LA CARRETERA DE LES AIGÜES
TOT UN MÓN
Amics i
amigues de la Carretera de les Aigües
Sopar 70 aniversari. (9 de gener de 2009)
Mireia, Albert, Jordi, Josep, Andreu, Toni, Jaume, Jordi, Arcadi, Enric, Roser, Àlex, Pelli, Núria, Santi, Javier, Agustí, Lidia, Teresa, Cesc, Pilar, Carles, Anna, Felicitat, Cristina, Miquel, Manel, Montse i Quim.
Glosses
Jaume Aragonès
Barcelona, 1967
Josep Aragonès
Barcelona, 1957
Santi Ascaso
Barcelona , 1951
Andreu Ballbé
Barcelona 1952
Felicitat Caldentey
Barcelona, 1940
Montserrat Conesa
Barcelona 1975
Andreu Domingo
Barcelona, 1961
Carlos Gonzalez Rojas
Barcelona, 1949
Economista. Va córrer la seva primera marató el 1983. La va acabar com va poder i la segona no la va fer fins al cap de vuit anys. A partir d'aquesta es va engrescar; va córrer la de Nova York de 1992 , on hi ha anat un parell de cops, i ja no va parar. N'ha corregut 25 , entre les quals Barcelona, Calvià, Nova York, París, Lisboa.., algunes dues o tres vegades. El seu millor temps va ser de 3h15 en una marató dels any noranta a Barcelona , amb sortida de Mataró i arribada a l'Estadi. Conservem tots dos un bon record de quan corríem plegats a la Carretera de les Aigües fa anys, en un deis quals, el 1996, i amb una colla d'amics d'allà dalt, vam anar a fer la marató de Sant Sebastià. Ara segueix corrent, -l’he vist algun cop a la Diagonal- però ho fa en distàncies curtes. Es dedica més a la natació, concretament al submarinisme.
Joaquim Llorca
Barcelona, 1961
Enric Masllorens
Barcelona, 1958
Mireia Massot
Barcelona, 1970
Va
començar a córrer als 14 anys. Una companya d’institut practicava atletisme a
l’Universitari i la va introduir en el món atlètic. Allà va conèixer a en Jaume
Aragonès, l’actual marit, o company, o parella, com se digui, qui li va veure
condicions. En tenia, perquè la Mireia va destacar molt en proves de pista, que
per als entesos -com algun que conec- és
l’autèntic atletisme. L’any 1994 va
batre el rècord dels 400 mt del Club Universitari –poca broma- amb una marca
que va mantenir durant catorze anys. També, formant equip en el 4x400, va batre
aquell mateix any el rècord del club. El 1994 va ser el seu millor any: va
quedar 3ra en el Campionat Absolut de Catalunya de 400mt, i 10na en el rànquing
absolut de l’any de la mateixa distància. Va deixar de competir a aquell nivell
un any després, el 1995. Una divertida anècdota: anava sempre amb les tres
filles del seu entrenador i la gent es pensava que ella formava part de la
família. Fins el punt que li preguntaven: “Com està el teu pare?” fins que un
dia va entendre que no es referien al seu pare sinó a l’entrenador. Va deixar
de donar explicacions i va començar a contestar que estava bé. Que tampoc era
cap mentida. No ha fet mai cap marató ni pensa fer-la. Diu que amb un a la
família ja n’hi ha prou.
Pilar Míguez
Barcelona, 1956
Jordi Nogueras
Barcelona, 1948
Laura Paradell
Barcelona, 1946
Compaginava els estudis de dues carreres, la d ’arquitectura i la de piano, i no corria encara; jugava a bàsquet. Va començar a córrer quan va començar a treballar fora de Barcelona. Feia part del trajecte de tornada a casa seva corrent, de Terrassa a Sant Cugat, la qual cosa la va posar en una forma física excepcional. Som amics de fa anys i l'admiro molt: posseeix un currículum atlètic extraordinari. Un rècord d’Espanya de marató i quatre de Catalunya de proves de llarga distància de la seva edat de fa molt temps, que ningú l’hi ha sostret encara: el de 10.000m de dones de 45 anys (38.39.25) que va assolir el 1991; el de marató d’Espanya i Catalunya també de 45 anys (2h45.06) el 1991; el de mitja marató de 50 anys (1h22.52) el 1996 i el de 5.000m de 55 anys (19.41.02) el 2001. A propòsit de les 2h45.6 en marató, va ser la tercera marca del rànquing mundial de veteranes de la seva edat en aquell any de 1991. Sempre m'ha agradat el seu impecable estil per a una corredora de fons perquè no talona gens; com aquell que diu, corre de puntetes. Segueix en actiu i no és difícil veure-la en alguna cursa popular o entrenant a la Carretera de les Aigües amb la seva filla.
Lluís Pellicer
Barcelona, 1947
Núria Pena
Barcelona, 1969
Francesc Pérez
Barcelona, 1962
Elisenda Pucurull
Barcelona, 1964
Miquel Pucurul
Barcelona, 1938
Va començar a córrer fa quaranta-dos anys. A la Carretera de les Aigües. Encara no n’ha aprés perquè ho fa més a poc a poc que llavors.
Lidia Santacana
L’Hospitalet, 1963
Ricard Serra-Grima
Mora (Toledo), 1943
Manel Soro
Barcelona, 1932
Alex Roca-Cusachs
Barcelona, 1947
LA CARRETERA DE LES AIGÜES
(Capítol del llibre Mai no és tard)
T’has convertit en corredor/a quan no et fa cap vergonya quedar-te gairebé en pilotes a la carretera de les Aigües en canviar-te de roba.
La carretera de les Aigües és tot un món. Si hi anem un dia de cada dia, ens podem topar amb soldats de la caserna del Bruc fent-hi maniobres militars. Tranquils. No patiu. No resulta gaire idíl•lic córrer per entremig de guerrers armats, però ens han assegurat que als fusells no hi duen municions. Ho fan per jugar. Podeu aprofitar el moment de veure’ls per fer un canvi de ritme i perdre’ls de vista més ràpidament. Jo ho he fet. Però a la carretera de les Aigües no hi ha lloc per als perills. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem amb una família de porcs senglars al mig del camí. Són molt mansos. Els mitjans de comunicació en parlen. De tant en tant. Quan van aparèixer, ja fa uns anys, va ser un fet sorprenent. M’havia fet algun bon susto en topar-me amb ells. Però fugien corrents. Ara, ja ens hi hem avesat. Ells a nosaltres. I nosaltres, els corredors, a compartir l’espai amb aquests animals. Avui en dia, fa goig veure tants companys d’entrenaments. A totes hores. Durant el dia, i alguns, que no tenen més hores, hi corren de nit amb un frontal. És un lloc ideal per fer “tiradetes”. En el darrer any, la tirada llarga per preparar la Marató l’he fet al costat de casa, al Parc de Joan Miró. No hi pujo tant com abans, a la carretera de les Aigües, perquè m’he desprès feliçment del cotxe. Però hi he preparat moltes de les meves maratons. A la carretera de les Aigües, hi existeixen dos circuits naturals. El que va des del quilòmetre 0 fins a la carretera de Vallvidrera i torna pel mateix lloc (fent un total de deu quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera per un pont, arriba fins a un altre pont una mica més enllà del mirador dels Xiprers. Anar i tornar, en aquest cas, completa una distància de setze quilòmetres. No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats. Hi ha qui arriba fins a la font de la Mandra de la plaça de Mireia, a Esplugues. En aquest cas, hi ha una forta pujada al principi, quan s’encara el camí de tornada. D’altres també hi afegeixen El Suplement, al costat del pla dels Maduixers. Es tracta de poc més d’un quilòmetre asfaltat que va en direcció est. Amb tot, les distàncies més usuals que sempre he fet a la carretera de les Aigües són els deu —sobretot— o els setze quilòmetres.
És ideal per ser un trajecte pla i de terra. Un lloc magnífic per entrenar i no sobrecarregar en excés les articulacions. Només molesten algunes pedres que hi ha en alguns dels trams. Fins fa vuit anys, però, la mida de les pedres era tan gran que era gairebé impossible córrer-hi amb normalitat. Molts dels corredors que hi pujàvem estàvem cansats de patir cops amb les pedres. D’aquella manera no podíem seguir corrent. Vaig decidir engegar una campanya amb cartes als diaris per tal que arreglessin determinats punts de la carretera de les Aigües. I perquè es carreguessin aquelles maleïdes pedres, que la feien bastant impracticable i molesta per als corredors. Vam fer fotos d’aquells rocs. Fins i tot, un diumenge, una colla de corredors vam parar una taula per recollir signatures. Vam pensar que no serviria de res. En una de les cartes que vaig escriure, hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa”. Evidentment, es va molestar. I molt. Reconec que vaig ser massa agressiu. Però aquella carta als diaris va tenir conseqüències. Ens va fer cridar al seu despatx. Hi vaig anar amb un bon amic i corredor, el Santi. La bona senyora estava realment emprenyada. Però el més important és que una setmana més tard estava tot arreglat. I les pedres grans, els rocs, mai més han tornat a ser un destorb.
La font del Margalef
La carretera de les Aigües, antiga conducció d’aigües per a la ciutat de Barcelona, construïda a les primeries del segle xx, és l’escenari de molts dels meus “entrenaments tertúlia”. Parlant de tot mentre corres ben acompanyat. Intentant arreglar el món amb els companys de singladures. I, després de córrer, amb els amics, acabem fent estiraments al costat de la font de la Maduixera. Estirant els músculs i, sobretot, la llengua. Aquesta font s’ha reformat fa uns anys, i s’hi ha afegit un banc de pedra i una estructura urbana. Encara recordo, però, que fa més de vint anys un dels corredors hi va posar una mànega de plàstic de color groc al brollador. De fet, aquell tros de tub va aguantar fins que no es van fer les obres. Durant anys, aquell plàstic ens va permetre poder beure còmodament. I això malgrat el rètol que indicava, com en moltes fonts de Collserola, que l’aigua no era potable. N’he begut durant anys i mai m’ha passat res. Potser és una mena d’elixir contra l’envelliment. Qui ho sap. Per cert, més que com a font de la Maduixera, sempre l’hem conegut com a font del Margalef. És el nom de l’amic que hi va posar la mànega de plàstic. Un apunt. És molt freqüent que, mentre som a prop de la font fent petar la xerrada, algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat de carretera ens preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fa un parell d’anys, fins i tot, ens ho va preguntar el conductor d’una ambulància. Sort que anava buida.
A la carretera de les Aigües, no hi ha cap bar o establiment on es pugui comprar un refresc o fer un mos després de trotar una estona. Curiosament, a uns cent metres de la font del Margalef, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo, s’hi podia esmorzar. D’això en deu fer uns vint-i-cinc anys . Els amos van posar unes tauletes i unes cadires al seu jardí. Venien entrepans i begudes. Però no era l’únic punt on podies recarregar energies. Passada la carretera de Vallvidrera, en una altra torre hi venien refrescs. Van durar poc temps. No hi anava pràcticament ningú —encara no havia esclatat el boom del córrer— i van plegar. Ara es farien d’or. Al mirador dels Xiprers, al final del quilòmetre 8, hi ha una altra font. Fa uns anys no n’hi havia cap. A l’estiu, un altruista amic corredor tenia amagada una garrafa entre uns matolls. Només en coneixíem l’existència un grup de corredors. Els més íntims. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí. Però sempre hi trobàvem aigua. Ara, resolt l’assumpte de la font, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia.
La figuera borda
Que la carretera de les Aigües és un lloc emblemàtic per als que tenim la dèria de córrer ho demostren molts fets. El que us explicaré en pot ser un bon exemple. A prop del quilòmetre 1, hi ha una figuera borda a tocar de la carretera. S’hi arriba per un caminet. Fa uns anys, la vídua d’un assidu corredor, amic nostre, que havia passat a millor vida hi va escampar les cendres de l’infortunat. No vaig gosar demanar-li si ell mateix l’hi havia demanat o si li havia donat instruccions del punt exacte, però la dona sabia molt bé el punt on calia dirigir-se. Un servidor, juntament amb altres corredors que el coneixíem, va ser un dels que van anar a aquella peculiar i particular cerimònia.
Llonganissa per Nadal…
La carretera de les Aigües obre els 365 dies de l’any. T’hi pots trobar de tot. No descansa. Ni per Nadal. Fa més de vint-i-cinc anys que, cada dia de Nadal al matí, al pla dels Maduixers, ens apleguem un bon grapat de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules. I aquell dia no ens acontentem amb l’aigua de la font del Margalef. Només faltaria. Hi ha qui porta cava per brindar per les festes, tot desitjant-nos, de passada, un bon any pel que fa a les marques en les curses. Un dels que formen part d’aquest grup és un metge. L’Àlex sempre havia portat una llonganissa esplèndida. Segurament, la millor que he menjat mai. Desitjava que arribés el dia de Nadal per tastar-la. L’hi regalava un pacient seu. Fa un parell d’anys que en porta una altra. Ja no és tan bona. El pacient va morir.
… processó per Sant Joan
El dia de Nadal formo part d’aquesta comitiva festiva-corredora. No me la perdo per res del món. Però, com us dic i remarco, la carretera de les Aigües és tot un univers. Una altra mostra. Un dia de Sant Joan, al matí, em vaig sorprendre mentre corria per la zona. De cop i volta, vaig veure que un bon grup de feligresos, devien ser una cinquantena, pujaven per la muntanya. Un mossèn els conduïa i els guiava. Em van donar una estampeta. Fins que no vaig tornar a casa no vaig poder satisfer la meva curiositat. Vaig mirar-ho per internet. Resulta que, cada dia de Sant Joan al matí, un grup de fidels de l’església dels Josepets va fins al temple del Sagrat Cor de dalt del Tibidabo, acompanyats pel mossèn. Alguns hi van amb cotxe, però la majoria, com tota aquella gent que havia vist, hi van a peu. La seva vestimenta crida l’atenció. Lluny de la roba d’esport dels corredors, el capellà du una sotana preconciliar i totes les dones —grans i joves—, faldilla sota el genoll. Amb el pas dels anys, la tradició es manté inalterable. L’única cosa que ha canviat és que ja no donen aquelles estampetes.
Hi ha de tot
Un dia, escoltant la ràdio, vaig sentir una cançó del grup de rock català Sopa de Cabra que deia així:
A l’estació de França hi ha de tot,
hi ha gent amable i maca i la que no.
Els bojos i la pasma i els rodamons
les nenes alemanyes i els treballadors.
Junts formen la maranya,
que omple la nit de parles estranyes.
Junts formen la maranya,
xivarri a crits, omplint la nit.
Porta per títol “L’estació de França”. L’inici em recorda la carretera de les Aigües. Hi ha de tot. Gent amable, maca. I gent que potser no ho és tant, però allà dalt ho semblen. Hi ha, fins i tot, famosos. Algunes vegades m’hi he creuat amb el cantant Joan Manuel Serrat; amb els exfutbolistes del Barça Carles Puyol i Cesc Fàbregas; amb periodistes de TV3 com l’Helena Garcia Melero o el Ramon Pellicer; amb la mediàtica escriptora Empar Moliner; i, inclús, amb el controvertit Iñaki Urdangarin, abans que esclatés tot l’escàndol al voltant de la seva persona. Dos grans periodistes, bons amics, i bons maratonians com són l’Arcadi Alibés i el Xavi Bonastre ja ni els compto. És com si alguns dels quilòmetres de la carretera de les Aigües portessin el seu nom, per la gran quantitat de vegades que ens hi hem trobat. Però també hi ha molts corredors anònims. Com jo. Corredors que ens hem fet nostre aquest recorregut. Amics meus de l’ànima. És el cas dels germans Aragonès, el Jaume i el Josep; l’Enric Masllorens, que és un dels cent cinquanta atletes que van córrer la primera Marató de Catalunya; el Lluís Pellicer, el Pelli, exmaratonià de dues hores i trenta vuit minuts i excorredor de proves de cent quilòmetres; el Javier Bultó, la Montse Conesa, el Santiago Ascaso, la Laura Paradell, el Josep Font, el Jordi Nogueras, el Quim Llorca… i també el Manel Soro. Un atleta popular, que ens ha deixat recentment, i que durant més de seixanta-quatre anys hi va pujar. Els darrers vint, cada dia. Dotat d’una memòria prodigiosa, i aficionat a l’atletisme com pocs n’he conegut, era capaç de recordar les marques de tothom. Un dia, durant una de les tertúlies, el Jaume li va preguntar: -A veure, Manel, aquesta va per a nota, quin és l’actual rècord del món masculí més antic? —i es va quedar esperant la resposta, com qui espera que l’altre no la conegués. El Manel va estar una estona dubtant. Li va respondre que deuria ser el del 4 x 800 o bé el 4 x 1.500. El Jaume s’hi havia fixat malament i es creia que era el dels 25.000 o 30.000 metres en pista. Quan va arribar a casa ho va mirar. Efectivament, com havia dit el Manel, era el de 4 x 1.500. De fet, si volies saber el dia de l'aniversari d'algun dels addictes a la Carretera, fins i tot d'un familiar teu, només calia preguntar-l’hi al Manel. Una autèntica institució a la carretera de les Aigües. Una altra institució també era el Maxi. Dic era, en passat, perquè també s'ha mort fa poc, a l'edat de cent anys. Era un veí que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera. Era un home bo, amb tot el que significa l’adjectiu. Ens coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana. Sempre tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre’t en veure’l, ja molt ancià, muntat en una bicicleta per fer uns quants quilòmetres. De casa seva a la font del Margalef, on feia un glop, i tornar. Menut, simpàtic, afectuós, xerrador. Quan et veia, havies de deixar de córrer. Encara que només fos un moment. Sempre parlava del Barça. El seu Barça. Sobretot, si havia guanyat contra el Madrid. -Pucu! Has vist com els n’hem clavat sis a Chamartín? —em va dir el dia després del mític 2-6 de l’equip de Pep Guardiola. El Maxi encara anomenava el camp del Madrid amb el nom antic. No volia dir Bernabéu. Deia que aquell senyor havia sigut un contumaç franquista.
Que a la carretera de les Aigües hi ha de tot, fins i tot una bona maranya, ho comprovava de bon matí, quan hi anava amb cotxe. Arribes ben d’hora, ets dels primers a aturar-te al pla dels Maduixers. Aparques en el mateix lloc on, hores abans, hi havia hagut estacionat un altre cotxe. Poses el peu a terra per cordar-te les vambes. I, en ocasions, has d’esquivar les evidències de com han estat de desfermades les passions. Durant la nit. Tot es perdona, només faltaria.
A la carretera de les Aigües, doncs, hi cap tot. En aquest indret, el sentit del pudor i la vergonya es transforma. I no només per part dels noctàmbuls desenfrenats. També de dia i per part dels corredors. Un cop acabat l’entrenament, suats, ens canviem de roba. Sense preocupar-nos gaire per no mostrar qui sap què. Estem entre companys i companyes. Amics i amigues. Coneguts i conegudes. Sense escrúpols ni vergonyes.
Ell no corria. Ni va fer-ho mai. Però sempre que parlo de la carretera de les Aigües m’agrada recordar unes paraules d’un dels seus veïns més il•lustres. Prop del quilòmetre 5, hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. Va escriure de tot. I sobre tot. També sobre el món del córrer. Com aquesta frase. “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat”.
.........................
CONTRES DE L'ULTRAESPORTS DE RAC1
Nadal de corredors a la carretera de les Aigües
(Contra a l’Ultraesports de Rac1 09-01-2017)
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
.................
Les pedres de la carretera de les Aigües
(Contra de l’Ultraesports de Rac1 24-06-2018)
Amics i amigues, la carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per entrenar-se. Tanmateix, fa 12 o 13 anys, la mida de les pedres que hi havia en algun tram era tan gran que era impossible córrer amb normalitat. Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, km 0, per recollir signatures per tal de demanar a la regidoria de Sarrià que hi fes alguna cosa. En vam recollir més de 300. Com que estava jubilat i tenia temps, vaig engegar una campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig pujar a la carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient tornar a fer una altra campanyeta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt
...............
Sorpresa a la Carretera de les Aigües
(Contra de l’Ultraesports de Rac1 24-02-2019)Amics i amigues, la Carretera de les Aigües, un espai idoni per córrer a Barcelona com sabeu, és tot un món. Els habituats ens en hi hem trobat de tot. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los galopar, per entre mig dels que corríem (que llavors, per cert, érem quatre). Alguns genets eren hereus de casa bona, que venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Altres eren militars de graduació. A propòsit, els que us entreneu a la Carretera de les Aigües per fer la marató del mes que ve, no us espanteu si aquests dies hi veieu militars amb fusells. Aquesta setmana hi han tornat. Tranquils. Són soldats de la caserna del Bruc que hi fan maniobres de broma. Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin. Tranquils, però, per si de cas, en veure’ls pot ser un bon moment per accelerar el pas i fer una sèrie. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
..................
Normes a la Carretera de les Aigües!!
(Contra
de l’Ultraesports de Rac1 23/04/21)
Amics i amigues, la direcció del Parc de Collserola ha començat a dir que posarà remei a la massificació de corredors i ciclistes a la Carretera de les Aigües, un lloc on hi anem a entrenar els que som de Can Fanga. Una de les solucions que apunta (ho dic tal com ho han publicat els mitjans) serà la d’establir franges horàries: que el matí sigui per als que van en bicicleta i la tarda, per als que corren. Si és cert que en els darrers temps s’ha multiplicat exponencialment el nombre de persones que hi van a fer esport (diuen que hi pugen 2 milions i mig a l’any) també ho és que fa anys que es veia venir, i dorm damunt d’una taula –com és diu ara- el projecte d’allargar la carretera fins a la Rabassada, el que significaria disminuir la concentració de gent. Hi he pujat més de quaranta anys. Hi he entrenat un munt de maratons. Mai, malgrat he viscut l’increment de ciclistes, corredors i passejadors, he tingut cap problema. La solució ha de passar perquè nosaltres, els usuaris, mantinguem les normes de convivència. Els que correm, per exemple, anant per la dreta, i els ciclistes circulant a poca velocitat. A fi de comptes, el nom de l’espai, no cal dir res més, és Passeig de les Aigües. Tot, abans d’haver d’acceptar una altra normativa. Que ja en tenim massa. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
CARTES
ELS AMICS DE LA CARRETERA DE LES AIGÜES
Article de Selena Soro (Diari ARA 30/08/2018)
Selena Soro
Diari ARA 30/08/2018
En record d'en Manel
(Obituari)
Els amics se’n van. Els amics dels que som ultraveterans se’n van. No sé a on però se’n van. Per no tornar. Avui ho ha fet un d’ells, en Manel Soro, a qui coneixia de la Carretera de les Aigües des de fa 30 anys.
Coneixia. Costa de parlar en passat d’algú a qui has vist fa menys de 48 hores, tot i que apagant-se. No te’n saps avenir.
En Manel tenia 83 anys. I és llei de vida. Però fins fa poc, semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de la Carretera de les Aigües, on hi pujava des de feia 65 anys. Darrerament, cada dia a caminar 10 km. Fins fa tres mesos. Anys enrere, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una mica més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer. I ens vàrem fer amics.
Corríem junts els caps de setmana a la Carretera de les Aigües –és un dir, perquè els primers anys anava més de pressa que jo- i corríem també els dies de cada dia, abans d’anar a treballar. Ens trobàvem a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià i fèiem una hora pel lateral de la Diagonal. On, per cert, a vegades alguns joves que sortien de l’Up & Down es posaven a córrer al nostre costat uns metres, per fer broma. A mi no en feien cap gràcia. En Manel, discret, educat i tranquil com pocs, se’n reia sense dir res.
Dotat d’una memòria prodigiosa i
apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques que tenien
cadascun dels seus amics. De les nostres i de les dels atletes de renom. Un
dia, durant una de les tertúlies que fèiem a la Carretera amb un grup de
companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en Jaume Aragonès, li va
preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és l’actual rècord del món
més antic actualment?”. En Manel va dubtar una mica. Però no gaire. Li
respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500. Quan va arribar a casa
seva, en Jaume ho va mirar a Internet. Efectivament, era el del 4 x 1500.
Una excepcional persona. Volguda i admirada per tothom. Una autèntica institució a la Carretera de les Aigües que ens ha deixat per sempre.
Manel, estimat amic, gràcies per haver-nos ajudat, amb la teva amistat, a ser millors. Els que t’hem conegut hem tingut una gran sort de que hagis passat per la nostra vida. Ens has marcat per sempre.
Manel, entranyable amic, et trobaré a faltar. De fet, et trobo a faltar ja, des d'aquest matí.
Miquel Pucurull
17/06/2015
Fisonomia de la Carretera de les Aigües.
El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai de fa uns anys, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi pugen corrent a peu per l’Avinguda del Tibidabo.
Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta, en direcció al Llobregat. Cap a l’esquerra, en direcció al Besós, el tram al que anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.
Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres galopades allà dalt.
Hi ha qui, com un servidor, fa molt temps que hi puja els caps de setmana i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col•legues com hi ha a tothora. ¿Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla dels Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis singulars com els que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni un. Però la Carretera de les Aigües -volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses.
Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.
Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer entrenaments tertúlia mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de singladures. Inefables -si se'm permet parlar en primera persona- les que faig amb uns amics i amigues de tota la vida, el Jaume, el Josep, l'Enric, el Javier, el Pelli, el Quim, l'Àlex, el Cesc, la Pilar, la Teresa, la Montse, la Felicitat... en acabar de córrer, al costat de la Font de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres- que ens va servir durant anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable. Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem la Font d’en Margalef, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.
Per inefables i entranyables, però, les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí al Pla dels Maduixers, on s’hi apleguen alguns grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les Festes...tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les curses. Participo des de fa molts anys en una d’aquestes reunions, juntament amb els amics de les tertúlies, on un d'ells, l'Àlex, que és metge, hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia perquè el malalt es va morir fa uns anys, i tot i que ell segueix aportant-hi llonganissa, la d’ara no és tan bona.
La Carretera de les Aigües és tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi veuràs uns feligresos de l’església de Josepets amb un mossèn que els condueix fins el temple del Sagrat Cor del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana preconciliar, i totes les dones - grans i joves- faldilla sota genoll. I això no era fa anys; enguany, com des d’en fa molts, un servidor se’ls ha trobat com cada dia de Sant Joan. Ara ja no, però no fa gaire repartien estampetes.
Sovint t’hi pots trobar personatges
coneguts que corren per aquí: en Joan Manuel Serrat,
l’Urdangarin (abans), en Carles Puyol, en Luis Suárez...; de TV3
un munt, l’Arcadi Alibés el que hi va amb més freqüència, en Xavi
Bonastre, en Pellicer, la Melero..i corredors i corredores d’elit
afinant els seus entrenaments.
Dels corredors anònims vull fer esment, emocionat, de la pèrdua d'
en Manel Soro, tota una institució a la Carretera de les Aigües que ens va
deixar per sempre l' any 2015. Tenia 83 anys. I és llei de vida.
Però semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat
un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de
l'indret, on hi va pujar 65 anys. En els darrers temps , cada dia a caminar 10
km. Anys abans, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla
del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una
mica més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer
feia més de 30 anys. I ens vàrem fer amics. Dotat d’una memòria prodigiosa i
apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques nostres i
les dels atletes de renom. Un dia, durant una de les tertúlies que fèiem
a la Carretera amb un grup de companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en
Jaume, li va preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és
l’actual rècord del món més antic actualment?”. En Manel va dubtar una
mica. Però no gaire. Li respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500.
Quan en Jaume va arribar a casa seva ho va mirar a Internet. Efectivament, era
el del 4 x 1500.
Una altra institució era en Maxi. Dic que era perquè també es va morir, a
l'edat de 100 anys. Era un veí que va viure en una de les cases que
hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera fins que la família no va deixar
que visqués sol. En Maxi era un home bo (amb tot el que
significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i
per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre't en veure'l,
ja ancià, muntat en una bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva
a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop,
i tornar. Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un
moment, encara que fos, per parlar del seu Barça.
Un apunt: és molt freqüent que, mentre estàs al Pla dels Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.
Un altre apunt: Pel matí, a l'aparcar el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle i posar el peu a terra per calçar-te les bambes, molt sovint has de sortejar les evidències de com han estat de desfermades les passions durant la nit. Tot es perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.
Podríem dir-ne més. Com, per exemple
que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es
canvia de roba després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar
les vergonyes -valgui la redundància- al del costat. Una cosa que seria
impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els
municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en
pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)
Després del preàmbul, anem per feina: al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els punts quilomètrics. Excepte d'uns de fusta que va posar l'Ajuntament, de la resta no se’n ha de fer massa cas perquè no són exactes. Els nous fins i tot indiquen les meitats del quilòmetre. N'hi ha des del 0 del Pla dels Maduixers fins el 8. Substitueixen uns altres, també de fusta, que van ser posats des del 0 fins al 5 per la Companya d’Aigües fa molts anys. Han desaparegut uns que indicaven cada 250 metres, em sembla que col·locats pel Consorci de Collserola. I es mantenen els dels aficionats a l'agrimensura, que han fet diversos senyals amb pintura i cadascú té el seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0 està justament en el Pla.
Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir d’ara), dos circuits naturals: el que va des del Km 0 fins poc abans de la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El Suplement al costat del Pla dels Maduixers), però els més usuals són els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.
Un cop aparcat el cotxe, comences, sol o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en direcció a Esplugues. Fa uns trenta anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes cadires en el seu jardí, i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi anava gaire gent -encara no havia esclatat del tot el boom del córrer- i van plegar. Ara es farien d’or.
Una cosa que no és gaire coneguda, i fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. De la Plaça del Dr. Andreu, el vehicle seguia pel carrer d’Evarist Arnús tot passant per davant de la Caseta del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any 1905, i a principis dels 30 es va suprimir.
Que la CdlA és un lloc emblemàtic per als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una figuera borda sota la carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet. Fa uns anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida va escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però no m’estranyaria- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu, juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la cerimònia.
A l’estiu s’agraeix l’ombra dels arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2. Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquest petit tram, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho també.
M’havia deixat de dir -parlant de cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es veuen les estrelles amb un telescopi. L’observatori va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 68,5 euros el menú i 119 el menú gourmet, per si a algú li interessa.
Sopar a L’Observatori Fabra
També, aviat, veurem a dalt de la serra , a la nostra dreta, la Torre de Collserola, acabada pels Jocs Olímpics del 92. S'ha deixat de fer, però fa uns anys, alguns esforçats atletes pujaven els seus 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure qui arribava primer. La prova, que se celebrava a l’octubre, formava part d’un circuit de curses anomenat “Les Gore-tex Series Vertical Running”. (No tinc res en contra dels que ho feien, per descomptat, però per a mi, això, de córrer no en tenia gaire. Em semblava una gesta més pròpia del Guinnes). A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una festa per a amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.
De totes maneres, no fa falta pujar a la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la CdlA, tot el que s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot admirant Barcelona. A prop hi tenim la zona alta, la Bonanova, Sarrià...i a la llunyania allò que en diuen l’skyline barceloní, amb la Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els gratacels de la zona del Fòrum, el controvertit Hotel Vela...Quin goig, poder mirar...el dia que l’entrenament no és exigent. Ja ho deia fa seixanta o setanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:
“Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.
Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabooooo!”
En aquest moment -i en molts altres del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.
A propòsit dels miracles: a la CdlA, fa uns deu o dotze anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial entre el Km 1 i mig i el 3 i mig. I uns quants assidus, malgrat no esperàvem que ens fessin gaire cas, vàrem engegar una campanya amb cartes als diaris i una recollida de signatures in situ, per tal de presentar a la Regidoria del Districte un informe documentat de com estava el terreny i demanar-los-hi que ho arreglessin. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.
A l’hivern, situada com està a 300 metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA hi fa un fred que pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Alguns cops hi neva; excuso dir res més.
Més endavant, passat el Km 3, el terra està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Mont, on a vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2 i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.
El barri de La Font del Mont no és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i tot. En passar-hi en aquesta època hi veiem la petita zona engalanada i un tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on hi fan teatre a la nit. Segons el programa de festes de fa anys, “El divendres 27 d’agost, a les 22 h l’obra "Mar i Cel" a càrrec de la Cia. Fontmontina”. La CdlA és una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes vegades corrent, els pocs veïns que hi viuen hi tenen un quadre escènic i tot? Si més no, així cal suposar-ho pel nom de la companyia.
Més endavant creuarem la via del Funicular
de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem
posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases
varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri
Es diu que Vallvidrera és el barri slow de Barcelona; el lloc on la tranquil•litat és contagiosa i en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta...- que baixen a Barcelona. El seu nom, Vallvidrera, és maco. A propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a 'Vall de vidre', relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu 'Vitrearia', molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.
Una cosa més: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort. Com tothom sap, va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del córrer: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.” Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre l’expressió 'Córrer és de covards' s’hi va inspirar.
Avançant trobarem un nucli de cases
entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant
dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de
no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns
falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no
utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels
bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer no fa gaire va haver de
ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava per la pendent
del solar
Els que estem habituats a córrer a la
CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida
però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera
t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica,
que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que
corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de
graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de
Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia i mai més se’n ha sabut d’ells,
afortunadament. Era molt bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb
comoditat...
També, si hi anem un dia de cada dia, ens hi podem trobar soldats de la caserna
del Bruc fent-hi maniobres militars. Ja he dit que la CdlA és tot un món. Tranquils.
Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens
han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin.
Tranquils, però, per si de cas, en veurel's pot ser un bon moment per accelerar
el pas.
Maniobres miltars a la Carretera de les Aigües
Tot i així, i malgrat el descrit en els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carretera és on s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.
I parlant d’animals, la CdlA és un lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen -sobretot tenint en compte que sempre hi ha algú que els hi dóna alguna cosa. Com un bon home conegut com El Gallego, que vivia en una cabana damunt del Pla dels Maduixers, tenia cura de tots, per més que n’hi haguessin. Però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.
La majoria dels que corren a la CdlA giren en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera per fer-ne deu. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que succeïa fins fa uns anys: ara hi ha una passarel•la per damunt de la carretera, amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat que és el que s'havia de fer. Molts vàrem dubtar de l’eficàcia del pont i, juntament amb alguns col•lectius, vam posar el crit al cel quan es va plantejar perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l ’estètica del lloc, però s’ha de dir que el resultat va ser força lluït. Es van respectar les condicions naturals de l'espai i certament és més còmode: corredors i ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt: pel que em van dir els que ho van mesurar amb un Fore (o com es digui), amb la passarel•la, el circuit llarg de la CdlA té ara ...15 metres menys de recorregut!
