I m’he trobat en que:
- El 27% no especifiquen a quina entitat benèfica aniran a parar els beneficis obtinguts despres de les despeses. Un exemple típic és “Cursa solidària en favor del càncer (o del que sigui) ”, i res més.
- El 28% indiquen el lloc on aniran a parar els beneficis però no informen del total recaptat. Un exemple és “Els beneficis de la cursa es destinaran a la fundació X ”, i prou.
- El 15% diuen que una part de la inscripció anirà a parar a una causa determinada. En aquest cas acostumen a dir “1 euro (és la quantitat més freqüent) de la inscripció es destinarà a...”, però no se sap el total recaptat.
- El 16% indiquen que es fa una recollida d’aliments.
- Només el 14% (14 curses de les 100) informen clarament del total de diners que, un cop deduïts els costos d’organització, han anat a parar a la causa anunciada.
Em costa pensar que els diners que s'anuncia que es destinaran a una causa no arribin a bon port. Més aviat crec que el que no hi hagi informació acurada és per deixadesa i manca de rigor. Algun dia se'ls hi haurà de demanar als organitzadors d'aquest tipus de curses la màxima claredat.
Mostra de 100 curses solidàries:
Miquel Pucurull
22/01/2015
L'assumpte és important, perquè, a fi de comptes, tenim tot el dret del món en saber com contribuïm amb els nostres diners al projecte en què col·laborem en pagar el dorsal.
Per fer l'afirmació de que falta claredat em baso amb l’anàlisi que he fet per ariibar al fons de la qüestió. A Catalunya se celebren, pel cap baix, 300 curses que anuncien que són solidaries. De les celebrades l’any passat he esbrinat les webs de 100 d’elles triades a l’atzar (quadre de més avall), per veure què diuen exactament sobre l’esmentada solidaritat. I m’he trobat en que:
- El 27% no especifiquen a quina entitat benèfica aniran a parar els beneficis obtinguts despres de les despeses. Un exemple típic és “Cursa solidària en favor del càncer (o del que sigui) ”, i res més.
- El 28% indiquen el lloc on aniran a parar els beneficis però no informen del total recaptat. Un exemple és “Els beneficis de la cursa es destinaran a la fundació X ”, i prou.
- El 15% diuen que una part de la inscripció anirà a parar a una causa determinada. En aquest cas acostumen a dir “1 euro (és la quantitat més freqüent) de la inscripció es destinarà a...”, però no se sap el total recaptat.
- El 16% indiquen que es fa una recollida d’aliments.
- Només el 14% (14 curses de les 100) informen clarament del total de diners que, un cop deduïts els costos d’organització, han anat a parar a la causa anunciada.
Em costa pensar que els diners que s'anuncia que es destinaran a una causa no arribin a bon port. Més aviat crec que el que no hi hagi informació acurada és per deixadesa i manca de rigor. Algun dia se'ls hi haurà de demanar als organitzadors d'aquest tipus de curses la màxima claredat.
Mostra de 100 curses solidàries:
22/01/2015
Anècdota sobre la primera marató
La primera marató popular a Espanya es va celebrar a Palafrugell (Girona) l'any 1978. *
Van sortir 185 participants i van acabar-la 150. Quatre d’ells van arribar fora de control (el límit era de 5 hores). Però l'organització els va esperar. El darrer, de nom Von Götzen, la va fer en 5h22'30. En la llista que s’havia mecanografiat poc després de l'arribada del penúltim, Ramon Oliu, l'organitzador, va afegir el seu nom i el temps a mà per a que figurés també com a oficial.
* Precursora de l'actual marató de Barcelona, la primera de les quals es va celebrar l'any 1980.
Miquel Pucurull
22/01/2015
Van sortir 185 participants i van acabar-la 150. Quatre d’ells van arribar fora de control (el límit era de 5 hores). Però l'organització els va esperar. El darrer, de nom Von Götzen, la va fer en 5h22'30. En la llista que s’havia mecanografiat poc després de l'arribada del penúltim, Ramon Oliu, l'organitzador, va afegir el seu nom i el temps a mà per a que figurés també com a oficial.
* Precursora de l'actual marató de Barcelona, la primera de les quals es va celebrar l'any 1980.
Miquel Pucurull
22/01/2015
9.1.15
Per què no prospera el “Run for charity” a casa nostra?
Crec que els corredors i les corredores populars són els esportistes més altruistes. Que em disculpin els que practiquen altres disciplines esportives. No vull ofendre a ningú, però no sé veure que en altres esports es col•labori tant en causes solidàries com en el córrer. Mostres n'hi ha contínuament, ja sigui amb curses solidàries o amb projectes personals.
De totes maneres, tot i que a casa nostra hi ha moltes curses solidàries, on una part del preu del dorsal va a parar a alguna causa, el projectes individuals no són gaire freqüents. Si més no comparat amb el que anomenen a l’estranger el Run for charity (no sé si una bona traducció seria Córrer per Solidaritat), una accció que solen fer els participants en les maratons nord-americanes i del nord d'Europa que consisteix en recaptar diners per a una causa, abans de fer-les, del seu entorn (familiars, amics, coneguts..) implicant-se ells en el motiu i implicant als que fan aportacions.
A mi em sorprèn que nosaltres no fem gairebé gens una cosa similar. Ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. La contribució que aportem amb la part del cost del dorsal d'una cursa solidària és una altra cosa. Que està molt bé, però que, a banda que no ens hi involucrem (paguem el dorsal i llestos), és insuficient comparat amb el que es pot aconseguir amb aquesta modalitat anglosaxona. Les dades són força eloqüents:
- Els participants a la marató de Nova York de 2011 van recaptar 34 milions de dòlars amb el Run for charity.
De totes maneres, tot i que a casa nostra hi ha moltes curses solidàries, on una part del preu del dorsal va a parar a alguna causa, el projectes individuals no són gaire freqüents. Si més no comparat amb el que anomenen a l’estranger el Run for charity (no sé si una bona traducció seria Córrer per Solidaritat), una accció que solen fer els participants en les maratons nord-americanes i del nord d'Europa que consisteix en recaptar diners per a una causa, abans de fer-les, del seu entorn (familiars, amics, coneguts..) implicant-se ells en el motiu i implicant als que fan aportacions.
A mi em sorprèn que nosaltres no fem gairebé gens una cosa similar. Ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. La contribució que aportem amb la part del cost del dorsal d'una cursa solidària és una altra cosa. Que està molt bé, però que, a banda que no ens hi involucrem (paguem el dorsal i llestos), és insuficient comparat amb el que es pot aconseguir amb aquesta modalitat anglosaxona. Les dades són força eloqüents:
- Els participants a la marató de Nova York de 2011 van recaptar 34 milions de dòlars amb el Run for charity.
- A la marató de Boston van començar amb el Run for charity el 1989. Aquell primer any van recaptar 6.600 dòlars. Des de llavors i fins l’any passat han recollit 128 milions; el darrer any, 11 milions i mig.
- A la marató de Londres van començar-ho a fer l’any 1981. Des de llavors fins ara han recaptat 700 milions de lliures.
- També es fa el mateix en altres maratons, com la de Paris, Liverpool, Berlín. Amsterdam...
Francament, no acabo d’entendre el perquè, aquí, com si amb la contribució a les curses solidàries ja n’hi hagués prou, no fem -o fem tan poc- el que funciona tan bé a l’estranger.
Hi ha alguns casos, però pocs. Tant de bo prosperi com a mostra el que fa Jose Carlos Ferrer, que fa temps que corre maratons per recaptar fons per a la investigació de la síndrome de Rett; o el que fan els que corren la TrailWalker, on per participar-hi s’ha d’haver recollit abans diners per ajudar a pal·liar la pobresa del món; o el que fa la grega establerta a Espanya, Alexandra Panayotou, que corre llargues distàncies en solitari per recollir diners en favor de diverses causes; o el que ha fet el corredor popular de Sabadell, Minu Rovirosa (el vaig conèixer personalment en un programa de ràdio on vàrem anar els dos per parlar sobre el córrer i la solidaritat) que va córrer 12 maratons fa dos anys per recaptar diners per ajudar a una fundació que treballa per millorar la qualitat de vida dels malalts d’esclerosis múltiple, de la qual malaltia ell n’està afectat; o el projecte que, molt més modestament, s'ha proposat un servidor, Miquel Pucurull: córrer la marató de Barcelona després de recaptar fons per a la investigació de la diabetis infantil que està desenvolupant l’Hospital de Sant Joan de Déu. (Aprofito per dir on es pot fet aportacions: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/)
Tant de bo prosperin els models, deia. Engegar-ne un no és gens difícil: només cal obrir un projecte a través de les fundacions que es dediquen a recaptar diners per a causes altruistes (Mi Grano de Arena, és potser la més coneguda), explicar-ho a l’entorn d’un demanant-los-hi que col·laborin amb la quantitat que puguin (dir que vols córrer una marató resulta sempre bastant impactant per als que t’envolten), i estendre-ho per la xarxa.
Enguany correran la marató de Barcelona sis o set mil catalans i catalanes. Només que un 10% d’ells engeguessin una acció d’aquestes, la quantitat de diners que es podrien recollir per ajudar els afectats per qualsevol causa seria impressionant.
La societat ens necessita. I si nosaltres, demostrat com està que som solidaris, podem contribuir a pal·liar mancances del sistema fent simultàniament una cosa que ens agrada com és el córrer, ¿per què no fer-ho?. Com diuen els estrangers que promouen el Run for charity: “Amb l’ajuda als demés et sentiràs bé mentre corres per una carretera, un carrer o un camí"
------o------
Miquel Pucurull
- A la marató de Londres van començar-ho a fer l’any 1981. Des de llavors fins ara han recaptat 700 milions de lliures.
- També es fa el mateix en altres maratons, com la de Paris, Liverpool, Berlín. Amsterdam...
Francament, no acabo d’entendre el perquè, aquí, com si amb la contribució a les curses solidàries ja n’hi hagués prou, no fem -o fem tan poc- el que funciona tan bé a l’estranger.
Hi ha alguns casos, però pocs. Tant de bo prosperi com a mostra el que fa Jose Carlos Ferrer, que fa temps que corre maratons per recaptar fons per a la investigació de la síndrome de Rett; o el que fan els que corren la TrailWalker, on per participar-hi s’ha d’haver recollit abans diners per ajudar a pal·liar la pobresa del món; o el que fa la grega establerta a Espanya, Alexandra Panayotou, que corre llargues distàncies en solitari per recollir diners en favor de diverses causes; o el que ha fet el corredor popular de Sabadell, Minu Rovirosa (el vaig conèixer personalment en un programa de ràdio on vàrem anar els dos per parlar sobre el córrer i la solidaritat) que va córrer 12 maratons fa dos anys per recaptar diners per ajudar a una fundació que treballa per millorar la qualitat de vida dels malalts d’esclerosis múltiple, de la qual malaltia ell n’està afectat; o el projecte que, molt més modestament, s'ha proposat un servidor, Miquel Pucurull: córrer la marató de Barcelona després de recaptar fons per a la investigació de la diabetis infantil que està desenvolupant l’Hospital de Sant Joan de Déu. (Aprofito per dir on es pot fet aportacions: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/)
Tant de bo prosperin els models, deia. Engegar-ne un no és gens difícil: només cal obrir un projecte a través de les fundacions que es dediquen a recaptar diners per a causes altruistes (Mi Grano de Arena, és potser la més coneguda), explicar-ho a l’entorn d’un demanant-los-hi que col·laborin amb la quantitat que puguin (dir que vols córrer una marató resulta sempre bastant impactant per als que t’envolten), i estendre-ho per la xarxa.
Enguany correran la marató de Barcelona sis o set mil catalans i catalanes. Només que un 10% d’ells engeguessin una acció d’aquestes, la quantitat de diners que es podrien recollir per ajudar els afectats per qualsevol causa seria impressionant.
La societat ens necessita. I si nosaltres, demostrat com està que som solidaris, podem contribuir a pal·liar mancances del sistema fent simultàniament una cosa que ens agrada com és el córrer, ¿per què no fer-ho?. Com diuen els estrangers que promouen el Run for charity: “Amb l’ajuda als demés et sentiràs bé mentre corres per una carretera, un carrer o un camí"
------o------
Miquel Pucurull
3.1.15
Dopatge a les curses populars?
De tant en tant els mitjans publiquen la notícia de que en una determinada cursa popular s’ha descobert que hi ha hagut dopatge. Quan això passa, les xarxes i els fòrums d’atletisme van plens de comentaris. Com en el cas succeït el passat diumenge 28 de desembre.
A la Sant Silvestre de Salamanca, una cursa popular que se celebra des de fa 30 anys i enguany s’hi van apuntar més de 6.000 participants, el locutor va anunciar per megafonia, per fer una broma (era el Dia dels Innocents), que farien control de dopatge a l’arribada als 10 primers homes i les 5 primeres dones i a uns altres 10 escollits a l’atzar.
Pel que he llegit, es va armar un considerable sarau. Diversos atletes, sorpresos, van decidir no participar; alguns es van despenjar de la capçalera de la cursa en el tram final del recorregut, i altres es van dirigir aïradament als organitzadors per queixar-se en acabar la prova.
Cal saber que la cursa repartia 1.200 euros en premis.
Em costa molt de creure que hi hagi corredors populars que es dopin. Més aviat, crec, que hi ha atletes professionals o pseudo-professionals que participen en les curses populars per guanyar alguns diners, i ves a saber si, per fer-ho, alguns passen primer per la farmàcia.
Sortida de la Sant Silvestre de Salamanca |
--------------
Miquel Pucurull
03/01/2015
Miquel Pucurull
03/01/2015
1.1.15
Fisonomia del recorregut de la Cursa de Cornellà'2015
Km 0 a l’1
No
hi ha gaires curses populars en les quals la sortida sigui, com aquesta
del diumenge 4 d'octubre, en un indret tan esportiu. Tampoc, pel que em
sembla a mi, hi ha tantes ciutats del nombre d’habitants similars als
de Cornellà (80.000 pel cap baix), on l’esport hi sigui tan present. Ho
veurem només sortir. Per començar, deixant al darrere l’Estadi Municipal davant del qual sortirem, el primer carrer que agafarem duu el nom de Rugby. No és per casualitat: a l’estadi, a més a més d’atletisme s’hi practica rugby, un esport amb molta tradició a Cornellà.
