Km 0 a l’1
La sortida de la Jean Bouin Open a l’Avinguda Rius i Taulet -un alcalde de Barcelona del segle XIX-, al costat de la Font Màgica de Montjuïc i les Quatre Barres, és
en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. Hi comencen o passen un munt de
curses, i a la dreta, en un parterre, hi ha un monòlit en honor de Ramon Oliu, l'artífex i creador de la marató de Barcelona. Per l'avinguda anirem a buscar el carrer de Lleida tot passant per davant de l'Escola Verdaguer a l'esquerra, un edifici que va ser les oficines de la Exposició del 29, que té uns bonics esgrafiats a la façana. El carrer Lleida,
per on baixarem, és un dels fonamentals del Poble Sec. Un nucli que,
tot i el nom que li van posar, no va ser mai un poble de l'entorn de
Barcelona sinó un barri obrer de la ciutat en els segles XIX i XX.
En arribar al carrer Tamarit,
el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la
Guerra dels Segadors del segle XVII, deixarem la mica del de Lleida que haurem fet i el baixarem fins l'Avinguda del Paral·lel. Creuarem el Paral•lel, un carrer que Ildefons Cerdà el va fer més ample del normal, perquè, visionari com era, va
preveure fa més de cent cinquanta anys que faria falta perquè hi passaríem corrent milers de corredors i corredores.
Anirem a petar al començament d'Entença. Al xamfrà dret de davant nostre, en Ferran Adrià hi té un bar de tapes, el Tickets, i un altre de copes, el 41. El de tapes és un local "gamberro" i sense pretensions com diu el mateix Adrià,
però costa al voltant de 80 euros per barba un tast (tot i que el preu
és pura anècdota; si costés més -com passa a les curses, que com més cares, més participants- tampoc s'hi
cabria: has de fer la reserva 3 mesos abans per anar-hi). En front, a la cantonada amb Floridablanca, hi veurem La Casa dels Cargols.
Una llegenda diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en
una cova, i en fer-se fer aquesta casa amb els diners que va obtenir, va
voler que estigués ornamentada d'animalons com els que que cercava.
N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les baranes...per tot
arreu.
Pujarem pel carrer d'Entença -qui fou capità dels Almogàvers en el segle XIV- i en arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.
----------------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: A banda del que hi ha d'interessant en el recorregut de la Jean Bouin (el
que a mi em sembla interessant vull dir), m’ha semblat adient afegir,
en forma d’annexos en cada quilòmetre, unes breus pinzellades sobre la
seva història.
Annex nº 1
Origen de la Jean Bouin
El
primer que probablement interessi saber és quins són els orígens. ¿Per
què se li va posar Jean Bouin a aquesta cursa atlètica que es va crear
l’any 1920 a Barcelona? (Em refereixo a la prova per a atletes federats
perquè la Open és va fer per primera vegada l’any 1979)
Pel
que he llegit alguna vegada, no em sembla que Jean Bouin, nascut a
Marsella, tingués cap relació amb Catalunya. Crec que la
raó està en que es va voler posar-li el seu nom a la cursa per tal
d’honorar a un atleta mític d’aquella època.
Mític
per diverses raons: Jean Bouin havia estat recordman mundial de 3.000 i
10.000 metres; medalla de plata dels 5.000 als Jocs Olímpics d'Estocolm
de 1912; guanyador tres vegades seguides, el 1911, 1912 i 1913 el Cross
de les Nacions. I molt especialment, perquè va morir tràgicament l’any
1914 durant la primera Guerra Mundial, quan, víctima d’un error, el van
matar els seus propis companys de l’exercit francès en un foc creuat.
El
mite no va saber mai, doncs, d'aquesta cursa amb el seu nom, perquè la
prova es va començar a celebrar el 1920, sis anys després de la seva
mort.
Jean Bouin
----------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 1 al 2
Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via
per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts,
però la cursa s’esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat,
per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.
Passarem per davant d’uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs,
a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX,
va ser en els seus orígens un lloc destinat a l’alletament dels nadons
de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d’avis. I el
segon, construït també en aquella època, va ser la residència d’un
burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és
un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la
fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.
També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l’Esquerra de l’Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d’Urgell,
que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven “El
dissortat” perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d’Antequera
i no el varen escollir com a monarca. El carrer d’Urgell és el més
ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués
estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.
A propòsit dels canvis que es van fer a l’Eixample sobre el disseny d’en Cerdà,
aquest del carrer Urgell és un dels menys importants: es conegut que el
seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de totes
i cadascuna de les illes octogonals, deixant un espai interior obert
per a que fos una zona verda d’ús públic. Ha, ha. Les seves propostes,
pel que diuen els cronistes de l’època (finals del segle XIX, primeries
del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l’especulació. Les illes
van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el
traçat dels carrers.
Més
endavant del carrer d’Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a
tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l’Escribà, un
dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense
discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un
anomenat “Time Out”, que el fan amb nata líquida en lloc d’aigua. No
segueixo, que ara no és hora. A l’alçada de l’establiment ens hem de
trobar el senyal del Km 2.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 2
Primera Jean Bouin de la història
La
primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era
de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc
de la Ciutadella. La cursa era per a atletes federats, a
qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades
S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48.
Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.
La
idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la
redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que
era periodista, i dos redactors més. És a dir que en Calvet no va ser
únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador.
Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van
convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una
carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així
va començar tot.
Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin.
Rossend
Calvet va guanyar la primera edició en 34’10”. Segon va ser Àngel
Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané, a un minut i dos
segons de Calvet. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a
l'Espanyol.
Rossend
Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500.
Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a
les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana
d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.
Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920
Durant
la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC
Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president
Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any
1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va
dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000
pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van
permetre que el club sobrevisqués després.
Certament,
en Rossend Calvet va ser un personatge crucial en una època molt
difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C
Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia
succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir
endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 2 al 3
Sempre em sembla, escrivint qualsevol Fisonomia
d’una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen
alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a
veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via,
anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell,
Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts
Catalanes, en memòria dels parlaments de l’edat mitjana...
Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat.
Poc abans, a la nostra dreta haurem passat per davant d’una antiga
perruqueria d’homes que hi ha fent xamfrà amb el carrer d’Aribau, la Tonsoria-Barberia Amat.
Hi és des de el 1929 i tot sembla encara d’aquella època. Les 10
cadires de fusta i porcellana, la pica, els miralls, els penjadors,
l’armari dels estris per enllustrar sabates, tot és evocador i com si el
temps no hagués passat . El rètol, però, no és de llavors, i el nom és
curiós: “Tonsoria”, que vol dir barberia en llatí. Pel que sé, rau en el
fet que l’amo actual, que la va heretar del seu pare, es va voler
dedicar a fer de barber després d’haver estat professor de llatí a la
Universitat del davant.
Passarem l’edifici històric de la Universitat, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d’obres dirigides per Elies Rogent,
el seu arquitecte (que un no s’explica com van poder fer l’Eixample si
trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com
l’exterior no és res de l’altre món, els espais de dintre són un
meravella. l’Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d’un milió de volums...o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d’ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!
Una mica més enllà passarem per davant d’un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l’Hotel Avenida Palace, que ocupa l’espai d’un altre cine, el Palace Cinema,
que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà
amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.
Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l’atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica,
una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués
perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l’ésser humà a
través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la
fraternitat i la tolerància.
I a l’alçada del proper carrer, el de Pau Claris, hi hem de veure l’indicador del Km 3
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 3
Primeres Jean Bouin
La
Jean Bouin va créixer de manera molt ràpida. Només tres anys després de
celebrar-se la primera, ja havia gairebé triplicat el nombre de
participants. Per altra banda, introduïen millores cada vegada per tal
de fer la prova més atractiva. En la segona edició ja van fer una
classificació per equips, que va guanyar el RCD. Espanyol.
