12.3.22

Km 9 al 10 de la marató de Bcn'2022

Per la Gran Via on venim, havent fet només nou quilòmetres ja haurem començat a embalar-nos. Cras error per alguns -com un servidor- però que hi farem: la planura convida. Poc després de l'indicador del 9, a tocar del carrer Muntaner, ens trobarem amb La Universitat, a la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa més de cinc segles-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la Plaça Universitat per on estem passant, o molt abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny!!!: al poble de Cervera.

Pel meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu. Però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat de la Universitat és la seva biblioteca: és la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.

                        Any 1916. Una cursa passant per davant de la Universitat.

A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després dels dels escriptors Muntaner i Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem, una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via. Va ser erigit en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans: a la cantonada amb Balmes. No es veu gaire bé, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.

El Coliseum s’ha convertit en teatre. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que s’hi projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava gairebé sempre pelis de romans que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells. I també altres d'enorme èxit, com Gilda. En la postguerra grisa s’esperava amb fervor l'estrena de la pel·lícula que havia escandalitzat mig món. Va córrer la veu (un fake en diríem ara) que el striptease de Rita Hayworth no es limitava a un guant, sinó que era d’un nu complet. Al nacionalcatolicisme de l’època no li va fer cap gràcia la seva arribada a Espanya. No sé si era cert, però es va dir que a Sevilla, molts professors de religió vigilaven les portes dels cinemes. Si algun dels seus alumnes anava a veure-la suspenia a l'assignatura.

I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tram de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament, se’n han construït deu al llarg del temps, dels quals en queden només dos en peu. Tots dos, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: el Coliseum, ara un teatre, i el Comèdia. 

Estrena de 'Gilda' al Coliseum. 22 de desembre de 1947

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si fa bon dia i mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. És una de les anomenades “escultures iròniques” d'en Josep Granyer. Aquesta del toro que està pensant diuen que ironitza sobre la famosa escultura “El pensador” de Rodin. Fa uns anys, al novembre de 2006, la policia va enxampar tres lladres que l’havien desmuntat del pedestal i el carregaven a una furgoneta. 

Al creuar la Rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor...o pitjor, depenent de com hi arribem ☺)

Deixarem la Gran Via en arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una font circular. Molt gran, però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau al principi, més tard un teatre, i finalment una sala multi-cinema. 

                                                                 'Homenatge al Llibre'

A propòsit del Comèdia: quan era un teatre, hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa 70 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits”. Recordar a Agatha Chistie (1890-1976), l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú, ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem una pujadeta, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.

I pujant pel passeig, abans del carrer Aragó, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són obra d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 10. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada