Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris D'altres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris D'altres. Mostrar tots els missatges

31.8.20

Voyeurisme atlètic (Sergi Pàmies)

L'admirat Sergi Pàmies va escriure fa anys un genial article sobre els corredors a La Vanguardia. L'hi ho robo per tenir-lo en aquest meu blog. Amb el seu permís.







Voyeurisme atlètic

Una activitat gratuïta altament gratificant a l'estiu: seure en un banc i mirar com la gent corre (també gratuïtament). A Barcelona, el meu mirador preferit és la Diagonal. El contrast entre l'esforç de l'objecte contemplat i la flegma del subjecte contemplador proporciona un profund plaer. La Diagonal concentra una multitud d'atletes diletants. Segons els especialistes en traumatologia, la combinació de duresa del terra, escalfament negligent i calçat inadequat propicia un augment de lesions en extremitats i columna que, igual que el consum de tabac, té conseqüències en la despesa pública d’atenció mèdica. Per a l'espectador, aquestes contraindicacions relacionades amb la temeritat d'alguns corredors no són necessàriament negatives. Al contrari: poden esdevenir un ingredient dramàtic de l'espectacle. El repertori de sentiments que experimentes quan, assegut en un banc, contemples aquest sector atlètic de la població és enriquidor. Enveja: dels corredors físicament monumentals que s'empassen els quilòmetres com si res i que saben lluir múscul sense caure ni en l'estridència indumentària ni en el narcisisme vigorèxic. Compassió: per les despulles humanes que, traient el fetge per la boca, van deixant una reguera de suor tan corrosiu que, en contacte amb el formigó, obre forats de fumejant textura. Odi: cap als corredors que destil·len un estil fantasmagòric de carrera (s'obstinen que els miris i ho aconsegueixen: els mires i, automàticament, els odies). Amor: per la corredora solitària, anònima i perfecta, que coordina el moviment de braços i malucs amb el balanceig pendular d'una cua de cavall aparentment informal però treballada i amb un generós somriure (durant un segon, et fa sentir desitjos de perseguir, de sumar-te a la família corredora i trair els teus principis de vida mòrbida i sedentària).

I, de vegades, es produeixen sorpreses. L'altre dia, a la cantonada Diagonal-Entença, vaig veure un home que corria d'esquena, és a dir: marxa enrere. La seva expressió era de dolor i superació. Per no xocar contra ningú, havia de moure constantment el cap. Després he sabut que hi ha una modalitat que imposa als seus fidels la condició de córrer d'esquena. Es diu retro-running (no és cap acudit) i un dels seus apòstols, l'atleta Manuel Montes Cubillas, afirma: "És una filosofia de vida, el que ve a ser el Kamasutra de la cursa". La visió de l'home kamasútric ha modificat les meves expectatives. Ara, en seure al banc de la Diagonal, espero que apareguin noves formes d’extravagància: corredors que s'arrosseguen, o que només corren de genolls, o a la pota coixa. Però la motivació principal segueix sent la de sempre: tornar a veure la corredora anònima de la cua de cavall i el somriure perfectes.

Sergi Pàmies




15.2.16

Com escalfar abans d'una cursa de 10km

Rescato del meu bagul aquest article del Dr. Pere Pujol sobre els escalfaments a les curses de 10 kms, que es va publicar a la revista Marathon el desembre de 1991.

En la meva opinió, malgrat està escrit fa vint-i-cinc anys, segueix essent molt vàlid.
(Clicar damunt per ampliar-lo)


Pere Pujol i Amat era un guru del món del córrer dels anys vuitanta, quan va esclatar el moviment popular a casa nostra i a tot l’Estat, del qual en va ser un pioner. Va morir el 2 de Juliol de 2013.

Endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York; director metge del CAR de Sant Cugat durant anys...

Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important del que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

                                         ------------------

Miquel Pucurull
15/02/2016

9.11.15

Mort a Behobia

Per penjar-lo al meu blog, m'he permès traduir l'article que ha escrit la periodista basca Begoña Beristain sobre la luctuosa cursa Behobia-Sant Sebastià d'ahir, 8 de novembre, on ella hi va córrer.

                    

"Acabo de córrer la Behobia. Vagi per davant que escric aquest post amb el màxim respecte cap a l'home que ha mort després de patir una aturada cardiorespiratòria acabat d'arribar a meta. Desconec el seu estat físic, si havia entrenat o no, si era corredor habitual o corria de tant en tant, si s'havia fet alguna prova d'esforç abans de la cursa o no, etc, etc, etc. Per tot això dic que respecte infinit cap a ell i la seva família en escriure aquestes línies perquè el seu cas em porta a pensar en les coses que veig i sento a les curses. De cap manera dic que ell respongui al perfil de corredor/ra del qual vaig a parlar. El cas és que l'infortuni es va topar amb i va morir després de creuar la línia d'arribada en una jornada dura per córrer i més una carrera com la Behobia-San Sebastian.

S'ha popularitzat molt la Behobia, tothom la vol córrer perquè sap que enlloc et sentiràs tan atleta com allà. Milers i milers de persones animant-te pel teu nom, aplaudint, empenyent amb els seus ànims. Et fan sentir-te com si fossis Martín Fiz el dia que va aconseguir ser campió del món de marató. El públic es preocupa de tu fins al punt de sortir a les portes de les seves cases amb mànegues d'aigua per refrescar-te en dies com el d'avui. He dit moltes vegades que no hi ha públic com el guipuscoà, i després del viscut em reafirmo. Ni un metre sense animadors al llarg de 20 quilòmetres. Animadors actius, que aplaudeixen, animen, encoratgen, reforcen i motiven.

Però no ens enganyem. Per molt que et diguin "a la Behobia arribes a la meta sense voler, el públic et porta", no és cert. El que et porta a la difícil meta en arribar a Donosti són les teves cames, el teu cor, el teu cap i el teu entrenament. No serveix de res tenir a milers de persones cridant el teu nom si el teu cos no està preparat per assumir aquest repte. El dolent és que de tant sentir-ho hi ha molta gent que ha arribat a creure-s'ho, que ha pensat "bé, vaig més o menys preparat, no he entrenat molt però l'ànim de la gent em farà arribar".

Va ser un dia dur per córrer. Jo vaig entrar a la meta cap a les 12 del mig dia, quan el termòmetre marcava ja 27 graus. És un infern córrer així, i a la menor senyal que emeti el teu cos que no va bé has de parar. No val el punt d'honor de voler acabar si vols arribar al final en bones condicions i no pagar un preu. Al llarg del recorregut vam veure desenes d'ambulàncies atenent corredors i a molts que van decidir acabar el recorregut caminant. La calor va fer estralls i no només per lipotímies i coses així sinó també per problemes estomacals. A altes temperatures la deshidratació és més ràpida, beus més i el teu estómac no sempre ho tolera bé. Els banys van estar molt ocupats durant tot el recorregut. Hi va haver fins i tot qui no va poder arribar al bany.

Enhorabona als que van parar o van abandonar perquè van donar una mostra de responsabilitat i de saber córrer. No tothom ho va fer. Al meu costat corria l'últim quilòmetre un noi que se sentia malament. Dic corria per dir alguna cosa, perquè la veritat és que trontollava més bé i avançava amb prou feines. Estava pàl·lid. Un parell de voluntaris de la Creu Roja es van col·locar al seu costat i li van dir que parés, que anava malament. Ell entestat a que no, que quedava un quilòmetre i que arribava. Li van insistir diverses vegades però no es va retirar. No sé què va passar amb ell, però imagino que no va tenir un bon diumenge precisament. No som professionals, som corredors populars i per molt que vulguem assolir la fita, hem de posar-ho tot en la seva justa mesura. Val la pena arriscar la salut per fer la Behobia?. Rotundament NO. No hi ha repte que mereixi jugar-nos el que més val, la nostra vida.

En la línia de sortida es senten moltes converses sobre la preparació dels corredors. La típica pregunta de "Com arribes?" Troba moltes vegades respostes com: "bua, porto un mes sense córrer" o "no he entrenat, així que a veure que surt" i coses així. A mi em fa molta ràbia escoltar això perquè sóc de les que es deixa la pell entrenant i sembla que és una tonteria fer-ho. Però es que no, que estar ara, unes hores després de la cursa, escrivint això sense cansament i sense cap dolor és gràcies a l'entrenament, al volum de quilòmetres acumulat, a les sèries, al descans i a l'alimentació. O menteixen molt els corredors i entrenen més del que diuen o hi ha molt inconscient que es posa les sabatilles i el dorsal sense estar preparats. Els que van així ho paguen, vaja que si ho paguen. "Cadàvers" se'ls hi diu als que van penant per l'asfalt en les curses i cada vegada en veig més. Això vol dir que augmenta el nombre d'agosarats que es creuen que córrer és fàcil, que el teu cos ho aguanta tot. I no.

Quina responsabilitat tenen els que organitzen les proves en tot això ?. Una gran part. No es tracta d'impedir que els corredors i les corredores corrin, però si que compleixin la llei i exigeixin en el moment de la inscripció un certificat mèdic que ens consideri aptes per a disputar-la. He comptat els meus dorsals. Porto 45 curses i només en una que faré al juliol de 2016, la marató de muntanya Marimurumendi, m'han exigit aquest certificat. O el presento o no hi ha carrera. Compleixen la llei i es curen en salut. Totes les curses haurien de prendre exemple. No t'has de fer una prova d'esforç per a cadascuna, però si almenys una per any; si vas a presentar-te a diferents proves hauria de ser obligatòria.

Un bon exemple professional és el de Imanol Loizaga, entrenador d'atletisme. A cadascun dels atletes que entrena els demana una prova d'esforç i, com a ajuda, els dos primers mesos d'entrenament els cobra la meitat. Els finança així la prova i fa les coses bé.

Hi ha moltes altres coses de la cursa que comentar però com s'allarga molt el post d'avui, les deixo per a una altra ocasió.

Això sí, abans de participar en una cursa penseu si esteu o no preparats per això. Sé que mai aniré a l'Everest perquè mai estaré prou preparada per a aquest repte. Els objectius han de ser assequibles i ningú millor que nosaltres mateixos per decidir-los".

Begoña Beristain (periodista)

16.10.15

Madrid vol posar límit als preus de les curses populars

Excel·lent notícia. L'Ajuntament de Madrid vol posar un límit als preus de les curses populars. Diuen que volen ‘posar ordre’ a les que s’organitzen a la ciutat i proposen un preu màxim dels dorsals per a que “ les proves siguin assequibles a la majoria dels ciutadans”.

Llegeixo que l'Ajuntament ha enviat una circular als gestors d'activitats esportives davant de la "situació caòtica" en la gestió de curses dient-los que volen limitar el preu a 0,80 euros per quilòmetre. D'aquesta manera, una cursa de 10 quilòmetres costaria com a màxim 8 euros, mentre que una mitja marató o un marató, 16,8 i 33,6 euros respectivament.

En parlen els mitjans: http://www.thewangconnection.com/el-ayuntamiento-de-madrid-regulara-las-carreras-populares/

Ho trec a col•lació perquè encaixa molt bé en el següent: he corregut la Jean Bouin Open de Barcelona gairebé cada any des de la primera que es va celebrar el 1979. M’hi vull apuntar i miro la web d’aquest any -la cursa serà el 22 de Novembre- i veig que la de 5km costa 15 euros (18 els que no tenen chip). Només dir que a Madrid, si prospera la proposta, aquesta cursa costaria 4 euros.


L'alt preu del dorsal de la Jean Bouin per a una cursa tan curta no és una excepció. N'hi ha moltes de pagament a Catalunya, d'aquesta distància o més llargues que, comparat amb els de fora són una exageració. Fa dos anys vaig analitzar-ho, i d'una mostra de 60 curses de 10 kms dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de la resta de l'Estat), les nostres eren un 54% més cares. http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/56-mes-esport/768239-correr-i-pagar-el-beure.html?cca=1&tmpl=component&print=1&page= 

No sé si el que passa és que els organitzadors de casa nostra són més espavilats que els de fora. Però en qualsevol cas, fa temps que dic que, al pas que anem, per poder córrer una "cursa popular" a Catalunya ens haurem d'empenyorar el rentavaixelles.

Miquel Pucurull
16/10/2015

20.9.15

GoodGym: córrer i ajudar a la comunitat

A Londres existeix una interessant iniciativa solidaria que té a veure amb el córrer. L’acció la duen a terme corredors i corredores anònims per assistir a gent que necessita ajut. S'articulen a travès d'una entitat sense ànim de lucre anomenada GoodGym.  

La web que ho desenvolupa argumenta: “Vols cremar calories? Doncs apunta't a netejar un bosc. O a arreglar un terreny erm que els veïns volen convertir en jardí. O coses més senzilles com fer encàrrecs per a gent gran o amb mobilitat reduïda apropant-los la compra a casa o ajudant-los a fer algun treball a la llar, com, per exemple, canviar una bombeta. GoodGym proposa coses en aparença sorprenents però que, ben pensat, no ho són : Aprofitar les ganes de fer esport per realitzar col·lectivament treballs comunitaris”

L'altra manera de participar és que GoodGym t'assigna una persona gran que viu a prop teu i està sola per a que, com a mínim un cop per setmana, al sortir a córrer i, de camí, la visitis. Només per parlar amb ella una estona. Aquesta persona que, per motius de mobilitat reduïda o de l'aïllament i reducció del cercle d'amistats i familiar que comporta de vegades el fet de fer-se gran, hauria passat tot el sant dia sola com la una. A tu el fet de tenir un destí et proporciona una motivació per sortir a córrer, i a la persona que visites li aportes una agradable xerrada setmanal que agrairà com el que més. 

El director del diari Ara, Carles Capdevila, parlava del tema en un article i concloïa: “(...) portar -corrent- un paquet a una avia que viu sola. Arribes allà, descanses, hi parles mitja horeta, ella et fa d'això que ara en diem coach , perquè et dóna una motivació autèntica, i alhora vigila que compleixis el teu projecte esportiu, et compromet amb la teva vida sana. Pel que es veu la idea funciona, amb tota mena de variants, i tothom ben content. Tenir (una idea com aquesta) concretar-la, crear les eines, implicar-hi gent, difondre-ho i comprovar que estàs reinventant el sentit de comunitat ha de ser una cosa semblant a la felicitat. I confirma que res és més precís que mens sana in corpore sano , perquè les maquinetes (com la cinta de córrer) et regulen les calories i les pulsacions i el nivell, però res deu ser més saludable que la calidesa de córrer amb una causa de veritat, ajudar gent de veritat. I deixar-te ajudar”. 

Web de la iniciativa: http://www.goodgym.org/
                                                                    
                                              --------o--------
Miquel Pucurull

27.7.15

El Tapering

Ara que falta poc per a la marató de Barcelona pot ser interessant saber -sí no se sap- en què consisteix el Tapering. (No m'agrada el terme anglès, però no sé com traduir-lo en una sola paraula).

Per als nord-americans, que l'utilitzen, significa reduir la càrrega d’entrenament abans d’una prova de llarga distància.

Sempre s’ha recomanat que la darrera setmana abans d’una marató es redueixin els quilòmetres i es descansi dos dies abans de la prova. Però els partidaris del Tapering accentuen aquest descans. Recomanen que el període de Tapering sigui de entre 14 a 21 dies abans, durant els quals, i de manera progressiva, però dràstica, es vagi reduint la intensitat i el volum de quilòmetres diaris.

A grans trets, el Tapering més utilitzat és el de que 2 setmanes abans de la marató es redueixi a la meitat la mitjana setmanal de quilòmetres de l'últim mes, i la setmana abans de la prova, la meitat d’aquesta. És a dir, que si la mitjana era de 60 kms, dues setmanes abans han de ser només 30, i la darrera setmana 15.

Les experiències que s’han dut a terme (els americans fan estudis de tot) han permès arribar a la conclusió que amb aquest descans augmenta el nivell de forma del corredor i millora el seu rendiment en un 3%. La qual cosa significa que a un maratonià de nivell mitjà li suposi acabar al voltant de 5-10 minuts més ràpid del que hauria estat el normal amb un entrenament continuat.


La majoria de corredors defugen del descans llarg abans de la marató perquè tenen por de perdre la forma. S’hauria de dir que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que demostren que és al revés. Alguns atletes de renom s’han vist obligats, per circumstàncies, a no poder entrenar una bona quantitat de dies abans de proves molt importants, i els seus resultats han estat excel•lents. 

El portuguès Carlos Lopes, per exemple, va guanyar la marató olímpica de 1984 després que un accident 10 dies abans li impedís entrenar-se ni un sol quilòmetre més. En els mateixos Jocs del 84, la nord-americana Joan Benoit va guanyar també l'or a la marató després d’haver passat pel quiròfan per una lesió de genoll que la va obligar a descansar 17 dies abans de la prova. 

Un altre il·lustre atleta que va haver d'estar aturat abans d'una competició fou l'Emil Zatopek. Va estar hospitalitzat dues setmanes per una infecció. El van donar d'alta just abans del Campionat d'Europa de 1950 i va córrer el 5.000 i el 10.000 guanyant les dues proves amb rècord. Els metges van dir que la inactivitat i el repòs li havien anat molt bé i va néixer l'Efecte Zatopek, que consistia en una important reducció d'entrenament uns dies abans d'una competició. D'alguna manera, el que avui en dia se’n diu Tapering.


Emil Zatopek

Excuso dir que un servidor és taperingista (o com se digui).

Miquel Pucurull