Hi juga el Rugby Club Cornellà,
un club que va ser fundat l’any 1931, precisament per un grup
d’atletes. L’anècdota és curiosa: es van quedar sense terreny per
practicar l’ atletisme i van demanar a la Unió Esportiva Santboiana
-que havien estat els introductors del rugby a Espanya feia deu anys-
que els hi deixessin córrer, saltar i llençar al seu camp de Sant Boi.
Veient els santboians van quedar seduïts pel nou esport i van començar a
entrenar-lo fins al punt que van formar un equip de rugby. I així va
nàixer l’actual club.
L’estadi també és el lloc on s’entrena i competeix el Cornellà Atlètic,
el club organitzador de la cursa on participem, que és ja la 35ena vegada que la munten. Tota una garantia. És una entitat
que es va crear també fa una pila d’anys; no tants com la del rugby (per
això l’honor del nom del carrer), però déu n’hi do. Va ser en fa cinquanta, el 1965, i
ho van fer amb un equip infantil, una característica que ha estat
constant en aquest club, que s’esmerça en la promoció de l’atletisme a
la canalla. Molts són els atletes de renom que s’han format a l’entitat,
un d’ells en Reyes Estévez -l’orgull del club- , que va començar a fer-ho quan tenia 9 anys.
Reyes Estévez, l'atleta orgull de Cornellà,
guanyador en categoria aleví de la
Jean Bouin de 1986, amb la samarreta
del Cornellà Atlètic
Reyes Estévez, l'atleta orgull de Cornellà,
guanyador en categoria aleví de la
Jean Bouin de 1986, amb la samarreta
del Cornellà Atlètic
Acabat el carrer Rugby tindrem a la dreta l’Autovia i a l’esquerra el Parc Esportiu Llobregat, un enorme complex inaugurat fa sis anys -com l’Estadi-,
amb diverses instal•lacions -les pistes de pàdel que haurem vist just
al començar la cursa, les de tennis del Centre Internacional i una
piscina coberta ens faran costat- tot passant a tocar d’un club privat,
el Delfos, incrustat, curiosament, dintre del parc esportiu d’ús públic.
Vorejant
la piscina del parc (piscines haurem de dir perquè n’hi ha una de
coberta i una altra de descoberta; no es va estar de res, el prestigiós
arquitecte portuguès Alvaro Siza que ho va dissenyar, en fer un magnífic espai esportiu) girarem pel carrer de Sorral del Riu a l’esquerra, nom posat per recordar l’areny del Llobregat que hi havia.
A
la nostra dreta, a bon pas perquè encara que serà el començament de la
cursa la planura del terreny convida a córrer de valent, hi veurem el
nou Camp Municipal on hi juga la Unió Esportiva Cornellà, contigu al nou Estadi de l’Espanyol,
una altra meravella de l’arquitectura moderna, diuen els que hi
entenen. I a l’esquerra (per esport que no quedi, ja ho he dit) el
pavelló on hi juga a bàsquet el CB Cornellà, un altre club històric.
Passarem el Col•legi Abat Oliva i una escola bressol i girarem a l’esquerra en arribar al Passeig del Baix Llobregat,
que el farem durant una bona estona. El passeig i la seva continuació,
l’avinguda del mateix nom. I poc després d’haver-lo enfilat i d’haver
passat de nou per davant de l’estadi en una zona on hi ha 14 pistes de
petanca, hem de trobar el senyal del Km 1
a l’alçada d’un parc infantil de davant del carrer de Francesc Layret,
paral•lel al passeig, un carrer en honor d’un advocat catalanista del
primer terç dels segle XX que defensava els obrers i, ves per on, va ser
assassinat per uns sicaris pagats per la patronal de l’època.
Km 1 al 2
M’havia deixat de parlar dels orígens de Cornellà, i ara, mentre avançarem pel Passeig del Baix Llobregat, em sembla adient fer-ho.
Pel
que he llegit, Cornellà es remunta a l’era romana, demostrat pels
vestigis trobats en les excavacions fetes en diversos llocs de la
població. Fins i tot, una llegenda diu que el nom prové d’aquella època,
quan un general romà anomenat Cornelius va fundar el poble.
De sempre, Cornellà ha estat molt vinculat al Llobregat (el Rubricatus en
llatí, que significa color roig terrós de les aigües del riu) i al seu
costat s’hi va formar. Sembla ser que en el segle VI ja existia una
petita església on hi ha ara l’Ajuntament; més tard se’n va fer una de
romànica molt a prop (en el lloc que ocupa la parròquia de Santa Maria
per on hi passarem a tocar d’aquí una estona), i al voltant de les quals
es va anar conformant la vila.
Durant segles, l’agricultura va ser el modus vivendi
dels seus habitants, que es va potenciar amb la construcció d’un canal
a les primeries del segle XIX. Amb l’arribada de la industrialització
més tard, Cornellà va deixar de ser una població agrícola per
convertir-se en industrial. I a partir de la segona meitat del XX va
anar rebent allaus d’immigrants per treballar en la infinitat d’empreses
que s’hi creaven. Moltes, fins al punt d’envair molts terrenys de
conreu del poble i convertir-lo en ciutat, la segona del Baix Llobregat
en nombre d’habitants, i la més densa pel petit que és el municipi.
Pagesos
a la finca de Can Manso (antiga masia fora del circuit de la cursa),
quan Cornellà encara era una població eminentment agrícola. Primeries
segle XX
Malgrat
la transformació, però, Cornellà ha sabut conservar un munt de llocs
amb molta història, i n’ha creat de nous, emblemàtics. Per davant
d’alguns hi passarem; no sé si aquest cronista amateur sabrà plasmar-los
amb prou relleu. Ja el disculpareu.
Avançarem, deia, pel Passeig del Baix Llobregat
i més tard per l’avinguda, en lleuger tobogan durant tot el quilòmetre.
Els dos costats d’aquest vial, que antigament era el terraplè que
tractava d’evitar que les aigües del riu Llobregat inundessin la ciutat
quan es desbordava, són molt diferents: a la dreta hi tindrem cases de
veïns, i a l’esquerra, els marges del riu i camps i horts on encara
s’hi planten verdures. Quina sort!
Aquests
primers dos quilòmetres els estarem fent en el barri de la Riera. Un
indret que fa cinquanta anys va patir les conseqüències dels creixement
desordenat de la població: carrers sense asfaltar, manca de col•legis,
un perillós carrilet que circulava pel barri sense mesures de
seguretat...i un canal de rec a cel obert construït a les primeries del
se XIX, el Canal de la Infanta, que feia de claveguera. (Malgrat
el nom a qui honorava, la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de
Borbón, el canal era un cloaca). Tot plegat, afegit a que l’any 1971 hi
va haver una cruenta riada en desbordar-se el riu, serveix per constatar
que el lloc era un cul de sac. (Me n’adono que potser estic carregant
les tintes en descriure la foscor de per on passem, ara completament
diferent al de fa anys, però com que l’escrit no és una guia per als
turistes, ho dic tal com ho he esbrinat. Fer memòria del passat és bo i
necessari)
En
qualsevol cas, cal dir que, especialment per les reivindicacions
veïnals, amb el temps van canviar les coses: es va soterrar la via del
famós carrilet, es va cobrir el canal, es va redreçar el riu, s’hi va
fer un gran col•lector per evitar inundacions, s’hi van fer escoles,
...i avui, quien lo ha visto y quien lo ve, que diria aquell.
