Fisonomia del recorregut de la Cursa Correbarri'2019

Km 0 a l'1

Quina delícia! Aquesta cursa es desenvolupa en bona mesura a prop del mar. Essent així, no és casualitat que els organitzadors siguin els amics del Club Natació Atlètic Barceloneta, que en són perennes veïns. Quin plaer, afegit al de córrer, poder copsar l’olor del mar, que de ben segur el sentirem més d’un cop; a la sortida mateix -que està en les immediacions del club- a tocar de l’aigua.

Dues coses sobre el Natació Atlètic Barceloneta abans que res.  L’Atlètic és un club centenari. Va crear-se el 1913 (més tard, el 1929 es va agermanar amb el Barceloneta) i és un dels clubs de natació més antics d’Espanya. De fet, el 1920 va ser un dels fundadors de la Federació Espanyola de Natació, i de la Catalana l’any següent. Va començar a funcionar en els Banys Orientals de la platja, i actualment, les seves instal·lacions ocupen el que van ser els Banys de Sant Sebastià, els primers en instaurar - amb un escàndol monumental- una zona que permetia la coexistència d'homes i dones a la platja.

 

Un apunt: anys enrere, anar als Banys de la Barceloneta era una de les activitats més reeixides de l’estiu. Els Banys van ser inicialment unes casetes de fusta per guardar la roba (anar a la platja lliure estava mal vist) i més tard es van convertir en una mena de balnearis amb piscines. Els més famosos els Orientals i els de Sant Sebastià, que van ser els darrers que van tancar, i més tard demolir, quan es van produir els canvis urbanístics amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.

Banys de Sant Sebastià. Any 1920

 

 

 

 Mentre ens apleguem a la plaça del Mar per sortir, ens farà companyia la Torre de Sant Sebastià, una de les dues torres del Telefèric, davant del Club Natació Atlètic Barceloneta. El telefèric, que existeix des de 1931, tot i que durant la Guerra va estar aturat i no va tornar a funcionar fins el 1963, va fins a Montjuïc per damunt del moll per mitjà d'unes característiques cabines vermelles. I tant punt sortim, veurem una al·legoria a l’esport que es practica a l’aigua, que demostra la importància que té en el barri. S’anomena Homenatge a la Natació, un conjunt de figures abstractes que sembla que ballin, però que simbolitzen les modalitats de la natació: salts, sincro, waterpolo i velocitat. 

Una mica més endavant, a tocar del mar, hi ha un altre conjunt escultòric abstracte, que du el nom de Una habitació on sempre plou. No pot ser d’altra manera: consisteix en una mena de glorieta enreixada dins la qual hi “viuen” cinc figures de bronze, mig humanes mig bales de canyó. La idea inicial -d’aquí el títol de l'obra- preveia un sistema de recirculació d'aigua que fes que en aquell espai sempre hi plogués. Dificultats tècniques van truncar la instal·lació, i el conjunt, amb tres grans arbres que l'envolten, situat a la sorra, resulta una mica inquietant i misteriós. O potser és que d’art abstracte no hi entenc gens.

Enfilarem el Passeig de Joan de Borbó i al començar-lo ens trobarem un altre escultura no figurativa. Està a la dreta i s’anomena Evocació Marinera. És obra de Subirachs, l’escultor més discutit de la història. Quan la van instal·lar aquí, el 1960, va ser una de les primeres escultures abstractes de la ciutat i es va crear una forta polèmica. Ningú entenia –un servidor segueix sense entendre-ho- què volia significar aquesta figura de bronze, com no siguin unes veles al vent. Si no anem escopetejats -que hi anirem- podem fixar-nos-hi i debatre-ho interiorment (o discutir-ho amb el del costat si li ve de gust). 

Avançant pel passeig tindrem a la dreta el barri de la Barceloneta, un dels pocs de Barcelona que, al meu parer, manté les essències del que és un barri: gairebé tothom es coneix. La perifèria s’ha transformat molt, però el seu interior és molt semblant a com era fa cent anys. 

 

Mentre avancem pel passeig ens farà costat, a l’esquerra, el Port Vell, farcit d’embarcacions a quina més moderna. Res a veure amb els vaixells de càrrega que anys enrere amarraven en aquest indret. Unes naus que tampoc hauríem vist perquè ens ho haurien impedit els Tinglados que s’arrengleraven al llarg del passeig, feliçment enderrocats pels Jocs Olímpics del 92. Feliçment perquè ens permeten veure el mar: el Tinglados eren els rafals que emmagatzemaven les mercaderies que arribaven per via marítima i evitaven contemplar-lo. I feliçment també, perquè eren uns edificis sense cap atractiu. 

Tinglados del Passeig de Joan de Borbó (abans Paseo Nacional)

 

Corrent pel Passeig de Joan Borbó amunt (amunt és un dir perquè és absolutament pla, com tota la cursa) passarem per davant d’alguns edificis noucentistes a la nostra dreta, que tot i no ser res de l’altre món, ens mostren que també en aquest barri de pescadors s’hi deurien instal·lar, a les primeries del segle passat, alguns veïns benestants. Al passeig, precisament, s’hi va construir la primera casa que hi va haver a la Barceloneta. Avui desapareguda, feia cantonada amb el carrer Maquinista. 

En un no res, perquè estarem molt sencers, haurem arribat a la Plaça de Pau Vila, al final del Passeig. Es diu que l’espai era antigament una petita illa anomenada de Maians (està documentada la seva existència en el segle XV) que poc a poc es va unir a la terra pel canvi de corrents marines provocades per les obres del port en el 1590. 

