Els 42,195 Km de Tatiana Sisquella

Tatiana Sisquella no va poder superar el càncer que patia des de feia temps i ens va deixar un 6 de febrer de 2014. Un dia, tres anys abans, vaig tenir l’honor de conèixer-la personalment a Catalunya Ràdio. Li recordaré sempre més el seu somriure, la seva empatia i la seva vitalitat. Era un dissabte pel matí, quan feia "El Suplement", el dia abans de la marató de Barcelona del 2011. M'hi va convidar, juntament amb un corredor que debutava, el periodista Albert Jorquera, i la triatleta Montse Galvany, que era la quarta vegada que competia, per a que expliquéssim el què és una prova com aquesta. No hauria fet cap falta; ella ho sabia. El diari Ara havia publicat aquell mateix dia un article seu sobre la marató. La Tatiana sabia molt bé el què és perquè era filla del maratonià i amic Emili Sisquella i, en una petita columna, va escriure la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre els 42,195 Km.

 

42,195

Són: 1. Passió. 2. Constància. 3. Paciència. 4. Ganes. 5. Força. 6. Silenci. 7. Energia. 8. Confiança. 9. Inconsciència. 10. Generositat. 11. Emoció. 12. Egoisme. 13. Dolor. 14. Imprevistos. 15. Ànims. 16. Potència. 17. Ambició. 18. Esforç. 19. Llibertat. 20. Il·lusió. 21. Reptes. 22. Suor. 23. Rivalitat. 24. Por. 25. Somnis. 26. Dubtes. 27. Aspiració. 28. Seguretat. 29. Companyerisme. 30. Dolor. 31. Plenitud. 32. Competitivitat. 33. Complexos. 34. Voluntat. 35. Penediment. 36. Heroïcitat. 37. Solidaritat. 38. Feblesa. 39. Previsió. 40. Prudència. 41. Alegria. 42. Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles,

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n’he vist unes quantes de ben a prop. De tant aprop que m’han fet plorar i m’han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l’Olimp. He vist homes plorar con nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n’han necessitat quatre, per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: «Ho he aconseguit». He vist cames que es rendien a pocs metres de l’arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitat i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l’orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d’aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s’han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut.