L'uniforme de les atletes nord-americanes als JJOO

Amigues i amics, ha sorgit la polèmica en el món de l’atletisme per l’uniforme que lluiran les atletes d’Estats Units als Jocs Olímpics d’aquest estiu. Sembla ser que podran escollir el que vulguin, i no necessàriament el que s’ha presentat oficialment, però aquest (amb un disseny semblant al d’un extremat vestit de bany) està causant enrenou entre les esportistes olímpiques. “És una falta de respecte", afirmen. "No estan fets en absolut pensant en el rendiment", "Les atletes haurien de poder competir sense haver d’estar cohibides per les mirades de la gent als seus pubis". Aquestes són algunes de les queixes que estan proferint. No és una cosa nova: la qüestió dels vestits de les esportistes generen controvèrsies de fa temps. L'atleta paralímpica anglesa Olivia Breen, que té paràlisi cerebral, va rebre una amonestació en un campionat previ als Jocs Olímpics de Tòquio, per portar una roba esportiva “massa reveladora” segons els jutges. Fins i tot, alguns dels debats ho són en un sentit contrari. Fa tres anys, curiosament, la Federació Europea de handbol va multar l'equip de Noruega por jugar el Campionat d'Europa de handbol platja amb unes malles curtes en lloc de fer-ho amb el vestit reglamentari: la normativa obligava a les jugadores a utilitzar biquini. El cert és que és lògic que les noies posin el crit al cel i es queixin, perquè als homes, diuen, i tenen raó, no els obliguen a res pel que fa als seus vestits. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

22/04/2024

Apostes esportives per Internet

Amigues i amics, s’acosten els Jocs Olímpics i ja hi ha empreses de jocs online que s’estan fregant les mans perquè faran grans negocis amb les apostes esportives. Calculo que, amb l’apogeu que estan tenint, n’hi haurà en moltes modalitats, fins i tot a les proves d’atletisme. De fet, les apostes per internet ja s’estan fent en campionats europeus o del món i a les grans maratons. Amb tot, les apostes estan lligades al futbol des de temps immemorial, la qual cosa genera a vegades escàndols amb diners pel mig, protagonitzats per jugadors i clubs. I també altres esports. Com el bàsquet. S’ha publicat fa pocs dies que l’NBA està investigant el jugador dels Toronto Raptors, Jontay Porter, per irregularitats en el seu rendiment vinculades a una trama d'apostes. Unes actuacions seves estan sota sospita en referència als seus triples. És un líder en aquesta distància, i en un partit clau no en va llençar cap. I en un altre en va intentar només un, abans de demanar el canvi perquè deia que no hi veia bé. El cert és que alguns apostadors van registrar guanys extraordinaris en aquests dos partits, per apostar que Porter no arribaria als seus registres habituals. En resum, que l’esport s’associï amb les apostes és un seriós problema. I no cal dir que, per altra banda, la facilitat per jugar online és una porta oberta a la ludopatia. Tot i que d’aquest perill (les apostes esportives per internet assequibles tant a adults com a adolescents), dóna per a molt i en podem parlar un altre dia. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

15/04/2024

Els Jocs Millorats

Amigues i amics, els que entenem l’esport com una eina de valors, estem perplexos amb l’anunci d’uns jocs esportius a celebrar l’any que ve, on estarà permès el dopatge. Uns milionaris estan promovent els ‘Enhanced Games’ (la traducció seria ‘Jocs Millorats’) com a alternativa als Jocs Olímpics, on els atletes no hauran de passar cap control antidòping. És més, se’ls encoratjarà a que prenguin el que vulguin per a que obtinguin el màxim rendiment. La idea és d’un empresari londinenc, ex jugador de rugbi, que està rebent el suport econòmic d’amos d’empreses nord-americanes, una de les qual utilitza drogues psicodèliques en medicaments per combatre malalties mentals. Els ‘Enhanced Games’, que es volen centrar en cinc esports: atletisme, natació, gimnàstica, lluita i halterofília, han promès premis d’un milió de dòlars als atletes que aconsegueixin records mundials. L’Agència Mundial Antidopatge, que ha qualificat l’esdeveniment com una pallassada, ha advertit als esportistes que, de participar-hi, s’arrisquen a importants sancions. No obstant, alguns estan engrescats, com el nedador olímpic James Magnussen, ja retirat, que hi anirà “dopat fins les celles”, diu, per poder batre el rècord del món dels 100m lliures. Per cert, un dels impulsors d’aquests polèmics ‘Jocs Millorats’ és el magnat Peter Thiel, financer de campanyes de polítics de l’orbita de Donald Trump. Déu els crea i ells s’ajunten. Per la necessària netedat de l’esport, tant de bo no prosperi el projecte. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

08/04/2024

La Marató de Barkley és esport?

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat a Tenesse, Estats Units, la que es considera la cursa més dura del món: la marató de Barkley. Ho deu de ser: té un recorregut endimoniat de 160 quilòmetres per boscos i muntanyes, amb un desnivell de 16.000 metres, i per fer-ho més difícil, s’ha de córrer en un temps màxim de 60 hores. En cada edició admeten quaranta participants i fa 35 anys que la fan, és a dir, l’han intentat de fer mil dos-cents, i fins ara només l’havien pogut finalitzar vint homes. Dic fins ara perquè l’altre dia també la va acabar la Jasmin Paris, una coneguda corredora anglesa d’ultra maratons. L’any passat va haver d’abandonar, exhausta, i aquest cop la va fer en 59 hores i 58 minuts, a un minut i escaig del temps límit, junt amb quatre atletes més, convertint-se en l’única dona al món que ho hagi aconseguit. Segons les imatges de l’arribada, per cert, rebentada, agònica, i a la vora de la mort, després d’haver estat corrent tantes hores i amb tanta adversitat. Més enllà de reconèixer i felicitar als que la fan, i en especial a la Jasmin Paris per la seva vàlua, em costa molt acceptar que aquest famós repte sigui realment una cursa esportiva. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/03/2024

Menypreu a la xarxa.

Amigues i amics, fa un mes es va celebrar la marató de Sevilla. Els organitzadors van publicar un vídeo al Twitter que es va fer viral: era el d’una noia que va entrar última. Ells ho van fer per lloar la dificultat que li va suposar acabar la proba, però està vist que els usuaris de les xarxes socials, a vegades, reaccionen de diferent manera del propòsit que ha mogut a l’emissor de la piulada. La majoria de comentaris eren indignants. Molts, emparats en l’anonimat, la posaven de volta i mitja perquè la va fer en 6 hores i nou minuts. Consideraven que una marató en una ciutat no es pot fer en aquest temps perquè dificulta el trànsit, una cançoneta que l’hem hagut d’escoltar a Barcelona durant anys i panys. Una minoria la felicitaven perquè saben el que és córrer una marató. Però de saberuts i milhomes el món n’està ple, sobre tot a les xarxes+. Potser no n’han corregut mai cap ni la correran tampoc mai, però postulaven que per una marató n’hi ha prou en cinc hores; que sis és anar a passejar per Sevilla. Alguns, fins i tot, ofenien greument a la corredora ficant-se en el seu físic. En resum, llegir-ho em va fer vergonya. Em va fer recordar èpoques llunyanes, quan a les dones que corrien els hi deien que on havien d’estar era ‘a la cocina’ i no fent esport pel carrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

23/03/2024

Primera marató

Amigues i amics, avui ha estat un gran dia per a la marató. Molt especialment pels debutants. En el calaix de la memòria on recordo vivències, conservo, com si fos ahir, la del dia que vaig fer la meva primera. Va ser a Barcelona el diumenge 16 de març de 1980. Tenia 41 anys, i després de 10 de sedentarisme, feia nou mesos que havia començat a córrer. Una bestiesa, però en aquella època no havia informació com ara del què és una prova com aquesta. A la sortida, la incertesa i la por eren absolutes. Hi contribuïen la meva dona i les meves dues filles. Havien vingut a acomiadar-me i ploraven com si me n’anés a les croades. Estava nerviós. Em suaven les mans. El cor estava accelerat. M’enfrontava al misteri. Sentia un formigueig a la panxa que em baixava per les cames. Pensava, estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?. L’esclat d’un canó del castell de Montjuïc va ser el senyal de sortida, i vaig anar a la conquesta del desconegut. Una mica més enllà del Km 30 em vaig trobar amb el Mur. M’havien avisat. M’havien dit que em quedaria sense forces. I va ser així. Per no cansar-vos amb dramatismes us estalvio l’explicació de les sensacions. No sé encara com, però, vaig seguir, córrer que correràs, perseguint la glòria que em suposava arribar a la meta. I vaig poder. Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. La dona i les nenes m’esperaven a l’arribada. Les llàgrimes, en aquest cas d’alegria, van tornar a brollar. Les emocions de l’arribada van ser extremes. M’han quedat marcades a l’ànima de per vida. En aquells moments, estava trinxat. Si m’haguessin preguntat si en faria alguna més hauria dit que no. Però la realitat és que l’endemà ja vaig començar a pensar amb la pròxima, i en vaig fer 45 més. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/03/2024