Els
atletes, en les tres primeres, començaven a Esplugues, passaven per la
Diagonal, i pel Passeig de Sant Joan i arribaven al Parc de La
Ciutadella. En el 1924 els organitzadors van haver de traslladar la seva
meta uns metres més amunt, al Passeig de Sant Joan, passat l’Arc de
Triomf, perquè el públic, de tant que n’hi havia, destrossava el Parc de
la Ciutadella.
Arribada de l'any 1924
L'atletisme,
de la mà de la Jean Bouin, va començar a ser un esport molt practicat a
partir dels anys 30. Tenia una notable difusió per part dels mitjans de
difusió, i en certa manera rivalitzava amb altres esports com el
ciclisme i el futbol.
Fins
i tot, els poetes de l’època dedicaven versos al atletes que corrien la
prova. Com aquest de Joaquim Nubiola, inefable, que es va publicar a la
portada del Mundo Deportivo del 14 de desembre de 1930 (És molt naïf,
però em sembla que és una mostra del que significava la Jean Bouin):
Ha sonat el tret amic
Llanceu-vos amb tota l’ánima
l’asfalt és un repic de peus
i vos marxeu cara al aire
El company que tens al costat
fa dos metres a cada gambada
Vos, amic, aneu seguint
clar respir,
boca tancada.
No feu cas pas dels crits
ni dels cotxes que passen i passen.
Vos, amic, feu el vostre fet
seguiu avant, amunt i enlaire
acompassant el vostre pas
bracejant la vostra espatlla.
Si quedeu sol aneu seguint
fins a baix hi ha temps encara
lluiteu!, company, lluiteu!
Ara que el camí s’allargaça
Falta ja poc. No desmaieu.
Ànim! Seguiu la passa.
La gent que teniu al voltant
no sap no sap fer el feu vos ara.
Amic, falta ja poc!
S’apropa ja l’arribada.
Us sentiu fort, dieu?
allargasseu la passa.
Ja n’heu passat un!
i ara un altre,
aquells dos que eren al davant
ja els teniu. Avanceu ara
I veieu, gireu-vos
ara ja qui sap on paren.
Amic: depressa.
esteu arribant
lliteu, company, lluiteu!
allargasseu la passa
Comencen ja l’esprint
mireu la gent a banda i banda
Us aplaudeix!
forceu encara
ara tot el que podeu
a passar la ratlla.
Bé, molt bé, amic
us heu portat com esperava
i ara, amic, lluiteu, lluiteu!
fins a una altra vegada.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 3 al 4
A la meitat d’aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l’escultura de la deessa Diana.
Que no s’estranyi ningú perquè la vegi vestida: l’escultor la va haver
de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa
noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant
on està, davant de l’Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.
Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí
l’any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no
va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l’hospital.
Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al
cap de tres dies.
Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l’escola d’Arquitectura, Elies Rogent
–l’arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un
moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: “Qui sap si hem
donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà”.
Abandonarem la Gran Via
-l’avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc
utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a
passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuán. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert,
un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes
populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la
guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en
democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.
A
la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de
l’Eixample, probablement perquè per arribar-s’hi s’ha de creuar un
notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l’esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.
Baixant pel passeig veurem al fons l’Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel,
als organitzadors de l’Exposició de 1888 que s’havia de celebrar a
l’indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser
acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa
extravagant.
No hi pensem més, en trobar Ausiàs March girarem a la dreta i hi veurem tot seguit el senyal del
Km 4
Km 4
Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido,
que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer
cine de España con pantalla panorámica". Dubto que fos veritat perquè
era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 4
Evolució dels primers anys de la Jean Bouin
Al
setmanari “El Sport'”, que va patrocinar i organitzar les dues primeres
proves, el van seguir altres cinc diaris o setmanaris, fins que El
Mundo Deportivo se’n va fer càrrec l’any 1941.
A
les primeres proves només hi participaven atletes catalans. Va ser a
partir de 1930 quan van començar a venir de la resta d’Espanya. (L’any
1933, a més a més, es va celebrar una prova de marxa).
A
mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier
(Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant
de 460 contra 340 la prova francesa
Durant
els anys 1940 al 1945, la Jean Bouin va haver de canviar el nom per
imposició. En els primers anys de la dictadura no estava permès l’us de
noms estrangers en cap esdeveniment i es va haver d'anomenar Gran Premio
Año Nuevo. (En aquella època se celebrava l'1 de gener).
La
prova es va anar convertint en una competició esportiva de referència per a atletes federats.
El 1946 va esdevenir internacional i va tenir el seu primer vencedor
estranger, el francès Raphael Pujazon.
El francés Pujazon, entrant vencedor l'any 1946
Cal
dir que des de 1947, any en el qual van començar a fer-se curses de
cadets i de dones, es van anar celebrant proves de diferents categories,
i a finals del anys cinquanta eren en total més de mil els atletes els
que hi prenien part.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 4 al 5
Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema “Veles e Vents” musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos
No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d’Ausias March,
però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes
(que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire),
habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines
d’empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins la Ronda de Sant Pere, que l'agafarem contra direcció -avui tindrem permís- per anar a buscar el Passeig de Sant Joan tot passant per davant del monument a Rafael de Casanova, l'insigne conseller en cap que ha restat com un símbol de la derrota de l'11 de setembre de 1714.
Al final de la Ronda, en trobar el Passeig de Sant Joan, si mirem a la dreta veurem un altre monument, aquest dedicat a Lluís Companys, amb una escultura que representa una noia que li va escriure un poema quan estava empresonat per haver proclamat l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934. Girarem a la dreta per agafar el passeig i passar per sota -caldrà contindre l'emoció- de l'imponent Arc de Triomf -poca broma!- per seguir pel Passeig de Lluís Companys avall, tot recordant que la zona va ser la porta d’entrada de la gran Exposició Universal del 1888.
I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Uns participants hauran arribat a la meta (els que facin el circuit curt, una novetat d'enguany) i uns altres miraran el crono i faran càlculs. Compte, però: la segona part és més dureta que la primera.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 5
La Jean Bouin a partir de la meitat del segle XX
Durant
els anys cinquanta i seixanta la rivalitat entre els atletes del FC
Barcelona i l’Espanyol va ser molt aferrissada. La competència entre els
dels dos clubs havia estat ja patent des de la primera de l’any 20,
però en els anys de la meitat del segle XX va ser extremadament forta,
fent saltar espurnes més d’una vegada.
Grans
figures de l'atletisme han guanyat la prova. Des de Mariano Haro fins a
Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres vegades. Però
de entre tots, destaca Gregorio Rojo, una glòria de l’atletisme a casa
nostra, que la va guanyar sis cops.
 |
| Antonio Amorós (412), i Gregorio Rojo (411) encapçalant la Jean Bouin de 1954 |
El
recorregut Esplugues – Arc de Triomf, de 10 kms, va ser el circuit de
la prova durant molts anys. Fins que els problemes de circulació que
generava en el seu pas per la Diagonal van fer que es busquessin altres
circuits.
La
Jean Bouin és la degana de les proves atlètiques a Espanya (en segon
lloc figura la cursa de la Gimnàstica de Ulia, a Sant Sebastià). La
prova ha deixat de disputar-se en cinc ocasions: no n'hi va haver el
1937, 1938 i 1939 per culpa de la Guerra Civil; tampoc es va celebrar el
1955 per problemes organitzatius, i el 1967 per no poder disposar de
l'arribada al Salón de San Juan (actual Passeig de Lluis Companys) per
la construcció d'un pàrquing.
Els
primers anys se celebrava l'1 de gener. A finals dels cinquanta va
passar a celebrar-se el desembre, i des de 1993, a finals de novembre.
Prestigiosos
atletes -alguns d’ells campions olímpics i del món- han participat en
la Jean Bouin. No tots, però, malgrat intentar-ho, han resultat
vencedors. Mites com el francès Alain Mimoun, or olímpic en marató l'any
1956 va quedar sisè el 1958; o Fermín Cacho, que va haver retirar-se per
una lipotímia l'any següent del seu or olímpic del 92. Tampoc van poder
vencer campions de la talla de Martin Fiz o Abel Anton.
En
els anys 1970 i 1971 la Jean Bouin es va disputar amb la sortida i
arribada al costat del monument a Colom, en un circuit que envoltava el
parc de la Ciutadella. El recorregut, de gairebé 7 km era menor que el
de sempre, i no va agradar. A partir de 1972 es fa a Montjuïc.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 5 al 6
Baixant pel Passeig de Lluís Companys
estarem en plena Ciutat Vella, en el barri anomenat de Sant Pere, Santa
Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que
copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l’altra banda del passeig,
el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les
primeries del segle passat, tan ple d’ornaments que no es veuen, un dels
quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.
Quan al cap d’avall trobem el Passeig de Pujades,
un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci
pujada (disculpeu l’acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant
el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l’Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.
Flanquejant a la dreta els Porxos d’en Fontseré, uns edificis d’habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l’esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l’Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. De passada, veurem a l’esquerra l’Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies
el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de
gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals
regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui
que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen
l’entrellat.
I al girar al cap d’ avall per enfilar a la dreta l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ens trobarem l’Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 6
Les dones i la Jean Bouin
Les
dones no van començar a córrer la Jean Bouin fins el 1947. Ho van fer des d'aquell any fins el 1953 desafiant les autoritats esportives del franquisme que prohibien la pràctica de l'atletisme a les dones (la
Sección Femenina del Movimiento el considerava impròpi per a elles). I van haver de deixar de fer-ho durant els anys 1954 al 1962.
La
primera cursa la va guanyar Maria Victor de l'Espanyol. Tenia 22 anys;
l’havia inscrit el seu germà i havia entrenat només un dia. Més tard ho
faria en quatre ocasions més. En total cinc vegades seguides: 1947,
1948, 1949, 1950 i 1951.
Maria Victor entrant vencedora en una de les cinc vegades que ho va fer
La
distància que van recórrer les dones els primers anys va ser únicament
de 500 metres: des de la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el
carrer Diputació fins l’Arc de Triomf. (Curiosament, tot i que no tan
acusada com llavors, encara es manté una diferència de la distància que
recorren els participants en les categories masculina i femenina de
totes les proves, excepte en la de Benjamins i la Open. En l'actualitat,
en la prova d'atletes federats sèniors, els homes corren 10.000 metres i
les dones 6.550).
La
reina de la Jean Bouin és Encarna Escudero, vencedora, ni més ni menys,
que en set ocasions. Els anys 1974, 75, 76, 77, 78, 79, i 81.
Encarna Escudero
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 6 al 7
Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d’Argentera (el noble que va finançar l’Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d’Isabel II (una reina d’Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s’honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).
En arribar -nosaltres- al final de l’avinguda creuarem el Pla de Palau.
L’espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història:
en el segle XIV va ser un mercat d’importadors i revenedors dels
productes que arribaven en vaixells (s’aixoplugaven sota els Porxos d’en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona)
i l’Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en
un Palau Reial (d’aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un
incendi. I també, el lloc se’l coneixia per “la quinta forca”. Perquè?
Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca.
Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d’Isabel II,
una reina d’Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan
tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment
eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu.
Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.
Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l’esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina.
Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon
al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va
impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu
popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i
“Alsina” amb la fusta.
Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania,
i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça
on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït
el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que
venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les
constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va
filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a
la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino,
que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients
fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.
Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom.
Aquell senyor, que ara, a dalt d’una cúpula, ens indicarà amb el seu
dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si
no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a
buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 7
La Jean Boun i els discapacitats
La
Jean Bouin va ser la primera cursa atlètica a Espanya que va incorporar
una prova per a discapacitats en cadira de rodes. Ho va fer l’any 1978 i
la va guanyar el valencià José Solaz.
La
cursa, que té un recorregut de 4.650 metres, ha estat guanyada onze
vegades pel paralímpic d’Osona, Roger Puigbó, quatre de les quals
consecutives, els anys 2007, 2008, 2009 i 2010.
Tanmateix,
en el 2005 en va crear una altra per a corredors als quals se’ls hi ha
trasplantat algun òrgan, que corren 1.050 metres.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 7 al 8
Passarem per sota del Colom i connectarem amb l’avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l’edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.
El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes ,
aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de
volcà apagat al mig. També se li diu "la Plaça de la Carbonera". No és
casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria
de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per
recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant.
(Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar
per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.
Pujarem pel Paral•lel,
un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de
Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més
xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de
la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.
A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l’esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies,
reducte de La Canadenca, l’empresa que subministrava electricitat,
famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar
la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i
acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.
Paral•lel amunt
(no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de
la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobre tot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.
Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l’Arteria- que ocupa l’espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).
A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria,
en els “feliços anys vint” del segle XX, hi havia un famós local que
sempre estava ple d’obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad.
Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les
baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936,
l’endemà de la rebel•lió feixista contra la República, La Tranquilidad es
va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els
sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l’ocupa una
botiga del Bazar El Regalo.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 8
La Jean Bouin i la promoció de l’atletisme
La
Jean Bouin ha estat sempre el marc on han despuntat, de molt jovenets,
els millors atletes de fons i mig fons de Catalunya.Tomàs Barris, per
exemple, considerat per molts el millor atleta català de tots els temps,
la va guanyar l'any 1948 com a escolar. Era la segona vegada que hi
participava. Un any abans va quedar cinquè. En aquella cursa, i segons
llegeixo en un llibre biogràfic seu, l'equipament que duia no tenia res a
veure amb les sofisticades peces de roba esportiva actuals: "una
samarreta blanca i uns calçotets, que la seva mare havia cosit per la
bragueta".
Tomàs Barris arribant a meta en categoria escolar. Any 1948
Carme
Valero, una atleta mítica de Sabadell que va ser campiona del món de
cros dues vegades consecutives (1976 i 1977), també hi va participar
l’any 1968 quan tenia 13 anys. Era la seva primera competició i no tenia
fitxa federativa. Per fer-ho, li van dir que corregués amb la d’una
altra nena que estava malalta que es deia Teodora Rodriguez. La Valero
explica que va passar-se la nit abans de la prova sense dormir,
preocupada per si li preguntaven com es deia i s’equivocava. No ho van
fer, tot i que va guanyar una copa perquè va quedar novena. Al cap de
quatre anys va guanyar la Jean Bouin absoluta de dones, i setze anys més
tard, el 1986, va tornar a vèncer.
Un altre exemple de precocitat va ser la de Reyes Estevez: va guanyar la Jean Bouin en categoria aleví i en promeses.
Reyes Estevez entrant vencedor de la prova d'alevins el 1986.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 8 al 9
Tot i que d’un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d’ells, a la nostra dreta, passat l’indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn.
El seu amo, que respon per “Toni el Bayeta”, el va obrir el 1992 per a
que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va
encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten
el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats
relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una “Hoja
Paddockial” i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a
causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del
bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de
Montmeló i fins i tot en el Dakar.
A
l’esquerra, i durant l’anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el
barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l’arribar al
final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena
dir-ne alguna cosa.
Els
entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom. Uns diuen que és per
la manca d’aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del
segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més
asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la
zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i
va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa
Madrona però no va cuallar
Passarem
per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el
del Poeta Cabanyes, té l’honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat,
que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i
entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:
"El meu carrer és fosc i tort,
té gust de port i nom de poeta.
Estret i brut, fa olor de gent
i té els balcons plens de roba estesa.
El meu carrer no val dos rals:
són cent portals trencats a trossos
i una font on van a abeurar infants
i gats, coloms i gossos".
Ens trobarem a l’esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d’Onofri,
en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000
persones. S’explica que el van fer massa gran i els espectadors de les
darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito
es “buscava la puça” i els primers amos es van arruïnar. Va ser també
un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va
convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un
cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla, que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern.
Deixarem el Paral·lel per agafar el carrer Calabria i pujar-lo fins el de Tamarit. Tot just començar Calabria, a la dreta hi veurem l’entrada dels Jardins del Tres Tombs. Es diu així per recordar una tradició antiga del barri de Sant Antoni on estarem, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad. Els Jardins ocupen l'espai de Dulces y Galletas Montes SA, una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe. Potser, en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa més de trenta anys.
Una mica més amunt, passat l’Ambulatori del carrer Manso, ens trobarem un altre jardí interior, el de la sindicalista Maria Manonelles, que ocupa l'espai del desaparegut cinema Waldorf, inaugurat l’any 1936 amb el nom de Mistral i la projecció de 3 pel·lícules, i enderrocat el 2002. Com a curiositat, al Waldorf van estrenar l’any 1967 “Nacida libre”, la història d’una lleona que no volia viure en captivitat. El singular del cas és que, per a promoció de la pel·lícula, al vestíbul del cinema hi tenien una petita lleona dintre d’una gàbia.
Girarem a l’esquerra en trobar Tamarit, un bonic nom de carrer que correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, i el farem, trobant-nos el Km 9 pel camí, fins el Paral·lel.
Km 9 al 10
Per Tamarit, just en arribar al Paral·lel, hi veurem la Bodega 1900 de l’Albert Adrià germà del Ferran, i davant el restaurant Tickets, també d’ell. Al xamfrà, la Casa dels Cargols, un immoble de pisos de color rosat on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge construint-la aixi.
Creuarem el Paral·lel i seguirem per Tamarit fins arribar al carrer de Lleida. Emprenyadora pujada, a partir d'ara, si senyor. Al carrer de Lleida ja hi hem estat a la sortida, però ara el farem tirant cap a munt en lloc d’abans que el baixàvem. Si fa una estona que ja ningú diu ni pius, ara encara menys. La clau és aguantar el tipus i esperar a trobar el carrer de Maria Montessori, que tot i que també fa pujada, és una mica més suau. I el trobarem després de passar el carrer de Joaquim Blume, un dels pocs carrers de Barcelona que honora a un esportista, el carrer dels Segons Jocs del Mediterrani i el Palau d’Esports, ara reconvertit en teatre musical, on, precisament, el malaurat gimnasta Blume hi va aconseguir 6 medalles d’or en els Jocs Mediterranis de 1955.
Al cap de munt de Maria Montessori (nom de carrer en honor d'una famosa pedagoga italiana que a les primeries del segle XX proposava mètodes d'ensenyament progressistes) tindrem a l'esquerra l'Arqueològic, un museu que conserva una placa i un pedestal donat per Luci Minici Natal, el primer barceloní que se sap va participar i vencer en els 227ens Jocs Olímpics de l'antiguitat l'any 129 d.C, com a propietari d'una quadriga de cavalls. Deixarem el carrer per baixar pel de la Guàrdia Urbana tot passant per davant del Museu de la Guàrdia Urbana a la nostra dreta (si un dia voleu veure el primer uniforme que utilitzava el Cos en el 1843, o les Harley Davidson de 1929, o les felicitacions de Nadal que repartien el serenos, ja ho sabeu) i anirem a parar de nou, com a la sortida, a l'avinguda de Rius i Taulet. I l’enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Darrer Annex
Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular de finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la referència- va ser un dels que va córrer aquella primera.
Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.
La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.
Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979
Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora. L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".
Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt
Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.
Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar; treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.
Antonio Valle
Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una foto abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta de la foto) i uns quanta anys menys que ara, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars.
----------o----------
Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa:http://jeanbouin.mundodeportivo.com/