A l’esquerra de la plaça ens trobarem un notable edifici, el Palau de Mar. Quan el van construir, a finals del XIX, el van fer de totxanes, semblant als docks anglesos, els magatzems que hi ha a la riba del Tàmesi. Van ser durant anys els Magatzems Generals de Comerç, un dipòsit de mercaderies que s’acumulaven aquí abans de passar els tràmits duaners. Fins que no el van reconstruir fa uns trenta anys, tenia un aspecte tètric, amb la façana i les parets ennegrides pel temps, i passant per davant es podia ensumar la humitat del seu interior. Cridava l’atenció la quantitat de gats que tenien (centenars) per tal de protegir les mercaderies de les rates. Ara, rehabilitat, l’ocupen departaments de la Generalitat i restaurants (la Barceloneta i la teca són sinònims) , i una altra part el magnífic Museu d’Història de Catalunya.  I a l’alçada de l’edifici ens hem de trobar el senyal del Km 1.

 

Magatzems Generals de Comerç. Primeries del segle XX

 Km 1 al 2 

Travessarem la Plaça de Pau Vila -un pedagog eminent del segle passat- per davant del Museu d’Història, i si veiem unes enormes lletres de ferro clavades arran de terra, hem de saber que no tenen a veure amb cap senyal per a la cursa sinó que són el nom dels vuit vents del món i pertanyen a l’obra Rosa dels Vents de l'escultor Lothar Baumgarten. Cada nom amb lletres majúscules d’un metre, incrustades al paviment de les voreres o de la calçada dels vehicles, i es llegeix seguint la direcció d’allà on ve el vent.

Passat el Museu, si mirem a l’esquerra, tornarem a veure el mar. En aquest lloc, i fins els anys setanta, l’aigua estava farcida de vivers de musclos que eren venuts a la Barceloneta a peu de carrer. Eren tantes les intoxicacions que produïen que les autoritats els van traslladar a un altre lloc, lluny de port. Entre les víctimes d’aquestes intoxicacions n’hi va haver una l’any 1968 de la qual se’n va parlar molt i va ser molt dolguda: la de Benitez, un famós jugador uruguaià del Barça que, segons els metges, va morir per haver menjat aquests musclos. Una mica de safareig: durant temps es va dir que el jugador s’havia mort enverinat perquè mantenia relacions amb la dona d’un influent polític de l’època. Fins i tot, la teoria de l’enverinament la mantenia la seva vídua, una vedette manxega, en una entrevista que li van fer a la Vanguardia fa uns anys. O sigui que, potser, els musclos de la Barceloneta no hi tenien cap culpa.

 

Seguint, anirem a parar al Passeig de Colom després de passar pel costat del Cap de Barcelona, una escultura surrealista instal·lada l’any 1992 i realitzada per l’artista pop Roy Liechtenstein, que representa la cara d’una dona en forma de dibuixos animats. L’autor diu que es va inspirar en les formes de Gaudí. No li ho discutiré perquè ja he dit que d’aquest tipus d’art no hi entenc (i de l’altre tampoc). Com sigui, aquesta m’agrada.

Correrem pel Passeig de Colom a tocar del Moll de la Fusta, un espai que antigament servia per la descàrrega de vaixells encarregats de dur fusta a la ciutat. Curiosament, el nom oficial és Moll de Bosch i Alsina, no com a referència al bosc o a la fusta de les alzines (disculpeu l’acudit) sinó al nom d’un senyor que va ser alcalde de Barcelona durant cinc mesos de 1905, que es deia Bosch i Alsina de cognom. 

 

 A l’esquerra, hi veurem l’Escamarlà, una altra escultura de les cinquantena que es van inaugurar pels Jocs del 92. Aquesta la va dissenyar Xavier Mariscal i estava col·locada a la teulada d’un bar anomenat Gambrinus, que hi havia aquí mateix i que va estar molt de moda a les primeries dels noranta. Era de difícil accés, crec jo, la gent va deixar d'anar-hi, i va desaparèixer. Hi ha qui li diu la gamba, però en realitat és un escamarlà, i potser perquè és manté amb un somriure impretèrrit, he de dir que aquesta també m’agrada força; segurament perquè entenc el què és.

L'Escamarlà de Mariscal al Passeig de Colom

 

 

 

Pel Passeig de Colom estarem fent el segon quilòmetre i de ben segur que allargarem el pas. La planura del terreny i l’amplada de l’espai ens ho permetrà. Però compte, estem tot just començant i una cursa de 10 és una cursa de 10. Cal reservar forces.

Anirem veient, cada vegada més a prop, el Monument a Colom, i una mica abans, a l’esquerra, un senyorial edifici d’estil afrancesat que correspon a la Junta d’Obres del Port. Va ser inaugurat a les primeries del segle passat i durant un temps va ser l’Hotel Mundial Palace. Ara és una seu administrativa portuària. 

Poc abans d’arribar a aquest casalot senyorial hi ha una estàtua dedicada a Joan Salvat Papasseit, un celebrat poeta avantguardista de les primeries del segle passat molt vinculat a la Barceloneta, on hi va viure. Fill d’un carboner de vaixell, va créixer i es va educar a l'Asilo Naval, una embarcació antiga que estava ancorada al port. 

 

Quan es va fer gran va tornar al Moll de la Fusta per treballar-hi a les nits. Va morir molt jove, als 30, després de deixar un munt de escrits i poemes amb important càrrega social i d’estil innovador, en un llenguatge entenedor. I per damunt de tot, plens d’optimisme, d’entusiasme i d’estimació per la vida. Deixeu-m’ho dir: com el que té un corredor o una corredora de fons. Vegem-ho si no, amb aquest poema d'ell, musicat per Serrat:

 

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,

ni es fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.

I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

-Avui demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

 

 Arribarem a la plaça del Portal de la Pau i vorejarem el Monument a Colom tot admirant una de les icones més significatives de Barcelona, preguntant-nos, una vegada més, com és que el seu dit senyala Mallorca en lloc d’Amèrica. A l’esquerra, hi veurem les Golondrines aturades, esperant ser omplertes pels guiris. Una mica més enllà, abans de l’edifici de la Duana, hi ha un petit monòlit que passa gairebé desapercebut i, tanmateix, té força significat: és en memòria de 49 mariners de la flota d’Estats Units que van morir ofegats el gener de 1977 quan retornaven en una llanxa als seus vaixells ancorats a la dàrsena del Morrot. L'embarcació va xocar amb un mercant i es va partir en dos a mig camí. Alguns es van poder salvar nedant fins aquest punt, però els quaranta nou no hi van poder arribar. Encara avui segueix sent el pitjor accident de l’Armada Nord-americana des de la guerra del Vietnam.

I tot seguit, abandonant la plaça i enllaçant amb el Passeig de Josep Carner, trobarem l’indicador del Km 2 al costat de la monumental Duana, un edifici que per les seves columnes, relleus i escultures sembla construït per a ser un palau més que per a tasques administratives. I potser no és estrany que sigui d'aquesta manera: l’arquitecte que el va dissenyar a finals del segle XIX, Enric Sagnier, ho deuria fer així de monumental, com el Palau de Justícia que també és seu, perquè, segons diuen els seus biògrafs, volia impressionar al pare d’una noia de la qual estava enamorat.

Km 2 al 3

Continuarem avançant i anirem fins la Plaça de les Drassanes (o de la Carbonera, com se li deia), una rotonda bastant lletja que hi ha una mica més enllà de la Duana, on girarem per tornar sense rodejar-la. Al poc atractiu de la plaça l'ajuden set enormes arcs d'acer inoxidable que donen accés al port. S'anomenen Ones i són obra d'un reconegut escultor, Andreu Alfaro, i passa per ser l'escultura més gran d'Europa. És el mateix lloc on a l’inici del segle XX hi havia el moll de carbó del port de Barcelona, on arribaven els vaixells d’Astúries o de Gal·les carregats de carbó per a les indústries de la ciutat. Desprès del gir arribarem de nou a les Drassanes (darrere de les quals sobresurt l’Edifici Colom, que fou durant temps el gratacels més alt de la ciutat), i poc després a la plaça del Portal de la Pau, on hi vorejarem de nou el Monument a Colom.

Passarem altre cop a tocar l’elegant edifici de la Junta d’Obres del Port i anirem a buscar el Passeig de Colom en direcció al Parc de la Ciutadella. Posem-nos seriosos (firmes no cal) perquè tindrem a la nostra esquerra l’edifici del Govern Militar. El cert és que fa efecte: columnes, pilastres, capitells corintis, balustrades, escultures de personatges mitològics al terrat...el repertori és espectacular. 

Passat el Govern Militar, la primera casa que hi ha va ser l’Hotel Ranzini a les primeries del segle XX. Si la cursa l’haguéssim corregut llavors, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso aplaudint-nos. En el 1917, Olga Khokhlova, una ballarina russa que més tard va ser la seva primera dona, s’allotjava en aquell hotel. I ell, des del balcó de l’habitació, s’hi va inspirar per pintar el famós quadre El Passeig de Colom que s’exposa en un museu de la ciutat d’Antibes. 

 

 Una mica més endavant del passeig hi ha la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII. Allí, els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juraven públicament les constitucions. Molt més recentment, l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. Una plaça on hi havia un dels bars més antics de la ciutat fins no fa gaire, el Paulino, que tenia més de 150 anys i on només cuinaven calent per als clients fixos. Els passavolants ocasionals s’havien de conformar amb un entrepà.

Més enllà, tornem-nos a posar seriosos: passarem per davant de Capitania, un edifici enorme que ocupa un espai que fou un convent de monges fins la meitat del segle XIX. I en acabar el passeig passarem per davant de la casa on es diu que hi va viure Cervantes en alguns dels seus viatges a Barcelona. El cert és que l’acció d’algun capítol de la primera part d’El Quixot transcorre en aquesta casa, la nº 2 del passeig, a punt de trobar-nos el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Trobarem a l'esquera l’edifici de Correus (on podrem comprovar que, estranyament, té dues torres desiguals) i creuarem el començament de la Via Laietana. Afortunadament ja no hi veurem l’estàtua d’Antonio Lopez en la placeta del mateix nom. El monument el van retirar l'any 2018, però el nom de la plaça encara es manté. Esperem que sigui per poc temps perquè aquest senyor, segons asseguren els seus propis biògrafs, era un negrer que traficava amb esclaus.

Passada la placeta, el passeig de Colom canvia de nom; ara serà el d’Isabel II, i de seguida veurem, a la nostra dreta, els Porxos d'en Xifrè, unes cases porticades del segle XIX on hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de la ciutat (es va inaugurar l'any 1836). Està ple de símbols masònics. Per dir-ne algun, les rajoles del terra del menjador són blanques i negres. Potser els que s'endrapin una paella o un bacallà a la llauna no ho reparin -i ben fet que fan-, però són característiques de les lògies masòniques.

A l’entorn dels Porxos d’en Xifrè, durant la postguerra, i degut al contraban i l’estraperlo, es venien sota mà, purs, tabac, mitges de niló, bolígrafs i altres luxes d’aquells temps de carència. Més tard van ser jeans, anoracs, or a pes o material fotogràfic de fosca procedència. Avui, tot això ja ha passat a la història, i els successors d'aquells venedors de carrer estan establerts en comerços. Presumeixen de ser els que venen més barat de tota la ciutat, des del regal més kitsch fins a joies,rellotges, petits electrodomèstics, i el high-tech de l'electrònica. Fa uns anys no es podia passar de la gent que hi havia comprant; ara, amb la crisi, la cosa ja no és el mateix ni de bon tros. 

 

 Una altra cosa sobre l'edifici: la seva façana va ser la protagonista de la primera fotografia que es va fer a Espanya. Va ser el 10 de novembre de 1839, i l'esdeveniment va ser anunciat com una gran notícia als diaris. I així, aquell dia, "davant de molts selectes convidats, es va obtenir la foto mentre tocava una banda de música". Es va voler que els curiosos no estiguessin en els balcons de les cases perquè no sortissin a la fotografia. Les gasetilles de la premsa ho advertien així: "...si algun espectador es desentén d'aquest prec, quedarà indeleblement marcada a la placa la prova de la seva indocilitat".

Primera fotografia que es va fer a Espanya

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En front hi ha l’antic edifici de la Llotja, edificat el segle XIV. Ningú no ho diria, però va servir en els seus orígens com a magatzem de mercaderies. Més tard, i durant molts segles, per fer-s’hi transaccions comercials, fins a ser la Borsa de Barcelona –ara al Passeig de Gràcia-. La Llotja és la seu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, fundada el 1841 i encara en actiu, on hi van estudiar Fortuny, Picasso i Gaudí. Una magnífica obra medieval reformada en el segle XVIII, que no visitarem ara, en passar -ara estem per una altra cosa també important, córrer la Correbarri- però que val la pena fer-ho un altre dia.

Travessarem el Pla de Palau (abans li dèiem Plaça Palaciu), un espai que era conegut a l’Edat Mitjana com la quinta forca perquè era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca, i passarem pel costat de l’escultura de la Font del Geni Català.

Font del Geni Català

 

 

 

 

Aquesta estàtua té una història divertida. Representa un àngel despullat. Pocs dies després de ser inaugurat, l’any 1856, el bisbe de llavors va treure personalment el penis de l'estàtua a cops de martell. “Perquè la seva visió produïa l’escàndol de les senyores”, va dir. Però l’historiador Puig Alonso va afirmar que ho va fer perquè "anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l'estàtua”. Com sigui, li van esculpir una túnica per damunt. Al cap d’un segle, un escultor la va retirar i va deixar l’àngel sense penis. Anys més tard, a les primeries dels noranta, li en van afegir un de resina blanca que volia ser com l’original, però es va ennegrir amb el pas del temps i feia riure. Finalment el van mig restaurar deixant-lo mutilat, sense penis i només amb testicles, tal com el va deixar el senyor bisbe a cops. I així s'ha quedat.

Passada la plaça haurem acabat el Passeig d’Isabel II que honora una reina d’Espanya. Ara ve una mica de marro: aquesta reina la van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills. Oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen -els seus biògrafs, repeteixo-, els pares de tots quatre eren quatre dels seus amants. 

Haurem acabat el passeig, deia, i enllaçarem amb l’Avinguda del Marquès d’Argentera. De seguida, al començament de l’avinguda ens trobarem davant de la Delegació del Govern, antic Govern Civil, un edifici aixecat a finals del segle XVIII que va servir com Duana fins el 1902. Els que entenen d’arquitectura li donen molt valor. I també li donen a un hotel construït els anys cinquanta del segle passat que hi ha al davant, el Park Hotel, que diuen que està considerat com un dels edificis de més interès arquitectònic dels construïts a Barcelona durant aquella època. Època de penúria no ca dir-ho, fins i tot en arquitectura.

A la dreta hi veurem l’entrada de l’Estació de França, una obra aixecada per a l’exposició de 1929 que també té molt interès, en especial pel vestíbul i les dues naus interiors. A banda de donar-li un cop d’ull en passar, de ben segur que rememorarem que per davant hi passen un munt de curses, i una d’elles, la de Bombers, hi comença.

En arribar a la porta d’entrada del Parc de la Ciutadella girarem a l’esquerra per pujar (imperceptible pujada) pel Passeig de Picasso flanquejats pel parc i el Porxos de Fontserè, un conjunt de cases porxades del segle XIX semblant a les d’en Xifrè del Pla de Palau, i idèntic al porxos de la Rue de Rivoli de Paris. 

Tot pujant (ja he dit que no es noten les pujades enlloc; de fet, aquesta és, al meu parer, la cursa de 10 més plana de Barcelona) hi veurem l’obra d’Antoni Tapies, Homenatge a Picasso: un armari, un sofà i un mirall dintre d’una capsa de vidre per la qual regalima aigua constantment. El moble és travessat per una biga de ferro que l’autor deia que simbolitza el xoc amb la ciutat industrial. No em vull fer pesat amb la meva opinió sobre aquest tipus d’art, però -com em passa sempre- no hi sé veure el missatge.

I una mica més enllà hi trobaren un senyal que l’entendrem molt bé: el del Km 4.

 

Homenatge a Picasso, d'Antoni Tapies

Km 4 al 5

En arribar al Passeig de Pujades girarem a la dreta per agafar-lo, tot admirant –encara que estiguem per la cursa i no per orgues- el Castell dels Tres Dragons a la cantonada. Una obra cabdal del modernisme dissenyada per Domenech i Muntaner per a l’Exposició Internacional de 1888 per a que servís de restaurant. Durant anys va ser el Museu de Zoologia, ara al Fòrum, però manté les instal·lacions com a Laboratori Natura per preservar la documentació del museu.

Deixarem el Passeig de Pujades quan arribem amb quatre passes al monument a l’alcalde Rius i Taulet, per enllaçar, a l’esquerra amb el Passeig de Luís Companys amunt, tot passant per davant del Palau de Justícia construït el 1910. Una anècdota sobre l’edifici i el seu arquitecte, Enric Sagnier, que fou qui també va dissenyar la Duana. Com hem dit abans, estava enamorat d’una noia, el pare de la qual s’oposava fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que el teu novio no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va decidir concursar i la caseta es va convertir en una joia arquitectònica, com és el Palau de Justícia.

Al cap de munt del passeig, a l’alçada d’un altre prodigi com l’Arc de Triomf a l’esquerra, i l’escola Pau Vila a la dreta, girarem en rodó per baixar i anar a buscar el carrer de Buenaventura Muñoz que fa cantonada amb el Palau de Justícia.

Un incís: veurem, com deia, l’Arc de Triomf. No sé si es gaire conegut que en lloc d’aquest monumental arc, que a diferència d'altres que hi ha pel món no té connotacions bèliques, servia de porta d’entrada al recinte de la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona l’any 1888, es diu que va estar a punt que s’hi construís la Torre Eiffel si l’Ajuntament de llavors hagués acceptat el projecte, que va rebutjar per massa modern i trencador.

Havent girat a l’esquerra per agafar el carrer Buenaventura Muñoz (un magistrat del segle XIX), tot seguit hi trobarem el Km 5 i ens posarem contents de veure que encara estem ben sencers a la meitat de la cursa.

Km 5 al 6 

De Buenaventura Muñoz en farem uns tres-cents metres fins el carrer de Wellington (un nom que pertany a un militar britànic, general en cap de l’exercit anglès a la península durant la guerra del Francès, anomenat duc, gran d’Espanya, príncep de Waterloo i no sé quantes coses més). Abans d’arribar-hi passarem a tocar el Centre Civic Parc Sandaru, un modern edifici blanc a l’esquerra del nostre camí, que fa cantonada amb el carrer de Nàpols.

El centre cívic ocupa l’espai de la que fou l’antiga fàbrica de gasoses i refrescos Sandaru. Els propietaris, que a més a més de la fabriqueta es dedicaven a la importació de bacallà, van ser tocats per la gràcia el 1951 quan van aconseguir la primera llicència per embotellar en el mercat espanyol una beguda llavors desconeguda. La beguda en qüestió era la Coca Cola. En poc temps va esdevenir un èxit extraordinari i no cal dir que i els refrescos Sandaru, i la fàbrica van desaparèixer del mapa, substituïts per sempre per “la chispa de la vida”. 

En arribar a Wellington girarem a la dreta per baixar-lo fins el Passeig de Pujades, que l’agafarem, també girant a la dreta, tenint a la nostra esquerra el Parc de la Ciutadella. Un parc que va ser urbanitzat exactament damunt de la que fou una fortalesa militar que va fer construir Felip V després de l’11 de Setembre de 1714 d’ingrata memòria. Des d’aquesta fortalesa, la més gran d’Europa en l’època, dominava la ciutat juntament amb el Castell de Montjuïc, de no menys malaurat record. 

Pel Passeig de Pujades anirem a buscar el Passeig de Picasso, ara per baixar-lo, i ens trobarem tot seguit el senyal del km 6 a l’alçada de l’Hivernacle, un edifici de ferro de 1888 a la nostra esquerra, pensat per cultivar i mostrar plantes tropicals, avui en desús.

Km 6 al 7 

Baixarem pel Passeig Picasso, a tocar del Parc de la Ciutadella a l’esquerra i no podrem deixar de pensar que ho estem fent en un lloc emblemàtic, a quatre metres del Parlament de Catalunya. I no únicament això, el parc, que va ser construït en el mateix lloc del que fou una fortalesa militar (odiada pels barcelonins, per cert, i enderrocada el 1869), té un munt d’elements interessants, que la majoria no podrem veure en passar, però els intuirem per haver-hi estat més d’una vegada (o moltes, perquè per a més d’un i una dels participants de la cursa és el terreny on hi entrenen). Per dir-ne algun, la Cascada, o les escultures d’El Desconsol i La Dama del Paraigua. 

Un apunt: el Parc de la Ciutadella també va servir com a camp de futbol del Barcelona i l'Espanyol. HI jugaven a la plaça de les Armes, just al costat de l'edifici on ara hi ha el Parlament. Era un descampat de terra, molt popular a l'època, on els clubs de futbol barcelonins de llavors van jugar-hi en algun moment. El Barça ho va fer en el 1909 i l'Espanyol abans. 

 

Partit de futbol al camp de la plaça de les Armes de la Ciutadella. Any 1909

 

 

 

 Arribarem al cap de baix del Passeig Picasso i seguirem pel Passeig de Circumval·lació, tenint a la dreta de nou l’Estació de França.  I ja que hi som deixeu-me’n explicar una, que no recordava quan hem passat fa una estona per davant: de l’Estació de França va sortir el primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Uns quants d’ell volien boicotejar el seu funcionament i, per desprestigiar-lo, es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del Sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per poder greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar i untaven les vies per a que la locomotora circulés bé, el rumor va fer-se creïble. Fins al punt que, després de tants anys, encara s’utilitza la llegenda per atemorir els nens de Barcelona i Mataró.

Pel Passeig de Circumval·lació rodejarem la part de darrere del Zoo i les vies dels trens de sortida de l’estació, on ens esperarà l’indicador del Km 7. Arribant-t’hi ens cridarà l’atenció veure a la llunyania uns quants edificis de moderna construcció i una torre antiga al bell mig, per davant dels quals hi passarem a prop d’aquí una mica. També arribant-t’hi passarem per un punt on alguns tindrem un record per un corredor irlandès que va morir mentre corria la marató. Va ser l’any 2009, quan al voltant del Km 34, va caure fulminat l’irlandès Colin Dunne. Un incís, a propòsit: quan succeeix un fet com aquest es parla de manera alarmant sobre les morts a la marató, i fins i tot hi ha qui assegura que són freqüents. No és cert. Les morts sobtades en les maratons no són gens habituals. No fa gaire es va realitzar una investigació als Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons entre els anys 2000 i 2010. El resultat va ser que, durant aquest període, en van morir 42 mentre corrien; l’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. Ja em diran!. Altra cosa és la absoluta necessitat dels que correm de fer-nos revisions periòdiques, però, de cap manera es pot dir que la marató sigui un esport d’alt risc.

Km 7 al 8

Seguirem pel Passeig de Circumval·lació fins trobar la Via Icària i agafar-la per pujar i baixar una mena de pontet de res, tot creuant el Parc de Carles I. 

Sovint penso que els noms dels carrers (a qui o a què estan dedicats) ofereixen informació de l’indret. Com s’hi hi estiguessin relacionats d’alguna manera. No sempre és així, però el de la Via Icària sí que té una relació. Serveix per recordar que en aquesta zona s’hi van establir un grup de seguidors d’Etienne Cabet els anys 1847 i 1848. Cabet fou un filòsof que va escriure un llibre d’una gran repercussió. És deia “Viatge a Icària”, on propugnava viure en una societat sense classes ni diners i amb total igualtat de sexes. 

Farem un tros de la Via Icària fins arribar al carrer de Trias Fargas. El baixarem travessant un túnel damunt del qual hi ha una casa de pisos de la Vila Olímpica, que és la zona on estarem ara, per trobar el de Salvador Espriu (noms en honor d’un rellevant polític català contemporani el primer i un insigne escriptor de la llegua catalana el segon).

Arribant al carrer de Salvador Espriu no podrem deixar d’esglaiar-nos -per més vegades que els haguem vist- en trobar-nos en front nostre, a l’esquerra, els gratacels de l’Hotel Ars i la Torre Mafre, avui per avui, amb 154 metres, els més alts de la ciutat.

Farem cent metres del carrer mentre tindrem a la dreta l’escultura David i Goliat, una enorme carota aguantada per uns filferros, i una alta xemeneia a la dreta, vestigi dels temps en que la zona estava plena de fàbriques, i enllaçarem tot seguit amb la continuació del carrer convertit amb el del Doctor Aiguader. Aquest metge, que va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana i alcalde de Barcelona el primer terç del segle passat, va escriure molts tractats mèdics, un d'ells de molt curiós a jutjar pel títol: "Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni".

Pel carrer del Doctor Aiguader tindrem a la dreta el llarg mur que separa el carrer de les vies de tren que entren i surten de l’Estació de França, i aviat ens farà costat la seva monumental marquesina, una obra que causava admiració l'any 1929, quan va ser construïda. Abans d’arribar-hi, veurem a l’esquerra uns futuristes edificis, els més espectaculars la Facultat de Ciències de la Salud i de la Vida, recobert de fusta de cedre (un nucli de recerca biomèdica on hi treballen més de 1.000 investigadors de 50 països), i el de Gas Natural, una gran torre de vidre que té un perfil recte per una banda i arrodonit per l'altra. Entremig dels immobles avantguardistes hi ha una antiga i bonica Torre d’Aigüa del segle XIX que pertany a la que fou la Catalana de Gas, en el mateix lloc o on va estar instal•lada la primera fàbrica de gas d'Espanya. I poc abans de girar per anar a l’altre costat del carrer del Doctor Aiguader (costat mar), quan s’acabi la part del darrera de l’Estació de França, trobarem el senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Després del gir anirem pel mateix carrer del Doctor Aiguader, ara en direcció a Besòs, per anar a buscar el Passeig de Salvat Papasseit, el poeta, just després de l’impressionant edifici de Gas Natural que dèiem abans. Apropant-nos-hi veurem la Torre d’Aigua a la vora. Baixarem pel passeig i tindrem una estona a la dreta l’esplèndida torre de vint plantes de vidre de la companyia de gas, obra dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. A l’esquerra ens farà costat el Parc de la Barceloneta que ocupa l’antiga fàbrica de gas. El primer que estarà al nostre costat és el camp de futbol que forma part del parc, on hi juga el FC Barceloneta, un club modest que va ser fundat l’any 1930 i que, desprès d’haver jugat en diferents llocs, un d’ells a la vora del mar, ocupa aquest terreny des de 1994.

Un apunt: en aquest espai, hi va haver la primera de les places de toros de Barcelona, El Torin, a la que també se l’anomenava la Plaça de la Barceloneta, que va ser inaugurada el 1833 i enderrocada (feliçment) el 1944. 

 

Plaça de toros El Torin. Primer terç del segle XX

 

 

 

  Una curiositat: en aquesta plaça no únicament s’hi feien corrides: la feien servir per a tot tipus d’espectacles i s’hi va enlairar en globus el Monsieur Arban l’any 1849. S’hi va enlairar i encara l’estan buscant. L’afició a veure com s’aixecaven els globus era molt celebrada en aquella època a tot el món. De tal manera, que fins i tot havien vingut estrangers a Barcelona a fer demostracions. Un d’ells, el tal Monsieur Arban, que va a anunciar als diaris que s’enlairaria el 23 de novembre de 1849 amb la seva dona i va crear una gran expectació. Va començar, però va fer dos intents fallits i el globus va caure a poc d’enlairar-se. El públic havia pagat 25 cèntims i volia espectacle. I l’home, arriscat com era, va fer baixar la seva dona de la cistella per treure llast. També va tirar tot el que duia i es va embarcar sense sacs de sorra, sense brúixola, sense res, per demostrar la seva audàcia. Va ordenar que deixessin anar el globus i l’aeròstat va pujar, pujar, pujar... més amunt del que ell preveia i es va perdre de vista. No se’n va trobar ni rastre. Les noticies de dies després eren contradictòries: uns deien d’haver-lo vist a França, altres a Itàlia, uns més a l’Âfrica...Mai més se’n va saber res de l’intrèpid Monsieur Arban. No sé si el seu espectre -dolgut perquè un regidor de la ciutat va promoure una col·lecta per dedicar-li una estàtua, però, finalment, segons es va dir, els quartos van servir per al monument a Colom- ens estarà esperant a que passem per reclamar-nos-la. Passem-hi corrent (mai més ben dit) per si de cas. 

Seguint avall pel passeig de Salvat Papasseit, passat el camp de futbol, ens hi trobarem la Fàbrica del Sol, un bonic edifici modernista que eren les oficines de l’antiga Catalana de Gas i actualment un equipament municipal que serveix per documentar-se sobre els recursos mediambientals. Va ser dissenyat el 1907 per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, el mateix que va fer la Torre d’Aigua que hem vist fa un moment.

Una mica més avall, també a l’esquerra, hi veurem les pistes poliesportives de la Maquinista, on el bàsquet hi és molt present a tota hora. Girarem a l’esquerra en trobar el carrer d’Andrea Doria i l’avançarem vorejant les pistes descobertes del poliesportiu i el Centre Civic Barceloneta a la dreta fins arribar al Passeig Marítim. 

M'adono que estem corrent bona part de la cursa per la Barceloneta i no hem dit res sobre els seus orígens. Fem-ho. La Barceloneta, que es va començar a habitar els primers anys del segle XVIII per pescadors, es va començar a formar com barri el 1753 quan s’hi van reallotjar els veïns que van expulsar del de la Ribera per construir-hi la Ciutadella. El van fer com una mena d’Eixample, amb cases de planta baixa i pis, que aviat –la població va créixer com l’escuma- van deixar de ser-ho. Primer es van dividir per fer dues cases d’una, i més tard es van tornar a dividir per a que d’aquelles meitats en sortissin dues cases més: els Quarts de Casa, de 28 metres quadrats. I malauradament, així són encara algunes.

 

Malgrat tot, la Barceloneta és un lloc entranyable. Malgrat la manca d’espai; malgrat va ser molt bombardejada durant la Guerra; malgrat va patir l’absència de bones clavegueres i que hi trigués a arribar l’aigua corrent, s’hi van crear un munt d’associacions i cooperatives que van fer una feina immensa per a que el barri anés millorant. Fa molts anys ja tenia un Hospital d’Infecciosos (el que ara és l’Hospital del Mar), escoles, mercat..., i era un lloc d’acollida per a nouvinguts de tot arreu. La Barceloneta es va formar com a barri fora de les muralles, i un té la sensació, en passar-hi –tot i que sigui corrent de pressa ho copsarem- que encara està extramurs. No té el brogit de la ciutat i manté l’esperit de poble. No serà difícil veure veïns asseguts en una cadira a la porta de casa seva. També té un bon nombre d'associacions i faig esment d’una de molt curiosa: Els Cors Muts. Són colles on, els que la formen, no canten. Si més no, no ho fan com els d’una coral. Es dediquen a fer desfilades pels carrers del barri amb un aire despreocupat i divertit, amb gresca a tope durant tres dies del mes de Maig. L’origen prové de quan els pescadors, un cop a l’any, per la segona Pasqua, sortien de cercavila amb el peix pescat i anaven pel pobles de la rodalia a intercanviar-lo per embotits, que repartien als veïns en retornar

Els Cors Muts de la Barceloneta

 

 

 

Un apunt: la Barceloneta té dos noms, l'oficial, i un altre que és el d'Òstia. Molta gent anomena així al barri i no se sap per què ni d'on ve. Uns diuen que és perquè a la Barceloneta hi havia una porta de la muralla de Barcelona ("òstia" és porta en llatí). I uns altres afirmen que donat que al barri sempre han estat de gresca, quan es parlava dels que hi vivien deien que la gent eren l'hòstia. Ho posaven en documents i tot. Però no sabien escriure-ho bé, es van menjar la lletra h, i el barri de l'Òstia s'ha quedat.

Per xerinola, la Barceloneta es queda sola. Els Cors Muts que deiem abans no són les úniques colles que fan gresca: els Diables de la Barceloneta fan córrer a tothom, grans i petits, al ritme de timbals i escampant foc, un foc que no crema, un foc que és de festa, la de la nit de Sant Joan. I per tradicions, no diguem. Una d'elles, dedicada a la quitxalla, és la del Canó. Se celebra cada 29 de setembre, dia de Sant Miquel, i consisteix en els trets que fa un canó comandat per un personatge disfressat de Napoleó que dispara llaminadures. L'origen és confon en el temps. Es diu si va ser una idea d'un fabricant de pirotècnia del segle XIX, qui durant el Carnaval de 1876 va treure al carrer un gran canó llençava dolços, coloms, nines i productes de la seva fàbrica. Com sigui, des de fa molts anys, i per la Festa Major, el Canó de la Barceloneta dispara obeint el crit de foc de Napoleó mentre fa explotar la metxa. Moment en el qual els que l'acompanyen cauen a terra ferits o morts. L'espant dura només uns instants: els ressuscita els caramels que surten del canó.