20 anys de l'anunci de la supressió de la marató de Bcn

 Amigues i amics, s’acosta la marató de Barcelona. Pels inscrits a hores d’ara, és gairebé segur que es batrà el rècord de participació, que és de 16.194 arribats el 2017. Qui ens ho havia de dir, quan fa exactament vint anys, un dia després de la del 2004, es va anunciar que la marató es deixava de celebrar. Com així, va ser: la del 2005 no es va fer. El desencís que ens va suposar a molts va ser enorme. Especialment perquè les notícies eren decebedores: es deia que no es tornaria a celebrar mai més. Recordo una entrevista que l’Antoni Bassas li va fer per la ràdio a l’alcalde de llavors, en Joan Clos, que deia que, amb el temps, potser es podria tornar a fer, però per la muntanya de Collserola. A la ciutat, impossible, pels problemes que significava pel trànsit. No cal dir res més!. En realitat, la causa principal eren les fortes desavinences  entre els organitzadors i l’Ajuntament. La marató de Barcelona feia molts anys que no creixia, i els objectius de participació no es complien de cap manera. De fet, aquell 2004 la vam córrer només 3.400. Es va suprimir, i per les baralles entre uns i altres ens vam quedar orfes de cop. Per sort, l’any 2005 va retornar. No sense que molts i moltes féssim tot el soroll possible, protestant,  per aconseguir-ho. Vint anys fa d’aquell malson. Ara, afortunadament, les coses han canviat molt i la  gaudireu prop de 20.000. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

 

Miquel Pucurull

19/02/2024

10 anys sense la Tatiana Sisquella

Amigues i amics, aquest dimarts va fer 10 anys que ens va deixar per sempre la Tatiana Sisquella. Vaig tenir l’honor de conèixer-la el dia abans de la marató de Barcelona del 2011 perquè em va convidar a un programa de ràdio que feia. Volia que expliqués el què és una prova com aquesta. Què és el què passa. Què és el què se sent. No hauria fet cap falta; ella ho sabia molt bé. Aquell mateix dia, precisament, el diari Ara publicava una meravellosa columna seva sobre la marató. En el seu record, i com a homenatge, la llegeixo. Diu així:

42,195

Són: 1, Passió. 2, Constància. 3, Paciència. 4, Ganes. 5, Força. 6, Silenci. 7, Energia. 8, Confiança. 9, Inconsciència. 10, Generositat. 11, Emoció. 12, Egoisme. 13, Dolor. 14, Imprevistos. 15, Ànims. 16, Potència. 17, Ambició. 18, Esforç. 19, Llibertat. 20, Il·lusió. 21, Reptes. 22, Suor. 23, Rivalitat. 24, Por. 25, Somnis. 26, Dubtes. 27, Aspiració. 28, Seguretat. 29, Companyerisme. 30, Dolor. 31, Plenitud. 32, Competitivitat. 33, Complexos. 34, Voluntat. 35, Penediment. 36, Heroïcitat. 37, Solidaritat. 38, Feblesa. 39, Previsió. 40, Prudència. 41, Alegria. 42, Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens, i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden, i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames, i noies que n'han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles, i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut. Tatiana Sisquella.

De ben segur que els que n’hagueu corregut alguna, estareu d’acord amb mi en que l’escrit de la inoblidable Tati és la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre la marató. Fins el cap de setmana que ve. correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/02/2024

Adéu Leslie.

Amigues i amics, segurament les veteranes i veterans que seguiu aquest espai la recordareu: s’ha mort la Leslie Watson, la famosa corredora escocesa de maratons dels anys vuitanta, va acabar els seus dies el 31 de desembre als 78 anys. Molt assídua a les de Barcelona i València d’aquella època, arribava sempre en els primers llocs: segona dona el febrer de 1989 a València, amb 2h51 i sisena a Barcelona un mes després, amb 2h47. Bonica, glamurosa, corria extremadament maquillada. De jove va fer crosos i proves de pista; va ser campiona d’Escòcia de la milla, però va començar a participar en curses de llarga distància i va veure que aquesta seria la seva especialitat. A fe que no es va equivocar: es va convertir en la maratoniana més prolífica del Regne Unit: va córrer 206 maratons i en va guanyar ni més ni menys que 68, amb un millor temps de 2h44 l’any 1982 a Nova York. Un autèntic fenomen, també es va atrevir amb els 100k i va establir un rècord del món de 8h15. La Leslie Watson va ser la cara pública de les corredores al seu país: l’anomenaven ‘La Reina de les Carreteres” i era sovint portada de revistes. En els albors de la marató femenina era cada any una de les primeres del rànquing mundial. L’última marató la va córrer als quaranta-nou anys a l'Illa de Wight el 1994, i la va guanyar per setena vegada. He llegit moltes mostres de condol d’atletes de tot el món que ploren la seva pèrdua. Un d’ells el d’una noia anglesa que volia fer una primera marató i es va deprimir després d’un mal temps en una mitja prèvia. Li agraïa el que li va aconsellar: “No et deixis desanimar per una mala cursa. Si entrenes dur, arribaran els bons moments". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

05/02/2024

Atleta nonagenària

Amigues i amics, cada cop, a mesura que augmenta l’esperança de vida, augmenta també el nombre d’esportistes longeus. Molt longeus, diria jo, que corren, salten, o practiquen un esport...contrastant sorprenentment amb el que ‘toca fer’ a una edat avançada. Aquesta setmana s’ha sabut que una italiana, de nom Emma Maria Mazzenga, ha batut a la ciutat de Pàdua el rècord mundial de 200m de dones de 90 anys que es mantenia des d’en feia tretze i era d’1 minut i 72 centèsimes . Ella els ha corregut en menys d’un minut: 54 segons i 47 centèsimes . El vídeo de la proesa circula per les xarxes i és veritablement un goig veure com aquesta atleta nonagenària corre a un ritme que ja voldríem molts: el primer, un servidor. Aquest èxit extraordinari ressalta la seva capacitat atlètica i serveix com a testimoni que l'edat, si s’està bé de salut, no ha de ser cap impediment per moure’s, fins i tot amb certa intensitat. El seu excepcional registre no és només una fita històrica; és també una inspiració per a tothom, sigui esportista o no, en fer patent que la determinació és la clau per aconseguir un propòsit. Alguns mitjans que donen la notícia s’hi refereixen com ‘l’atleta anciana’. Està clar que la senyora Emma Maria Mazzenga, que té per cert un nom molt bonic, d’atleta sí, però d’anciana no en té res. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/01/2024

Bon any atlètic 2023 i bons auguris per al 2024

Amigues i amics, com que aquests dies es parla del ‘millor de l’any’ en tots els sectors: pel·lícules, cançons, sèries...etc, faig el mateix pel que fa al món del córrer. Destaco que, acabada la paràlisi que va provocar la pandèmia, les curses han tornat el 2023 amb molta força. Per un anàlisi modest que he fet, la participació a les curses de l’any passat a Catalunya ha crescut un 40% de mitjana respecte a la del 2022. Algunes, les més reconegudes, com la marató de Barcelona, va tenir, precisament, un 40% més corredors i corredores. I sortint de les nostres contrades, cal fer esment que a la de València van ser 33.000 els participants, la més multitudinària de la seva història. Per altra banda, a nivell internacional, l’any ha estat espectacular: rècord del món de la marató masculina i rècord del món de la marató femenina. I ara, com a reflex del que ens depara el nou any que ha començat, ens anuncien que la mitja marató de Barcelona del mes que ve ha tancat les inscripcions amb rècord de participants, i s’espera arribar als 20.000 a la marató del març. Podem estar contents. I posats a estar-ho, a l’estiu podrem gaudir dels Jocs Olímpics, una celebració que ens augura emocions a cor que vols. Serà, com cada quatre anys, una festa per als que ens agrada la cosa aquesta de córrer. I no tant sols córrer: la cita olímpica és la exaltació de l’esport. Allò que -permeteu-me el tòpic- : si no existís l’hauríem d’inventar. Pel bé de tothom (països i individus). Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/01/2024

Carme Valero ens ha deixat

Amigues i amics, l’altre dia vaig quedar trasbalsat amb una notícia que em van donar per watsap: “s’ha mort la Carme Valero”. La Carme, a qui coneixia i admirava, era una atleta d’un currículum excepcional. Nascuda a Terol, i veïna de Sabadell des de molt petita, als catorze anys va començar a córrer i aviat va destacar. Va ser campiona del món de cros dos anys seguits (el 1976 i el 77), vuit cops campiona d'Espanya i set de Catalunya, i va ser la primera atleta espanyola que va participar en uns Jocs Olímpics. Va guanyar el premi a la millor esportista de Sabadell el 1973, 75, 76 i 77 i va ser reconeguda en quatre ocasions com a millor atleta espanyola pel Consejo Superior de Deportes. La vaig tractar poc, però em semblava d’un caràcter indomable. Va tenir problemes amb les federacions tot reivindicant la igualtat entre homes i dones. Deia que era inadmissible que en un Mundial, per exemple, el guanyador s’endugués un milió de pessetes i la guanyadora només cent mil. Se la va considerar com la millor atleta del segle XX a l’Estat. Amb tot, i com passa sovint, el reconeixement a casa nostra no estava en concordança amb els seus mèrits. Ni ho ha estat ara. Tenim raó els que diem que el comiat que se li ha donat a la Carme Valero des de l’esfera pública catalana no podia ser d’un per­fil tan baix com el que ha tin­gut. I no em va sorprendre, tot i que em va doldre, veure l’altre dia com els diaris esportius més importants del país informaven en portada de la seva mort: un de Madrid ho feia a tota plana amb una foto, dos de Barcelona no deien res, i un en un raconet amb una frase. I és que, com és sabut, els catalans no honorem com cal als grans esportistes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

14/01/2024