Una dona guanya una mitja

Amics i amigues, que la progressió de la dona en el món del córrer és una realitat, ho confirmen, dia a dia, fets com el del diumenge passat. A la mitja marató de Màlaga, la francesa d’origen eritreu Woldu Mekdes va protagonitzar una fita històrica: va entrar primera absoluta en 1h08.25, cinc segons abans que l’espanyol Cristòbal Valenzuela, guanyador l’any passat, per cert. S’estan donant alguns casos en els que guanyi una dona en curses de poc nombre d’atletes, però en aquesta n’hi participaven tres mil. En concret, la van acabar 2.839. És inversemblant que una noia, , deixant al darrere dos mil homes, sigui capaç de guanyar en una prova tan exigent com una mitja. I cal dir, a més a més, que qui va entrar en el sisè lloc, en 1h11, també era una noia, la també francesa Margaux Sieracki. És força insòlit el que estan aconseguint. Però, a propòsit, vull recordar que el metge alemany Van Aaken, una autoritat de l’atletisme mundial fa 40 anys, va predir que la dona guanyaria a l’home en proves de molts quilòmetres. Afirmava que, pel que fa a la part psicològica, tenen més cervell que nosaltres per afrontar les llargues distàncies com, per exemple, la mitja marató o la marató. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes. I fins l'any que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

19/12/2022

Recorda de la marató de València

Amics i amigues, el diumenge passat es va celebrar la marató de València. D’aquesta marató en tinc molts records personals. Un d’ells, agrós, té a veure en que l’any 1985, la primera vegada que la corria, vaig haver d’abandonar. Us explico el drama: Al Km 30 em vaig quedar sense forces. Vaig ensopegar amb el mur. Els que correu maratons ja sabeu de que va: els que no, us ho explico: gairebé de cop i volta la passa s’escurça, corres un parell de quilòmetres més, veus que no pots en la teva ànima; penses en la bestiesa que has fet de sortir sense estar prou entrenat; la gambada ja no és gambada, et sembla que estàs a punt de morir, i, finalment, decideixes viure. Et treus el dorsal i plegues. No va se l’única vegada que vaig abandonar a la marató de València. Sis any després, ho vaig fer perquè, mentre la corria, em van dir que la meva filla Elisenda anava primera, i vaig voler veure-la arribar: vaig trencar pels carrers fora del circuit per anar a la meta i veure-la guanyar. Aquest, en contraposició a l’anterior, no cal dir que és un record extraordinari, inesborrable. Per cert, aquesta marató la va guanyar tres anys seguits: el 1989, el 1990 i el 1991. Deixeu-me presumir de la seva qualitat atlètica ja que no puc fer-ho de la meva. I menys després del què he dit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

12/12/2022

Creuar l'Atlàntic

Amics i amigues, per adquirir fons, la majoria d’esportistes, a banda del seus entrenaments específics, corren. Futbolistes, basquetbolistes, boxejadors, fins i tot els motoristes, tots corren per obtindré resistència. També, n’estic segur, els quatre catalans que el 12 de desembre començaran l’odissea de travessar l’Atlàntic remant en una barca. Em refereixo a en Martí Ramírez, Sergi Franch, Joaquim Planells i Juan Bautista Romero, que sense cap motor a l’embarcació, només amb la força dels seus braços, creuaran l’oceà des de les Canàries al Carib. Més de 5.000 quilòmetres entre 40 i 45 dies. I ho faran amb un valor afegit. Els quatre són pescadors i mariners i coneixen bé la necessitat de protegir el mar dels microplàstics: si acaben el projecte amb beneficis dels patrocinis que han buscat, els diners els donaran a la Fundació Surfrider, una ONG que vetlla per reduir les partícules minúscules de plàstic dels mars i rius que amenacen l’ecosistema. Llegir al diari l’altre dia el que deia un dels remers, dona idea de la extraordinària dificultat del projecte: “Per remar, farem torns de dos. Dos dormirem i dos remarem, fent canvi cada dues hores. Durant aquests dies no dormirem més de dues hores seguides”. Està clar: el cel, i el mar, és per als aventurers. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

04/12/1938

Corrinyar

Amics i amigues, fa uns dies vaig buscar un sinònim de la paraula ‘córrer’ per utilitzar-lo a fi i efecte de no donar la llauna amb repeticions en els meus escrits o piulades al Twitter . En vaig trobar bastants: “circular”, “discórrer”, “fluir”, “transcórrer”, “apressar”, “activar”, “accelerar”, “empènyer”, “instar”. N’hi ha un munt. Fins i tot composicions, com “fer via”, o “anar per feina”. La que més em va agradar va ser la paraula “corrinyar”, que figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que a Internet està tot, he buscat sobre el mot i he trobat que un escriptor reconegut com en Murakami -corredor de fons com és sabut- utilitza el verb. En la traducció al català que hi ha de la seva novel·la ‘Kafka a la platja’, per exemple, hi ha una frase on diu “En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant”. També he trobat que la fan servir molt a Tortosa, a les terres del Baix Ebre. A mi em va de conya. Segons l’esmentat Institut d'Estudis Catalans “Corrinyar” significa “Córrer sense posar-hi una gran pressa”. Que ni pintat. És el que jo faig des de fa temps. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

29/11/2022

Wilma Rudolph, ‘la gasela negra’

Amics i amigues, dissabte passat es van complir 28 anys de la mort d’una atleta nord-americana mítica: Wilma Rudolph -‘la gasela negra’, li deien- i m’hi vull referir a mode d’homenatge. Durant els primers sis anys va haver de caminar amb un aparell ortopèdic per una minusvalidesa. Va anar millorant gràcies a una intensa rehabilitació, sempre estimulada per la seva mare, i d’adolescent, va començar a destacar en l’atletisme al seu institut. Tenia un enorme potencial com a velocista i aviat va formar part de la selecció nord-americana. Va participar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956, i amb l’equip del 4x100 va aconseguir una medalla de bronze. Quatre anys després, als de Roma, va guanyar en els 100 i 200 metres i un altre cop en el 4x100, la primera nord-americana en guanyar tres medalles d’or en uns mateixos Jocs. Convertida en glòria nacional, en retirar-se es va dedicar a entrenar els joves marginats. La seva vida va ser una mostra del que és possible aconseguir amb tenacitat. De petita va haver de lluitar contra la pobresa, i més tard contra la discriminació racial. I sobre tot, per superar una seriosa discapacitat. Una lesió per la qual els metges deien que no podria caminar mai. La seva mare, però, li deia que sí; que podria. I ella la va creure: el 1961, amb vint-i-un anys, va ser la dona més ràpida del món. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

21/11/2022

Els temps per acabar les curses s’escurcen

Amics i amigues, m’agrada córrer curses de tant en tant, i em trobo, cada cop més, amb l’inconvenient del límit de temps per acabar-les. Hi ha una tendència a escurçar-los. Segurament es degut a que els responsables del trànsit de les ciutats i pobles deuen exigir als organitzadors que la cursa s’acabi aviat per a que els automobilistes no es queixin. Les guàrdies urbanes manen més que els alcaldes i les alcaldesses, i les normes son cada vegada més estrictes: curses de 10 quilòmetres que anys enrere no tenien ni límit, ara donen 1 hora i vint minuts i gràcies. Com és el cas de la dels Nassos de Barcelona. I dic al respecte: és sorprenent que una prova popular com aquesta de l’últim dia de l’any, que hauria de ser festiva al màxim , hagi de ser tan rigorosa per classificar-se. Per posar un altre exemple, encara més radical, el de la mitja marató de Terrassa del mes de gener: El temps límit per acabar-la és de 2 hores i 30 minuts. Això significa que si no corres a 7 minuts el quilòmetre –que és força velocitat per alguns veterans i no diguem els ultra veterans com un servidor-, no pots fer-la. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

14/11/2022

Pas enrere de la secció d'atletisme del Barça

Amics i amigues, s’ha anunciat, fa uns dies, que la secció d’atletisme del Club de Futbol Barcelona no participarà la temporada que ve a la lliga nacional masculina. No puc discutir les decisions que pren el president de l’entitat perquè la situació econòmica del club és delicada. Però si que puc lamentar, profundament, que per tal de retallar despeses surti perjudicada una secció com la d’atletisme. La més antiga després de la del futbol, perquè, pel que se sap, l’any 1900, mesos després de la fundació del club, ja hi havia atletes que participaven en competicions amb la samarreta del Barça. Una secció que ha tingut quantitat d’atletes olímpics. I que, precisament, ha estat quinze vegades campiona de la lliga a la que ara renúncia. Sap greu la decisió presa pel que pot suposar pel futur de l’atletisme. Només cal recordar que fa molts anys, un president del Barça va eliminar el bàsquet de la primera divisió i va caure en el més complert ostracisme fins que es va recuperar. I sobre tot, perquè a fi de comptes, sabent que aquest estiu el club s’ha gastat 153 milions en fitxatges per a la secció de futbol, la rebaixa a la d’atletisme se m’acut que deu de ser la xocolata del lloro. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

29/10/2022

'Gambada a gambada. L'alegria de córrer.'

Amics i amigues, em fa il·lusió dir-vos ho: Aquest dimecres, 19 d’octubre, sortirà a la venda un llibre meu. Li he posat el títol de ‘Gambada a gambada’, i l’Editorial Columna, que és qui l’ha publicat, li ha afegit el subtítol: ‘L’alegria de córrer.’. Es tracta d’un compendi de relats escrits per qui ha fet de la seva afició a córrer -accentuada desprès de la jubilació- una forma de vida. Recomanacions, vivències, consells per mantenir-se en forma, reflexions sobre com afrontar el pas dels anys... A les primeres pàgines tracto que el lector conegui i visqui les mateixes experiències meves i li puguin servir d’ajut. Més endavant hi he posat consideracions sobre l’avenç de les dones en el món del córrer, aspectes de les maratons i altres curses, reflexions sobre l’altruisme i l’esport... Apreciacions fetes amb el desig de transmetre què, a qualsevol edat, l’exercici físic és un passaport extraordinari per viure millor. Un aspecte important: la inspiració per haver escrit el llibre us ho dec a vosaltres. És així: Alguns dels relats són coses que he dit en aquesta emissora durant els sis anys que fa que tinc la gosadia de fotre-us la llauna al final de l’Ultraesports. Tant de bo ara, després d’haver-les escoltat us agradi llegir-les. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

17/10/2022

L'última d'en Kilian

Amics i amigues, fa cosa d’un mes, en Kilian Jornet va fer una de les seves. Dóna positiu per la Covid dies abans de l’Ultra Trail del Montblanc, però va prendre la sortida d’una de les curses més dures del món: 170 quilòmetres de recorregut i 10.000 metres de desnivell positiu. Surt, travessa els Alps, i després d’una bona estona d’anar darrera del primer (el seu amic Blanchart) l’avança i arriba guanyador a la meta de Chamonix. Ho fa en menys de 20 hores, que és un temps mai no aconseguit per ningú, ni ell mateix, que l’havia corregut i guanyat tres cops. En concret, fa 19 hores, 49 minuts i 35 segons i obté el nou rècord de la prova. Es dona la circumstància que quinze dies abans, en Kilian va quedar cinquè en una altra cursa de muntanya de 31 quilòmetres, a Suïssa. Com que ja té prop de 35 anys, alguns van dir a les xarxes allò tan clàssic de que “l’edat no perdona”. S’ho van haver d’empassar: no sabien que aquest noi –em poso dempeus- és d’un altre planeta. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

10/10/2022

Fisonomia de la Cursa de la Plaça de la Farga'2022