M’agrada, abans de participar en determinades curses, esbrinar que hi ha d'interessant -o el que em sembla a mi que pot ser interessant- en el seu recorregut. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a alleugerir l’esforç. (A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però...).
A mode de pinzellades -no necessàriament seguint la ruta del circuït- em ve de gust explicar quatre coses del que sé o he sabut (més aviat lo segon que lo primer) sobre el que ens trobarem el 17 de novembre en la Cursa de Les Franqueses.
* La sortida i arribada de la cursa i el seu entorn és un lloc
magnífic. Per un costat, estarem a tocar d’un envejable i modern complex
esportiu (pavelló i pista poliesportiva, camp de futbol, piscines,
pistes de tennis, etc), i també, molt a prop, l’Escola Municipal de
Música a la Plaça de l’Escorxador, un edifici modernista que duu el nom
del músic Claudi Arimany.
El que és ara l’Escola de Música va ser fa anys l’escorxador del
municipi. I per a aquesta activitat el va dissenyar fa 101 anys el
mateix arquitecte que va construir l’Escoles, ara l’Ajuntament. Ambdós
edificis, i algun més, van ser finançats a les primeries del segle
passat per Joan Sanpera. Els seus biògrafs diuen que havia nascut a
Corró d’Avall el 1840 i se’n va anar a Barcelona de jove, sense un duro.
Va convertir-se en importador de sucre, cacau i rom i es va fer d’or.
Va fer molts calerons i el bon home “es va portar” amb els seus orígens:
va costejar les escoles, els jutjats, l’escorxador, la parròquia de
Llerona i no sé quants edificis més, per la qual cosa el rei Alfons XIII
el va fer marquès l’any 1913.
 |
| Escola de Música |
* Una curiositat: a la
Plaça de l’Escorxador hi ha una placa fixada al terra que indica el Km 3
de la Mitja Marató de Granollers, que també passa per aquí. Des del
2007 els organitzadors n’estan posant una cada any a cada quilòmetre.
Duen, a sota del número del Km, el nom d’un personatge que s’ha
significat en la prova per algun motiu rellevant. I així, d’aquesta
manera, li fan un reconeixement perenne. Aquesta del Km 3 està dedicada a
un dels fundadors de La Mitja, Josep Palomino, ex regidor dels
ajuntaments de Granollers i Les Franqueses, que va morir fa un anys.
 |
| Moment de la colocació de la placa en honor de Josep Palomino |
*
Els que anirem amb el tren de Rodalies a córrer la cursa baixarem a
l’Estació de Les Franqueses que està a 500 metres de la sortida. És una
bonica estació de tren de color grana, que està aquí des de 1875, que ja
són anys. Conserva com a relíquia l’antic rètol en un dels costats de
la façana de ponent, un conjunt de rajoles de ceràmica on es llegeix
“Las Franquesas Corro de Vall – Llerona – Marata”. Castellanitzar-ho tot
era el que tocava en una època, i resulta fins i tot divertida la
traducció de Corró, sense accent. També és d’agrair que en lloc de “de
Abajo” posessin “de Vall”, malgrat que potser no deurien saber pas el
què volia dir. Una altra cosa: si a l’estació hi ha alguna bandera
blaugrana, que ningú no s’estranyi perquè l’edifici també té un ús
curiós, és la seu de la Penya Barcelonista Les Franqueses del Vallès.