No podem deixar de dir, ara que estem
corrent per la passarel•la, que per sota de la mateixa hi passa una de les
curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat.
En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els
participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de
Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes
curses més, que hi passen o hi passaven per alguns dels seus trams, com per
exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola i la Cursa Nocturna al
novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril, o les
del Test Homologable del Juliol. Més encara: fa uns trenta
anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que en un tram pujava per
la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins
el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo
Un cop acabada la passarel•la s’arriba a la Vil•la Paula, una torre noucentista de bon mirar, just a la corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la CdlA va ser asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada del Peu del Funicular. Feliçment, en acabar-les van aixecar l’asfalt de nou i la 'nostra Carretera' va tornar a ser de terra, que és com ens agrada i li correspon.
Del per què el nom de Vil•la Paula de la torre no n'he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, sí: que era una antiga masia; i del de Camí de la Lliça també: era un antic sender que conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.
Des d’aquest punt de la CdlA, la visió de la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra i el de Sarrià i Pedralbes a la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.
A propòsit dels orígens dels noms dels llocs que veiem, sembla ser que 'Gervasi' se’n diu perquè en el segle X hi havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps, la gent es va oblidar del segon); 'de Cassoles' se’n diu per l’existència, fa segles, d’una bòbila per fer plats, olles i cassoles. El de 'Sarrià' es deu, segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en Sarrià en el segle XI. I 'Pedralbes', pren el nom de Petras Albas pel color blanc de la roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt estading).
Una constatació: en aquest tram de la CdlA no hi ha tanta gent corrent -ni de bon tros- com en els cinc que van del Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Són pocs els que ho fan. Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo, òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o marató); em refereixo als col•legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi acostumen a córrer els iniciats. Van a tota pastilla i no se’ls pot demanar gaires mostres de cortesia.
Ja hem dit que a la CdlA qui vol hi pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. Se suposa que el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia exactament amb el lloc. No cal entretenir-s'hi perquè, a banda de que ens serveixi d'indicador, en el seu interior té dos seients de pedra i res més.
A la nostra dreta, i des que hem
travessat la carretera de Vallvidrera, tenim el Turó d’en Corts fent-nos
costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els
pins...i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he
dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em
sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més
pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No
per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te
-i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves
flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del
circuit
I parlant de collir, en aquest i en altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè n’havia 'caçat' molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre 'caçador'. Afegia que els espàrrecs són molt diürètics i ideals pel cor. I sobretot, que aquests de la Carretera de les Aigües eren especialment bons...i barats. Ja ho sabeu els que hi pugeu sovint.
Després d’una curta pujadeta de quatre passes per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (si més no és el que diu un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?
Avançant trobarem un parell de cases, a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena. Quan hi passo per davant, sempre penso que és una llàstima viure a la ciutat en lloc de en una d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim, amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la porta de casa, podríem ser campions del món de marató o de qualsevol distància.
Una mica més enllà, a l’esquerra, hi ha un tancat metàl•lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran finca. S’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de privacitat enlloc; el Gran Hermano ens controla a tothora, fins i tot a la nostra Carretera.
Al voltant del Km 7,5 veurem, a la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el personatge de la il•lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat, ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de l’autor: hi diu 'fragil'. Si és una firma, pertany a la d’un dels més reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor. Potser, però, l’imatge vol representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt, gairebé davant, per aficionats a l'aeromodelisme que feien volar els seus aparells casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.
Els que som una mica curts de vista no aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el la pista del Serrahima. Però si ho fem, el lloc on estem ara ens ofereix una visió esplèndida: a la llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport d’El Prat...I en primer terme, molt a prop nostre, el Camp Nou, que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.
També, encara més a tocar, veurem el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de nosaltres. La Mercè és un petit barri gairebé desconegut, creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas, en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns capellans hi pujaven una Mare de Déu en una capelleta ambulant. En deien 'El Camirro' (Capilla Misionera Rodante) perquè la duien damunt d’un carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot cridant:“Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure, no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura.
I en un no res, pujant una miqueta (la Carretera és molt plana sempre, excepte els dos-cents metres finals del quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.
Ara, des que van condicionar el Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i el Jordi. un altruista amic, tenia amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí.
L’arribada té -una llàstima- un element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim de Sant Pere Màrtir. Instal•lada el 1958, és el primer repetidor que va tenir TVE a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi perquè em faci recordar alguns programes insofribles de l'única televisió possible de llavors...(que també); no m’agrada perquè, per mi, produeix un impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a res i sempre es diu que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a desmantellar-la.
A prop de l’antena hi ha les runes d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació, l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.
Girarem doncs en arribar al pont de fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que teníem abans a l’esquena i ara a la dreta. En dies clars, arribarem a veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans per més que canviï la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja, de ben segur, en tenen prou i massa.
------o------
Miquel Pucurull
