Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Origens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Origens. Mostrar tots els missatges

20.8.20

L’atletisme femení va estar prohibit a Espanya durant 21 anys

No sé si és gaire conegut que l’atletisme femení no es va poder practicar a Espanya durant 21 anys, des del 1942 fins el 1963, per culpa d'una prohibició.
Les dones havien practicat atletisme a Espanya -a Catalunya havia arrelat força- abans de la Guerra Civil. Durant la República es va celebrar el primer Campionat d'Espanya d'Atletisme Femení a l'octubre de l’any 1931. Es van seguir fent els de 1932, 1933 i 1935, i en acabar-se la contesa, les noies van continuar practicant-lo. Però es va produir un fet que ho va trastocar tot.
En aquella època destacava de manera extraordinària una atleta catalana, de nom Maria Torremadé, que guanyava totes les proves on hi participava i, a més a més, ho feia de manera rotunda. L’any 1941 va aconseguir la millor marca europea dels 60 metres. La velocitat, els salts, els llançaments, en tot era la millor amb diferència.  Però ella mateixa, el 1942, després d'haver establert diversos rècords d'Espanya, va descobrir que era intersexual.
Es va publicar als mitjans que Maria Torremadé passava a ser Jordi Torremadé un cop realitzada una operació de canvi de sexe a la que es va sotmetre. Segons es va dir,  el seu cas havia estat un error clínic i amb una simple operació en néixer s'hauria solucionat tot, però els metges el van prendre per una nena.

     

L’enrenou va ser monumental. La Sección Femenina del Movimiento regulava totes les activitats culturals, recreatives i esportives de la dona, i en assabentar-se del cas la cap de l'organisme, Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange, va fer el necessari per a que es prohibís que les dones poguessin fer atletisme. No li va costar gaire. Els jerarques del règim, en saber que “este deporte convierte a las mujeres en marimachos” hi van estar d’acord de seguida.  
No és que fossin molts els esports que la Sección Femenina permetia practicar a les dones; consideraven l'esport una cosa d'homes que estimulava la masculinitat. Proclamaven que les dones només s'havien de preparar per cuidar de les feines de la casa i del fills, i de fer feliç al marit... De fet, acabada la guerra, només podien fer gimnàstica, natació, hoquei, tennis, esquí i bàsquet. No va ser fins el 1952 que van autoritzar a que juguessin a voleibol, i a partir d’aquell any van començar a permetre-ho en altres. El que més va trigar va ser l’atletisme: els famosos 21 anys. (En algunes curses Jean Bouin d'aquests anys, desobeint la normativa, hi van participar algunes dones). 
L’any 1962 va succeir un fet providencial.  Es van celebrar a Madrid uns Jocs Hispanoamericans on hi participaven noies atletes de Cuba, del Brasil, d'Argentina, de Xile, de tot arreu... menys d'Espanya. No n’hi havia cap per la senzilla raó que cap noia feia atletisme des de feia anys. El ridícul va ser molt gran.  Dos entrenadors espanyols van convèncer al Delegado Nacional de Educació Física y Deporte  que allò era una barbaritat que els perjudicava de cara a l’exterior. Es va trobar amb  Pilar Primo de Rivera  i va poder doblegar la resistència d'aquella senyora i aconseguir que s'aixequés definitivament la prohibició. A l'agost de 1963 es va celebrar a l’estadi de Montjuïc un campionat d’Espanya d’atletisme on hi van tornar a participar les dones.
Vist ara en perspectiva, cal considerar un miracle que l’atletisme femení d’Espanya no desaparegués per sempre.
Miquel Pucurull

          (Actualitzat el 20/08/2020)


 

2.10.19

Córrer ens va fer humans


Uns estudis realitzats pel biòleg Dennis Bramble de la Universitat de Utah i de l'antropòleg Daniel Lieberman de la de Harvard, publicats en la prestigiosa revista científica Nature el 2004, suggerien que els primats van evolucionar, modificant el seu cos, perquè per poder caçar a la sabana africana necessitaven córrer grans distàncies i avançar-se a altres animals, molt més ràpids però menys resistents.

Recopilo i transcric el que em sembla més essencial:

La forma actual del cos humà es deu a una excepcional habilitat per córrer llargues i maratonianes distàncies, segons l’informe, que posa de manifest 26 trets anatòmics que fan de l'espècie humana corredors i corredores excepcionals.  Per això tenim els muscles separats del cap, una sèrie d'elàstics tendons en la part del darrere de les nostres cames i peus (tendó d'Aquiles), i natges ben definides, entre altres trets.

Parlant de natges, diuen que el gran cul del ser humà és molt important:  els seus músculs són essencials per estabilitzar el tronc del cos quan correm, ja que connecten el fèmur amb el tronc. Al córrer, tirem el maluc cap a endavant, i el nostre darrere actua com un estabilitzador que ens impedeix que ens donem de nassos contra el terra cada vegada que donem un pas.

A part de tenir un gran cul – un tret distintiu que no compartim amb la resta de primats - , l'ésser humà està construït d'una forma bastant especial, afirmen els seus autors. Som tot un compendi de bons corredors. Comparant-nos amb els nostres avantpassats ancestrals, el cap es balanceja amb facilitat al córrer, en comptes de ser un rígid meló lligat al coll; tenim un lligament especial que sorgeix del clatell que permet absorbir els impactes; discos vertebrals més amples i grans, que absorbeixen l'impacte dels peus contra el terra.

Res d'això s'observa en els australopitecs  per exemple. La grandària i forma del cos és essencial, indiquen els autors. Els nostres avantbraços són curts, en comparació dels llarguissims avantbraços dels ximpanzés , i els usem com balancins per equilibrar la part baixa del cos durant la carrera, a més de necessitar menys múscul per a tenir-los flexionats, el que fet i fet significa menys despesa d'energia.

D'acord amb els autors, un cos estilitzat, amb cintura, pelvis i tronc estrets, ofereix una millor superfície cutània per a alliberar-nos de la calor durant l'esforç, i permet a les dues parts del cos, la superior i la inferior, moure's de forma independent, la qual cosa facilita la carrera.

Mirem-nos les cames. Són llargues, no? Les dels ximpanzés són curtes. Igualment, els llargs lligaments i els tendons, incloent el d'Aquil·les, asseguren, són més aptes per córrer durant molt temps i més eficients al gastar menys energia.

Els formidables talons dels nostres peus són com coixins per absorbir els impactes, i el peu humà, amb dits més curts, l'arc en la planta, i lligaments que actuen com molles, ho converteix en un instrument rígid i extraordinàriament resistent per picar a terra mentre es corre.


"És més que probable que gràcies a l'habilitat desenvolupada del córrer, els primers humans van accedir a les proteïnes d'animals, per les quals competien altres depredadors", conclou un dels autors.

                                                                 -------o-------

10.4.18

Serrells de la primera marató olímpica

El 10 d'abril de 1896 es va celebrar la primera marató dels Jocs Olímpics de l'era moderna. La va guanyar el grec Spiridon Louis. Sobre una distància aproximada de 40 quilòmetres, la va córrer en 2h58.

En acabar-la, el rei de Grècia li va donar una copa i li va oferir el regal que volgués. I l’ l'home, que era pastor, li va demanar que li comprès un ase per transportar aigua.

Fa uns anys, la família d’Spiridon Louis es van vendre la copa de plata que li van donar com a vencedor.

Van dir que l'havien guardat durant generacions, però la crisi econòmica els va obligar a vendre el trofeu. Va ser subhastada a Londres i va obtenir un valor de 655.454 euros, la xifra més gran que s’hagi pagat mai per un objecte relacionat amb els Jocs Olímpics.

No és gaire conegut que un dels atletes que varen participar en aquesta primera marató olímpica, el també grec Socratis Lagoudakis, el darrer dels nou que la van acabar, ha passat a la posteritat per haver contribuït a la Ciència al cap d’uns anys. D'una forma, per cert, que esborrona.

Poc després d’haver corregut aquella marató, l’atleta, que era metge de professió, va perdre la seva dona i els seus fills en un accident automobilístic.

Científic com era, mai se sabrà si aquesta desgraciada circumstància va ser la que el va portar a prendre la decisió de realitzar un experiment esfereïdor: el d’ inocular-se la bactèria de la lepra -una malaltia que causava enormes estralls a l’ humanitat a les primeries del segle XX- per investigar sobre el mal i comprovar, en el seu mateix cos, la seva evolució.

L'acció d’aquest metge maratonià va servir així, decisivament, per a que la Medecina utilitzes les seves experiències i mètodes per aturar una malaltia com la lepra. Un sacrifici que, finalment, el va dur a la mort.

                                                       ---------o---------

20.3.17

Primera Cursa d'El Corte Ingles. Any 1979

Es parla sovint del ”boom actual del córrer”. Per a mi, però, el d'ara és el segon boom. N'hi va haver un primer en la dècada dels vuitanta. Només cal recordar que el dia 27 de maig de 1979 es va celebrar la primera Cursa d’El Corte Inglés i la van córrer 17.184 persones.

Alguns apunts de l’efemèride:

- S'anunciava com la 1ª Carrera Popular Ciutat de Barcelona.

                                         

- La van guanyar en Domingo Catalán en homes (28'47") i la Maria Antònia Griñó (36'05") en dones.
         
                               
- La distància va ser de 9 kms.

- Van donar 1 hora i mitja de temps límit per fer-la.

- El recorregut va ser molt diferent de l’actual: Ronda de Sant Pere – Ronda Universitat – Ronda de Sant Antoni - Sepúlveda - Rocafort - Paral·lel - Passeig de Colom - Passeig d’Isabel II - Avgda. Marqués d’Argentera – Parc de la Ciutadella - Passeig Lluis Companys – Ronda de Sant Pere – Plaça Urquinaona – Via Laietana – Jaume I –Plaça Sant Jaume- Ferran – Rambles i Plaça Catalunya.

                        

- La històrica primera cursa va constituir un èxit clamorós i inesperat: els organitzadors, pocs dies abans de celebrar-se, feien aquesta declaració al Mundo Deportivo:
"- Ens ha sorprès a tots. A mesura que s'acosta la cursa s'estan batent els rècords de participació. Nosaltres esperàvem tenir 2.000 inscrits i al ritme que anem ens aproparem als 10.000".

La realitat va ser que s'hi van inscriure més de 18.000 participants i la van acabar 17.184, el més gran d'edat, un avi de 84 anys, i el més petit, un nen de 5. Havia començat el primer boom del córrer després de més de quaranta anys de no poder-ho fer fora dels estadis. 



     L'èxit d'aquesta cursa d'El Corte Inglés va servir per impulsar iniciatives relacionades amb el córrer. Com, per exemple, la creació de "Circuits Cola-Cao". Se'n van fer sis a la ciutat de Barcelona per anar a entrenar: al Parc de l'Oreneta, Carretera de les Aigües, Parc Güell, Parc de la Ciutadella i zona de Montjuïc. 

    També, per altra banda, va néixer mesos més tard la 1ª Cursa Open Jean Bouin per a corredors populars.

                                     ------o------

Miquel Pucurull
    

-     

19.6.16

Campionats d'Espanya de marató a Barcelona

Sovint diem que la marató de Barcelona de 1980 va ser la “primera” que es va celebrar a la ciutat comtal. És un error. El que hauríem de dir és que va ser la primera marató “popular”, perquè per a atletes federats ja se’n celebraven.

De fet -a banda que 4 atletes van córrer una marató l'any 1910 en un velòdrom del carrer Muntaner de Barcelona, que es considera la primera que es va celebrar a Espanya- abans del 1980 ja se'n havien fet unes quantes. Eren el Campeonato de España de Maratón, que des de 1928 se'n feia una cada any a diferents llocs de l'Estat.

A Barcelona s'havien celebrat la del primer campionat, l'any 1928, que el va guanyar Emilio Ferrer en 3h06; el de 1930, que ho va fer Ginés Ramos en 3h09; el de 1933, Victoriano Pérez en 2h08 perquè per error només es van córrer 33km; el de 1935, Joan Font en 2h43.14; el de 1954, Francisco Juan en 2h44.10; i   el de 1955, guanyat pel català Jaume Guixà en 2h46.42.

En anys posteriors al 1980, a Barcelona s'han celebrat dos campionats d'Espanya: un el 1992, guanyat per Rodrigo Gavela en 2h14.27, i un altre el 2001 amb Benito Ojeda en 2h20.36.

                                                       -----------------
Miquel Pucurull

17.5.16

Córrer curses ve de lluny

Es té coneixement que fa tres mil anys es feien curses atlètiques. Formaven part de les olimpíades que es van començar a celebrar a Grècia el 776 abans de Crist. Ni tan sols les freqüents guerres interferien la celebració dels jocs, ja que es declarava una treva que durava un mes, que era fidelment observada per tothom.
Van deixar de fer-se l'any 394 de l’era cristiana. En aquell moment s'havien efectuat 293 jocs olímpics celebrats rigorosament cada quatre anys a la vall d'Olimpia, lloc escollit per honrar Zeus. Els premis que rebien els vencedors de les carreres eren tan grans que el risc d'induir a la corrupció i les rivalitats religioses i polítiques va fer que l'emperador romà Teodosi decretés la supressió dels jocs l'any 393. En la transició de l'Edat Antiga a l'Edat Mitjana es van desenvolupar nous corrents culturals i religioses que van contribuir a restar importància als exercicis atlètics, i fins i tot prohibir-los, i durant vuit segles no es van celebrar competicions organitzades d'atletisme.

El ressorgiment de l'atletisme es va produir a Anglaterra en el segle XV. En el 1617, el rei Jacobo I va promulgar el famós Llibre dels Esports, en el qual s'autoritzava la pràctica de certs jocs atlètics fins llavors prohibits. El córrer, després del gran parèntesi de segles, va ressorgir com activitat esportiva organitzada en el segle XVII, quan els anglesos realitzaven desafiaments entre dos o més competidors.

Les primeres competicions “oficials” de les que es tenen referències daten de l’encontre entre dues classes d’alumnes de l’elitista Eton Collage l’any 1837. Més tard, a mitjans del segle XlX, van començar a fer curses en els hipòdroms, on competien corredors professionals, i on el públic intercanviava apostes.

En la mateixa època, i de forma semblant, al País Basc van sorgir els “korrikolaris”, que eren corredors també professionals que feien curses de dos participants, i on també tant ells com els seus seguidors es creuaven apostes de diners. Les distàncies eren normalment de 10 quilòmetres, arribant-se en ocasions a recorreguts de 100. Les curses curtes se celebraven en les places dels pobles, i més tard, a principis del segle XX, en les places de toros. La cursa més famosa de totes va tenir lloc el 31 de desembre de 1961.

El korrikolari navarrès Juan Cruz Azpiroz es va enfrontar en una prova de 10 kms al que era el millor corredor de llarga distància del món d’aquell moment, el recordman mundial dels 5.000 metres, l’anglès Gordon Pirie, en la plaça de toros de Tolosa, plena a vessar de gent fent apostes. L’Azpiroz, a qui l’anglès li havia concedit 125 metres d’avantatge, va fer els seus 9.875 metres en 31.49.2 i va guanyar. Gordon Pirie va fer els 10.000 metres en 31.58.3.

El córrer, a casa nostra, també ve de molt lluny. A Albesa (Lleida) està documentada la Cursa de la Cordera l'any 1590 del segle XVI, i està considerada com la més antiga de Catalunya. La cursa era molt competitiva. Se celebrava, segons consta, "per mostrar la potència i la velocitat dels joves", i era una veritable disputa esportiva entre els propis albesans i els habitants de les poblacions veïnes d'Albesa. El premi per al guanyador era una cordera, que és com li diuen a les terres de Ponent a una ovella petita. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva un interessant i curiós plet sobre les baralles i problemes ocorreguts en "la Cursa de la Cordera" de 1590. Diu que va acabar amb "una multa de 60 sous i presó" al veí que va agafar pel braç al corredor que arribava en primer lloc, aturant-lo i fent-li perdre la prova. (Per rememorar la cursa, al poble d'Albesa se'n fa una actualment de 10 quilòmetres i mig el mes d'Agost, que duu el mateix nom. Se celebra des de fa anys, i el premi, per al primer i la primera és, a banda de diners i trofeu, el d'una cordera).

Se sap de curses a finals del XIX en pobles del Segrià, les Garrigues, la Terra Alta, Tarragona ciutat...

A Barcelona, la cursa a peu reconeguda oficialment com la primera que es va fer, es va celebrar el 9 de desembre de 1898. Va ser una iniciativa que va portar a terme un professor d’un gimnàs que hi havia a Barcelona al carrer Duc de la Victòria, a prop de la Rambla. Hi van participar cinc corredors, un d’ells el professor Jaume Vila, que va engrescar als altres, un mestre d’esgrima i tres socis del gimnàs. Els corredors, que van sortir a les cinc de la matinada quan encara era fosc, van fer el mateix recorregut que feia un tramvia que passava per davant del gimnàs fins la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres, i sembla ser que van trigar 55 minuts. No està gens malament per l’època, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien efectuat donant voltes en el reduït espai d’una sala del gimnàs.

Miquel Pucurull
16/05/16

1.2.16

Primera Cursa Jean Bouin de la història


La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa estava concebuda per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades. S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.

Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin. Curiosament, es va celebrar un mes després de l'anunciat.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

 Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet, el guanyador de la primera Jean Bouin de la història, va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

Miquel Pucurull

13.11.14

La primera Jean Bouin Open. Any 1979

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular a finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la  referència- va ser un dels que va córrer aquella primera prova.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.


                     Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979

Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora.

L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".

                                    Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt

Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.


Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar;  treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.

Antonio Valle
Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una fotografia abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta), uns quants quilos més que ara i 35 anys menys, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars. 


                                                    ----------o----------

Miquel Pucurull