No vull ser un ancià

Tinc 76 anys i la societat em considera un ancià. No ho sóc. No vull ser-ho. No vull ser un llast per a la meva família, ni una llauna per als meus amics, ni una càrrega per a la Seguretat Social. Tracto de no oxidar-me mentalment (escric, llegeixo, estic al corrent del que passa al món) i de no rovellar-me físicament (corro al voltant d'una hora i quart 5 vegades a la setmana).

El món em considera un vell. No voldria semblar pretensiós, però no ho sóc. Aquest diumenge vaig córrer a la pista de la Marbella el 1.000 solidari per l'ELA en 5'09.

 

La gent em considera un ancià. Però no ho sóc. No vull ser-ho. Al març vaig fer la meva 45 marató (5h39) i ja m'he inscrit per a la de l'any que ve. Ho faig per recaptar fons per a la investigació sobre la diabetis infantil.

Tinc sort. Mantinc il·lusions i projectes.

Voldria que aquest escrit servís per reivindicar que a una edat avançada es poden fer coses. Només cal proposar-s'ho.

Miquel Pucurull

28/06/2015

Vaig enviar una carta als diaris. La van publicar l'Ara, El Punt-Avui, La Vanguardia i el Periodico.

Dies desprès se'n va fer ressò en Josep Maria Espinàs en el seu article diari a El Periódico.

La Cursa Bombers’2015

No se sap ben bé perquè han canviat la data de la Cursa de Bombers i l'han fet nocturna. Es diu que volien conquerir un tipus de mercat nou (els corredors som mercaderia ???): el de nois i noies que volen gresca. I per això, desprès de la cursa hi havia una festa a l'arribada.

Com sigui, la gent no és tonta. Van pujar el preu de 17 euros a 20 (i si volies que et duguessin la bossa a l’arribada 3 euros més) i la van córrer 7.000 menys que l’any passat.

Mai havia llegit tantes crítiques a Facebook i a Twitter contra una cursa com avui. Una minúscula mostra:

-“Endarrerir la data va ser un error, pujar el preu un altre, fer-la nocturna un altre, carregar-se la homologació un altre.....tot ha sigut un desastre!!”

-“Molt malament la organització amb una ratonera final y un embut molt perillós...Un desastre Miquel , crec que l' any que ve hi anirà menys gent i m'incloc.

-“Amb el canvi de data, el canvi d'hora, el canvi de circuit (no homologat per cert, quan tenien els millors 10km del món possiblement) i el canvi de preu s'han carregat ells solets una cursa que havia arribat a ser referència europea dels 10 Km.” 

-"Miquel, et garanteixo que l'any vinent no ens veuen, la meva dona 7 minuts per fer els ultims 200 mts, meta totalment colapsada,, i des de la meta fins el avituallament final a uns 300 mts, vergonyós !!!

-“Totalment d'acord amb les queixes. Un desastre... La web d'inscripció era un atemptat al sentit comú. La gent de màrqueting de Nike ens prenen per xais abans d'entrar a l'escorxador. No compraré mes productes Nike. Pagar 3 euros perquè et portin la bossa al final...i que marxin 1 hora abans de començar...es de ser inútils”

Per un costat me n’alegro perquè està molt clar que alguns organitzadors es volen aprofitar del que s'anomena el boom del córrer. Un boom que ja fa un parell d’anys que s’esmorteeix i els baixa la participació. Alguna cosa hauran de fer. Sobre tot amb els preus. No és lògic que, en un moment com l'actual en que no hi ha inflació, alguns, com els de la NIke, augmentin el preu dels dorsals com ho han fet. A mi em sap una mica de greu perquè m'agrada que hi hagi creixement en el córrer, però els hi està bé. Ah! I pel precedent que podia suposar per a les curses que no tenen un circuit circular el cobrar per dur la roba a l'arribada, també va bé la davallada. És un senyal d'alerta per als aprofitats.

Miquel Pucurull
13/6/2015

Extraodinària vivència: parlar als nens sobre el córrer i la solidaritat

El passat dijous 4 de juny vaig viure una experiència excepcional: parlar a uns nens i nenes sobre el repte “Corre la marató de Barcelona'2015 amb mi, pels nens diabètics“. Fou durant l’acte del lliurament dels "Premis Pilarin Bayes" a Montserrat. Els organitzadors m’havien demanat que els ho expliqués a uns nens de 6 a 8 anys d’una de les escoles guanyadores d’un dels premis, el Col·legi Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei.

Va ser una vivència personal extraordinària. La temàtica dels contes, objecte dels premis, era la relació dels nens amb els avis. I a banda de si vaig saber fer-ho bé, o no -que crec, modestament, que me'n vaig sortir-, la idea dels organitzadors de que un avi els expliqués als nens que hi ha gent que corre per solidaritat em va semblar genial. Em vaig preparar a fons el que els hi havia de dir, en un llenguatge entenedor per la seva edat.

Va ser molt divertit. Junt amb unes diapositives els hi vaig passar un vídeo d’un minut de la meva arribada a la marató del 2015. Un nen em va preguntar si havia estat el primer en creuar la meta. Un altre: “-Ets famós?”. I en dir-li que no, se li va escapar un “-Ohhh”...de decepció. Al final, un altre em va demanar un autògraf en un paper d’una cançó que duien per a l’acte. Li vaig dedicar posant-li el seu nom. Darrere seu van venir tots els demès. Desprès de fer el mateix a uns 4 o 5, i a la vista de l’allau que s’estava muntant, vaig deixar de preguntar-los-hi el nom per posar només la signatura. No va servir de res. Tots i cadascun dels altres van tornar per a que també els hi ho dediqués: “Em dic Marta. Em dic Lluc. Em dic Marc...”. Ells s’ho van passar bé pel que vaig veure. Però el que més, jo, sens dubte.

Miquel Pucurull
09/06/2015