Marató de Bcn'1990

Amigues i amics, avui s’ha celebrat la marató de Barcelona. Per a tots els que l’han corregut, el record que en tindran serà molt especial. La de l’any 1990, que la vaig córrer, es especialíssim per a mi. Va ser el primer any en que es va fer la sortida de Mataró. Vam passar pels pobles de la costa: Vilassar, el Masnou, Sant Adrià... fins a Barcelona, amb l’arribada a l’Estadi de Montjuich. El danès Zachariasen va ser el vencedor. I la vencedora... aquí va el que volia dir d’una marató especialíssima per a un servidor. Mentre anava pujant la rampa que conduïa a l’estadi, algú, a l’alçada del Poble Espanyol, em va dir que la primera dona que havia passat per allí era la meva filla Elisenda. Mai he fet els dos o tres quilòmetres finals d’una marató tan ràpids com aquell dia per tal d’acabar-la. Ni mai tan feliç. Un periodista ens va veure i va publicar en un diari l’endemà: “Quan una hora més tard que la guanyadora va entrar a la meta el pare d’ella, que també hi participava, es va produir una escena commovedora: els dos es van fondre en una abraçada plena d’emoció.” Disculpeu l'orgull de qui us ha explicat aquesta batalleta arqueològica sobre la marató de Barcelona de fa 35 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/03/2025

L'alpinista Carlos Soria

Amigues i amics, la capacitat d'algunes persones d'edat avançada és un misteri pels metges. L'actriu d'Hospitalet, Núria Espert, de vuitanta nou anys, ha fet teatre fins els vuitanta set, i un senyor de Barcelona, de noranta, s'ha llicenciat en Belles Arts. Per no parlar de la longevitat d'alguns esportistes. Carlos Soria, un alpinista nascut a Avila que té 86 anys, escala les muntanyes més altes del planeta. És l'alpinista de més edat al mon que ha pujat més vuit-mils; n'ha fet dotze del catorze que hi ha. Fa un parell d'anys va caure pujant a l'Himalaia i es va trencar la tíbia i el peroné. Va patir dues operacions, i tot i que li recomanaven que deixés l'alpinisme, va seguir fent escalades com si res. Fa dos mesos l'han tornat a operar: ara d'una hernia inguinal; es va recuperar de seguida i se'n va anar a l'Argentina a fer l'Aconcagua, la muntanya més alta d'Amèrica, de 6.962 metres. I ja s'està preparant per pujar aquesta primavera al Manaslu, de 8.163. No li ho impedirà una pròtesi que du al genoll esquerra des de fa sis anys. Ja ho deia: per a la ciència, el que pot arribar a fer un iaio o una iaia és una veritable incògnita. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

10/03/2025

Kiplimo, futur 2 h a la marató

Amigues i amics, l’altre dia, a Barcelona, l’ugandès Jacob Kiplimo va polvoritzar el rècord del món de la mitja marató amb un temps estratosfèric de 56 minuts i 42 segons i ha estat notícia arreu. També, el que fossin 30.000 els participants, que suposa la mitja més multitudinària d’Espanya i de les més altes d’Europa. Barcelona és un lloc on proliferen els rècords: aquest d’ara dels homes s’afegeix al que va conquerir fa deu anys la kenyana Kiplagat, revalidant el que havia aconseguit un any abans a la mateixa prova. I això és un reclam per a la nostra ciutat: només cal dir que els estrangers i estrangeres eren la meitat del total. Felicitem-nos. I, tornant a parlar d’en Kiplimo, crec que és un fenomen fora de mida. El 2021 ja va aconseguir el rècord del món de la mitja a Lisboa, amb 57.31, i el va retenir fins l’any passat, que li van prendre per un segon menys. I ara l’ha recuperat rebaixant-lo en 48 segons, entrant a meta amb un somriure a la cara. I voleu que us digui el que penso: doncs que no trigarà gaire a ser el primer a la història que baixi de les mítiques dues hores a la marató, amb marca homologable. Qui sap si a Berlín, al setembre, o a Londres d’aquí dos mesos, quan faci el seu debut en els 42 quilòmetres. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

24/02/2025

No fem cas a l'Organització Mundial de la Salut

Amigues i amics, els metges no paren de parlar dels beneficis que reporta fer esport diari, només que sigui una mica. Afirmen que tant sols caminant mitja hora cada dia es redueix l’estrès, l’estat d’ànim augmenta, s’evita l’ansietat, els ossos i els músculs s’enforteixen, baixa la pressió arterial si la tens alta, i un llarg etcètera d’avantatges. Fins i tot, ajuda a mantenir un pes òptim i fa que millori el son per la nit. Però no se’n fa cas, i el sedentarisme creix de manera alarmant. Segons un informe de la Unió Europea, el 45% dels adults d’Europa no han practicat mai cap exercici físic. La doctora catalana Montserrat Romagosa, que ha participat en un debat sobre l’informe, diu que si es complissin les recomanacions d’activitat física moderada que ha fet l’Organització Mundial de la Salut (un mínim de 150 minuts a la setmana) a Espanya s’evitarien en els propers trenta anys uns 410.000 casos de malalties del cor, 353.000 de depressió, 110.000 de diabetis 2, i 43.000 de càncer. Per pensar-hi una mica! L’Eurostat diu, per altra banda, que una recomanació tan senzilla com caminar 30 minuts al dia per mantenir la salut no es fa prou: a França, per exemple, ho fa el vint per cent dels adults, i a Espanya encara menys: no arriba al sis. No en parlem més: fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/02/2025

Fa 20 anys no es va fer la marató de BCN

Amigues i amics, d’aquí uns dies es farà la marató de Barcelona amb rècord de participants. Fa vint anys, la del 2005, no es va fer. L'Ajuntament va considerar que per 3.000 corredors, que érem llavors els que la corríem, no es podia tancar la ciutat al trànsit. L’anunci de la suspensió no deia que tornaria. La marató era una nosa. Els mitjans no ajudaven, sinó tot el contrari. Un articulista de la Vanguardia va arribar a dir: “El año que viene, Barcelona retirará su nombre de la lista de ciudades que condenan a sus automovilistas a morirse de asco en un semáforo, mientras supuestos atletas ocupan durante horas la vía pública”. Uns quants, indignats, ens vam mobilitzar i vam engegar una Plataforma per reivindicar el retorn de la marató. Amb cartes als diaris, amb proclames a les emissores de ràdio, a les curses...arreu demanàvem que la prova no se n’anés a norris. I no diré que fóssim nosaltres, els del món del córrer, els artífex, però la del 2006 va retornar. I des de llavors, l’èxit ha estat creixent. No sé si l’articulista que dèiem s’haurà assabentat. Si ho ha fet, haurà sabut que vint anys després de la seva mala gaita, la marató de Barcelona ha tancat les inscripcions dos mesos abans de la prova amb 27.000 corredors i corredores. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Pucurull

09/02/2025

L'efecte Bannister

Amigues i amics, ¿heu sentit a parlar de l’”efecte Bannister”?. Us l’explico. Fa 70 anys, el 6 de maig de 1954, a Oxford, l'anglès Roger Bannister va ser el primer atleta que va córrer la milla (els 1.609 metres) en menys de quatre minuts. Una fita perseguida pels millors corredors de mig fons, semblant llavors al que és ara baixar de les dues hores a la marató. L’objectiu era superar el record del món que estava en 4.01 des de feia nou anys. I ho va aconseguir. Va fer 3 minuts 59 segons i 4 dècimes. Fins aleshores es deia que cap ésser humà podia baixar dels 4 minuts. Fins i tot, alguns metges asseguraven que qui ho provés podia morir en l’intent. Però Bannister, un estudiant de medecina i atleta no professional, va creure que si que podria. Va ser el primer en creure que els 4 minuts era una barrera que podia superar. Va pensar que no era impossible d'aconseguir, sinó que tothom deia que era impossible. Va estar convençut que podria, i va poder. I després d’ell ho van fer molts. El temps es va anar reduint , fins el punt que  actualment el record és de 3 minuts 43.13. Es diu que l'”efecte Bannister” es un fenomen psicològic: quan un rècord dels inabastables és batut per primer cop, és relativament factible que sigui superat per altres aviat, i demostra que, a l’atletisme, les barreres són moltes vegades més mentals que físiques. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

01/02/2025

Recordant Ramon Oliu

Amigues i amics, d’aquí uns dies farà vint anys que va morir Ramon Oliu, el químic nascut a Cantonigròs que va crear la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a l’Estat el 1978. He parlat algun cop d’ell. No sé, però, si he estat capaç de glossar prou bé la seva figura. Tampoc sé si es prou sabut el que va representar per a l’esport amateur aquell home obstinat, que, com que no li van donar permís per engegar aquella marató a Barcelona ho va fer al petit poble de Palafrugell. I no tant sols va posar en marxa la prova reina de l’atletisme: també va engrescar a molta gent a córrer pels carrers. Una novetat, perquè fins llavors només es corria a les pistes dels estadis i només si s’era atleta federat. No va parar d’exercir el seu mestratge en xerrades, i també va escriure un llibre, ‘L’essència del córrer’, que va ser una mena de bíblia de tots els que, entusiasmats, el seguíem. No n’hi havia per menys. El que deia resultava sempre alliçonador i valuós. Com, per exemple, “ Quan corro una estona pel matí, els problemes d’ahir s’han reduït i soc capaç d’afrontar els més complexos.” L’Oliu va deixar una enorme petjada. Un monòlit a Montjuic, una cursa al poble on va néixer, i parlar d’ell com ara, serveixen, tot i que modestament, per mantenir la seva memòria. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/01/2025

Una marató diària

Amigues i amics, no m’entusiasmen gaire els rècords Guiinnes, però vull parlar-ne d’un, en vies de ser homologat, que té a veure amb el córrer. El 31 de desembre -l'últim dia del passat 2024-, Hilde Dosagne, una corredora popular belga de 55 anys, bioenginyera química i mare de quatre fills, va dur a terme una proesa sense precedents. Va finalitzar la seva marató número 366, després d’haver-ne fet una cada dia. Treballava pel mati en una empresa , i corria per la tarda: 42 quilòmetres diaris donant voltes a un gran llac de les afores de la ciutat de Gant. Va tenir mil problemes, sobre tot amb els isquiotibials, i va haver de vèncer-se a si mateixa sovint per la tensió mental que li va suposar estar a la línia de sortida tots els dies, però, resistent i coratjosa, va assolir la fita. A Bèlgica, la Hilde Dosagne és molt coneguda i fa anys que corre recaptant diners per causes benèfiques. Aquesta vegada, el compromís ha estat per contribuir a la investigació sobre el càncer de mama i ha aconseguit 60.000 euros de donacions. En acabar va dir que el fet que tanta gent es preocupés pels demès li donava forces per perseverar. He dit que la proesa no té precedents. Alguns homes han fet el repte de córrer una marató diària durant un any, però ara ha estat el primer cop que ho ha fet una dona. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/01/2025