19.8.20

Consells per a un corredor principiant

Fa temps, en una web d'atletisme de Madrid, vaig llegir 12 consells per a corredors i corredores principiants. Són les recomanacions que sovint hi ha a les revistes i webs de córrer, postil·lades en aquest cas en clau d'humor. Els va realitzar qui signava com a Lecter. Em van agradar i els vaig traduir. En Jaume Aragonés, un bon amic i bon corredor, els va llegir i va afegir el consells que van del 13 al 19.


1.- El dia de la cursa arriba amb temps
Per aviat que arribis, però, segur que no trobaràs pàrquing a prop de la sortida. Hauràs d’aparcar on Cristu va perdre les Nike.
2.- Escalfa
Escalfaràs per nassos: hauràs estat obligat a deixar el cotxe a tres quarts de quinze del lloc on has d'anar a buscar el dorsal.
3.- Posa't vaselina
Si no te’n poses la primera vegada, t'asseguro que no se’t oblidarà mai mes.
4.- No estrenis sabatilles
Amb el preu que tenen, estan les coses com per a estrenar-ne sovint.
5.- Estiguis atent al tret de sortida
Aquest soroll que sembla un tret de sortida, és un tret de sortida, Així que no facis el passerell preguntant als del teu costat si això ha estat el tret de sortida.
6.- Busca un grup amb el que facis la cursa còmodament
Oblida’t de fer la cursa còmodament perquè aviat tindràs dolors a tot arreu, i hauràs d’agafar aire a glopades per a no ofegar-te.
7.- Compte amb les pujades
Si no vols tornar a semblar un passerell, no preguntis al grup si hi ha pujades. Sempre hi ha pujades. Forma part obligada de l'organització de curses. I no preguntis si hi ha baixada, perquè mai hi ha baixada.
8.- Compte amb els indicadors
De tant en tant veuràs uns cartells que duen un numeret. No caiguis en la falsa idea que això indica els quilòmetres; ho indiquen en contades ocasions perquè la majoria de les vegades assenyala els 800 metres o els 1.200.
9.- No deixis d'avituallar-te 
Cada certa distància et donaran una ampolleta o un vas que contenen aigua. Te l’has de beure. Si et donen una ampolleta la feina serà teva per descargolar el tap. Paciència. Sí el que t’han donat és un vas, ja pots fer el què vulguis que te la tiraràs tota pel damunt.
10.- Escolta les converses dels iniciats
Si en el grup que vas comencen a dir paraules com pronador i supinador, no et preocupis. Són formes de trepitjar: una és cap a dintre i l'altra cap a fora, però per molt que paris esment, després no recordaràs com és cadascuna.
11.-Córrer és molt avantatjós
Hi ha un moment en tota cursa que començaràs a passar-ho malament. Els del grup et diran dels avantatges del córrer per al cos i l’esperit i que tinguis pensaments positius; jo et dic que és impossible: l’únic que has de pensar és amb l’entrepà que et menjaràs a l’arribada.
12.- Et donaran un bossa amb regals
En arribar a la meta et donaran una bossa amb sucs de fruita, detergents, i una samarreta. Com que tindràs una set de mort i la teva capacitat de pensar s'haurà reduït, ves amb compte, beu-te els sucs i no pas el rentavaixelles. La samarreta t’anirà molt gran, no és cosa, però, de reclamar; ja ho faràs en un fòrum d’Internet.
13.- Resultats
Quan acabis de córrer una cursa procura que no et preguntin mai com t'ha anat. De fet és la excusa perfecte per a que poc després et repliquin: "doncs a mi m'ha anat força bé" o "malament" i t'expliquin la seva cursa des del km 1 fins que han arribat a la meta.
14.- Resultats (2)
Si la cursa penja els resultats en paper a l'arribada, no val la pena que vagis a consultar el teu. Segur que et trobaràs una tropa de gent que són incapaços de mirar els resultats sense posar el seu ditet sobre el full, impedint que els altres puguin consultar.
15.- Entrenaments
Mai no preguntis abans d'una cursa als teus companys o coneguts si estan en forma. Segur que et diran que fa dies que no entrenen, o que han patit un fort refredat, quan, de fet, estant entrenant tot el que poden i més.
16.- Ja falta poc
Mai no facis cas dels comentaris dels espectadors sobre quan falta. A mi m'han dit un “ja falta poc” ( o el seu equivalent , "vinga que ja falta menys" ) al km 1 d'una marató.
17.- Curses de Festa Major
No siguis babau i no intentis mai buscar una cursa de Festa Major que no surt a cap calendari per intentar fer un bon resultat, encara que sigui un cop a la temporada. Segur que et trobaràs el típic col·leccionador de copes que et fotrà i et guanyarà.
18.- Col•locació a la sortida
No siguis passerell i no provis de col•locar-te a la sortida en el lloc que penses que et correspon per la teva preparació. Segur que la gent que tindràs al costat no seran del teu nivell, ja que aquest solen posar-se a les primeres posicions.
19. Sexe
Mai i sota cap concepte sacrifiquis una possibilitat de practicar sexe amb la teva parella perquè al dia següent tens una cursa, o perquè estàs molt cansat després d'una cursa o entrenament. Si caus en aquest parany és el principi del desastre; igual ni et deixaran córrer més, ni, el que es pitjor, et deixaran practicar més sexe en el futur.


                                                   -------o-------
Miquel Pucurull (per la transcripció)

16.8.20

Esportistes catalans mítics. Eduard Kucharsky

Eduard Kucharsky i Gonzalez (1925-2014) va néixer a L'Hospitalet de Llobregat. Jugava a la posició d'aler i és considerat com la primera gran estrella del bàsquet català i espanyol. Va debutar l'any 1941 amb només 15 anys amb el CE Laietà, club amb el qual va guanyar els primers títols. Va jugar durant 17 anys, entre el 1941 i el 1958 en el Laietà, Barcelona (nº 11 a la samarreta en la foto) , Joventut i Aismalibar de Montcada, guanyant cinc títols de Copa.

                  

No era gaire alt: 1.82. En la seva època l'alçada no era tan important com ara per al bàsquet. Però va ser titular indiscutible a la selecció espanyola entre els 17 i els 33 anys, disputant un total de 50 partits, amb la qual va participar en el Campionat del Món de Bàsquet de 1950 i en els Jocs del Mediterrani del 1955 a Barcelona, on va aconseguí la medalla d'or.

Es va retirar el 1958 com a jugador i va iniciar una llarga carrera com a entrenador. Va començar entrenant l'Aismalíbar, on compaginava el càrrec amb el de jugador, i va seguir amb el Barça i el Joventut. El 1960 fou el primer entrenador de l'estat que va anar a l'estranger a entrenar. Va dirigir un dels grans d'Europa, la Virtus de Bolonya.

Va ser entrenador de la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Roma 1960, els primers en la història del bàsquet espanyol. En Kuchi era un mestre. Nino Buscató, una altra gran llegenda del bàsquet, ha explicat que quan va anar als Jocs Olímpics de Roma tirava a cistella amb les dues mans, i quan va tornar, després d'haver entrenat amb Kucharski, llançava en suspensió i amb molta eficàcia.

 

Va rebre la medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya l’any1991 i fou nomenat Històric del Bàsquet Català. Va morir el 2014 als 89 anys. 

 Miquel Pucurull

16/08/2020

13.8.20

Esportistes catalans mítics. Valentí Huch

A Catalunya vam tenir l’atleta en actiu més longeu de l'estat espanyol. Valentí Huch More va competir fins que va morir, als 98, el 10 d'abril del 2018. Des dels 95 anys s'havia quedat sense rivals en la seva categoria. Això no li va impedir seguir participant en els Campionats d'Espanya de Veterans fins als últims dies de la seva vida.

Va començar a practicar atletisme quan tenia 62 anys. Va córrer una cursa d’El Corte Ingles i va quedar enganxat. Després d’uns anys de participar en curses populars es va dedicar a les proves de pista de veterans. Acumulava més de 30 plusmarques nacionals: 100 metres, 200, 400, 800, salt de llargada, javelina, martell ...

Ni l'aspecte físic ni la seva agilitat mental encaixaven amb els d'un home nonagenari. No va sofrir cap operació des que va acabar la Guerra i assegurava no recordar quan havia tingut l'últim refredat.

En una entrevista que li van fer fa uns anys, deia: "M’entreno una mica cada dia al Serrahima de Montjuïc. Uns dies faig llançaments, altres salt o faig curses ràpides. Ho faig pel meu compte, sense entrenador, perquè amb l'experiència de tants anys vas guanyant en coneixements. No faig res especial, fins i tot puc menjar normal. Això sí, fa 50 anys que no fumo. L'esport m'ha tret de fumar i em permet fer una vida saludable. Et fa distreure't i superar-te cada dia".

En Valentí treballava a la Seat com a mestre mecànic fins que es va jubilar. Vivia sol des que va morir la seva dona, vuit anys abans que ell. Es va negar a anar-se’n a viure amb el seu fill. "No podria fer la meva", argumentava. Únicament va acceptar, a contracor, contractar una persona per fer netegés i la compra. Però només una vegada cada dues setmanes. La resta del temps se’n ocupava ell. La compra, el menjar, la bugada, la planxa ...Ho feia ell tot.

Des que va complir 80 anys va dominar totes les proves en que participava en els campionats d'Espanya de veterans de la seva edat. Havia perdut el compte dels títols que acumulava. Deia "No m'agrada participar per fer bulto, jo competeixo per guanyar". Per diferents motius no va poder participar en gaires Mundials de Veterans. Un l'any 2005 a Sant Sebastià, i un altre el 2015 a Lió. Només cinc atletes ho van fer a la categoria M95 (homes majors de 95 anys). Ell va guanyar cinc medalles. 

                                            

(Vídeo de quan tenia 93 anys: http://vimeo.com/64513788)

Miquel Pucurull

13/08/2020

12.8.20

Esportistes catalans mítics. Maria Victor

 Maria Víctor (Barcelona, 1926 - Palau de Plegamans 2016), va ser una atleta catalana que va destacar en diverses distàncies. Pertanyia a una família relacionada amb l’esport: el seu germà, Joan, campió d’Espanya de mig fons, qui la va engrescar a participar en la Jean Bouin de 1947, una prova que va guanyar, com les quatre següents de 1948, 49, 50 i 51, desobeint la prohibició que tenien les dones de fer atletisme en aquella època per ordre de la Falange; el seu pare, periodista d’esports, i el seu avi, un dels fundadors del diari Mundo Deportivo.

Va ser una dona inconformista: a Reus es va negar a córrer una cursa d’un campionat de Catalunya perquè el capellà exigia a les noies fer-ho amb pantalons. I en una travessia de natació al port de Barcelona hi va participar, malgrat les dones no podien competir, i els organitzadors no se’n van adonar fins que no va sortir de l’aigua.

Va competir sempre pel RCD Espanyol, un club que en una època es va dedicar molt a l’atletisme. La Maria Victor, especialista en cros, va ser-ne campiona de Catalunya el 1947, 48 i 49, i va destacar també en salt d’alçada, tanques i especialment en els 800m, prova on va obtenir 2:02 l’any 1948, una marca que la va convertir en recordista d’Espanya i la va mantenir durant quaranta anys.

La van preseleccionar per als Jocs Olímpics de Hèlsinki del 1952, però va renunciar-hi: es va casar i va deixar l’atletisme per dedicar-se a la família. Va morir als 89 anys a Palau de Plegamans, localitat on vivia, on en el seu honor se celebra cada any una cursa que duu el seu nom.

Miquel Pucurul

12/08/2020

11.8.20

Esportistes catalans mítics. Carme Soriano

Carme Soriano i Tresserra (Barcelona, 1917-1996), guardonada l’any 1987 com una de les forjadores de la història esportiva de Catalunya, va  ser  una nedadora  que hauria tingut projecció internacional si la dona, en els anys trenta, hagués participat en uns Jocs Olímpics, per exemple. Com sigui, va desenvolupar la natació femenina a Catalunya i l’estat espanyol. Fou 37 vegades campiona de Catalunya i 44 recordista en set de les distàncies de crol, les dues de braça, les dues d’esquena i els tres relleus. Va aconseguir 31 rècords d’Espanya en dotze proves diferents i en tots els estils i especialitats, així com 13 rècords més en equip. L’any 1932 va ser l’inici dels seus triomfs esportius més importants: va  fer  rècord d’Espanya  en  100 i 200m braça i en  50, 100, 200, 300 i 400 metres lliures. Poc després va assolir el rècord d’Espanya també en les proves de 500, 800 i 1.000 metres lliures. 

 

Tots els seus rècords, per cert, no van ser superats fins vint anys més tard. També cal afegir en el seu pal-marès esportiu les victòries aconseguides en el Gran Premi de Pasqua -una de les curses més prestigioses  d’aquell  temps-,  que  va  guanyar  des  del  1931 fins al 1935 i, després de la Guerra Civil, les edicions del  1939  i 1940.  I  també en les travessies del Port de Barcelona en les quals va guanyar sis vegades. Algunes nedadors del Club Natació Barcelona que la recorden nedant diuen que era com un peix; aconseguia una harmonia i un lliscar a l'aigua que poques vegades havien vist.  

L’any 1942 es va casar i va deixar de competir. La seva germana Enriqueta (Barcelona, 1920-1983), campiona d’Espanya deu vegades en crol i llargues distàncies, també va ser una gran figura de la natació femenina dels anys trenta. A Barcelona ambdues tenen una plaça en el seu honor al districte de Sarrià. 

Miquel Pucurull

11/08/2020