27.12.18

Jack Foster, 2h11 en marató als 41 anys

“Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies i prou”.

Magnífica filosofia la que tenia Jack Foster, autor de la frase, un mític corredor de maratons anglès que va començar a córrer de gran, als 32 anys. I li va anar prou bé: va fer 2h11’18” en una marató a l’edat de 41. Amb això està dit tot. I aquesta marca va durar 16 anys com a la millor de tota la història en el rànquing mundial dels d’aquesta edat i encara hi figura com la sisena.

John (Jack) Charles Foster havia nascut l'any 1932 a Liverpool en el si d’una família molt humil. El seu pare va morir quan ell tenia set anys i va anar  a l’escola fins els 14. Al sortir de l’escola va treballar en una fàbrica durant 10 anys. Es va aficionar a córrer en bicicleta, una afició que no va deixar mai, i explicava que sortir per camins i carreteres li servia per escapar de les limitacions dels seus orígens. Als 24 va emigrar a Nova Zelanda. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bici com sempre. I als 32 va començar a córrer a peu, on va destacar ràpidament.

Quan en tenia 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància de Nova Zelanda. Als 40 el van seleccionar per córrer la marató als Jocs Olímpics de Munic'72, on va quedar el vuitè amb 2h16’56”. I als 41 va aconseguir l’esmentada marca de 2h11.

Malgrat evitar els entrenadors i la rigidesa d’horaris i plans  d’entrenament, els èxits van continuar. Dotat d’unes condicions excepcionals, als 43 anys va guanyar la marató de Honolulú; als 44 va tornar a ser olímpic en els Jocs de Montreal'76, on va fer 2h17’24”, i als 50, amb 2h20’28” va batre el rècord mundial del grup d’edat de més de 50 anys.  

Jack Foster entrenant a Nova Zelanda
Sovint deia “Córrer és un dels plaers de la vida; una cosa que anhelo poder fer cada dia després de la feina”. El mètode per recuperar-se després d’una prova era per a ell una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut.

Jack Foster va morir a l’edat de 72 anys en atropellar-lo un cotxe mentre circulava en bicicleta, com feia sovint.

A la porta de casa hi tenia una rajola amb una cita seva: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”.

                                                    ------o------
Miquel Pucurull

8.12.18

FISONOMIA DE LA CURSA DE LA SAGRERA'2021


Km 0 a l'1


Quasi res! La Cursa de La Sagrera té l'honor de ser la segona en antiguitat de quantes se celebren a la ciutat de Barcelona. Darrera de la Jean Bouin, i aquesta no va ser popular (Open li diuen) fins l’any 1979, perquè fins llavors era només per a atletes federats. La qual cosa vol dir que la de La Sagrera, realitzada per primera vegada el 1978, és en realitat la més antiga de les curses populars de Barcelona.

El lloc de sortida serà al carrer d’Hondures en la cruïlla amb el de Josep Estivill, a l’alçada de l'edifici de La Nau Ivanoff, una antiga fàbrica de pintures que es va condicionar fa uns anys per fer-hi activitats culturals de tota mena, des de teatre fins a jazz. Un lloc per a qui vulgui estar "a la última".


Aviat passarem per davant d'una modesta pista poliesportiva que és la seu del Club Esportiu Sagrerenc, una entitat del barri que va ser fundada fa més de cent anys, el 1915, en plena primera Guerra Europea. Una curiositat: els jugadors del Sagrerenc vesteixen de blaugrana com els del Barça, tot i que sense fer propaganda, com feien fins no fa gaire, d’un país com Qatar que no reconeix els Drets Humans. Ja ho he dit!. Una altra curiositat, en aquest cas una reivindicació: el seu himne, compost per Rudy Ventura, fa una reclamació. Demana un camp de futbol perquè han anat sempre amunt i avall (ara mateix juguen fora de la Sagrera, en el camp del barri de Sant Martí). De tal manera que el final de l’himne del club diu això:

"...defensarem amb molta força el nostre club 

Club Esportiu Sagrerenc
i lluitarem per aconseguir ser campions
Necessitem un camp de futbol
Fa molta falta un camp de futbol
i demanem un camp de futbol
pel Club Esportiu Sagrerenc
Visca, visca, visca
Visca, visca, visca!"



Un dels primers equips del C.E.Sagrerenc. Primer terç del segle passat

Arribarem a tocar el carrer de la Sagrera però girarem per Palència. A l’esquerra tindrem la Plaça del General Moragues. La rodejarem per aquest carrer, el de Felip II que el trobarem tot seguit (al fons veurem el Pont de Calatrava), i el de la Sagrera, ara sí, que l’enfilarem tot seguit.

Una observació: el carrer de Felip II, que honora a qui fou Rei de Castella, de Catalunya-Aragó i de Portugal, anomenat "El Prudent", l'haurem agafat contra-direcció. No passa res; avui tenim permís.

La plaça recorda el nom d’un patriota, Josep Moragues i Mas, que va tenir un paper cabdal en la resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de 1714. És un episodi trist: acabada la guerra va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i exposat al Portal de Mar (actual Plaça Palau). Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys.

Al bell mig de la plaça hi ha dos elements abstractes que no tenen res a veure amb aquest fet històric. Si més no, a un servidor, que no és expert en art no figuratiu -i en l’altre tampoc, tot s’ha de dir- no li ho sembla: una mena de piràmide i una placa alta, que per no tenir no tenen ni nom. “Sense Títol” li va posar el seu escultor, el nord-americà Ellsworth Kelly. Recorro a un expert, que diu textualment: “Les obres de Kelly de la plaça del general Moragues són un símbol fàl·lic en acer inoxidable, i un díedre d'acer, simbòlic de genitals femenins”.

Com? Que jutgi el (possible) lector quan hi passi corrent.


“Sense Títol” de Elsworth Kelly. Any 1987

Tirarem amunt, amb suau pujada, pel carrer de la Sagrera, amb la plaça de l’infortunat heroi de Catalunya a l’esquerra i les obres per a l’Ave a la dreta, i a l’alçada de Garcilaso (el nom d'un dels més insignes escriptors castellans del "Siglo de Oro", Garcilaso de la Vega, considerat per molts com el primer poeta humanista en llenguatge popular) haurem fet el Km 1 (i 6 de la segona volta).

Km 1 al 2

Enllaçarem tot seguit amb el carrer de Berenguer de Palou (un bisbe de Barcelona del segle XIII) també amunt, més que pujant planejant. A la dreta hi tindrem del carrer del Pont del Treball, el pont per on passaven els treballadors per anar i venir de les fàbriques del Poble Nou -d'aquí el seu nom- al qual se li ha afegit el mot "Digne" fa uns anys. Durant gairebé un segle ha estat "Puente del Trabajo" primer, i "Pont del Treball" després; ara, “Pont del Treball Digne”. Em pregunto si calia l’afegitó.

Avançarem per Berenguer de Palou, un carrer no gaire ample que té un espectacular casalot a la nostra dreta. N'hi diuen la Torre de la Sagrera (també Torre Rusca, Torre de la Marquesa o Torre Genovès). Va restar abandonat durant molt temps i ocupat (okupat volia dir per a que s’entengui) per diverses famílies. El veurem en passar: és un edifici senyorial molt bonic, que els veïns demanaven protegir i convertir-lo en casal. Tot i que està en un lloc complicat per les obres de l’Ave i la cosa semblava que anava per llarg, se'n van sortir. Es va rehabilitar i, inaugurat no fa gaire, és la seu de l'associació de veïns del barri. A l'important valor arqutectònic de la torre, cal afegir que, al fer les obres per condicionar-lo, es va descobrir un refugi al soterrani que va servir durant la Guerra Civil.


Casalot del carrer Berenguer de Palou

Poc abans d’acabar el carrer, girarem a l’esquerra en trobar la plaça del Doctor Cararach (el patriarca d’una nissaga de metges del barri) després de passar per davant de l'antiga Escola Superior de Música, ara un edifici abandonat perquè els futurs concertistes estudien a l'Auditori. Vorejarem la placeta i anirem a parar a l’entrada del Parc de La Pegaso, un espai verd situat en els terrenys antigament ocupats per l’Enasa, l'antiga fàbrica de cotxes, camions i autobusos (abans Hispano Suiza), amb el nom de Pegaso. De l'antiga factoria, edificada a mitjans del segle XX, es conserva la porta d'entrada que ara és l'accés principal del Parc i les oficines de la Guàrdia Urbana i un edifici d’equipaments del barri.

Girarem a l’esquerra per baixar pel carrer Gran de la Sagrera fins el de Portugal, on l’exuberant vegetació del Parc ens farà costat una estona mentre el pugem, que aquest carrer puja, per trobar el senyal del Km 2 (i 7 de la segona volta) al cap de munt.

Km 2 al 3

Girarem pel carrer del Pegàs (nom d’un cavall mitològic que va servir com a marca dels camions i altres vehicles fabricats en La Pegaso) per fer-ne cent escassos metres i baixar pel del Pacífic. Baixant passarem el carrer de Jambrina, un petit vial que honora a Rigobert Jambrina, un important industrial del barri que va impulsar l’esport a les primeries del segle passat: va ser president de l'entitat Avenç de l'Esport i membre fundador de la Unió Esportiva Sant Andreu. També va construir habitatges per a obrers: un d’ells a la cantonada de Pacífic amb Jambrina, que el veurem en passar.

Gairebé al cap de vall del carrer Pacífic, que no es diu així perquè vulgui recordar l’oceà sinó que correspon al mot d’un veí anomenat Joan Urpí, propietari d'una petita casa que hi havia a l'indret i rajoler d'ofici, i agafarem de nou el de Gran de la Sagrera, el carrer major del barri, per baixar-lo amb suau baixada fins el de Garcilaso.

Aquest punt on estarem ara, en el carrer de Garcilaso, té una important càrrega històrica: s’hi ha fet una plaça, la Hispano Suïssa, que duu el nom de la que va ser la fàbrica de cotxes que hi va haver per on hem passat no fa gaire. L'empresa, fundada el 1904 en un local del carrer Floridablanca pel català Damià Mateu -conegut com en Mateu dels ferros- i un enginyer suïs, de nom Marc Birkigt, va adquirir un gran prestigi per la qualitat dels seus vehicles. Un dels seus clients, el rei Alfonso XIII, n'era el principal valedor. La Hispano Suiza, Fabrica de Automoción, S.A., tal com es deia llavors, no únicament feia cotxes per a les classes benestants. També en construïa per a la competició, i també va construir motors d'aviació per a les potències que lluitaven en la primera Guerra Mundial. L'any 1946, pressionats els propietaris per la dictadura, van vendre l'empresa a l'INI, que va començar a fabricar vehicles Pegaso amb les patents de l'Hispano-Suiza.



Un dels primers Hispano Suiza, pilotat pel rei Alfonso XIII 

 
Deixarem Garcilaso i farem quatre passes del carrer de Monlau – un humanista barceloní del segle XIX, metge, introductor a Espanya del corrent reformador de l'higienisme, escriptor, i no sé quantes coses més- per girar a l’esquerra en arribar al de Martí i Molins -un carrer que duu el nom d'un obrer que va propulsar la cultura popular catalana- i tornar a girar tot seguit pel de Mossèn Juliana -un capellà que fou l’ecònom de la parròquia de Crist Rei, a tocar d’on estem- i on a la meitat del carrer trobarem el senyal del Km 3 (y 8 de la segona volta) . En aquest moment haurem penetrat al cor del que fou l'antic barri de la Sagrera. Carrers curts i agradables, amb algunes cases baixes o de pocs pisos i la magnífica plaça porxada de Massadas molt a prop -que no veurem perquè no hi passem, però val la pena tornar i admirar-la més tard- que mantenen un entranyable esperit de poble. Que sigui per molts anys! No tinc res contra el progrés i la transformació que està experimentant la Sagrera, tot el contrari, però què sigui per molts anys.

La Sagrera és un barri on el món del motor hi ha estat molt present. S’ha de dir que continua essent així en certa forma. Per posar un exemple, per Monlau haurem passat per davant del Centre d'estudis Monlau, on es dediquen a formar mecànics de competició des de fa anys, dirigits per l'ex campió del món de 125cc Emilio Alzamora. També, per corroborar el pedigree motorista del barri, cal dir que a pocs metres, a la plaça de Massadas, cada primer diumenge de mes es reuneixen grups d'aficionats a temes del motor, col•leccionistes de cotxes en miniatura i Scalextrics.

Km 3 al 4

Pel carrer de Mossèn Juliana arribarem al de Nobel – carrer que honora al suec l’inventor de la dinamita i instaurador del famosos premis que duen el seu nom-. L’abandonarem de seguida, quan trobem el de Vallès i Ribot -nom que honora un influent polític republicà del segle XIX molt sensible a la reivindicació catalanista, que fins i tot va ser un dels redactors d’un projecte de Constitució per a l’Estat Català-. Carrer amunt creuarem el de Marti i Molins, molt a prop del Centre Cívic La Barraca a la nostra esquerra, on, entre altres entitats, perquè a la Sagrera n'hi ha un munt, es reuneixen els organitzadors de la cursa que estem corrent, la Comissió de Festes de la Sagrera. Ocupa el lloc d’un antic cinema, l’Imperial, un d’aquells locals on feien dues pel·lícules, “la dolenta” la primera de la sessió i “la bona” després del “descans”, amb la qual cosa et passaves 4 hores ben bones. L’Imperial era conegut al barri com La Barraca, raó per la qual els veïns van reivindicar que es mantingués en el record, posant-lo, amb una bona pensada, al centre cívic engegat l’any 1982.


Cinema Imperial (La Barraca per als veïns) Anys setanta

Al final de Vallès i Ribot trobarem la plaça de l’Assemblea de Catalunya, que duu aquest nom per commemorar el moviment nacionalista que es va constituir, encara en plena dictadura, l’any 1971. La plaça té història: molts anys enrere, quan la zona era de conreu, havia estat un camp de blat. Més tard va ser un camp de futbol on hi jugava el Fortpienc (amb el nom de Fuertepio, castellanitzat per força) i després el Segrer i el Sagrerenc (que ja hem dit que ha jugat en molts llocs). A finals dels setanta s’hi volia edificar cases de pisos; també es va voler construir un nou camp de futbol per llogar-lo a un club de fora del barri. El solar era conegut com la Plaça de les Rates perquè s’havia convertit en un abocador d’escombraries. Finalment, amb les protestes veïnals i l’arribada de la democràcia, el terreny, es va poder convertir en el que és ara, una magnífica plaça. Hi ha un establiment familiar on hi venen vins des de 1946, el Celler Pons, que amb botes i marbre en el seu interior, manté un aspecte rústic entranyable.

Vorejant la plaça enllaçarem amb el carrer de les Antilles i tot seguit el de les Filipines que ningú sap si el nom és per fer un honor a unes noies, unes monges, o per recordar l'arxipèlag de l'oceà Pacífic.

I per les Filipines veurem la part del darrera d’un singular edifici d’habitatges populars realitzat per l’arquitecte Oriol Bohigas el 1965 anomenat la Casa de la Meridiana (la part del davant està a la Meridiana) i arribarem a Garcilaso, a l'ample plaça del Jardins d'Elx on hi ha l'església de Crist Rei, un lloc on els grisos van avortar una de les primeres reunions de l’Assemblea de Catalunya a les primeries dels anys setanta. Passarem una petita reproducció de La Dama d’Elx en un jardinet, i a pocs metres trobarem el punt del Km 4 (i 9 de la segona volta)



Unes noies passen per damunt de les vies del tren que passava per la Meridiana, a tocar de l’església de Crist Rei. Anys quaranta del segle passat

Km 4 al 5

El carrer de Garcilaso és ample i modernament urbanitzat. (Compte perquè convida a córrer de pressa, i 10 quilòmetres són 10 quilòmetres). Poc s'assembla a la que fou l'antiga carretera de la Sagrera a Horta, que era exactament el que ara és aquest carrer.

El deixarem en arribar al final i trobar-nos amb el carrer de la Sagrera (antiga carretera de Ribes), a la nostra dreta, que l'agafarem per baixar-lo. Posats a explicar orígens, el topònim de La Sagrera, que dóna també nom al barri per on correm, prové de quan les esglésies disposaven de terrenys sagrats que les encerclaven. Trenta passes de radi al voltant de les capelles era l'espai convingut, on els pagesos guardaven els seus bens i collites, protegits dels abusos i agressions dels nobles durant l'Edat Mitjana.

Com totes les rodalies del que era la ciutat de Barcelona, la Sagrera era un lloc de pagès on es conreaven aliments, especialment cereals, verdures, i fruites, fins que amb l'industrialització van començar a instalar-se un munt de fàbriques a finals del segle XIX i començament del XX, convertint-lo en un nucli obrer. La indústria d'automoció, com hem dit, hi va estar molt present durant bona part del segle passat. Es deia, en broma, que pel barri es respirava benzina.


També, però, els ferrocarrils hi tenen molta relació. No en debades els trens creuen el barri -anys enrere a peu de carrer- configurant-lo en certa manera. Precisament, tot just haurem començat a baixar pel carrer de la Sagrera copsarem la seva omnipresència amb les obres que s’estan fent per a la futura estació de l’Ave a l'esquerra del nostre pas. I abans de girar pel passatge Bofarull amunt (amunt és un dir perquè és pla), veurem un vestigi ferroviari al passar per davant de l'antiga estació de mercaderies. Un rètol ho confirma: "Mercaderias a pequeña velocidad" a la façana d'un vetust edifici, que ara és, ironies de la vida, l'oficina des d'on es dirigeix la construcció de l'estació de l'Ave.

Deixarem momentàniament el carrer de la Sagrera en arribar al passatge Bofarull com deia, el nom del qual honora a una família d’historiadors del segles XVIII i XIX, i anirem a trobar el carrer Ciutat d’Elx i tot seguit el de Costa Rica.

Pel que ara és el carrer de Costa Rica baixava el Rec Comtal, un antic canal de regadiu que subministrava aigua del Besòs. Fou construït a l’Edat Mitjana, tot i que alguns historiadors situen els seus orígens a l’era romana. Sovint, al fer obres en el subsòl de Barcelona, apareixen trams d’aquest famós rec, un dels quals, precisament, descobert fa pocs anys al demolir la fàbrica Inoxcrom que hi havia al carrer de Costa Rica. No és estrany perquè la fàbrica ocupava l’espai de l’antiga Harinera La Esperanza, una indústria que necessitava molta aigua per al seu funcionament.

El Rec Comptal abans de ser soterrat. Primeries segle XX

En un no res, perquè el de Costa Rica és un carrer molt curt, arribarem al de Sant Antoni Maria Claret per fer-ne també un petit tros de cent metres. Arribant-t’hi passarem per davant de l’Escola El Sagrer a la nostra dreta, poc abans del gir a l’esquerra per agafar-lo. Aquest carrer honora a un sant nascut a Sallent, el Pare Claret, que va ser bisbe de Cuba entre els anys 1851 i 1857, i, segons diuen allà, després que se li aparegué la Verge, va profetitzar que "un jove barbut baixaria de les muntanyes amb armes a la mà per fer reformes, però amb el temps governaria amb una fèrria dictadura i el país patiria nombroses calamitats".
 
En fer-ne cent metres com dèiem, deixarem el carrer i anirem a buscar el d’Hondures i arribarem al Km 5 de la primera volta i la meta dels 10 després de la segona. Una meta que travessarem contents i feliços després d'haver acabat una cursa tan antiga per un barri amb tanta transformació. I més que n'hi haurà, fins que s’acabin les obres de l’Estació de l’Ave...que se sap quan van començar però no quan han de finalitzar.

                                         ----------o---------

Miquel Pucurull



Orígens del bàsquet a Espanya

M’agrada el bàsquet. Hi vaig jugar de jove. He descobert la realitat sobre els seus origens a Catalunya i a l'Estat, poc coneguts. M'ha interessat i vull compartir-ho.

Eladi Homs (1886-1973)
A vegades, Internet és una font de coneixements sorprenent. S'ha dit sempre que el basquet va ser introduït a Espanya pel pare Eusebio Millán. Però pel que he llegit en diverses webs que em semblen serioses no és així, i l’autèntic precursor va ser Eladi Homs Oller.

El pedagog Eladi Homs, nascut a Valls, treballava de mestre al col·legi Mont d'Or i l’any 1907 va rebre una beca de l'Ajuntament de Barcelona per anar als Estats Units a investigar nous sistemes pedagògics que es poguessin implementar a les escoles de la ciutat. A Chicago va veure un esport practicat per alumnes al que anomenaven basketball, una modalitat esportiva inventada per un professor d'educació física feia quinze anys, desconeguda totalment a Espanya.

Tres anys més tard torna a Barcelona amb noves idees. El 1911 publica un article en una revista sobre pedagogia fent esment al bàsquet, esport que recomanava per a les classes d'Educació Física. L’any 1912 convenç al director de l'Escola Vallparadis de Terrassa per a què introdueixi el bàsquet com a matèria pedagògica esportiva. Aquest va decidir construir dues cistelles al pati del col·legi i practicar-lo, seguint les directrius tècniques d’Eladi Homs. Tant és així, que en un diari de Terrassa apareixia el 4 de març de 1913 una notícia amb el titular "Basketball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom, practicaran aquest nou esport, desconegut fins avui per nosaltres".

Conrad Homs -fill de l’Eladi Homs, va publicar una carta a la Vanguardia l'any 1995 reivindicant la paternitat del bàsquet espanyol per al seu pare. També, Josep Armengol -un d'aquells nens de l'escola de Terrassa que l’havien jugat- va ser entrevistat en un programa de televisió i va testimoniar-ho.
A banda, es van descobrir diverses notes d’un dietari d'un dels mestres, on en el mes de gener de 1913 es referien a la pràctica del bàsquet a les hores de pati, com: "m’haig de cuidar de les cistelles de basket-ball" o "preparar els entrenaments de basket-ball". O: "potser tindriem de refredar un xic el basket-ball perque ara com són pocs no jugan be i s’aburreixen i expressament fan faltes".


Primer partit de bàsquet a Espanya
Eusebio Millan era un escolapi de l’Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni de Barcelona que coneixia el bàsquet arran de la seva estada a Cuba i a Estat Units, i en tornar l’any 1921, el va  ensenyar a jugar als estudiants del col·legi. L’any 1922, un grup d’ex alumnes van formar un equip i li van posar el nom de Laietà. Van reptar als jugadors de l’equip de l’Europa, i així, en el camp de futbol del carrer de Sardenya de Barcelona, el 8 de desembre de 1922, es va jugar el que es considera oficialment el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Van guanyar els futbolistes de l’Europa per 8 a 2. El partit es va fer amb set jugadors per bàndol enlloc de cinc. Els taulers amb les cistelles, per cert, els van col·locar a les porteries.


Cronologia de dates clau:

1904: Amadeu Llaverías parla de l'existència del basketball en un article sobre els JJOO de Sant Louis a la revista Los Deportes.
1906: La revista Gran Vida parla d'un esport nou que anomenen basketball en el número de desembre. Diu que és "un joc bonic per a senyores"
1907: Eladi Homs i Oller (Valls 1886-Rubí 1973) va a Estats Units amb una borsa d'estudis de l'Ajuntament de Barcelona i coneix el bàsquet.
1911: La revista La Moda Elegante Ilustrada publica un article d’una monja espanyola, professora d'un col·legi d'Estats Units, on explica amb detall les regles del basketboll (Pelota a Cesta, diu).
1911: Eladi Homs torna a Barcelona i publica un article en la Revista de Educación en què parla del basketball. Recomana la seva inclusió a les escoles catalanes.
1912: El 21 de novembre es publica un anunci a El Mundo Deportivo on es diu que començarà a practicar-se bàsquet femení al Gimnàs Garcia Alsina de Barcelona.
1913: La Cronica Social de Terrassa i El Mundo Deportivo diuen que es juga a bàsquet a l'escola Vallparadís de Terrassa.
1921: El pare Eusebio Millán Alonso (La Quiñonería, Sòria, 1886-Alella 1956) torna de Cuba i implanta el bàsquet al col·legi de Sant Antoni de Barcelona.
1922: Ricard Pardiñas i altres ex alumnes funden el primer club: el Laietà.
1922: El 8 de desembre es juga al camp de futbol de l'Europa el primer partit oficial: C.D. Europa 8- Laietà 2.
1923: S’han creat alguns clubs i se celebra el primer campionat de Catalunya de Bàsquet a la Foixarda de Montjuïc. Guanya el Patrie al BBC Barcelona per 8-4 amb arbitratge del cònsol nord-americà a Barcelona.

Per tot plegat, es conclou que l’autèntic artífex de la introducció del bàsquet a Espanya -més com una pràctica d'exercicis físics que de caire competitiu, d'aquí l'error d'atribució segurament- no va ser altre que l’Eladi Homs a l'escola Vallparadís de Terrassa entre 1913-1915. Malauradament no és un fet gaire conegut, ni tant sols per la gent del món del bàsquet. I fins i tot, a Terrassa, la ciutat bressol d’aquest esport, hi ha un carrer dedicat al pare Millán, però, curiosament, cap dedicat a Eladi Homs .

(Fonts bàsiques: Enciclopedia Catalana i Cien años de baloncesto en España-Fernando Arrechea-)

Miquel Pucurull