17.12.14

S’ha mort en Maxi, una institució de la Carretera de les Aigües


Estem tristos. Els que fa anys que pugem a córrer a la Carretera de les Aigües ens hem quedat orfes. S’ha mort en Maxi, un veí d’edat molt avançada que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera, fins que la família no va deixar que visques sol.

En Maxi era un home bo (amb tot el que significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre’t en veure’l, ja ancià, muntat en bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop, i tornar (la font té altres noms -de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró- però nosaltres li diem "d'en Margalef", que era el cognom d’un amic del Maxi i nostre, que hi va posar una mànega de plàstic de color groc quan l'aigua esquitxava més que queia, per poder beure-hi a galet).

Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un moment, encara que fos, per parlar del seu Barça.

En Maxi s’ha mort aquest diumenge, just desprès de complir 100 anys d’edat i d'haver fet el bé. El trobarem a faltar.

Miquel Pucurull
17/12/2014

16.12.14

Maratonians d'edat avançada

A propòsit de la longevitat d’alguns corredors, a la passada marató de Londres hi van participar dos octogenaris: Paul Freedman, de 89 anys i Iva Barr de 86, ambdós els més grans d’edat dels que la van acabar.

No van quedar últims, per cert. Ell va acabar en 7h 44 per davant de catorze corredors, i ella en 6h 58, davant de gairebé cent dones.

Tant l’un com l’altre van córrer desprès de recaptar fons per una causa solidaria. (Run for Charity li diuen allà). En Paul per a un centre de cures pal·liatives on va morir la seva dona fa set anys. I la Iva per a una associació que ajuda a nens en cadira de rodes.

Per a Paul, que va formar part de les forces aèries angleses durant la II Guerra Mundial i va començar a córrer quan tenia 61 anys, aquesta va ser la seva 23ena marató. Per a Iva Barr, va ser la 15ena i va debutar quan tenia 55 anys.



Els van entrevistar per a la televisió en acabar la prova. Ella va dir que concebia la marató com "una gran festa al carrer, on no t'has de preocupar pel temps, pots caminar i parlar amb els del teu voltant”. Ell, molt explícit i a qui li agrada fer conya: "Sempre m'asseguro córrer darrere d'un cul agradable, ja que fa que tots els dolors i molèsties desapareguin. L'any passat vaig seguir-ne un que em va semblar que era el millor que havia vist a la meva vida. Quan vam arribar a la meta va donar la volta i em vaig adonar que era un tio...amb barba”.

                                                 ----------------

Miquel Pucurull

9.12.14

"Corre la marató de BCN'2015 amb mi, pels nens diabètics"

El 15 de març, per segon cop consecutiu, faré la marató de Barcelona després de recaptar fons per a l’investigació sobre la diabetis infantil que realitza l’Hospital de Sant Joan de Déu. És un repte idèntic al que vaig fer l’any passat per la mateixa causa.

Es tracta d’una acció que en algunes maratons de l’estranger li diuen Run for Charity. Ho vaig veure fa anys a les de Nova York i Londres i em va sorprendre i fascinar: la majoria de corredors i corredores autòctons corrien per alguna causa solidària. Ho feien explícit en el rètol que duien a les samarretes. En unes deien, “Corro pels malalts de leucèmia”, en altres “Corro pels nens del carrer del Brasil”...etc. Una enorme quantitat de participants ho feien així. Vaig preguntar i em van explicar que havien estat recollint diners en el seu entorn abans de córrer la prova (familiars, amics, coneguts...), fent-los partícip de que farien la marató per una causa benèfica, i demanant-los-hi que col·laboressin amb una aportació per petita que fos.

                  

Vaig saber que, globalment, es recollien molts diners amb aquesta fórmula que cobria moltes mancances, i fa anys vaig voler engegar una cosa semblant. Però uns companys m’ho van treure del cap. Em deien que aquí no tindria èxit; que els recaptes en el món del córrer no funcionaven; que ja existien les curses solidàries on una part del què es paga pel dorsal va a parar a una causa... Em vaig deixar convèncer amb aquest darrer argument. Però ara penso que, tot i que sigui benvingut el que s'aconsegueix en aquest tipus de curses per ajudar a algun projecte, i està molt bé que es faci, els que les correm no ens impliquem ni poc ni molt en la causa. Paguem i ja està. I no sabem, en la majoria dels casos, ni per a què són ni a on van a parar els diners. Fins i tot, ni ens preocupa; el que volem és córrer i prou.
L’any passat, però, em va semblar que això del Run for Charity, on el que corre s’hi involucra i els que cooperen també, no tenia perquè no funcionar aquí. I a l'octubre vaig engegar el projecte.

A grans trets, l'estrategia que vaig utilitzar va ser, A) enviar correus a familiars i amics, i B) enviar correus a periodistes. En els dos casos, l'argument es basava en:

“Tinc 75 anys i correré la marató per recaptar diners per a la investigació de la diabetis infantil…”
"A favor de l’Hospital de Sant Joan de Déu…"
"A través de la Fundació Mi Grano de Arena…"


Ho vaig escampar per webs d'Internet relacionades amb la diabetis o amb l'esport. 

                 
Puntualment difonia el repte a través del Facebook, especialment, i el Twitter. I en un blog específic, els interessats podien seguir el desenvolupament.

Els mitjans se'n van fer ressó. 

                  
L'Obra Social de l'Hospital de Sant Joan de Déu va enviar correus a pares de nens afectats per la diabetis informan-los del projecte. L'empresa d'assegurances Zurich va aportar 2.000 euros, que va lliurar el mateix dia de la marató, en acabar-la. I el recapte, sorprenentment per a mi perquè no esperava, ni molt menys, la magnitud que va agafar, va anar creixent.
                 
El dia de la marató va ser la culminació del repte. La vaig acabar, no sense dificultat, i em vaig sentir molt gratificat. He corregut un munt de maratons però mai m'havia imaginat la satisfacció que experimentaria en poder fer-la tot contribuïnt a una causa solidària que servia d'ajut als nens i nenes, entre els quals la meva neta. (Tinc una neta de 14 anys que pateix la malaltia crònica de la diabetis des dels 6, i veig la dependència que suposa que encara es desconegui com poder millorar el seu tractament).

                       

Vídeo de l'arribada: https://www.youtube.com/watch?v=7QiAuJ1ahyk&feature=share

I va funcionar: vaig aconseguir 13.054 euros per a l’esmentada recerca. Una experiència , per a mi, inoblidable.

                              

I ara hi torno. Tot i que en els darrers anys s’ha avançat en el coneixement de la diabetis Mellitus tipus 1 dels nens, encara queda un camí molt llarg “per arribar a la meta”. Resulta colpidor veure que els infants que la pateixen estan condemnats, fins que no s’"hi arribi", a l’esclavitud de l’agulla que els manté en vida, i a haver de controlar acuradament el que mengen i l’exercici que fan.

He corregut 44 maratons, i aquesta, pel repte que du aparellat em fa molta il·lusió, com la de l'any passat. El nou projecte el vaig començar el 17 de setembre. I el cert és que, de moment, també funciona. Crec que la clau del que podríem anomenar petit èxit està en el fet que l’entitat a la qual s’ajuda, l'Hospital de Sant Joan de Déu, és un prestigiós referent per a tothom, i que els diners que s’aconsegueixen són utilitzats en favor dels nens i nenes de la societat.

Per acabar, si el (possible) lector també col·labora amb el seu granet de sorra, correrà amb mi la marató de Barcelona pels nens diabètics: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/

                                                 ---------o---------

Miquel Pucurull

8.12.14

Indignació a la Marató de Màlaga'2014

Indignació a la Marató de Màlaga d’ahir. 27 corredors, entre els quals les 2 primers dones, van ser desqualificats. 

Pel què he llegit, els fets van ser els següents:  dues bicis oficials que anaven davant de les 2 primeres dones s’equivoquen en una cruïlla (o no hi havia ni línia blava ni cintes ni tanques) i entren guanyadores. Es comprova que, tot i sense voler, han fet gairebé 1 km menys, i elles, i 25 corredors més que les seguien, són desqualificats. 


La nota de "disculpa" de l’organització és per sucar-hi pa: “Aunque los corredores tienen la obligación de conocer el recorrido al detalle, la organización está analizando lo sucedido y ya está trabajando para seguir mejorando la señalización y otros aspectos de la prueba en el futuro con el deseo de convertir la Maratón de Málaga en una referencia”.




La versió d'un corredor afectat: http://www.medrunning.com/2014/12/que-ha-pasado-en-la-v-maraton-de-malaga.html?m=1



------------
Miquel Pucurull
08/12/2014