Per
l’avinguda ens trobarem amb la plaça de la Figuera, una moderna placeta
presidida per una enorme figuera que tindrem a tocar de la nostra
dreta, que a mi se m’acut centenària. I passat un parell de camps de
futbol a l’esquerra, un al costat de l’altre, anomenats el Camp de les Aigües, arribarem a una rotonda que fa de cruïlla amb la carretera de Sant Boi, on ens esperarà el senyal del Km 2.
Km 2 al 3
En vorejar la rotonda i agafar el carrer de Frederica Montseny, continuació del passeig per on veníem, tindrem a la dreta el Parc de les Aigües. A dintre i ha el Museu Agbar. Ocupa
el lloc del que fou una antiga estació elevadora de la Societat General
d'Aigües de Barcelona, una obra modernista de 1903. És interessant de
veure (ara no, que estarem per feina): és una instal•lació hidràulica
centenària, amb les calderes per produir vapor i les màquines que feien
servir fa més de cent anys i una esvelta xemeneia de 35 metres d’alçada
A mesura que anem fent aquest quilòmetre pel carrer de Frederica Montseny ens anirem endinsant en el barri de Fontsanta-Fatjó. Es diu –tornem a la llegenda- que Fontsanta era una esclava d’en Cornelius,
el general romà, de qui es va enamorar. El barri es va urbanitzar
corre-cuita per acollir els damnificats per les inundacions de 1971. El
nom de Fatjó no és llegendari, correspon al d’una antiga masia d’un
senyor que va ser alcalde de Cornellà. La casa encara es conserva, però
no la veurem, tot i que hi passarem a prop.
Anirem a parar al final del carrer Frederica Montseny,
nom en honor d’una catalana que va arribar a ser ministra de la
República, la primera dona d’Europa en ser-ho, i girarem a la dreta per
agafar el de Montserrat Roig, la qui fou una altra dona avançada en el temps, escriptora de molt alt nivell.
Abandonarem el carrer després de fer cent cinquanta metres i girarem a la dreta per la Carretera de Sant Joan d’Espí.
A l’enfilar-la ens cridarà l’atenció unes vies al terra: pertanyen al
Trambaix que uneix Cornellà amb Barcelona. A l’esquerra hi veurem el Parc de la Infanta, on hi ha la Casa Camprubí de l’arquitecte modernista Jujol.
Els que en saben diuen que és l’edifici noucentista més bonic de la
ciutat. És de color rosa i està decorat amb esgrafiats de motius florals
i camperols, a gust de qui la va fer construir el 1927, el senyor Cebrià Camprubí Nadal,
qui fou un prestigiós cultivador de roses, guanyador de diversos premis
internacionals, entre ells un l’any 1938 a París, amb una que duia el
nom de “Marquesa de Urquijo”. Per tot plegat, no és estrany que a la
casa se la conegui també per la Casa de les Roses.
No ens costarà gaire veure-la si estirem el coll a l’esquerra. Com tampoc (segur que menys) l’indicador del Km 3, que ens el trobarem a la seva alçada.
Km 3 al 4
La Carretera de Sant Joan d’Espí
per on seguirem puja una mica. Res que pugui matar-nos, però. Per altra
banda, només portarem tres quilòmetres i estarem frescos com una rosa
“Marquesa d’Urquijo” (disculpeu l’acudit). A més a més, en arribar al
final i començar el carrer de Rubió i Ors, aquest baixa. Res de l’altre món, però fa una mica de baixadeta, que és d’agrair.
Passada la Casa de les Roses, que ja em quedat que està dintre del Parc de la Infanta, hi veurem un camp de futbol de gespa artificial on hi juga el C. D. Fontsanta-Fatjó.
És un club modest que es va fundar el 1977 amb el nom de Fontsanta;
tres anys més tard, fruit de desavinences, uns veïns van crear una altre
club que compartiria el terreny i li van posar Atlètico Fontsanta.
Finalment, dos anys després de l’escissió, és van posar d’acord i es van
unir. (L’esport ho pot tot) Des de llavors, es convertí en el C. D.
Fontsanta-Fatjó que és ara.
Continuant per la Carretera de Sant Joan d’Espí -que no cal dir a on ens conduiria si anéssim en sentit contrari- passarem per davant d’un altre edifici històric, Can Surís.
Fou una fàbrica de filats que es va crear el 1897 amb el nom de Sala i
Cia. Va patir una greu crisi l’any 29, de la qual es va recuperar, però
no ho va poder fer d’una altra, quan es deia Fontanals i Surís, i va
tancar l’any 1978. Fa uns anys es va restaurar i actualment acull el Citilab, un important centre de difusió i formació de noves tecnologies.
Deixarem la Carretera de Sant Joan d’Espí abandonant el barri, i travessant Quatre Camins penetrarem en el del Centre agafant el carrer de Joaquim Rubió i Ors, un vial que recorda un il•lustre escriptor de la Renaixença, impulsor dels Jocs Florals. Publicava poesies amb el pseudònim d’El Gaiter del Llobregat
al diari de Barcelona, una de les quals, per estar corrent on estem, em
ve de gust transcriure en aquesta fisonomia de la cursa de Cornellà,
com a modest homenatge:
"-Si et donàs la sua corona un rei i el ceptre de plata,
i son mantell d'escarlata, i son trono engalanat,
gentil gaiter, deixaries per a ser rei les balades,
les muntanyes regalades i ton joiós Llobregat?
Si et prometés un rei moro perles riques i galanes
i son harem de sultanes i son palau encantant,
gentil gaiter, oblidaries ta airosa i fresca cabanya,
ton llit de roses que banya lo cabalós Llobregat?
-No, nineta; pus més val ma gaita de drap vermell
i mon capot, que el mantell d'un rei, de perles brodat;
pus més que els palaus moruns val ma cabanya enramada
amb les flors que ma estimada roba, al matí, al Llobregat.
Pus per més que li donàs un rei son ceptre de plata,
i son mantell escarlata i son trono engalanat,
deixarà, gentil nineta, d'ésser rei per ses balades
i muntanyes regalades lo gaiter del Llobregat".
Tornem a lo nostre: el carrer de Rubió i Ors
el farem de dalt a baix, gairebé tot, gairebé un quilòmetre. És un
carrer que té un munt de cases modernistes, no en debades era abans el Carrer Major
del poble. Sembla talment com si uns arquitectes del primers anys del
segle XX volguessin fer la competència als del passeig de Gràcia de
Barcelona. Si és així, se’n van sortir força airosos, ho veurem tot
baixant.
No
és qüestió d’enumerar-les totes, però sí les que, pel meu gust,
m’agraden més. Tant de bo, al possible lector/corredor o
lectora/corredora també li agradin en passar pel davant. N’hi ha unes
quantes. La primera que veurem està tot just a poc de començar el
carrer, al nº 24. Se la coneix com Can Rovira o la Fàbrica Mulà.
És de 1912, i a més a més de servir de residencia, l’amo hi fabricava
sifons. No ho farem perquè tindrem pressa, però es pot llegir encara als
esgrafiats de la façana lateral que dona al carrer de Narcis Monturiol:
“Fábrica de gaseosas y sifones de Ramon Mulá”. El temps passa, les
coses canvien, i ara és un geriàtric.
Can Rovira
Ens
en trobarem d’altres de cases modernistes, la majoria, curiosament, a
la banda dreta. Quan haurem fet uns 300 metres del carrer trobarem els
vestigis de la façana de Can Rosés, una gran fàbrica de l’any
1915 que fabricava inicialment maquinaria i foneria de ferro i bronze,
per acabar diversificant i fent molinets de cafè fins que va haver de
tancar el 1954. A l’enderrocar els edificis industrials per fer els
habitatges actuals, van conservar, feliçment, una bona part de les
façanes de dues de les naus.
Davant mateix hi vivia l’amo, Joan Mas i Font -l’empresa era coneguda com “La fàbrica del senyor Mas”- i encara es conserva. Li diuen Can Gaya,
un edifici senyorial de 1860 que veurem si girem el cap a l’esquerra.
Havia estat una escola de música i actualment la Guàrdia Urbana hi te
unes dependències.
Una mica més avall, també a la dreta, hi veurem l’entrada de la seu del CB Cornellà.
Hi ha un pavelló on hi juguen a bàsquet equips de l’entitat (el primer
juga en el que hi ha en el modern Parc Esportiu Llobregat). Cal dir
que, fundat l’any 1929, el Cornellà és un dels clubs de bàsquet més
antics de Catalunya. Actualment vinculat al F:C Barcelona, hi han jugat
autèntics cracks, el més famós en Pau Gasol durant els anys 1993 al 1997.
I poc més enllà, on hi veurem el senyal del Km 4, passarem per davant d’un altre edifici noucentista amb un original pinacle cònic, l’antic Cinema Titán. Construït
el 1926 va ser durant la postguerra un lloc on els cornellanencs es
distreien. No hi havia televisió i es passava la tarda veient dues
pel•lícules, la “dolenta” primer i la “bona” després, per fer-se passar
les penúries. Però amb el temps va entrar en decadència i va tancar a
finals dels seixanta. Actualment és la Biblioteca Marta Mata (de
la qual m’he abastit força per escriure aquesta fisonomia, per cert).
Bona pensada de conservar-lo perquè és vertaderament bonic de veure.
Km 4 al 5
Seguirem per Rubió i Ors avall i poc després ens trobarem a l’esquerra un altre casalot modernista de 1911. L’ocupa el Bar Ruby, que és, a la vegada, la seu del club de rugby del C.R. Cornellà.
L’edifici havia estat seu del Centre Instructiu Radical de Cornellà i
del Partit Republicà Radical abans de la guerra, i després, de la
Falange. Més tard, i fins que va ser adquirit pel Cornellà de rugby. va
ser un economat de la Pirelli durant deu anys.
Arribarem a la cruïlla de Rubió i Ors amb el carrer Anselm Clavè
i girarem a l’esquerra per pujar-lo. Compte amb el gir, perquè l’angle
és mol agut i alguns podem anar a parar a l’empresa de viatges de la
cantonada. (Pitjor hagués estat, però, si el baixéssim, perquè podríem
estavellar-nos amb l’edifici d’Hisenda)
El nom del carrer correspon al d’un personatge autodidacta molt rellevant del segle XIX: Anselm Clavé.
De jove, va deixar de fer de torner per començar a cantar pels cafès de
Barcelona. Compromès amb la lluita de la classe obrera, el van
empresonar per haver participat en moviments revolucionaris. Va
dedicar-se a la política però va destacar com a poeta i com a creador
de cors de cant (els cors de Clavè), i com a impulsor del moviment
associatiu. Una llegenda diu que un rellotge d’or que li havien regalat
va aturar-se, per sempre més, el mateix moment que va morir, el 24 de
febrer del 1874 a Barcelona. S’hi escau, al meu entendre, que Cornellà,
una població capdavantera de l’obrerisme i l’associacionisme, li
dediqués un carrer tan important.
Important...i costerut. He dit que el pujarem i és cert: el carrer Anselm Clavè, la Rambla,
és una pujada que es fa dir si senyor. És bonic, té molta vida, està
arbrat a banda i banda, però preparem-nos -el que avisa no és traïdor-
perquè déu n’hi do el que puja, i a més a més, el terra és de
llambordes. I és llarg; farem un tram bastant consagrat. (Potser ho
hauria d’haver dit al començar per sortir més lents del compte; bé, ja
no podem fer res més que escurçar la petjada).
No el veurem des de la Rambla,
però passarem a cent metres escassos d’un dels monument més carismàtics
de Cornellà, el Castell, datat el segle XIII, que encara es conserva.
Se’l coneix també com El castell del Borni perquè el seu propietari a les primeries del segle XX només tenia un ull.
El que veurem tot pujant serà algunes cases modernistes, una d’elles la de Can Cuxart, a la nostra esquerra, que va ser un dels primers edificis que es van construir a la Rambla.
Un apunt: fa uns anys, els balcons de la casa estaven plens de pancartes demanant
“Aturem Eurovegas”. No eren els únics. A Cornellà, que estava molt
sensibilitzada amb l’assumpte, hi havia molts balcons i finestres on penjava la demanda.
Al cap de munt del carrer, a la dreta, hi veurem l’Escola Anselm Clavè.
Inaugurada l’any 1903, va ser la primera escola pública que hi va haver
a Cornellà. Un petit monòlit davant de la façana, a la dreta de per on
passem, serveix d’homenatge a qui li dona nom.
Així, haurem arribat a la plaça de l’Església, on hi ha la Parròquia de Santa Maria
que veurem a l’esquerra, ubicada en el mateix lloc que l'antiga
església del segle XVIII i a la vegada successora d’una primitiva
paleocristiana. Té aspecte de nova perquè va ser reconstruïda en els
anys quaranta, en ser destruïda durant la guerra del 36.
En
aquesta plaça s’hi acabava una cursa que se celebrava fa molts anys,
durant la dictadura. Cosa insòlita, perquè a altres llocs, per exemple
Barcelona, no se’n feia cap pels carrers en aquella època, excepte la
Jean Bouin. La de Cornellà, l’any 1956 la va guanyar l’Antoni Amorós, un dels millors fondistes catalans de tots els temps.
Antoni
Amorós entrant vencedor a la meta situada a dalt de tot de la Rambla.
Any 1956 (Fotografia de Francesca Gannau i Millà i Maria Garcia i
Batista)
Girarem a la dreta per agafar la Carretera d’Esplugues
i, llavors, tindrem un respir perquè baixarem; planejarem millor dit.
Mentre ho fem, recuperats, val la pena donar un cop d’ull a Can Maragall, una masia de les més antigues de Cornellà. Edificada en el segle XIII, servia de casa d’estiueig del poeta Joan Maragall en el XIX. Ara, restaurada, és en una residència d’avis.
