Cal córrer la marató acompanyat?

Cadascú té la seva teoria. No soc asocial, ans al contrari. Però la marató m'agrada córrer-la sol. Vull dir, sense que ningú m’acompanyi. Per molt bones intencions que tingui,  és molt difícil que el que vulgui anar amb tu tingui exactament el mateix nivell de forma que el teu. I 42 km són molts quilòmetres. Fa anys, en una de les primeres que vaig córrer, la de Barcelona de 1986,   a la mateixa sortida em vaig trobar per casualitat un company  amb qui havia fet la mili. “-Hosti Pucu, quant de temps! Com estàs?” “-Molt bé. Amb ganes que comenci ja la marató” vaig contestar-li, content per retrobar-lo després de més de vint anys. “-Doncs, vinc amb tu”, em va dir. El punyetero estava fort. Portava un ritme viu de sortida. Tant, que em costava molt  seguir-lo i forçava la màquina més del compte. Al voltant del quilòmetre 16, en arribar a Esplugues, em diu…“-Escolta, Miquel, que jo ho deixo aquí. Plego. Visc just aquí al costat”. No m’havia fixat que no duia pitral. Vaig acabar fet caldo. I amb mitja hora més que un any abans. Vaig pensar que no deixaria mai més que els benintencionats m’acompanyessin. I així ha estat. En una marató cadascú ha de fer la seva pròpia cursa.

Miquel Pucurull

25/08/2019 

Encara hi ha desigualtats de gènere a l'Atletisme

A l’atletisme encara no existeix del tot la igualtat entre homes i dones. La cosa ja ve de quan els prohoms del Comitè Olímpic Internacional creien que les dones no tenien resistència per córrer gaires metres, i fins el 1980, la prova més llarga que les deixaven fer als Jocs Olímpics era el 1.500. Però això no és tot. Els que remenen les cireres atlètiques no van acceptar que la marató femenina fos olímpica fins aquell mateix 1980 (qui no recorda que una nord-americana va haver de saltar-se la prohibició de córrer la de Boston tretze  anys abans) , ni van permetre que saltessin perxa fins el 2000 als Jocs de Sidney, ni correguessin el 3.000 obstacles fins el 2008 als de Pequin. En concret, fa uns anys hi havia moltes proves atlètiques que les dones no feien; no les deixaven fer. Però encara ara, per un sorprenent atavisme, a les tanques fan 100 metres en lloc dels 110 els homes. I, sobre tot, el que resulta incomprensible és que els homes facin deu proves a la decatló i les dones només set a l’heptatló. Per això deia que la igualtat de gènere -com es diu ara- encara no és total en el món atlètic, en ple segle XXI. Estranyament.

Miquel Pucurull

25/08/2'19