Fisonomia del recorregut de la Cursa Vila de Sant Boi'2016

Km 0 a l’1

La cursa de Sant Boi comença a l’Estadi d’Atletisme Constantí Miranda. Compte, perquè -ho tinc comprovat- quan una cursa comença en una pista d’atletisme, sembla com si els que la correm deixéssim de ser atletes populars i anònims aquell dia i, ja de sortida, anem a tota marxa. Més ràpids que en altres curses que comencen al mig d’un carrer o una plaça.

Es cert que molt aviat sortirem de la pista -no hi farem ni una volta sencera- i ens endinsarem per Sant Boi, però ja estarem “marcats” per fer el “millor temps de la nostra vida”.

Les instal•lacions duen el nom de Constantí Miranda, en reconeixement a un extraordinari atleta de fons i mig fons nascut a Sant Boi el 1925, que ho guanyava tot en els anys quaranta. Va pertànyer sempre a l’Espanyol, al qual li va ser sempre fidel malgrat les bones ofertes que va rebre del Barcelona, el club rival. (En aquella època l’Espanyol tenia una magnífica secció d’atletisme que li feia ombra al Barça. Eren famosos els enfrontaments esportius entre Constantí Miranda i Gregorio Rojo, un altre mític atleta de llavors, una mica més jove.). Campió d’Espanya de diverses distàncies varies vegades; guanyador de la Jean Bouin el 1947, olímpic a Londres el 1948, on va ser el primer atleta espanyol de la història en arribar a unes finals en una olimpíada... Un autèntic monstre de l’atletisme, Miranda va ser també entrenador de la secció que tenia llavors la Unió Esportiva Santboiana.

Potser alguns recordaran, com un servidor, a Constantí Miranda haver-lo vist al Serrahima de Barcelona en els darrers anys de la seva vida -va morir el 1999- , encarregant-se de dirigir els treballs dels empleats quan era director d’aquell estadi.

Constantí Miranda.

Per acabar-ho d’arreglar, en sortir de les instal•lacions i agafar el carrer de la Riera del Fonollar, un nom que correspon a un dels set senyors feudals que hi havia a Sant Boi fa segles, passarem tot seguit per davant de l’Estadi Municipal de Beisbol, on hi juga el Club de Beisbol i Softbol Sant Boi i, ja se sap, esport crida a esport. No seria gens estrany, a propòsit, que, si no tenen partit, alguns jugadors corrin avui la cursa, i com és sabut, els beisbolistes corren a base de bé. Compte doncs, que deu quilòmetres són deu quilòmetres...

Per altra banda, el Sant Boi no és un club de beisbol qualsevol. Va fundar-se l’any 1972 i ha guanyat dos campionats de la lliga espanyola i un subcampionat europeu.

Una curiositat: durant els seus primers anys de vida, l’actual Club de Beisbol i Softbol Sant Boi es va anomenar “Cinco Rosas”, prenent l’antic nom del barri on hi havia un camp de futbol on van començar a jugar fins que es va construir l’estadi.

El barri, que ara és el de Camps Blancs -on hem començat la cursa- es va dir “Cinco Rosas” durant la dictadura, per allò de ...y traerán prendidas cinco rosas: las flechas de mi haz, de l’himne del cara al sol. (Poso el títol de l'himne en minúscules malgrat hauria d’anar en majúscules, els més grans ja us podeu imaginar perquè). Se li va posar aquest nom al nucli -llavors era freqüent referències semblants- quan es va crear un polígon d’habitatges en aquesta zona on abundaven arbres fruiters, vinyes i camps de cereals. Va ser construït per la Obra Sindical del Hogar per tal d’ubicar barraquistes de Barcelona. Encara hi ha qui li diu Cinco Rosas al barri -fins i tot hi ha una penya barcelonista amb aquest nom- , però el primer ajuntament en democràcia el va canviar per l’originari de Camps Blancs. Molt més bonic, si senyor!

Ara no té res a veure amb aquella època. Però no seria just, perquè aquest escrit no és una guia per als turistes, no referir-me als conflictes i les reivindicacions veïnals que es van produir fins l’any 1985 com a conseqüència dels problemes que van tenir aquest habitatges –esquerdes, deixadesa...a l’igual que els d’altres polígons construïts durant el franquisme- on els espais oberts no van convertir-se mai en les zones verdes que havien de ser.

En passar per davant del camp de beisbol, serà impossible no recordar que fa uns anys hi va haver una gran tragèdia. Tot i que avui estarem gaudint de la nostra festa, no podrem deixar de pensar amb l’accident que va succeir aquí mateix, en ensorrar-se un túnel de bateig pel fort vent d’un malaurat dissabte de finals de gener, que va suposar la mort de quatre nens, esportistes com nosaltres. Tindrem, segur, un emocionat record per a ells i els seus pares, en passar tan a tocar del fatídic lloc.

Amics dels quatre nens en el seu comiat. No calen paraules...

Seguirem pel carrer de la Riera de Fonollar amunt –puja una mica- fins enllaçar amb l’Avinguda d’Aragó, just en trobar, a la nostra esquerra, l’Institut del barri. I en arribar a l’Avinguda del General Prim, el nom d’un militar que s’honora molt a casa nostra -potser oblidant que va bombardejar Barcelona l’any 1843 per a que “es calmessin els ciutadans”- haurem fet el Km 1.

Km 1 al 2

Continuarem pujant per l’Avinguda d’Aragó (pensant que si ara pugem i hem de tornar, ja baixarem en algun moment), i mentre ho fem, serà bon moment de fer esment als orígens de Sant Boi.

Sembla ser que per alguns vestigis trobats, aquests orígens es remunten als ibers, sis segles abans de Crist. Tot i així, és en l’era romana quan comença a poblar-se. Ho confirmen els historiadors que asseguren que hi va viure el ciutadà Iulius Anicetus cinc segles després, qui, pel que se sap, fabricava àmfores per transportar vi en un obrador del Barri Antic de Sant Boi. I llest com era, les exportava a Roma. Amb raó, se’l considera com el primer “emprenedor” de la historia. El més famós santboià...amb permís d'en Pau Gasol.

Pel que fa al nom, es diu que quan hi habitaven els musulmans, Sant Boi s’anomenava “Alcalà”, que vol dir castell en àrab. (De fet, la població es va anar configurant a l’aixopluc d’un antic castell -avui l’espai l’ocupa un hotel-, de gran importància estratègica durant segles per la seva situació a dalt d’un turó). Va passar a dir-se Sant Boy en el segle XIV en familiaritzar-se el nom de Sant Baldiri, a la glòria del qual es va construir una església. Més tard es va substituir la i grega per la llatina i va dir-se Sant Boi (durant el franquisme Sant Baudilio, ), i Sant Boi s’ha quedat.

Al final de l’Avinguda d’Aragó rodejarem una rotonda per agafar la Ronda de Sant Ramón, la via més llarga de la ciutat, per fer-ne un tros en forta baixada, mentre ens farà costat el la Muntanyeta a la nostra dreta.

La Muntanyeta és un lloc magnífic i de referència. Està al bell mig de la ciutat i confronta cinc dels sis barris del municipi. Fins els anys cinquanta del segle passat se’l coneixia com “la Pineda”, un lloc on el jovent hi anava d’excursió.

A partir dels vuitanta es va iniciar la recuperació de la Muntanyeta, que havia quedat erma després de molts anys d’abandó, convertint l’indret en un Parc. Ocupa un espai enorme (és, de llarg, el més gran de Sant Boi i és més extens que els millors parcs de moltes poblacions de Catalunya, fins i tot més que el de la Ciutadella de Barcelona) i està dividit en tres zones: la de la biblioteca i la pineda (una magnífica biblioteca d’on qui escriu aquest treball ha obtingut exhaustiva documentació), la del jardí de la deessa i la del llac.

La Muntanyeta.

Nosaltres, en passar, vorejarem únicament una petita part d’abundant vegetació i no la part urbanitzada. Ja tornarem un altre dia, perquè el Parc és esplèndid, no en debades hi ha posat el seu segell el famós arquitecte Isozaki Arata, el del Palau Sant Jordi de Montjuïc.

I per si faltava alguna cosa, al Parc de la Muntanyeta es disputa cada any una activitat que ens és molt propera: es corre al novembre el Cros per la Salut Mental, altrament dit “el Cros de la Muntanyeta”, que en poc temps -fa cinc anys que se celebra- ha adquirit un important ressò.

Deixarem la Ronda de Sant Ramon en arribar a una rotonda i enllaçarem amb el carrer de Benviure, i al cap d’uns dos-cents metres trobarem el Km 2. El nom del carrer fa honor al d’una torre de guaita del segle XI, restaurada fa poc, la Torre de Benviure, que en aquell temps formava part d’un petit castell propietat dels Papiol, uns senyors feudals de l’indret. Situada a uns cinc-cents metres a l’esquerra, queda una mica lluny del nostre camí i no es veu.

Km 2 al 3

Avançant pel carrer de Benviure, passarem al costat d’unes pistes del petanca a la nostra esquerra, unes magnífiques pistes s’ha de dir, que pertanyen al Club de Petanca Jubilats i Pensionistes.

Aviat, pel carrer Benviure, tindrem també a l’esquerra l’Estadi Municipal Marianao. Fins fa uns deu anys, aquest camp tenia un nom curiós: “Estadi Mossèn Fradera”. Curiós perquè no és gaire freqüent que a un capellà se l’honori posant el seu nom a un estadi. Tot i així, no vull dir que no s’ho mereixés. Mossèn Francesc Fradera i Vallés va ser un rector de la Parroquia de Sant Baldiri molt estimat. Compromès amb el jovent de Sant Boi, va patir alguna vegada les bronques del Bisbat i les autoritats. Com, per exemple l’any 1966 - i segons explica l’historiador Joan Vendrell i Campmany, quan en celebrar-se un concert de música “ye-ye” al Centre Parroquial, on actuaven dos conjunts, “Los Lleltelman’s” i “Los Rompetechos”, els fans d’un i altre grup van mostrar-se massa efusius per l’època, llançant-los tomàquets i patates.

El mossèn va haver de donar explicacions al bisbe, que havia estat alertat pel governador civil dels “actes incívics” que s’havien produït. I no únicament ell; segons sembla, també va rebre l’alcalde per no haver demanat el preceptiu permís; un caporal de la Guardia Civil per no haver fet l’atestat; i fins i tot el presentador del concert per vés a saber el què. Està clar que estem parlant de fa més de cinquanta anys...

Ara, a l’estadi Marianao hi juga el Club Deportivo Marianao Poblet. Pertany a la primera divisió de la catalana i, molt actiu en el futbol base, és el segon club de futbol en importància de Sant Boi, darrere del FC. Santboià. Una curiositat: en fundar-se el club el 1995 en fusionar-se el Marianao i el Poblet -el primer creat el 1975 i el segon el 1991- van adoptar la decisió de que els jugadors vestissin de forma democràtica: la samarreta amb els colors de l’antic Marianao, i els pantalons amb els del Poblet.

Continuarem pel carrer Benviure i girarem a la dreta en arribar a l’avinguda de Can Carreras. A la cantonada hi veurem un modern edifici blanc, circular, bonic de mirar. És una escola bressol municipal i duu el nom de La Mercè, en honor de l’escriptora Maria Mercè Marçal, molt vinculada a Sant Boi, on hi va viure en els anys setanta.

Un apunt a propòsit de Maria Mercè Marçal: va ser una feminista combativa que va escriure un munt d’obres, algunes de les quals de poesia, i em permeto transcriure un poema dels seu primer llibre “Cau de llunes” editat el 1976, anomenat Divisa, que reflecteix el seu tarannà:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Avançant, comprovarem que la zona de Sant Boi on estem ara té l’aspecte de ciutat jardí. L’avinguda Can Carreras és paradigmàtica en aquest sentit, on abunden bons habitatges del tipus unifamiliar.

Per l’avinguda, a uns cent metres del gir, passarem el carrer de Joan Pfaff que dona accés a la plaça de Mercè Rodoreda, a quatre passes. No hi entrarem, però en passar a tocar, cal dir que a la plaça hi ha un conjunt escultòric singular anomenat El Tio vivo. L’obra, realitzada l’any 2002 per alumnes i ex alumnes del Taller Municipal d’Arts Plàstiques, pretén que en veure-la, tothom recordi les víctimes de l’Holocaust nazi, quatre de les quals eren de Sant Boi, com ho fa patent els quatre noms que hi figuren gravats en el filó del conjunt

“Reflexió”, una de les 13 peces de la plaça, és un mirall.
L’autor, Joan Sales diu: “En mirar-nos en aquest mirall
som conscients d’allò què som i d’allò 
que l’ésser humà és capaç de fer”

Al final de l’avinguda canviarem de carrer després de rodejar la Plaça de Joan Garcia Nieto, on haurem fet el 3er Km, per agafar la Ronda de Sant Ramon. El nom de la plaça serveix per honorar un jesuïta vinculat a la Teologia de l’Alliberament -la mateixa que defensa Pere Casaldàliga-, que va dedicar la seva vida al servei dels humils al Baix Llobregat fins la seva mort l’any 1944. Joan Garcia Nieto va impulsar l'organització sindical dels treballadors, el moviment veïnal i la lluita contra el franquisme. De la seva biografia destaca les denuncies públiques que va fer durant la dictadura per la mort d’un treballador de la tèrmica el Besós, la d’un obrer de la Seat i de l’execució de Puig Antich el 1974.

Km 3 al 4

Seguirem per la Ronda de Sant Ramon, en ple barri de Marianao. El nom del barri residencial per on estem corrent correspon al d’un marquès que va arribar a ser alcalde de Barcelona a les primeries del segle XX. Successor d'una família que va fer fortuna a Cuba -d’aquí el nom del marquesat, en record de l’illa del Carib - Salvador Samà, segon marquès de Marianao, era l’amo dels terrenys que ara conformen la zona. També ho era d’un palau que hi ha a la nostra esquerra (si estirem una mica el coll veurem la part de dalt de la torre en passar el carrer dels Tarongers), que era originalment una masia coneguda com la Casa Sans. En el 1880 la va fer transformar en un gran edifici senyoria envoltat d’un gran parc amb estanys, d’estil caribeny, un dels racons més elegants de Sant Boi llavors, del qual només se'n conserva una part; la resta es va urbanitzar amb xalets a partir de 1944.

La història, la vida, dóna moltes voltes. Ara aquest palau és una escola-taller per a formar joves en jardineria. Però es diu que en una de les seves dependències, es va gestar el malaurat cop d'estat del general Primo de Rivera l'any 1923 que va donar pas a una dictadura militar de set anys. Accelerem el pas. Passem-hi corrent (mai més ben dit).

Arribarem a una rotonda que hi ha abans d’acabar la Ronda on, al mig hi veurem un monument abstracte, obra de l’escultor barceloní Ferran Soriano, que duu el nom de “A Gaudi”. Ja se sap que l’art no figuratiu és com és. L’autor diu que el cilindre metàl•lic que trobarem té una peça al cap de munt que vol recordar les xemeneies de la Pedrera. Potser sí. No és cosa de discutir-ho, l’home és molt apreciat i reconegut a casa nostra i a tot l’Estat, i fins i tot a Rússia i a Estats Units. També té molt mèrit la seva vivència personal: va néixer el 1944, fill d’una família obrera, i va treballar de planxista en un taller fins els 31 anys. Un company del taller li va augurar que seria un gran artista. “Tu seràs un escultor famós i jo metge” li va dir un dia. No sé si l’amic va ser metge, però la va encertar de ple amb la meitat de la premonició.

A Gaudi. Obra de Ferran Soriano a la Ronda de Sant Ramon

En un no res, al deixar la rotonda i seguir per la Ronda de Sant Ramon, agafarem a la dreta el carrer de Frederic Mompou, el músic català, i haurem entrat al barri de la Ciutat Cooperativa-Molí Nou. S’anomena així perquè van edificar-se els seus primers habitatges a partir d’una cooperativa veïnal, ajudada per Caritas i l’Ajuntament, al costat del Molí Nou, un antic molí fariner que hi havia a l’indret. Ara resulta insòlit, però quan es van entregar els primers pisos, el 1965, existien uns cartells que indicaven: “Prohibido el tránsito rodado por el interior de la Ciudad Cooperativa, salvo casos muy justificados”.

Just al començament de Frederic Mompou, a la nostra esquerra, veurem una altra escola bressol, “cosina germana” de la de “La Mercè” que hem vist fa un moment. Aquesta, de nom La Marta, també és en reconeixement d’una dona excepcional, la pedagoga Marta Mata en aquest cas, impulsora, entre altres tasques, de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, una renovadora manera d’ensenyar que va sorgir en la clandestinitat, en els anys que és millor no recordar.

Seguirem avançant, i passat l’Institut Rafael de Casanova, també a l’esquerra, arribarem a la Plaça de Joan Sanromà, que duu el nom d’un aparellador municipal que va morir fa deu anys. I amb quatre gambades, just quan haurem fet el Km 4, arribarem al costat del nou Hospital General de Sant Boi inaugurat no fa gaire, i que, integrat en el recinte del que fins ara es coneixia com a Sant Joan de Deu - Serveis de Salut Mental, constitueix el Parc Sanitari de Sant Joan de Déu. En aquest recinte, una icona de la població de Sant Boi i una referència arreu, hi podrem entrar per fer-ne un quilòmetre i escaig de la cursa. Una esplèndida iniciativa dels organitzadors.

Hospital General de Sant Boi del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu

Km 4 al 5

Certament, el passar pel mig d’un lloc durant tants anys conegut com “el Psiquiàtric” és una molt bona pensada. I es que ara ha deixat de ser un Hospital Psiquiàtric. L’espai abans tancat és ara un lloc per a l’encontre, tant per als corredors i corredores que avui estarem corrent la cursa com per a les persones convalescents del recinte. Per a nosaltres perquè ens aproparà -durant una estona encara que sigui- a una realitat social com són les malalties mentals, que per molta gent encara són unes desconegudes; i per als malalts convalescents, perquè gaudiran en sentir-se com uns veïns més (¿cal dir que anys enrere els marginàvem?).

Entrarem al recinte i ens complaurà molt l’ordre i l’harmonia de la seva urbanització interior (a mi em va sorprendre agradablement tot plegat quan hi vaig fer una visita per prendre alguna nota per aquest escrit).

A propòsit de les notes (i sobre tot de la documentació de que he disposat), transcric una mica d’història del lloc. (No sé si també al lector; a mi m’agrada, abans de córrer una cursa, saber què hi ha o què hi ha hagut pels indrets on correré. Em sembla, d’aqueta manera, que hi afegeixo una mica més de valor al que ja té de per sí l’esdeveniment).

D’història, el Psiquiàtric de Sant Boi en té un munt. Va fundar-lo l’any 1854 un metge d’Igualada, de nom Antoni Pujadas, psiquiatre, polític, empresari, i no sé quantes coses més. L’home, després d’haver començat a tractar i acollir malalts mentals a Barcelona, en un pis seu del carrer Canuda d’on va haver de marxar per les queixes dels veïns, va instal•lar-se, amb 16 pacients, en un convent en ruïnes de Sant Boi que havia estat ocupat per uns frares.

El centre va ser molt elogiat en l'època pels espais que ocupava, i molt especialment per la moderna concepció de l’assistència. En qualsevol cas, dificultats per tirar endavant, tantes com se’n vulguin i més. Però la seva obra va perdurar i transcendir. Antoni Pujadas va morir el 1881 a l’edat de 68 anys, després d’una monumental feina al capdavant del Manicomi, que és com li deien llavors, i després de deixar tota la seva fortuna i salut en l’intent de portar endavant el seu projecte. Va ser enterrat al cementiri, a pocs metres del centre que va fundar. Tot passant corrent pel Psiquiàtric, veurem de reüll un monument que el recorda amb un emotiu i il•lustratiu epitafi:

“Pujadas se hizo admirar,
no lo tengais en el olvido.
Recordad, logró cambiar,
de los locos el destino.”

Monument a Pujadas realtzat per un intern

 

Avall i amunt dels passeigs de l’interior de l’Hospita Psiquiatric per on correrem, ens cridarà l’atenció dos elements arquitectònics: la Gruta, que hi passarem a tocar primer, i l’Església, tot seguit.

I es que dins de l’antic hospital, actualment transformat en el Parc Sanitari Sant Joan de Déu i per tant, obert a tothom que es vulgui acostar, es conserva un jardí modernista amb una obra anomenada La Gruta. Pràcticament desconeguda i sense que se sàpiga qui la va dissenyar, alguns estudiosos l’atribueixen a Gaudí. La raó és que algunes de les seves estructures, i a més a més, els trencadissos dels bancs del jardí del voltant -ho apreciarem tot passant-, tenen una enorme similitud amb elements del Parc Güell. Un enigma. L’únic que se sap del cert és que el conjunt va ser realitzat entre el 1903 i el 1912, i els malats mentals van participar activament en la seva construcció.

L’Església de l’Hospital és un altre edifici singular, que no ens deixarà indiferents en passar per davant. D’estil neogòtic, acabada l’any 1929, la simetria de la façana contrasta amb el campanar. Se la coneix popularment com “la Catedral” i hi van a escoltar missa, a banda dels malalts que ho volen, feligresos de la població.

L'esglessia es conserva igual que l'any 1929

Arribarem al Km 5 dintre de l’espai del Parc Sanitari, i pocs metres després el deixarem per una sortida que dóna al carrer Pablo Picasso.

Km 5 al 6

Sortirem de l’Hospital després d’haver gaudit d’una experiència enriquidora com haurà estat el compartir l’espai amb uns éssers que no tenen la mateixa sort que tenim nosaltres, i ho farem enfilant el carrer de Pablo Picasso, una estupenda via de baixada (les baixades sempre ho són, però aquest és un magnífic carrer) per arribar al barri del Centre.

A pocs metres, a l’esquerra, trobarem l’entrada d’una secció d’un altre centre psiquiàtric, el de Benito Menni.

Quan va morir el doctor Pujadas, l’antic hospital d’on hem sortit fa un moment, va patir moltes vicissituds i va passar a mans d’uns creditors que se’l van vendre. Els nous propietaris van oferir-lo al pare Menni, un emprenedor sacerdot italià de l’Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu que va morir el 1914 i el van canonitzar fa dotze anys. En el 1895, Benito Menni se’n fa càrrec, i amb un equip de germans de la seva ordre i d’unes germanes d’una congregació que ell havia fundat uns anys abans, el reactiven. Més tard crea un altre psiquiàtric complementari -aquest per davant del qual estem passant, tot i que ara veurem l’edifici modern- que duu el seu nom i el porten les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor des de bon principi, les monges de l’esmentada ordre que l’havien ajudat. Amb els dos centres, es formà a Sant Boi, i ha perdurat fins els nostres dies desenvolupant-se extraordinàriament, un complex hospitalari per a la salut mental de màxim nivell.

Per Pablo Picasso avall, tindrem l’hospital a l’esquerra durant una bona estona. Més endavant, una altra escultura abstracta al bell mig de la plaça de Pallars Sobirà ens sorprendrà. Veurem dos elements verticals units, que l’autor, Juan de Andrés, un escultor de l’Uruguai, diu que formen una creu. També diu que com que està en un lloc que és una de les entrades de la ciutat, és un punt de referència, una mena de creu de terme, vaja. Li va posar Confluències. El que subscriu no hi entén un borrall d’art modern (tampoc de l’altre, ni de gaires coses) , segurament per això li sorprèn que els que en saben diguin que l’escultura “... al•ludeix a la pluralitat i a la fusió de les diverses arrels culturals que conviuen a Sant Boi. És a dir, per un costat, diàriament saludaria tant a conductors com vianants que arriben després de la feina o de classe a la ciutat i, per un altre, donaria la benvinguda a les persones que venen de fora per primer cop.” Amen.

“Confluències”. Plaça de Pallars LLusà

Deixarem la plaça i anirem per Carles Martí i Vilà, un carrer el nom del qual honora a un historiador santboià que va descobrir l’any 1953 les termes romanes de Sant Boi. Hi passarem a tocar d’aquí un moment (una estona per a alguns). Ara en trobar la cruïlla amb el carrer Nou i la Rambla, on hi ha el modern edifici dels Jutjats a la nostra esquerra, haurem fet el 6è Km. Sorprèn feliçment l’immoble, i ens anirà bé per a la vista (que ja en portem sis...), acostumats com estem a que aquest tipus de llocs siguin més aviat grisos i una mica tètrics.

Km 6 al 7

La Rambla és, de debò, un carrer magnífic es miri com es miri. Amb frondosos arbres al costat nostre, que sembla que t’acaronin en passar, té un sabor especial i dóna goig passejar-hi...o córrer un diumenge pel matí del mes de febrer. No sé, a propòsit, si els plàtans ja tindran fulles. He somniat, però, que si no en tinguessin, els nens del carrer n’hauran enganyat amb pegamento per a que faci bonic quan passi la cursa.

A finals del segle XIX, la Rambla de Rafael de Casanova, com es diu ara, es deia de Maluquer. Llavors van ser plantats els arbres que deia -és a dir que alguns deuen ser centenaris- i la Rambla, que unia el centre de Sant Boi amb el Psiquiàtric, servia per passejar. En el 1913 se li va posar el nom en honor del valerós Conseller en Cap malferit a Barcelona el 1714, però des de 1939, va dur el nom del dictador que va manar durant uns llargs quaranta anys.

Com és lògic, molts locals carismàtics de la Rambla s’han anat transformant. Ja no existeixen, per exemple, el bar La Ceba, on s’hi feia de tot, a banda de menjar i beure: des de ball de saló fins a repartiment de feines per als jornalers. Tampoc existeix Can Corrons, on es van projectar les primeres imatges cinematogràfiques a Sant Boi (encara no una pel•lícula de cinema) a les primeries del segle XX, o el primer semàfor que es va instal•lar a la població, a la cruïlla de la Rambla amb el carrer Pi i Margall, l’any 1956.

Però Sant Boi té memòria. Gairebé al final de la Rambla, a la nostra dreta, ens admirarà veure una figura femenina, en bronze, dalt d’un pedestal, asseguda i amb actitud d’estar treballant amb alguna cosa. És La Puntaire, una noia santboiana, de nom Teresa Valls i Diví, que va viure entre el segle XIX i XX. coneguda també com “la Noia Xica”, que confeccionava puntes de coixí com ningú, una feina que va arribar a ser una indústria a la població. I és que a Sant Boi es practicava les puntes (l’art del boixet per fer mantellines, tapets, mocadors, etc) ja en el segle XVIII. Amb el temps van quedar semi-oblidades, però han retornat -ara se’n fan per afició- i no és estrany que per la Festa Major, cada any s’apleguin puntaires de tot Catalunya (4.000 l’any passat en un concurs) aquí, a la Rambla per on estem passant, per veure qui les fa millor.

El final d’una auca, la de “La Puntaire”, il•lustra la importància de les puntes de Sant Boi:

(...)Puntes pels mocadorets,
enagos, ventalls, tapets,
llençols, bruses i cortines,
les senzilles i les fines.
Les puntaires santboianes,
fan les puntes més galanes.

No ens hi entretindrem, per descomptat, però al pedestal hi ha una placa amb un a poètica dedicatòria, que no em resisteixo a transcriure: “A les destres mans santboianes que trenen, avui i sempre, l’antic art de les puntes, i componen, amb paciència de segles, l’alegre cançó dels boixets”

La Puntaire. Escultura d’Artur Aldomà de 1999 a la Rambla

Una mica més avall, acabada la Rambla -el punt més baix de la cursa; el més alt és l’estadi d’on hem sortit- , veurem a l’esquerra l’edifici de l’Ajuntament en la plaça del mateix nom, antigament Plaça del Mercat. Està aquí des de mitjans del segle XIX. La casa la va fer en Jacint Torres i Mainer, conegut com el Cinto del Torres, tot un personatge que va ser l’alcalde de Sant Boi de 1845 a 1847. L’home, entre moltes altres coses, fabricava fideus al subterrani de l’edifici, on hi tenia una màquina; per la causa que sigui, es va produir una forta explosió i l’obra, a mig construir, va quedar molt malmesa. Anys després d’abandonar l’alcaldia, un nou amo la va restaurar per convertir-la en el consistori, amb sales que feien d’escola, i el subterrani (sense la màquina, no cal dir-ho), que servia de presó.

En front de l’Ajuntament, al final de la Rambla, on hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver fins a mitjans dels vuitanta un establiment de menjars i begudes molt popular, el Bar Noe, conegut com "Cal Pirret". Va ser un dels locals més concorreguts de Sant Boi durant dècades. El freqüentava tothom, des de mestres a pagesos, per fer-hi tertúlies o jugar a cartes. I també va servir de punt de trobada de moltes societats, des de la Unió Esportiva Santboiana en els primers anys, fins a l’Asociación de Vecinos, Industriales y Comerciantes, el Club de Futbol Royal, el Club Ciclista Sanboiano, la Unió Excursionista de Catalunya...qualsevol entitat que no tenia local, ja sabia que "Cal Pirret" seria la seva seu.

El popular Bar Noe (Cal Pirret) a les primeries del segle passat

En passar la plaça de l’Ajuntament entrarem al carrer de l’Alou, a la nostra dreta. Ho farem a tocar l’oficina d’Hisenda, que posats a dir coses dels orígens dels llocs, la planta baixa d’aquest edifici era fa anys el Bar Nuria, un altre bar molt conegut.

El carrer de l’Alou -a l’Edat Mitjana, un alou era un terreny lliure i sense cap càrrega o dret real o senyorial per tal d’afavorir l’assentament de nous habitants - és un dels més antics de Sant Boi. Segurament per això -ja era un carrer en el segle XIII- és bastant estret i sinuós. També bastant costerut. La pujadeta no matarà a ningú perquè és curta, però la notarem.

Estret, tortuós, de voreres angostes i costerut, però bonic. Conserva cases, portes i balcons de quan Sant Boi era un poble. I això, si més no als que som de Can Fanga, ens agrada molt veure-ho mentre correm.

A la primera casa de la dreta, el número 2 del carrer, hi va haver la primera farmàcia que va tenir el poble. En front en el 3, una curandera del segle XIV hi tenia la seva “consulta”. A dalt de tot, gairebé a tocar de la plaça de l’Església -de la qual albirarem el campanar mentre pugem-, hi havia una casa en el nº 33, Ca la Xeca, on les nenes del poble anaven a aprendre a fer mitja.

Arribarem a la plaça de Mossèn Jaume Oliveras, un rector que va ser de la parròquia que hi ha a la plaça, el campanar de la qual haurem albirat quan pujàvem pel carrer de l’Alou com deia. L’església està dedicada a Sant Baldiri, patró de Sant Boi des de fa més de mil anys. És un temple d’estil barroc construït damunt d’una església romànica del segle X. Per la seva magnificència, se la coneix com “La catedral del Llobregat”. En el seu interior, en una de les capelles laterals, hi ha la tomba de Rafel Casanova. Malgrat no entrem perquè estarem pel que estarem, serà difícil, en passar per davant, no emocionar-se una mica.

Anirem a buscar el carrer de Sant Pere, a la dreta de l’església. Pel camí, poc després d’haver girat a la plaça, passarem per davant d’una antiga masia, Cal Nes, a la nostra dreta, que segons la inscripció d’una finestra, va ser construïda el 1670. Una mica més avall, a l’esquerra, una casa senyorial de les primeries del segle passat, Can Morelló, més coneguda com "Villa Rosita". En front, a la nostra esquerra, hi ha una balconada que ens permetrà veure alguns camps (segurament algun de carxofes, que són famoses les de Sant Boi), i l’horitzó. Ens anirà bé retornar a un espai obert i ho agrairem, perquè el carrer de Sant Pere és estret, com tots els d’aquesta zona on estem ara. Farem el carrer per anar a trobar el Km 7 en el punt on enllaçarem amb el del Molí Vell (que pren el nom d’un antic molí del Canal de la Dreta del Llobregat) en una explanada que fa cruïlla amb el del Mossèn Pere Tarrés (un metge i capellà beatificat no fa gaire).

Km 7 al 8

El carrer del Molí Vell és curt. Uns cent metres. En un no res trobarem el de Baldiri Déu i Priu, un nom de carrer en honor d’un alcalde de molta iniciativa, que va impulsar la creació dels primers Jocs Florals de Sant Boi. En farem també molt poc, uns cinquanta metres, fins trobar el carrer Tres d’Abril. (No ho sé del cert i no ho he pogut esbrinar del tot, però em sembla que el nom vol recordar, precisament, la data en la qual es van celebrar els esmentats Jocs Florals l’any 1910).

Passarem tot seguit la placeta dels Vinyets (el nom fa honor al cognom d’uns senyors que foren amos de grans terrenys de la vila en l’antiguitat), i girarem a l’esquerra quan trobarem el carrer de Francesc Macià (en honor del mític president de la Generalitat dels anys trenta).

I parlant de mites, en arribar-hi tindrem a la dreta la llegendària Plaça de Catalunya. Recordarem, en veure-la, que va ser aquí on, el 1976, es va tolerar celebrar la primera “Diada” després de la guerra. Per cert, feia menys d’un any que s’havia mort Franco, i no es va poder dir que era la “Diada Nacional de Catalunya”, sinó únicament “Diada de Catalunya”. Com sigui, va ser l’onze de setembre d’aquell any quan més de cent mil persones van omplir la plaça de gom a gom. Una emoció més que s’afegirà a la sèrie de les que estem experimentant aquest diumenge de març, tot corrent per una ciutat amb tanta càrrega simbòlica.

A la plaça hi ha un mosaic d’Antoni Tàpies i una escultura d’Oriol Martorell. Ambdues obres, que segons els entesos són de molt valor, tenen que veure amb aquell dia: el mosaic amb la data, i la figura -realitzada per  Artur Aldomà- representant el mestre cantaire que va dirigir els cors.

Plaça de Catalunya. Diada de l'11 de setembre de 1976

Girarem, com dèiem, i avançarem per Francesc Macià vorejant el Mercat de Sant Jordi per anar a buscar el carrer de Diego Priu (si no estic errat, un músic del segle XIX). En farem uns cents metres i girarem a la dreta per agafar el de Mossèn Jacint Verdaguer (un dels més grans poetes nostres). Tot seguit trobarem, a la nostra dreta, la bonica i moderna Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat

Pel carrer de mossèn Cinto, que així es coneixia al mític poeta, arribarem de nou al de Tres d’Abril, amb la Plaça Catalunya ara a la nostra dreta. Agafarem el carrer  per enllaçar amb el de Pau Claris girant  a la dreta, en trobar-nos el mur de la caserna d’Automobilisme, que la vorejarem durant una estona.

Deixarem Pau Claris (un altre mític president de la Generalitat, en aquest cas del segle XVII),  i agafarem el carrer de Cerdenya quan trobarem l’Estadi Baldiri Aleu , on hi juga a rugbi la U.E. Santboiana, el club més antic d’aquest esport a Espanya.

Parlant de rugbi, ara que hi som, cal dir que si hi ha un esport que estigui íntimament lligat a una ciutat -com a Badalona podria ser el basquet i a Granollers el handbol-, a Sant Boi ho és el rugbi. Amb tots el honors. I amb tots els honors també, el nom del camp pel costat del qual estem passant correspon al pioner de la seva pràctica. En Baldiri Aleu, un santboià nascut el 1893 -un dels personatges més rellevants de la vila en el segle XX-, va conèixer el rugbi a França quan estudiava veterinària, i el va introduir a l’Estat espanyol en fundar, amb uns quants amics, la U.E. Santboiana l’any 1921.

Des de llavors, i malgrat els primers anys l’equip va jugar en una camp amb molt poques condicions a l’altra banda del riu (diuen, tot i que costa de creure, que fins i tot els primers partits ho van fer amb un arbre al mig, que va restar allí en deixar-lo, cansats, després d’aplanar el terreny els primers jugadors i socis de l’entitat), la U.E. Santboiana ha conquerit els màxims guardons.

L’atletisme, l’activitat que ens és propera, també ha tingut molta presència a la Santboiana des de la fundació del club fins el 1987, any en el qual es va fusionar amb la secció d’atletisme del Parellada, origen de l’actual Club Atletisme Sant Boi. I una curiositat, molts dels atletes de les primeres èpoques, finalment van acabar jugant a rugbi.

Equip de la U.E. Santboiana de l’any 1923.

I passada una porta secundària de les instal•lacions esportives que tenim a la dreta, haurem arribat al Km 8.

Km 8 al 9

Quan acabarem el carrer Cerdanya ens trobarem amb la Ronda de Sant Ramon i de seguida amb la plaça Ernest Lluch i el carrer de Salvador Seguí, que l’enfilarem fins l’avinguda del General Prim.

Quina barreja! Resulta curiós els noms dels personatges que s’honoren en aquest indret, obert i modern, per cert, i agradable de poder-hi córrer. Ernest Lluch, el malaurat polític socialista assassinat per la Eta fa deu o dotze anys...Salvador Seguí, un líder llibertari i catalanista que ajudava els obrers a les primeries dels segle XX, assassinat per uns pistolers de la patronal...el General Prim, un militar progressista de Reus que va arribar a president del consell de ministres en el segle XIX, assassinat també, no es va saber mai per qui...

Avançarem pel carrer de Salvador Segui, doncs, i girarem a la dreta a l’avinguda del General Prim, a pocs metres del Casal Barri Camps Blanc, una entitat que acull un munt de societats del barri, entre les quals el Club Atletisme Sant Boi, la que organitza aquesta cursa d’avui.

L’avinguda del General Prim, que està farcida de placetes a banda i banda -una d’elles dedicada a l’actriu còmica Mary Santpere, cosa inaudita perquè gairebé sempre els carrers i places de les nostres poblacions duen els noms de polítics i guerrers- ), ens convidarà a córrer de pressa, en bona mesura perquè és bastant plana, però molt especialment perquè hi farem el penúltim quilòmetre de la cursa, i ja se sap...

Passarem per davant del Centre d’Educació Especial Balmes, i quan arribarem al final de l’avinguda girarem a la dreta per agafar la d’Aragó (que ja “la coneixem” de quan hi hem passat en començar la cursa) i fer-ne uns cent metres en direcció al Parc de la Muntanyeta (per entendre’ns). En arribar a l’alçada del carrer del Segre girarem en rodó per continuar per on veníem. Serà un molt petit tram, però és aquell bon moment en el qual en creuar-nos amb el companys i companyes que van i venen davant i darrere nostre podem saludar-nos...a no ser que encegats per tractar de fer la millor marca que tinguem no veiem a ningú. I a pocs metres del gir haurem fet el Km 9.

Km 9 al 10

En el darrer quilòmetre de la prova farem el mateix recorregut que hem fet al començament, entre el Km 0 i l’1, només que en aquest cas en sentit contrari. Raó per la qual no repeteixo el què ens trobarem, per no cansar al possible lector.

Únicament fer esment que l’arribada, de nou a les pistes de l’Estadi d’Atletisme Constantí Miranda, serà, de ben segur, un moment inoblidable. El corredors i corredores, la majoria anònims, en trepitjar el tartan i arribar a la meta després d’uns deu quilòmetres com els que haurem fet, ens sentirem plens de joia i sublimats, com els atletes guanyadors de l’or d’uns Jocs Olímpics.

                                           ---------------O----------------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://cursavilasantboi.blogspot.com.es/