Acabada la referència històrica, tornem al nostre camí. Passada l’Escola Mediterrània, un grup escolar públic que va  poder començar a funcionar en condicions no fa gaire, desprès de sis anys de fer-ho en barracons, arribarem al Passeig Marítim. L’agafarem girant a l’esquerra i tindrem el mar a tocar. Quina meravella! Ens anirà bé la seva visió, la seva olor, la seva remor... El mar relaxa. I tot i que estem a les acaballes de la cursa i és quan toca accelerar el pas per poder fer la millor marca de la nostra vida (com sempre), ens anirà molt bé. Córrer amb el mar al costat no ho fem cada dia. 

Bon moment de recordar, ara que estem tan a prop de l'aigua del mar, que -ho hem dit al principi- el barri de la Barceloneta està molt lligat a l'esport de la natació. I de molt alt nivell. De les seves disciplines destaca el waterpolo. Al barri hi ha clubs i jugadors que han guanyat lligues, copes mundials i jocs olímpics. Només cal dir que el primer partit de waterpolo, arbitrat per Bernat Picornell des de dalt d'una barca, es va jugar al mar, aquí mateix, l'any 1908. En són clars exponents el Natació Barcelona i el Natació Atlètic Barceloneta des de fa molts anys. 

Mentre avancem pel passeig, anirem veient de nou les torres de l’Hotel Arts i la Mafre a la llunyania, i aviat veurem l'indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Poc després, just arribant a l'Hospital del Mar, girarem per tornar pel mateix Passeig Marítim , per fer aquest darrer quilòmetre a la recerca del final de la cursa.

 

 Mentrestant, si mirem a l'esquerra, potser hi veurem els que juguen al Ta-ka-tà a la sorra de la platja, una pràctica esportiva que va néixer al Club Natació Atlètic Barceloneta fa més de cent anys. El Ta-ka-tà es una mena de tennis, on les raquetes són les mans. Originàriament s’anomenava “Va a la mà”, però es va imposar Ta-ka-tà, que és el so que fa la pilota al ser colpejada. Tak! Tak-tak-tak...fins que cau a la sorra. Les normes són senzilles. Només fan falta dues parelles de jugadors, una pilota de tennis, una cinta o una xarxa a 1,6 metres d’altura, un quadrat a la sorra de 6x6 metres i endavant. La pilota ha de passar per sobre de la xarxa i no es permet retenir-la amb la mà ni esmaixar-la cap avall. Guanya el primer que arriba a 40 punts, o a 60 quan és de competició. El Ta-ka-tà és una pràctica molt popular. 

 

Partit de Ta-ka-tà a la platja de la Barceloneta. Anys cinquanta

 

Avançant, anirem veient, més enllà d'on hi ha l'arribada de la cursa, la silueta d'un edifici espectacular inaugurat no fa gaires anys, que va ser polèmic des del primer dia, l'Hotel Vela (oficialment Hotel W-Barcelona). El projecte inicial pretenia que fos l'edifici més alt de la ciutat,  però l'Ajuntament no ho va permetre. Tot i així és dels més alts, 99 metres.

A cinc-cents metres de l'arribada passarem per on començen els carrers típics de la Barceloneta. En un d’ells, el de l’Almirall Aixada, hi va haver la molt reconeguda Escola del Mar, ara al Guinardó. Va ser fundada l’any 1922 en un edifici de fusta, amb la sorra i les onades a tocar. Dirigida per Pere Vergés, un pedagog il·lustre, ajudat per un grup entusiasta de mestres, era considerada un referent a Europa pels seus mètodes moderns d’ensenyament. Però una bomba, durant la Guerra Civil, va caure sobre l’escola i es va incendiar. No va quedar ni rastre.

També, corrent per on estem corrent, molts recordarem que, justament aquí, hi va haver fins a finals del segle XX els famosos Xiringuitos a tocar de la platja. Els Xiringuitos van ser un símbol de la Barceloneta fins que es van enderrocar per poder accedir fàcilment a la platja.

Eren restaurants (per dir-ho d'alguna manera) amb noms evocadors com el Quitapenas, el Salmonete o l’Escamarlà, que havien estat aixecats damunt de la sorra, inicialment amb quatre fustes, per poder menjar-se una bona paella i passar-s’ho d’allò més bé fent el mandra a la sobretaula. Una sobretaula que es veia amenitzada sempre per les cançons i les poesies del popular Bernardo, un personatge pintoresc que un bon dia, havent-se quedat a l’atur, va agafar una guitarra i se’n va anar a la Barceloneta a passar el platet després d’entretenir el personal. A les primeries dels noranta es va fer famós, arran de la recreació del seu personatge a la tele com a Palomino. Va morir el 2017 a l'Hospital del Mar, quan tenia 83 anys.

Pel passeig, poc abans d’arribar al final de la cursa, passarem pel costat d’una escultura moderna que crida l’atenció. Em refereixo a l’Estel Ferit, quatre cubs de ferro i vidre, desencaixats i apilats de manera desordenada. Va ser col·locada quan els Jocs del 92 i és un dels símbols actuals de la Barceloneta. L’autora, l’alemanya Rebecca Horn, diu que significa un estel caigut del cel; alguns afirmen que vol representar els xiringuitos, i uns altres asseguren que és una al·legoria als quarts de casa. Com sigui, he de dir que aquesta escultura, tot i ser d’art abstracte, m’agrada. Potser és perquè estem molt a prop de la meta.

I, en efecte, quatre passes més i haurem arribat a la Plaça del Mar, al Km 10 i final d’aquesta bonica cursa, on segur que haurem fet marca. I si no l’hem fet és igual: haurem gaudit de valent tot passant per llocs tan entranyables com els que ens hem anat trobant. Una cursa, per altra banda, que té una característica imaginativa que li afegeix atractiu: el de poder córrer-la representant el teu barri.

                                                           

                                           ----------o---------

Miquel Pucurull

Web Oficial de la Cursa: /http://www.correbarri.com/