28.7.13

Toc d'alerta als organitzadors de curses

Cada vegada hi ha més curses a Catalunya, i la possibilitat de triar entre la gran oferta que existeix (a Barcelona ciutat mateix n'hi ha 40 a l'any) està afectant la participació de les mitjanes o petites. Fa pocs dies, en el mes de juliol, a la de  l’Espluga de Francolí van ser 674 els arribats i arribades; l’any passat 778 i fa dos anys 888. A la de la Floresta van acabar 206; l’any passat  253 i fa dos anys 292. Aquest agost, a la cursa de Festa Major de Castellbisbal van ser 224 i l'any passat 295.

Això, per als que correm, crec que no és ni bo ni dolent. El problema és per als organitzadors, que hauran d’oferir nous al·licients per atraure’ns perquè els casos de l’Espluga, la Floresta i Castellbisbal no són els únics ni de bon tros. Malgrat el boom del córrer continua i segueix augmentant el nombre total de participants, especialment femenins,  hi ha moltes curses que estan perdent pistonada. Per posar un exemple, algunes tan significatives com la de la Maquinista de Barcelona, la de la Vila de Sant Boi, la de Canovelles, i les mitges de Gavà i de Sitges han tingut molta menys participació que l’any passat (entre un 12% i un 40% menys). En concret,  en 42 curses de ruta (un 40%) d'una mostra de 105 celebrades el primer semestre de l’any, s'hi han s’inscrit una mitjana d'un 13% menys que l’any passat. Gairebé 6.000 corredors/corredores que no les han tornat a fer i potser han optat per unes altres.

Es podria pensar que el cost dels dorsals influeix, però la gent segueix corrent curses malgrat el preu. I fins i tot, les més multitudinàries i més cares (Bombers, Mitja de Barcelona i Mitja de Granollers) han crescut força. Les curses que han reduït més el nombre de participants són les curses relativament mitjanes o petites. I les que no pateixen davallada, sinó tot el contrari, són aquelles en les quals hi corre molta gent. La qual cosa ve a semblar que com més participants té una cursa (i gairebé més cara, caldria dir), més atractiva és.

En la meva opinió, als organitzadors de les que perden  participants  els hi falta imaginació. Però, insisteixo, el boom continua. A banda del que es pot veure en  les 105 de l’estudi, no cal més que dir que en els primers sis mesos d’aquest any s’han engegat un impressionant nombre de noves curses a Catalunya: 34 de ruta, 59 de muntanya i 18 triatlons/duatlons. (Malauradament, totes de pagament i de preus que val més no parlar-ne).

  Deia que el boom segueix, i en conjunt, el nombre total de participants és més alt que el de fa un any (curses multitudinàries que creixen molt; allau de noves curses; incorporació de la dona...), però és evident que la proliferació de proves fa que es facin competència unes amb altres. És per això que  els que organitzen curses s’hauran de trencar el cap per oferir-nos atractius nous. La clàssica samarreta d’obsequi ja està molt vista.

Detalls de la mostra de 105 mateixes curses:

                                                          ------o------

Miquel Pucurull

24.7.13

Córrer amb sabatilles d’una firma explotadora

Coses de la vida: mentre nosaltres comprem sabatilles de la Nike i els ajudem a que facin més beneficis cada any, la firma acomiada treballadors que reclamen millors condicions de vida que la que tenen. La premsa diu que fa pocs dies van ser acomiadats 300 empleats a Cambodja perquè es van “atrevir” a fer una vaga (sufocada per la policia) per demanar un augment de sou de 10 euros al mes, a banda de voler que el salari mínim s’establis en 55 euros i que es respectessin les mínimes condicions laborals que exigeix la OIT. Al mateix temps, es publica que han augmentat un 7% els beneficis l’any 2012, en plena crisi.  

 
Com que aquestes són les sabatilles que utilitzo, em pregunto si per tal de no col·laborar amb empreses explotadores hauria de córrer descalç, donat que totes les marques, o gairebé totes, fan pràctiques semblants. 
 
El cert és que l’assumpte és complicat. Però, tot i que no és cap broma, deixeu-me prendre-m’ho amb una mica d’humor: si fóssim veritablement responsables, hi ha moltes més coses que no podríem fer el dia d’una cursa.

No hauríem de beure una beguda de cola – amb el bé que va en acabar– , perquè el seu fabricant ha de fer front a denúncies i judicis constants sobre violacions de drets humans, i fins i tot amb qüestions tant serioses com les dels “esquadrons de la mort” de Colòmbia, on se’l responsabilitza de morts a treballadors...

No podríem menjar-nos una hamburguesa a l’arribada perquè la marca més important del sector està acusada d’explotació laboral, treball infantil, delictes ecològics ...

No podríem tornar cap a casa amb un cotxe alemany amb nom de dona perquè l’empresa està involucrada en comerç d’armes atòmiques, mines anti-persones...Tampoc l’hi podríem posar benzina perquè algunes petroleres estan acusades de costejar guerres civils pels seus interessos, col·laboracions amb dictadures militars, tràfic d’armes...

No hauríem de prendre una aspirina per la nit – que va molt be per a les agulletes – perquè la multinacional que la va inventar ha estat denunciada perquè importa matèries primes a preu de ganga de països sumits en conflictes bèl·lics, o fa assaigs no ètics...

Això només parlant d’algunes coses que no hauríem de fer el dia d’una cursa si estiguéssim suficientment conscienciats; imaginem-nos després en el dia a dia.

És a dir, estem condemnats a alimentar el sistema...o ens en hem d’anar a fer d’ermitans a dalt d’una muntanya.

Miquel Pucurull
24/07/2013

17.7.13

El córrer ja no és una assignatura pendent per a les catalanes

Fa un temps, veure dones corrent curses era una raresa. Actualment, el boom del córrer (mal anomenat així perquè boom ho seria si fos un fenomen recent i no ho és) es deu, en bona mesura, a la incorporació de les noies a les curses, que va començar de manera decidida fa uns deu anys i augmenta sense parar. 

És un fet indiscutible: cada dia hi ha més participació femenina a les proves de distància mitjana a Catalunya. També a la marató i a les mitges, però molt especialment a les de 5 i 10 km. Per posar uns exemples, en unes curses recents de casa nostra s’han produït aquests resultats en quant als corredors i corredores, amb una proporció de dones impensable fa no gaires anys.

I no són una excepció. Fins i tot, en algunes de 5 km de l'any anterior, el nombre de dones que hi van participar va ser més alt que el dels homes, i en conseqüència, amb els ratios “home/dona” més favorables a elles:
Per veure els augments de participació en la perspectiva del temps, he volgut saber quin era el nombre de dones que participaven a les curses fa tres anys i quin és ara. Ho he fet agafant una mostra de 52 mateixes curses de diferents distàncies (el detall està en el quadre de més avall) i el resultat és aquest:

1er semestre any 2010. Total dones:   9.482 
1er semestre any 2013. Total dones: 20.590. Significa un increment de més del doble (un 117%) en únicament tres anys.


Així mateix, la mitjana del ratio home/dona ha passat de 84/16 de l’any 2010 a 77/23 en el mateix conjunt de proves d’enguany.
Una observació: tot i que els augments de participants femenines és molt significatiu en les curses de 10 km, fins el punt que, per exemple, la de Bombers ha crescut un 148% en tres anys, o la de Nou Barris s’ha triplicat, el que han tingut algunes mitges maratons és espectacular: la de Barcelona s’ha quadruplicat i la de Girona s'ha quintuplicat. I també la marató, on, en aquest període, s’ha gairebé triplicat. I no estem parlant de participants testimonials: la cursa de Bombers la van córrer 9.000 catalanes; la mitja de Barcelona, més de 2.000, i la marató, a prop de 1.000. 

Per concloure: la mitjana de l’increment del total de participants de les curses de la mostra ha estat del 48% en aquest tres anys, entre el 2010 i el 2013. I el que demostra la excepcional progressió de la participació femenina és que mentre el dels homes és el 35% el d’elles ha estat el 117%.

Mostra dels resultats de participació en 52 mateixes curses:

 
                                                             ------o------

Miquel Pucurull

17/07/2013

13.7.13

Radiografia del córrer el 1er semestre 2013

Per veure com evoluciona la participació a les curses he fet un petit estudi. 

D'una mostra de 73 mateixes curses (*) realitzades el primer semestre de fa tres anys, d’en fa dos, de l’any passat i d’aquest, el nombre de participants que les han corregut ha estat:

1er semestre 2010:   75.921
1er semestre 2011:   93.135 (va créixer un 23%)
1er semestre 2012: 108.408 (va créixer un 16%)
1er semestre 2013: 111.899 (ha crescut un 3%)



En comprovar que l'augment de corredors i corredores en unes  mateixes curses ha anat minvant, especialment aquest any de forma espectacular, em pregunto quines poden ser les raons.

Hi ha qui diu que el boom del córrer s’acaba. Jo no ho crec, en absolut. La incorporació de la dona em fa pensar que encara hi ha molt marge per seguir creixent. El que passa és que no pot fer-ho al mateix ritme sempre (en tres anys, els participants de les curses de la mostra han augmentat un 47%). Tot i que, certament, l’augment del 3% d'enguany és molt baix respecte del que estàvem acostumats.

Podria suposar-se que el motiu principal és la crisi (la pràctica totalitat de les curses de la mostra són de pagament), però no crec que sigui això, tot i que pot influir una mica perquè els preus dels dorsals són cada vegada més cars.

La raó fonamental, al meu entendre, es deu a que l’oferta és cada vegada més gran. Vull dir que cada diumenge hi ha més curses noves. El boom del córrer és molt llaminer i atrau a empreses que es dediquen a organitzar-les, sabent que hi faran negoci.

He fet una recerca i he trobat que des de primers de juliol del 2010 fins a finals de Juny del 2013 se n’han creat 66 de noves.

I en aquest primer semestre de l’any ha estat espectacular. Únicament en aquests sis mesos se n’han creat 34 de ruta. A banda, i com a dada, en aquest període s’han engegat 59 noves de muntanya -amb una mitjana de 220 participants per prova- i 18 noves duatlons/triatlons.

És a dir que el naixement de noves curses de tot tipus afecta a la participació. No vol dir que no hi hagi cada dia més gent que corre curses, òbviament, però, cada vegada tenen més a triar.

Com a tendència, es de destacar que, pel que fa a aquest primer semestre del 2013 comparat amb el de l’any passat, les curses que han reduït més el nombre de participants són les curses relativament mitjanes o petites. I les que no pateixen davallada, sinó tot el contrari, són les més importants. La qual cosa ve a dir que com més participants té una cursa (i gairebé més cara, caldria dir), més atractiva és. Això es fa palès en el quadre de més avall: la cursa de Bombers, les mitges de Barcelona i Granollers, la cursa del barri de Sant Antoni, la mitja de Montornès i la cursa de la Vila Olímpica, que són les més multitudinàries, creixen molt per damunt de la mitjana.

Observació: de la marató de Barcelona he considerat només els participants de l’Estat (Catalunya i resta). Incloure el total, tenint en compte que gairebé la meitat eren estrangers, hauria desvirtuat la comparació. Per altra banda, no he inclòs en la mostra la Cursa d’El Corte Ingles, que per les característiques del tipus de participants també l’hauria desvirtuat. Especialment perquè enguany, el nombre ha estat molt alt respecte al de l’any passat.

Una observació més per concloure: el valor és relatiu, però si s’afegeix el nombre de participants de les curses noves al de la mostra, el percentatge d’augment, en lloc del 3% ha estat del 26%. És a dir, que un 26% més de corredors i corredores que l’any passat, siguin els mateixos o no, han participat en el total de les curses de ruta analitzades.

 (*) Mostra de les 73 curses:  











 

Curses noves en el periòde 2010-2013 (color verd: encara no s'havia fet la 1a edició):
 


Miquel Pucurull
13/07/2013                                                                                            

8.7.13

El preu dels dorsals a Catalunya

No és cap notícia: la vida a casa nostra és més cara que en qualsevol altre lloc d'Espanya. En tot; també en el preu per inscriure't a una cursa.

He esbrinat quan costen els dorsals de les curses de 10 Km, de les mitges maratons i de les maratons a Catalunya i a la resta de l'Estat.

De les de 10 K he fet una mostra de 60 curses dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de fora ) i de les mitges la mostra és de 78 de tot l'any (39 d'aquí i 39 aleatòries de fora). He quedat garrativat perquè no esperava que fos tanta la diferència. A la resta de l'Estat, el preu d'un dorsal de les de 10 Km és de 7,73 euros de mitjana (arrodonint, 8 euros), i el de Catalunya és de 11,87 (arrodonint, 12). I en el cas de les mitges, el preu a fora .es de 13,82 (arrodonint, 14), i el d'aquí és de 17,41 (arrodonint, 17).

 És a dir, una de 10 ens costa un 53% més, i una mitja un 26%. No cal dir res més.
Amb franquesa, crec que les administracions de fora, potser perquè els hi arriben més diners,  ajuden molt més que les d'aquí als que organitzen curses i aquests es veuen obligats a posar un preu dels dorsals més alts. Això és reflecteix especialment en els  de les maratons (incloc els de totes les que se celebren per completar l'anàlisi). Muntar una marató requereix molts recursos, i si no és degut als ajuts, no s'explica que els de Sevilla, per exemple, que és la quarta en importància pel que fa a participació, costin tan poc en comparació amb els d'altres. I fins i tot, que els de les dues de Palència siguin gratuïts.

Miquel Pucurull
8/07/2013

3.7.13

En la mort d'un maratonià amic: Pere Pujol

S’ha mort un maratonià amic, el doctor Pere Pujol i Amat, un guru del món del córrer dels anys vuitanta, quan va esclatar el moviment popular a casa nostra i a tot l’Estat, del qual en va ser un pioner.

Ell va ser el primer que va ser engrescat per en Ramon Oliu a organitzar una primera marató a Catalunya. De fet, la primera que es va realitzar va ser al poble de Palafrugell, on en Pere Pujol hi estiuejava, i on amb altres vuit o deu amics feia una cosa semblant a una marató cada any (38 Kms des de Palafrugell a Girona).

Des del primer dia es va integrar a l’equip liderat per Ramon Oliu, la Comissió Marató Catalunya, per impulsar les curses a peu i la marató, essent la seva mà dreta en matèria organitzativa, no únicament mèdica. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió al carrer de les Jonqueres –també al seu pare, l’entranyable avi Pujol- atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com s’havien de cordar les sabatilles.

A finals des anys seixanta, durant una estada a Alemanya, havia conegut al doctor Van Aaken, el precursor del revolucionari mètode d’entrenament per a la marató basat en fer molts quilòmetres a ritme lent. En deia l’LSD (Long Slow Distance) . I en Pere Pujol el va seguir i el va posar en pràctica: 160 km setmanals era la mitjana. Així mateix, fou un fervent partidari i introductor de les càrregues de carbo-hidrats els dies previs a la marató.


Pere Pujol (dorsal 25) en un avituallament de la marató de Barcelona de 1980. La va acabar en 2h48

Els arguments del Dr. Pujol no deixaven indiferent a ningú. Recordo que fa uns 10 o 12 anys va aixecar una forta polèmica una de les seves afirmacions: recomanava no beure tanta aigua als avituallaments de la marató com s’havia estat fent fins llavors, perquè, segons postulava, uns seriosos estudis demostraven que era perjudicial.

El Dr. Pere Pujol, endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York durant anys; director metge del CAR de Sant Cugat...



Va escriure llibres, d’entre els quals “Del Jooging a la Marathon” i “Nutrición, salud i rendimiento deportivo”, i centenars d’articles sobre el córrer. A banda, fou un conferenciant brillantíssim fins els seus darrers dies, a qui, en els albors del córrer a peu, escoltàvem embadalits els que començàvem. Alguna vegada li vaig sentir dir: “Com l’àrab a la muntanya, vaig començar a fer maratons perquè la marató estava aquí davant, i no cerco res, però trobo. Trobo una part important de mi mateix. Cada marató que corro m’apropa als meus límits i em fa sentir més humil. Córrer és una part important de la meva vida. Entre altres coses m’ajuda a meditar”.

Va córrer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres: Boston, Estocolm, Paris, Munich, Barcelona, València, Sant Sebastià...fins un total de 65. El seu millor temps, 2h38.10.

Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important de tot el que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

Colpia veure’l en un fèretre aquest matí, moments abans del seu enterrament, amb un llibre al seu damunt -sempre en duia un- i vestit amb xandall com a mortalla. Semblava talment preparat per entrar a l’Olimp. Segur que -si hi ha Paradís- estarà ja a hores d’ara, entranyable polemista com era, debatent amb qui sigui sobre si s'han de fer molts estiraments o no abans d’una marató.

Adéu-siau, Pere.

Miquel Pucurull
03/07/2013