Miquel Pucurull
Actualitzat 13/11/2020
Amics i amigues, fa uns dies, el regidor d’Esports de Barcelona la va dir grossa: “Aquest any, tan sí com no, farem la marató de la ciutat. Demà donarem detalls”. L’anunci va fer bullir les xarxes, fins que l’endemà va aclarir la incògnita: seria una prova que es podria fer en una setmana, corrent i sumant quilòmetres fins a 42 i arribar al què en diuen ‘Marató de Barcelona Virtual’. El regidor va reblar: “una marató diferent, però al cap i a la fi, la Marató de Barcelona 2020”. Home, no! Engrescar a que la gent corri em sembla perfecte, però dir-li marató de Barcelona a córrer pel teu compte on vulguis, és una barbaritat. El sorprenent és que els promotors de la prova accentuen que, tot i ‘virtual’, és la marató de Barcelona. D’ells escolto en una entrevista radiofònica: "...Nosaltres som la Marató de Barcelona”. No senyor! Els organitzadors no poden arrogar-se la propietat perquè no és d’ells. En tot cas és patrimoni dels que la correm. M’alegrarà que corri molta gent, com sigui i per on sigui. Jo també correré aquesta setmana 42 kms o més. Però no imaginaré que he corregut una marató i espero que ningú s’ho imagini. Haurien d’haver-li posat un altre nom, però relacionar els 42kms que es poden fer al balcó de casa amb la marató de Barcelona, no. Me l’estimo massa i m’ofèn l’afegit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
08/11/2020