Amics i amigues, una de les notícies del món del córrer que més em va impactar l’any que ha acabat va ser aquesta: “Un destacat corredor d’una mitja marató d’un poble de València, que anava primer, sobradament, s’atura davant de la cinta de l’arribada. Mira el seu cronòmetre i no traspassa la línia fins una estona després, acabant en 1h08.45”. La raó tenia a veure amb el rècord de la cursa: el guanyador s'emportava un premi de 150 euros per batre’l. Ell mateix -el seu nom no interessa- va reconèixer després que l'objectiu era deixar una marca assequible, que li permetés tornar-la a rebaixar l'any que ve si hi participava i tornar a guanyar uns euros extra. Tot i que l’atleta en qüestió no és el primer en fer una cosa semblant: ¿Qui no recorda quan l’ ucraïnès Sergei Bubka anava batent, centímetre a centímetre, el rècord del món de salt de perxa en els anys noranta, per tal de guanyar els diners que li suposava el fer-ho. I actualment fa el mateix el suec Duplantis?. He de dir, que tant llavors, com ara, aquesta pràctica no m’agrada. No m’agrada perquè és contraria a l’essència de l’esport, on, com a eina formativa que és (que hauria de ser), no s’ha d’especular i s’ha de procurar donar el màxim sempre. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
09/01/2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada