1.1.17

Trampes famoses a la marató

Els que correm sabem que en el món del córrer hi ha tramposos. Des dels que retallen metres d’un circuit per guanyar una mica de temps i presumir (ves a saber de què i amb qui) fins als que corren sense pagar el dorsal (hi ha organitzadors que asseguren que hi ha espavilats que en fan  una fotocopia i fins i tot tracten de  recollir la bossa d’obsequis del final de la prova ).

Res comparat amb això, però. Sempre n’hi ha que la fan més grossa. Per parlar dels que fan trampes a la marato, hi ha casos mítics...

Frederick Lorz, el trampós més antic de la història

Se sap que una de les trampes més antigues va ser la que va realitzar el nord-americà Frederick Lorz a la marató olímpica de Sant Louis el 1904. Va entrar guanyador en un temps de 3h13. Va ser aclamat per tothom i el van va fotografiar amb la filla del president dels Estat Units. I quan estava a punt de rebre la medalla d'or va entrar a la meta el vertader guanyador, completament extenuat, dient que era impossible que l'haguessin avançat corrent a peu.
El jutges van dubtar perquè, en efecte en Lorz havia arribat sense cap signe de cansament. El van assetjar a preguntes; en principi va negar-ho, però finalment va confessar que en el Km 14 va fer autoestop i va anar en un automòbil durant 18 quilòmetres.

Rosie Ruiz: maratons de Boston i Nova York
Tambè una noia va protagonitzar una trampa famosa: Rosie Ruiz, una administrativa novaiorquesa de 23 anys, va creuar com a primera dona la línia d'arribada de la Marató de Boston de l’any 1980. Havia aconseguit el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores: 2 h 31: 56.
Va pujar al pòdium a rebre el seu premi, i, curiosament, estava molt relaxada i com si no hagués fet l’esforç que exigeix una marató. Curiosament també, ningú podia recordar haver-la vist durant la cursa; ni els voluntaris dels avituallaments, ni els encarregats dels controls en els punts estratègics (llavors no havia encara chips), ni els fotògrafs del recorregut, ni cap corredor o corredora. Ningú. Finalment, uns quants espectadors es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta, on va arribar a l’esprint. Varen revisar la pel·lícula de la prova i van concloure que efectivament, no havia fet la marató, per la qual cosa va ser desqualificada. Mentre els organitzadors li retiraven la medalla de guanyadora i la corona de llorer tradicional, s’assabentaven, atònits, que la mateixa corredora també havia fet trampes en la marató de Nova York de mesos abans amb el mateix mètode:  havent fet una bona part de les dues  curses... en metro!!!

Abbes Tehami a Brussel·les, per culpa del bigoti
Un altre: El guanyador de la marató de Brussel·les de l’any 1991, l’algerià Abbes Tehami, va ser desposseït del seu títol quan l’organització, alertada pels espectadors, va comprovar que no havia corregut tota la cursa. L’alerta la van donar els que havien vist el corredor a la sortida, amb el dorsal 62, posseïdor d’un imponent bigoti, i en canvi, en acabar, duia la cara afaitada. Havia passat per cal barber? No. El que havia succeït era que la cursa l’havia començat el seu entrenador, de físic semblant però que duia bigoti, i li havia lliurat el dorsal d’amagat a en Tehami, que no en duia, més enllà del quilòmetre 12 , i havent-se’n estalviat dotze i com que era un corredor de cert nivell, va arribar primer.

Roberto Madrazo, el polític mexicà, a Berlín
Roberto Madrazo, candidat a la presidència de Mèxic el 2006, va córrer la marató de Berlín d'aquell mateix any. El seu temps de 2h40'26" l'acreditava com a guanyador de la categoria de més de 55 anys. Els jutges, però, van observar que el temps de pas entre el Km 20 i el 35 havia estat de 21 minuts. Havia d'haver fet trampes per força perquè 15 quilòmetres en aquest temps era impossible de còrrer-los ningú al món. A més a més, la frescor amb la que va entrar, i la seva vestimenta, afegia molts dubtes. Un diari de Mèxic deia: "...llevava puesta una chamarra roja y unos pantalones largos, mientras al resto de los maratonistas se les veia cansados y más descubiertos, apenas en shorts y franelillas...". Desemmascarat i desqualificat, al cap d'una setmana van retirar el seu nom de la llista de finalistes.

Lying Paul Appleby, un pensionista, a Londres

Segons el diari The Sun, es va descobrir que Lying Paul Appleby, de 47 anys, jubilat anticipadament per una suposada minusvalidesa, va córrer la marató de Londres del 2007. L'home, que corria regularment crosos i curses de totes les distàncies, havia enganyat a la Sanitat anglesa durant tretze anys, fins al punt de fer-los creure que havia d’anar amb cadira de rodes i rebre ajuts durant les vint-i-quatre hores del dia. Va finalitzar amb el respectable temps de 3h37.

Rob Sloan a Kielder
El mes d'abril de 2011, Rob Sloan, un ex mecànic de l' exercit de 31 anys,  va córrer la marató de Kielder, al nord de Londres. Quan li faltaven 10 quilòmetres per arribar a la meta va decidir sortir de la prova i agafar una petita furgoneta per acabar-la.

Sense que ningú ho percebis de moment, va arribar (el rellotge marcava 2h51'21")  i va quedar tercer. Fins i tot va tenir la barra de dir als periodistes que "ha estat una marató terriblement dura". Tanmateix, diversos testimonis van declarar haver-lo vist pujar al vehicle i córrer pel mig d'uns arbusts per incorporar-se a la prova. Els organitzadors el van desqualificar.

Julius Njogu a Nairobi
Tramposos a les maratons n’hi ha de tant en tant. Un d’ells va ser l’atleta Julius Njogu a la de Nairobi del 2015. Va entrar en segon lloc però va ser desqualificat en descobrir-se que només havia corregut l’últim quilòmetre. Va arribar a l’esprint i avançant a l’autèntic segon. Tot just creuar la meta, els comissaris de la prova es van abalançar sobre Njogu per imprecar-lo. Sabien que s'havia ficat a la cursa a la portes de l'estadi, després de saltar des d'uns matolls. I el corredor, visiblement indignat, es va defensar mostrant una suor que era falsa, ja que en realitat es tractava d'aigua mineral que s'havia tirat per sobre uns minuts abans. S'hauria embutxacat 5.900 euros. Va acabar a la presó.



                                                             ---------o---------
Miquel Pucurull

Per què no es plega en una marató?

S’acostuma a no abandonar en les maratons.

Quan es compara el nombre d’inscrits i els que han acabat una marató, la diferència -al voltant d’un 18% menys- indueix a l’error de suposar que han abandonat molts. I no és així. De mitjana, els que pleguen són només un 2%.

Qui no ha corregut mai una marató es pregunta quines són les raons per les quals s’aconsegueix acabar la prova quan les forces s'acaben al voltant del Km 32 i apareix el famós “Mur”.

És molt difícil respondre. Potser t'ajuda la il•lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís amb tu mateix que has adquirit al apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar...quan seria el més lògic. També, potser, l’esperança d’aconseguir "l' èxtasi i la glòria" en travessar la meta, allò que t’han dit tantes vegades que experimentaràs si l'acabes...

Certament, en aquests moments, quan el cos et diu prou i et sembla que no pots més, la ment -els mecanismes mentals- són l’element fonamental que entra en joc. Fins a tal punt, que hi ha experts maratonians que aconsellen -quan et venen ganes de plegar i anar-te’n cap a casa- concentrar-se en visionar imatges positives: la del petó del familiar estimat que t’espera a l’arribada; la del moment que et penjaran la medalla; la de l’alegria dels companys de feina quan l’endemà els hi diguis que vas acabar...I aconsellen, també, que el participant conegui molt bé la fesomia dels darrers quilòmetres de la prova. Se l’hi faran molt menys durs si el dia abans els ha recorregut...encara que sigui en cotxe.

Un apunt: els quilòmetres que formen part del grup dels més complicats de la marató són els que van del 30-32 fins el 37-38. No és que els quatre o cinc que venen després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se el "Mur" (hi ha qui li diu “la Paret”), i si s'aconsegueix superar-los, els que resten són menys difícils. En especial perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales.



Miquel Pucurull
07/02/17