Qualsevol marató és una prova farcida d’anècdotes, a
quina més curiosa. I també on proliferen les trampes. Com aquella de la cubana
Rosie Ruiz l’any 1980 a
la de Nova York. Va entrar en menys de tres hores, que era la marca mínima que
li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber
que no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on
també va tornar a fer una trampa. En aquest cas molt sonada perquè va entrar
guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap
dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla,
relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar.
Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist
incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta.
Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que
a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist
honor per a la noia: des de llavors, als que retallen en el recorregut d’una
marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que
fan un “Rosie Ruiz”.
Miquel Pucurull
30/07/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada