Quan es compara el nombre d’inscrits i els que han acabat una marató, la diferència -al voltant d’un 18% menys- indueix a l’error de suposar que han abandonat molts. I no és així. De mitjana, els que pleguen són només un 2%.
Qui no ha corregut mai una marató es pregunta quines són les raons per les quals s’aconsegueix acabar la prova quan les forces s'acaben al voltant del Km 32 i apareix el famós “Mur”.
És molt difícil respondre. Potser t'ajuda la il•lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís amb tu mateix que has adquirit al apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar...quan seria el més lògic. També, potser, l’esperança d’aconseguir "l' èxtasi i la glòria" en travessar la meta, allò que t’han dit tantes vegades que experimentaràs si l'acabes...
Certament, en aquests moments, quan el cos et diu prou i et sembla que no pots més, la ment -els mecanismes mentals- són l’element fonamental que entra en joc. Fins a tal punt, que hi ha experts maratonians que aconsellen -quan et venen ganes de plegar i anar-te’n cap a casa- concentrar-se en visionar imatges positives: la del petó del familiar estimat que t’espera a l’arribada; la del moment que et penjaran la medalla; la de l’alegria dels companys de feina quan l’endemà els hi diguis que vas acabar...I aconsellen, també, que el participant conegui molt bé la fesomia dels darrers quilòmetres de la prova. Se l’hi faran molt menys durs si el dia abans els ha recorregut...encara que sigui en cotxe.
Un apunt: els quilòmetres que formen part del grup dels més complicats de la marató són els que van del 30-32 fins el 37-38. No és que els quatre o cinc que venen després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se el "Mur" (hi ha qui li diu “la Paret”), i si s'aconsegueix superar-los, els que resten són menys difícils. En especial perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales.
Miquel Pucurull
07/02/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada