Es refereix a que, per exemple, s’ha de saber que el salt de llargada de 8m95 del rècord del món de Mike Powell (o els 8m90 de Bob Beamon uns anys abans) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada que va aconseguir Sotomayor és com fer un salt i passar tot el cos per damunt d’una porteria de futbol.
També parla del rècord del món de marató recentment assolit a Berlín pel kenyà Wilson Kipsang, que el va establir en 2 hores 3 minuts i 23 segons. Fa menció a un article del també reconegut periodista Oscar Fernandez Villar sobre la gesta, que indica que aquest temps del rècord equival a fer, ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres a 1’10” sense recuperació.
Wilson Kipsang poc després de batre el rècord del món de marató
És interessant el paral·lelisme que fan els articulistes sobre el temps d'aquest darrer rècord i les sèries que signifiquen. Els corredors i corredores populars que llegeixen això saben de què estem parlant. Saben el que és fer unes sèries per a la preparació, per exemple, d’una marató en la que es vol baixar de 4 hores. Saben que són mortals. Saben que només et salva el minut o els minuts que t’has establert per descansar entre mig de cadascuna. Saben que les sèries de 400 metres d’un programa d’entrenament són les més exigents, per més moderades de ritme que siguin, i en fer-ne vuit o deu acabes fet pols. Dons bé, el kenyà en va fer més d’un centenar sense parar, sense ni un segon de recuperació.
Està clar que els atletes que són capaços de batre rècords del món com en Kipsang, que ha corregut nou maratons i n’ha guanyat sis -quatre d’elles per sota de 2h05- són d’una altra galàxia. I que l’atletisme professional i el córrer pel plaer del córrer són dos coses molt diferents.
És interessant el paral·lelisme que fan els articulistes sobre el temps d'aquest darrer rècord i les sèries que signifiquen. Els corredors i corredores populars que llegeixen això saben de què estem parlant. Saben el que és fer unes sèries per a la preparació, per exemple, d’una marató en la que es vol baixar de 4 hores. Saben que són mortals. Saben que només et salva el minut o els minuts que t’has establert per descansar entre mig de cadascuna. Saben que les sèries de 400 metres d’un programa d’entrenament són les més exigents, per més moderades de ritme que siguin, i en fer-ne vuit o deu acabes fet pols. Dons bé, el kenyà en va fer més d’un centenar sense parar, sense ni un segon de recuperació.
Està clar que els atletes que són capaços de batre rècords del món com en Kipsang, que ha corregut nou maratons i n’ha guanyat sis -quatre d’elles per sota de 2h05- són d’una altra galàxia. I que l’atletisme professional i el córrer pel plaer del córrer són dos coses molt diferents.
Miquel Pucurull
11/10/2013