Avançant en suau baixada per la carretera vorejarem una rotonda, on hem de trobar el Km 5, i passant sota la via del tren (dit així sembla aparatós, però no ho és), anirem a buscar l’avinguda de Salvador Allende.
(Certament, a la cursa d’avui es passa per uns carrers amb uns noms
força significatius; aquest, per recordar a qui fou un president de
Xile, demòcrata de cap a peus, mort un 11 de setembre de 1973, no se sap
bé si suïcidat o assassinat).
Km 5 al 6
Per l’avinguda de Salvador Allende enllaçarem amb el carrer de Bellaterra. En farem quatre metres i girarem pel de Bonestar a tocar de l’edifici del Centre de Salut.
Estarem
ara en ple barri de la Gavarra, una zona que en el passat deuria de ser
àrida perquè el mot prové del basc gaparra (terreny esquerp) però ara
no; a la Gavarra hi viu molta gent. Ja al començament del segle passat
hi havia qui s’hi havia fet allò tan català de la caseta i l’hortet. Més tard es va urbanitzar per fer-hi habitatges i li deien l’Eixample de Cornellà.
Una cosa: anirem pel carrer de Bonestar
després de deixar el de Bellaterra, i creuarem el de Bonveí, el de
Bonavista...Què més podem demanar! Amb noms de carrers així, que sembla
com si els haguessin posat tots junts per a que la nostra cursa sigui
més plaent, què més podem demanar. A més a més, el de Bonestar és pla.
Anirem a trobar la Plaça Catalunya
a l’esquerra, un magnífic i ben urbanitzat espai que, a banda de ser un
lloc per prendre el sol i per a que hi jugui la canalla, ha servit i
serveix com a punt d’encontre per a les reivindicacions i manifestacions
dels cornellanencs, una cosa a la que hi estan molt habituats.
També, però, la plaça és un dels llocs on se celebra el Festival Internacional de Pallassos,
un certamen de molta anomenada que es fa a Cornellà cada dos anys en
diferents espais de la ciutat. Es va crear l’any 1983 per homenatjar al
famós pallasso català Charlie River, i hi actuen grans figures de tot el món. Fan actuacions al carrer i en llocs tancats, i també en una carpa en aquesta Plaça de Catalunya. Llàstima que sigui al novembre. Segurament, bona gent com són, els clowns ens aplaudirien tot passant
En acabar la plaça girarem a la dreta per agafar el carrer de l’Empordà. En farem uns metres i girarem en trobar l’avinguda de Salvador Allende
altre cop, una mica més enllà d’abans i en sentit contrari. De
l’avinguda també en farem uns pocs metres, fins el carrer de l’Anoia, on
hem de trobar-nos el senyal del Km 6, tot just deixant enrere el barri de la Gavarra i penetrant en el de l’Almeda.
Cal
dir que aquest espai per on hem passat, esplèndid ara, no va ser-ho
gens fa seixanta o setanta anys, en una època que es diu que val més
oblidar-la però que em resisteixo a fer-ho. Aquest lloc va estar ple de
barraques on hi malvivien els que, arribats de fora per treballar, no
sabien on posar-se. També hi havia coves, entre l’avinguda de Salvador Allende i les vies del tren, que havien servit de refugi durant la guerra, que eren utilitzades com habitatge.
No
va ser fins a mitjans dels cinquanta que es va eliminar el barraquisme,
quan algunes empreses van fer vivendes per als seus obrers, i unes
constructores van fer-hi pisos econòmics a pagar en llargs terminis. Una
d’elles, per cert, la que va construir els de la Linda Vista
-uns blocs de pisos de color groc per davant dels quals acabem de
passar- va voler ensarronar als propietaris amb allò de la lletra petita
dels contractes. Al cap de vint anys, volia cobrar-los-hi 600.000
pessetes més de l’establert...perquè el preu de l’or havia pujat!.
Finalment, i segons diuen les cròniques, es va arreglar, gràcies a la
forta oposició del veïns en col•laboració amb l’Ajuntament.
Propaganda del pisos de Linda Vista a l’Eixample de Cornellà. Any 1956
Km 6 al 7
Pel carrer de l’Anoia anirem a parar a l’avinguda del Parc de Can Mercader i l’agafarem girant a l’esquerra en front de l’Escola Antoni Gaudí. Ens faran costat durant una estona les cases de la Linda Vista a l’esquerra (certament la vista és molt bona), i la plana de la ciutat a la dreta. Bona baixada, ideal per desbocar-se.
Passada una rotonda i continuant per la pendent cap avall, tindrem a l’esquerra el magnífic Parc de Can Mercader.
Està considerat un dels parcs públics més atractius i interessants del
Baix Llobregat. Conté arbres centenaris, tot i que les palmeres són el
que més el caracteritzen, un bonic estany, i fins i tot, un petit tren
que hi circula pel mig. I un palau, el de Can Mercader, construït en el segle XIX pel compte de Bell-lloch
on hi havia una antiga masia. En una de les plantes es poden veure la
col•lecció de pintures, ceràmiques, armes, etc, del senyor compte. I
sobre tot, quedar-se admirat per la decoració del palauet i el seu
fastuós mobiliari. Els vells de la zona recorden que fa uns anys, a Can Mercader li deien el Castillo.
Diuen que els menuts jugaven a passar d’una banda a l’altra el Canal de
la Infanta que circulava pel costat abans que el soterressin. També
saltaven el mur del palau per anar a collir peres. Expliquen que tenia
un vigilant que havia estat guàrdia urbà de jove, que armat amb una
escopeta disparava cartutxos de sal. Li deien, ningú sap per què, el Kubala.
Qui sap si, en passar per davant, ens saludarà el seu espectre. I qui sap si ho farà també en Maginet, el mag que fa 300 anys que viu a la Torre de la Miranda, a prop d’aquí, i s’instal•la en un campament a dins del Parc de Can Mercader els primers dies de gener, abans de Reis, per recollir les cartes dels nens i nenes de Cornellà.
Palau de Can Mercader
Deixarem l’avinguda, travessarem la Carretera de l’Hospitalet i, seguint pel carrer de Sant Ferran, ens endinsarem a la zona industrial i de negocis de la ciutat.
Haurem entrat al Barri d’Almeda i no m’estic, per descriure’l, de transcriure el que va dir d’ell fa anys, Ignasi Ramoneda, en una magnífica definició: “Si
la gauche divine tenia Cadaqués i Bocaccio, els inconformistes del Baix
Llobreqat tenien Almeda. El petit barri envoltat de fàbriques, a mig
camí dels nuclis urbans de Cornellà i I'Hospitalet, va ser refugi
d'utopies, laboratori sociopolític, bressol sindical, temple iniciàtic i
pati d'esbarjo per a tota una generació de finals dels anys 60 i
primers dels 70”.
I a l’alçada d’una xemeneia conservada com a record del passat al carrer de Sant Ferran, girarem a l’esquerra pel de Marià Fortuny, nom d’un insigne pintor català. El farem fins el final, i en trobar-nos El Corte Inglés, un dels edificis tòtems de la zona, ens trobarem també l’indicador del Km 7.
Km 7 al 8
Abandonarem el carrer de Marià Fortuny per agafar, a l’esquerra, l’avinguda de la Porta Diagonal tot vorejant El Corte Inglés i l’Hipercor,
meravellats per la grandària dels magatzems. A la nostra esquerra hi
tindrem un agradable terraplè, cobert de gespa i arbrat, que fa costat a
la Ronda de Dalt. I no el veurem, però a l’altra banda hi ha un camp de
futbol on hi juga el C. D Almeda.
D’esport,
a Cornellà, tant com vulgueu o més, ja ho de dit més d’una vegada:
l’Almeda és un club de barri que es va fundar el 1969 i jugava en un
terreny al que anomenaven “El campo de las Moras”. Ara, el camp és de
gespa artificial, i de la diferència amb llavors en fa esment, Ramón Barceló en un text que he trobat a la web @ornella...memoria de un barrio obrero, força explícit: “Como
ha cambiado todo……., antes te caías, te ponías un poco de agua (o no) y
a correr, ahora te caes en el césped, te sale el masajista, con réflex,
hielo, vendas, betadine y sin la certeza de recuperarte. Veías el
partido al lado del canal y cuando una pelota se caía dentro de él, la
tenias que coger del agua y si tu también te caías… no pasaba nada.
Ahora hay vallas de seguridad, cordones de prohibido pasar, paneles
orientativos, rejas, seguro de accidentes, etc”.
El terraplè ens farà també costat a nosaltres fins que girem pel carrer de Baltasar Oriol. Aquesta és una zona especialment moderna de Cornellà. Avançant, veurem un monument ultramodern dedicat a Joan Miró en
la plaça que duu el seu nom. És abstracte, un art del qual no hi entenc
ni un borrall. Però diu l’autor, que sí que hi entén, que l’escultura
s’inspira en un far, perquè en Miró va ser “una guia per a l’art
del segle XX”. I diu més coses: “que l’obra permeten lectures diferents
depenent del punt des d’on es contempli”...i ho remata afirmant que “els
quatre cables que uneixen els elements simbolitzen la catalanitat del
genial artista, a banda de crear la il•lusió d’una piràmide invertida”.
No en parlem més. Nosaltres, si no anem encegats, que podria ser,
tindrem ocasió de “contemplar-lo” des de dos angles. Ja veurem que
passa.
Monument a Miró, obra de l’escultor Ricard Vaccaro
Un apunt: Aquí, a la plaça Joan Miró, comença i acaba una altra cursa de Cornellà, la de Can Mercader-Almeda que se celebra el mes de maig.
Costa
de creure, passant per avingudes tan ben urbanitzades d’aquest barri on
estem, que en el passat, l’Almeda fos una zona on les aigües fessin
estralls i la inundessin sovint. Però és així. De les més recordades,
les riades de 1962, i especialment la de 1971. El Llobregat es va
desbordar i va negar el barri en el sector més proper als marges del riu
quedant molt afectats habitatges, comerços i fàbriques. En alguns llocs
l’aigua va arribar per sobre dels dos metres i mig.
El diari La Vanguardia deia: “Las
fuentes de Información señalan que hay actualmente unas 20.000 personas
afectadas y que el número de viviendas dañadas, algunas de ellas de
gran consideración y otras ligeramente, es superior a las cinco mil.
Muchas personas, la mayoría de condición modesta, han perdido totalmente
sus ajuares, y se calcula que alrededor de seiscientas han quedado sin
hogar”.
Tanmateix,
les inundacions del barri d’Almeda van servir per a que, especialment
els joves, adquirissin consciència social. Van ser molts els que, de
manera altruista, es dedicaven a netejar el fang dels carrers i treure
aigua de les cases, o a manifestar-se per a que s’ajudés als
damnificats.
Inundació del barri d’Almeda. Any 1971
Seguirem pel carrer de Baltasar Oriol i
passarem pel costat del Centre Social del barri. S’haurà de contenir
les emocions en rememorar que aquest va ser un lloc on es van articular
la major part dels moviments ciutadans de Cornellà durant la dictadura.
Una mena d’escola de la democràcia.
Creuarem el carrer de Sant Ferran just en el punt on el carrer de Baltasar Oriol es converteix en Tirso de Molina, més ample, més còmode per córrer. I a l’alçada d’un impressionant i futurista edifici, el WTC (World Trade Center Almeda Park), hi haurà el senyal del Km 8. Aquí, per cert, a la cruïlla, també comença i acaba una altra carrera, la Cursa de la Patata, de 2 km i mig, a mitjans de juny, on per avituallar-te a l’arribada et donen patates fregides.
Km 8 al 9
Passarem per davant del WTC com deia, un complex de modernes oficines que ocupa l’espai on fa anys hi havia la fàbrica Pirelli, un lloc que fou principal escenari de la lluita obrera de la zona. Es diu que els treballadors de la Pirelli
van ser els primers, en els anys seixanta, de fer vagues per tal de
demanar millores dels seus drets, i el primers també en refusar els
enllaços sindicals que la direcció de la fàbrica els “recomanava”. Una
pràctica, aquesta, que ara sembla increïble, però era habitual a les
empreses grans d’aquella època.
Trepitjarem així, un carrer, el de Tirso de Molina,
que tot i que el seu nom té a veure amb el d’un poeta romàntic, és un
lloc on fa uns anys –paradoxes de la vida- sovintejaven els conflictes
laborals en els quals els obrers rebien de valent per part dels grisos o els guàrdies civils, un escenari tan allunyat com es vulgui de la poesia i el romanticisme.
Guàrdies civils en un conflicte d'una fàbrica de l’Almeda. Any 1968
Tirso de Molina endavant, passarem tot seguit pel costat del recinte de la Fira
a la nostra esquerra, un espai de més de 8.000 metres quadrats on s’hi
fa de tot, inserit en una zona plena d’empreses, si no industrials com
abans, de serveis, que és el què toca ara.
A la recerca dels darrers dos quilòmetres, seguirem per Tirso de Molina i enllaçarem amb la seva continuació, el Passeig del Baix Llobregat, tot travessant la carretera del Prat. Estarem de nou al barri de Riera i a la nostra esquerra hi tindrem el nou Estadi del RCD Espanyol,
el club de futbol que va ser creat l’any 1900 per uns estudiants que
van començar a jugar en una esplanada del barri de la Sagrada Família de
Barcelona. L’any 1923, i fins a finals del segle XX ho va fer a Sarrià.
El club es va vendre el terreny perquè necessitava diners, i va anar a
l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc fins que va construir-se aquest de
Cornellà.
Curiosament,
durant els deu primers anys del club, els jugadors vestien una
samarreta de color groc i més tard una de blanca, completament diferent a
la clàssica blanc-i-blava amb que se’ls coneix.
L’Espanyol ha tingut grans figures, des del porter Ricardo Zamora, “el Diví”, que va ser traspassat al Real Madrid per 100.000 pessetes (600 euros) fa vuitanta anys, o Daniel Solsona, “el noi de Cornellà”, precisament, fins a Raül Tamudo,
qui ostenta el rècord de gols marcats a la lliga per un espanyolista,
129. Ell no és, no obstant, el jugador de l’Espanyol que ha fet més
gols. Contant tots els oficials, n’hi ha un altre, Rafa Marañon,
una altra icona del club, que el supera amb 144, qui, per altra banda,
és arquitecte de professió i ha col•laborat en la construcció de
l’estadi per davant del qual estem passant.
Dani Solsona, “el noi de Cornellà”, ja era un ídol de ben petit
Vorejant l’estadi pel passeig, anirem a trobar el carrer del Sorral del Riu, el mateix per on hem passat en sentit contrari al començament de la cursa, per arribar ara al Km 9 que estarà a la meitat del carrer.
Km 9 al 10
Pel carrer del Sorral del Riu tindrem a la nostra esquerra el camp municipal on hi juga a futbol des d’enguany la Unió Esportiva Cornellà,
un altre club que també té molta història al darrere. Es va fundar fa
gairebé noranta anys, que ja són anys, i durant molts d’ells va jugar en
un altre terreny municipal anomenat la Via Férrea, hereu d’un
camp construït l'any 1941 a mà, com aquell que diu, pels socis. El seu
primer equip pertany a la tercera divisió, però una de les seves
característiques principals és el compromís amb el futbol de promoció
per als més joves. De la seva pedrera han sortit un munt de cracks, el
més conegut en Jordi Alba, el defensa del Barça.
Poc després del camp municipal girarem a la dreta per tornar a passar de nou a tocar les instal•lacions del gran Parc Esportiu Llobregat, el club Delfos, les pistes de tennis...(estalvio la pallissa de “la repetició de la jugada” als soferts lectors), per girar pel carrer del Rugby i entrar a l’Estadi.
No hi ha gaires carreres, deia al principi, on hi hagi tants indrets esportius pels quals es passi com la que estem acabant. I per si n'hi havia pocs, la finalitzarem en una pista d'atletisme. Hi farem gairebé una volta sencera sobre el tartan i creuarem la meta, contents i vencedors. ¿Qui ens traurà la joia d’haver arribat al Km 10 de la cursa i no sentir-nos realment els seus guanyadors o guanyadores, qualsevol que sigui el lloc que ocupem a la classificació?
------o------
No hi ha gaires carreres, deia al principi, on hi hagi tants indrets esportius pels quals es passi com la que estem acabant. I per si n'hi havia pocs, la finalitzarem en una pista d'atletisme. Hi farem gairebé una volta sencera sobre el tartan i creuarem la meta, contents i vencedors. ¿Qui ens traurà la joia d’haver arribat al Km 10 de la cursa i no sentir-nos realment els seus guanyadors o guanyadores, qualsevol que sigui el lloc que ocupem a la classificació?
------o------
Web de la cursa: http://www.cornellaatletic.es/cursacornella/
Fisonomia del recorregut de la Cursa El Km de Les Corts'2015
Aquesta és la cursa que té la distància més curta de quantes es fan a Barcelona. Se surt a la Travessera de Les Corts, a l’alçada del carrer Vilamur; es va en direcció a L’Hospitalet -per entendre’ns- , es gira en rodó a l’arribar al carrer Vallespir per tornar per la mateixa Travessera i anar al carrer Numància,
on es gira també i es retorna fins a la sortida. Haurem fet 500 metres.
Passant la línia farem una segona volta i completarem el quilòmetre de
què consta la cursa.
No
cal dir que abans de sortir haurem escalfat una bona estona (més que en
cap altra cursa), i en fer-ho ens cridarà atenció un arbre que hi ha a
l’esquerra de l’arc de plàstic vermell que serveix de punt de sortida i
arribada.
Pi de la Travessera de Les Corts
|
L’arbre és, ni més ni menys, el centenari Pi de la Travessera,
una autèntica icona del barri de Les Corts, testimoni de molts avatars,
i de contemplar les corrues de culers que es dirigeixen al Camp Nou els
diumenges (i ara també molts dimarts o dimecres), o dels seus pares i
avis quan entraven a l’antic Camp de Les Corts fa varies dècades, la
qual porta d’entrada al recinte estava situada a tocar del Pi, on ara hi ha un bloc de pisos anomenat popularment "la Colmena".
D’una alçada de 13 metres,
es diu que està aquí des de 1893 i està considerat com un arbre
d’interès local. Aquest pi, i una palmera que també veurem cent metres
més enllà quan girem- es van conservar en el mateix lloc on estaven
quan, fa uns quaranta anys, es va eixamplar la Travessera.
Sortirem doncs, tenint el pi a la nostra esquerra, i el començament del carrer Vlilamur a la dreta. A vegades, els noms dels carrers estan relacionats amb el lloc on estan i aporten informació sobre l’indret que pot resultar interessant. No és el cas. O em sembla a mi que no ho és: Vilamur és el nom d’un petit poble del Pallars Sobirà, que té un antic castell que va ser seu d’un vescomtat de l’edat mitjana.
El topònim de Les Corts es
diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals" (masies).
També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó
per les corts (els corrals) que hi havia en els masos. Durant
segles, i fins l’any 1836, el terme va pertànyer al poble de Sarrià. A
finals del segle XIX va ser agregat a Barcelona, i no va ser fins a les
primeries del XX que no va deixar de ser una zona rural. Travessera, per altra banda, és el nom que se li dóna a un camí que travessa un poble.
Farem uns cent metres, fins al carrer Vallespir, on girarem 360 graus. El nom recorda la comarca de la Catalunya Nord del sud de França. Com a curiositat, aquest és un carrer que va ser el primer on es va poder tornar a ballar sardanes els anys cinquanta, després que fossin abolides en acabar la guerra l’any 39.
Escola Duran i Bas. Antic Can Gasparó Any 1960 |
El Grup Escolar Duran i Bas és una de les escoles més antigues de Les Corts: l’edifici actual és dels anys setanta, però abans ja existia, quan Can Gasparó va passar a ser l'any 1934 una escola amb el nom actual. Un nom posat en honor d’un catedràtic de dret del segle XIX, Manuel Duran i Bas,
molt estimat pels seus alumnes perquè, entre altres coses, no
utilitzava mai llibres de text. Es va fer polític i va arribar a
ministre el 1889. Va durar molt poc: defensava les institucions
catalanes i el dret foral català a Madrid i al cap de quatre mesos va
dimitir.
Ladislau Kubala |
A Numància girarem
-també 360 graus com a Vallespir- per retornar al punt de sortida. No
cal dir que el nom del carrer, tan a prop de l’entorn del futbol del
Barça, no està posat per fer-los la guitza als barcelonistes fent-los-hi
recordar que el primer partit de l’era Guardiola el van perdre
contra un equip que duu aquest nom. Es diu així perquè recorda el d’una
ciutat soriana desapareguda, famosa per la seva resistència “numantina” a
Roma, al segle II.
Al retornar, passarem el carrer de
Joan Gamper en un cromo de l'època
|
I seguint per la Travessera, tot seguit arribarem de nou al punt de sortida, sota l’arc vermell. Haurem fet 500 metres de la cursa; tornarem a fer una altra volta, de ben segur més ràpida que la primera i acabarem el Km de Les Corts traient el fetge per la boca, comprovant, una vegada més, que és igual la distància que facis, mil metres o una marató: córrer et deixa fet pols.
-------o-------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)