No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre
de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Per posar
un exemple, la darrera marató de Barcelona la van córrer 700 corredores de
Catalunya i de la resta de l'Estat i 1800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els
motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien
maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení
estava prohibit pel franquisme. He dit bé. No és gaire conegut. Però la
dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles fessin
atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona que guanyava sempre, es va fer
una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim franquista va
concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir.
Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no
perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van
córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la
prohibició oficial fins el 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi
havia atletes femenines de tots els països excepte d'Espanya. Dos entrenadors
van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del
ridícul que feien. Ella va convèncer a Franco. I després de 21 anys, les dones
van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que
estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens
estem referint a fa menys de seixanta anys.
Miquel Pucurull
21/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada