La Marató de Barkley és esport?

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat a Tenesse, Estats Units, la que es considera la cursa més dura del món: la marató de Barkley. Ho deu de ser: té un recorregut endimoniat de 160 quilòmetres per boscos i muntanyes, amb un desnivell de 16.000 metres, i per fer-ho més difícil, s’ha de córrer en un temps màxim de 60 hores. En cada edició admeten quaranta participants i fa 35 anys que la fan, és a dir, l’han intentat de fer mil dos-cents, i fins ara només l’havien pogut finalitzar vint homes. Dic fins ara perquè l’altre dia també la va acabar la Jasmin Paris, una coneguda corredora anglesa d’ultra maratons. L’any passat va haver d’abandonar, exhausta, i aquest cop la va fer en 59 hores i 58 minuts, a un minut i escaig del temps límit, junt amb quatre atletes més, convertint-se en l’única dona al món que ho hagi aconseguit. Segons les imatges de l’arribada, per cert, rebentada, agònica, i a la vora de la mort, després d’haver estat corrent tantes hores i amb tanta adversitat. Més enllà de reconèixer i felicitar als que la fan, i en especial a la Jasmin Paris per la seva vàlua, em costa molt acceptar que aquest famós repte sigui realment una cursa esportiva. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/03/2024

Menypreu a la xarxa.

Amigues i amics, fa un mes es va celebrar la marató de Sevilla. Els organitzadors van publicar un vídeo al Twitter que es va fer viral: era el d’una noia que va entrar última. Ells ho van fer per lloar la dificultat que li va suposar acabar la proba, però està vist que els usuaris de les xarxes socials, a vegades, reaccionen de diferent manera del propòsit que ha mogut a l’emissor de la piulada. La majoria de comentaris eren indignants. Molts, emparats en l’anonimat, la posaven de volta i mitja perquè la va fer en 6 hores i nou minuts. Consideraven que una marató en una ciutat no es pot fer en aquest temps perquè dificulta el trànsit, una cançoneta que l’hem hagut d’escoltar a Barcelona durant anys i panys. Una minoria la felicitaven perquè saben el que és córrer una marató. Però de saberuts i milhomes el món n’està ple, sobre tot a les xarxes+. Potser no n’han corregut mai cap ni la correran tampoc mai, però postulaven que per una marató n’hi ha prou en cinc hores; que sis és anar a passejar per Sevilla. Alguns, fins i tot, ofenien greument a la corredora ficant-se en el seu físic. En resum, llegir-ho em va fer vergonya. Em va fer recordar èpoques llunyanes, quan a les dones que corrien els hi deien que on havien d’estar era ‘a la cocina’ i no fent esport pel carrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

23/03/2024

Primera marató

Amigues i amics, avui ha estat un gran dia per a la marató. Molt especialment pels debutants. En el calaix de la memòria on recordo vivències, conservo, com si fos ahir, la del dia que vaig fer la meva primera. Va ser a Barcelona el diumenge 16 de març de 1980. Tenia 41 anys, i després de 10 de sedentarisme, feia nou mesos que havia començat a córrer. Una bestiesa, però en aquella època no havia informació com ara del què és una prova com aquesta. A la sortida, la incertesa i la por eren absolutes. Hi contribuïen la meva dona i les meves dues filles. Havien vingut a acomiadar-me i ploraven com si me n’anés a les croades. Estava nerviós. Em suaven les mans. El cor estava accelerat. M’enfrontava al misteri. Sentia un formigueig a la panxa que em baixava per les cames. Pensava, estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?. L’esclat d’un canó del castell de Montjuïc va ser el senyal de sortida, i vaig anar a la conquesta del desconegut. Una mica més enllà del Km 30 em vaig trobar amb el Mur. M’havien avisat. M’havien dit que em quedaria sense forces. I va ser així. Per no cansar-vos amb dramatismes us estalvio l’explicació de les sensacions. No sé encara com, però, vaig seguir, córrer que correràs, perseguint la glòria que em suposava arribar a la meta. I vaig poder. Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. La dona i les nenes m’esperaven a l’arribada. Les llàgrimes, en aquest cas d’alegria, van tornar a brollar. Les emocions de l’arribada van ser extremes. M’han quedat marcades a l’ànima de per vida. En aquells moments, estava trinxat. Si m’haguessin preguntat si en faria alguna més hauria dit que no. Però la realitat és que l’endemà ja vaig començar a pensar amb la pròxima, i en vaig fer 45 més. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/03/2024