Tatiana Sisquella no va poder superar el càncer que patia des de feia temps i ens va deixar un 6 de febrer de 2014. Un dia, tres anys abans, vaig tenir l’honor de conèixer-la personalment a Catalunya Ràdio. Li recordaré sempre més el seu somriure, la seva empatia i la seva vitalitat. Era un dissabte pel matí, quan feia "El Suplement", el dia abans de la marató de Barcelona del 2011. M'hi va convidar, juntament amb un corredor que debutava, el periodista Albert Jorquera, i la triatleta Montse Galvany, que era la quarta vegada que competia, per a que expliquéssim el què és una prova com aquesta.
No hauria fet cap falta; ella ho sabia. El diari Ara havia publicat aquell mateix dia
un article seu sobre la marató. La Tatiana sabia molt bé el què és perquè era filla del maratonià i amic Emili Sisquella i, en una petita columna, va escriure la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre els 42,195 Km.
Preciós
ResponEliminaUn veritable poema descriptiu, gairebé èpiuc, de la marató. No em moriré sense córrer almenys una. Ho acabo de decidir!
ResponEliminaM'anima a còrrer una i viure les 42 + 195 sensacions i valors de la marató. De moment seguiré gaudint de les mitges! Gran homenatge a la Tatiana. Gràcies per compartir!
ResponEliminaEl domingo saldré a correrla pensando en Tatiana, eso me dará fuerza.
ResponEliminaUn article que descriu perfectament el que debia sentir, a través del seu pare, quan feia maratons.
ResponEliminaSi algun dia en faig alguna segur que el meu amic Emili estarà al meu costat.
Tens raó, és un magnífic article.
ResponEliminaHermosas palabras he corrido dos maratones y el sentimiento es tan poderoso q va de dentro hacia afuera y te da toda la fuerza necesaria para culminarla..es una suma de 40 kms de piernas y 2195 de corazón 💟
ResponEliminaHermosas palabras , una maratón es eso y mucho más he vivido dos veces esa sensación y es única e irrepetible..
ResponElimina