 |
| Estació de Les Franqueses |
* L'Ajuntament de Les Franqueses el veurem tot passant per davant, a la meitat de la cursa. És un valuós edifici modernista de 1912, obra d’Albert Joan i Torner, un arquitecte que també va dissenyar un reconegut edifici de la Via Laietana de Barcelona. Els que hi entenen diuen que la construcció té una “arquitectura integradora” (ja sabeu que costa d’entendre què volen dir els crítics d’art). El que sí és cert és que l’Ajuntament de Les Franqueses és bonic de veure, i és molt apreciat perquè predominen les formes corbes sobre les rectes, una característica representativa del modernisme. A banda i banda, l’arquitecte hi va construir unes escoles. Coses de l’època, estaven dividides: la de les nenes a l’esquerra i la dels nens a la dreta. Ho indiquen clarament uns rètols (en castellà, curiosament) que es conserven a les façanes. Una altra curiositat: en els dos cossos que limiten l’edifici, a banda i banda, hi vivien els mestres. Amb el temps, l'escola es va dividir per edats, els petits a un costat i els grans a l'altre. Actualment, tot l'edifici forma part del Consistori. On hi havia el pavelló de les nenes ara hi han espais culturals, correus i el jutjat, i en el dels nens les oficines municipals. En un costat de davant de l’edifici, a dalt d’un petit mur, hi ha unes escultures modernes una mica estranyes: un bou, un home que l’empeny, uns nans...Realitzades l’any 2005 per l’escultor Jaume de Cordova en ferro fos, diuen que representen l’agricultura, la industria, el comerç i els serveis. L’autor afirma que el grup escultòric és un homenatge a les persones que han treballat i treballen en el municipi de les Franqueses, i no hi ha res a dir. La raó que em sembli que són estranyes obeeix a que un servidor és un analfabet en l’art abstracte (i en el que no és abstracte també).
 |
| Ajuntament de Les Franqueses |
* Passat l’Ajuntament, a uns 600 metres, abans d’arribar a Llerona, hi ha un trencall a la dreta de la carretera de Ribes per on pujarem, que té un nom molt misteriós: Camí del Turó de les Mentides. Desxifrem l’enigma: el camí condueix al Puig Salomó, la lloma més alta de l’entorn, i podria dir-se així, però sempre se li ha dit d’aquella manera. Sembla ser que en el segle XIV, els habitants del terme van rebre el privilegi de ser “tractats en igualtat als de Barcelona”. Se’ls hi va comunicar la nova en el Puig Salomó, que era també el lloc on es reunien els membres de l’ajuntament de l’època per deliberar i prendre acords. Ves a saber per què, la veu popular va batejar-lo amb ironia des de llavors com el “Turó de les Mentides”.
* La vida és com és, plena de rialles, però també de plors: malgrat estarem de festa gran, passat el trencall del “Camí del Turó de les Mentides”, a l’esquerra de la carretera, hi ha una font que recorda una tragèdia que ens afecta molt directament. Alguns hi beurem un glop. Ens semblarà que fem un petit homenatge a un malaurat atleta de Montmeló, Albert Sánchez, que va perdre la vida justament aquí l’any 2002, en el km 32,5 de la carretera de Ribes, quan baixava de La Garriga corrent la Mitja de Granollers. La font, a la qual li van posar el nom de La Font dels Esportistes, i un arbre que va ser plantat al costat, honoren la seva memòria.
 |
| La Font dels Esportistes |
* Una curiositat: que ningú no se sorprengui si, en arribar al cap de munt de Llerona per girar i tornar a baixar, hi veiem gent amb espelmes i flors a la mà. No són per saludar el nostre pas. Són per dur-les a una imatge de la Verge de Fàtima que hi ha en una capelleta, al peu de la carretera de Llerona a l’Ametlla, a dos-cents metres del nostre gir. A la mare de Déu de Fàtima li tenen molta devoció els de la comarca, la qual cosa explica que sempre hi hagin fidels que s’hi arribin -fins i tot alguns a diari- per demanar-li o agrair-li alguna cosa. Tants hi van que, fins i tot, l’Ajuntament hi va construir fa uns anys una zona d’aparcament justament al davant. No se sap sí, passant tan a prop de la capelleta, algun corredor o corredora s’hi acostarà un moment per demanar-li forces a la verge per acabar la cursa fent marca personal. Si ho fa, que ho faci en nom de tots, que li agrairem.
 |
| Capelleta a la mare de Déu de Fàtima |
* Llerona, el nucli pel mig del qual passarem, és un poble que ve d’antic. Diuen que dels ibers. Ho confirmen les monedes de bonze trobades amb el mot “Lauro”, que sembla ser l’origen etimològic del nom de la població. A la ibèrica “Lauro”, els romans li van afegir “ona” i l’anomenaven “Laurona”; amb el temps va evolucionar a “Llarona” fins convertir-se amb Llerona. Claudi Arimany, el flautista català de més
prestigi, va néixer a Granollers l’any 1955 i actualment és veí de
Llerona. És un dels músics de casa
nostra més reconeguts internacionalment. Actua sovint a Nova York,
Berlin, Paris... Tot i així, el 29 de desembre de cada any, ofereix un
concert en una petita església del terme, la de Santa Coloma de Marata.
 |
| Claudi Arimany |
* Que l’espai on correrem fou anys enrere una zona eminentment agrícola, plena de masies, ho demostra el fet que alguns dels seus carrers o carreteres es diuen “Camí”. Alguns d’ells, per on hi passarem, conduïen a algun mas, com el “Cami de Can Mariano” o el “Cami de Can Ramon Coix”. En aquest darrer, precisament, ens acostarem, tot corrent la cursa, a un arbre centenari de la comarca. Això sol ja justifica la raó de que ens hi haguem apuntat. Acostumats com estem a córrer per les ciutats, serà una passada (com es diu ara) anar a gairebé tocar, pel Camí de Can Ramon Coix, un arbre que té més de cent anys: El Lledoner. No cal dir res més.
 |
| El Lledoner |
* Al poble de Corró d’Avall, nucli principal de Les Franqueses, hi ha un carrer que duu el nom de Barcelona. No sé del cert, i no ho he pogut indagar, per què es diu així. Probablement és en record de que en el segle XIV, alguns municipis, “...en incorporar-se a la Corona passaren a gaudir del privilegi de ser un carrer de Barcelona”. Tant és així, que l’escut de Les Franqueses duu una part de l’escut de la ciutat comtal. Una llegenda explica que l’any 1025, el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, a qui anomenaven el corbat, va donar privilegis als pobladors del territori perquè els habitants del Corró d’Avall van atendre molt bé a la seva tercera dona quan va trencar aigües mentre viatjava i s’havia aturat en passar pel poble. Va ser atesa en el part de l’infant Guillem I d’Osona amb tanta aplicació, que el comte, agraït, va atorgar-los-hi -quina magnanimitat, noi!- "el reconeixement del dret sobre els seus propis béns i propietats".
I
així, com aquell que no vol la cosa, arribats a la meta haurem fet els 10
quilòmetres de la cursa. L'any passat, que era la primera edició, la vaig fer i
vaig quedar encantat. No acostumo a fer cròniques de les meves curses. Confesso
que la majoria de les que llegeixo d'altres em són avorrides. I per això,
pensant que a ningú li pot interessar saber que en el Km tal "em va agafar
mal de panxa", o coses semblants, no les faig. D'aquesta de l'any passat,
tampoc. El que sí que vaig fer i ho vaig penjar no sé on, és el que he trobat en
els meus arxius sobre el que em va agradar i el que no, que va ser això:
M’ha agradat
- El ben organitzada que ha estat la cursa. (Tinc la teoria, confirmada aquest
matí, que quan una cursa està organitzada per corredors, la cosa funciona. Els
del club “ a4elKm” saben molt bé de que va això del córrer i es nota, Res a
veure amb algunes curses organitzades per tal de fer negoci).
- Poder contribuir, encara que hagi estat modestament, a la recerca la lluita
conta el càncer de ronyó.
- L’enorme quantitat de voluntaris que hi havia, pendents de tot.
- El recorregut. (Té pujades, però em pensava, abans de sortir, que seria més
dura. En molts llocs el paratge és magnífic. A més, poder veure, els que som de
“Can Fanga”, que encara hi ha terres de conreu, on s’hi planten patates és una
benedicció)
- La gran quantitat de detalls de qualitat. (Des d'un speaker per animar la
sortida i l'arribada, fins a disposar de les classificacions a internet en poc
temps, passant per un bon entrepà a l’arribada. (Els he vist preparats en
sortir, i durant la cursa hi pensava...)
- Que no hi haguessin cues a l’arribada. (Un problema secular a la majoria de
curses)
- Que hi haguessin vestuaris i dutxes.
- La gran quantitat de regals del sorteig al final de la cursa. Semblava
impossible que no toqués res a ningú.
No m'ha agradat
- Certament, no hi ha res que no m’hagi agradat. ¿Què em passa, doctor? ¿És
greu?
------o------
Miquel Pucurull
06/11/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada