Esportistes catalans als Jocs

Amigues i amics, els resultats del esportistes de Catalunya als Jocs Olímpics que s’han celebrat a París han estat força reeixits. Van aconseguir onze medalles d’or en waterpolo, set en futbol i una en vela. I medalles de bronze, quatre en handbol, quatre en natació artística, i una en piragüisme. A més a més, 39 diplomes en esports individuals: judo, tir, tir amb arc, rem i piragüisme. I en esports d’equip: hoquei sobre herba masculí i femení, waterpolo masculí, futbol femení i bàsquet femení. És a dir, que la contribució de les catalanes i els catalans a les seleccions espanyoles va ser importantíssima. Altra cosa és si va ser reconeguda. Que no ho va ser. Mai, les televisions que retransmetien els esdeveniments, i els mitjans de Madrid, feien esment de si els atletes guardonats eren catalans. Ja hi estem acostumats; només emfatitzaven que eren espanyols. Per cert, ja no ens en recordem, però abans dels Jocs, el president del comitè olímpic espanyol esbombava per tot arreu que a París, “com que l’esport a Espanya ha millorat molt, se superarien les 22 medalles dels Jocs de Barcelona de 1992”. La realitat és dura: es van quedar en 18 i gràcies. I deixeu-me dir que si no hagués sigut per les que van guanyar els catalans i les catalanes, el paper de la delegació espanyola -comparat amb les d’altres països- hauria estat mediocre. Un paper d’estrassa, vaja. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/09/2024

L'ambició d'en Jakob Ingebrigtsen

Amigues i amics, a tots ens ha passat: Quan veus que córrer se’t dóna una mica bé, perds el senderi i t’apuntes a totes les curses que es fan i es desfan. Passa a tots els corredors populars i sembla que també als professionals. Diumenge passat, el noruec Jakob Ingebrigtsen, medalla d’or del 5.000 als Jos de Paris i una de les grans estrelles actuals de l'atletisme, va córrer la mitja marató de Copenhaguen 48 hores després de fer a Brussel·les un 1.500 en 3.30 i guanyar la Lliga Diamond. El seu entorn li recomanava no apuntar-s’hi perquè duia moltes curses al damunt. Però el noi, de 23 anys, eufòric per la brillant temporada que estava fent, volia debutar en els 21 per veure si podia vèncer al recordman del món de la mitja, que també la feia. El seu germà gran, que és el seu entrenador, li deia que era una estupidesa córrer una mitja marató sense estar preparat específicament per la distància, i menys al ritme del plusmarquista mundial. Però no li va fer cas. Resultat: els deu primers quilòmetres va anar molt bé. Els va fer amb el grup capdavanter en uns excel·lents 27 minuts i 27 segons,. Però els onze següents li van suposar un calvari. Va haver de caminar en diversos moments, i va acabar com va poder, entrant en el lloc 34, a cinc minuts d’aquell a qui volia guanyar. A meta, completament destrossat, va dir que havia aprés la lliçó i no tornaria a fer una mitja marató mai més. O fins d’aquí dos anys mínim. A l’esport, com a la vida, l’ambició és bona...però fins a cert punt. Fins el cap de setmana que ve, correu corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/09/2024

Els dos ors d'un matrimoni d'atletes.

Amigues i amics, acabades les vacances de l’Ultraesports, torno a intervenir al final de l’espai, per - deixeu-me presumir i agrair-vos-ho- vuitena temporada. Avui s’hi adiu parlar dels Jocs Olímpics i els Paralímpics, els dos grans esdeveniments esportius que sempre contenen històries curioses i emotives. Com la dels atletes nord-americans, Tara Davis-Woodhall i Hunter Woodhall. Ella va guanyar la medalla d’or del salt de llargada dels olímpics, i ell, també la d’or, dels 400 metres dels paralímpics uns dies després. La curiositat està en el fet que són un matrimoni. La seva història d’amor va començar un dia en que la Tara va veure entrenar al Hunter amb pantalons de xandall, sense saber que fa servir una pròtesi a les dues cames perquè de petit les hi van haver d’amputar sota genoll. La seriosa discapacitat del noi no va ser cap inconvenient per a ella. Van començar un nuviatge de pocs mesos, i es van casar l’octubre de fa dos anys. Va ser un goig veure’ls esclatar d’alegria l’altre dia, després que ell revés la medalla d’or. Les imatges dels petons i les abraçades de felicitat exuberant dels dos, ella negra i ell blanc, per cert, han donat la volta al món. Només per coses com aquestes valdria la pena que els Jocs es fessin sovint. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

16/09/2024