No sé si és gaire conegut que l’atletisme femení no es va poder practicar a Espanya durant 21 anys, des del 1942 fins el 1963, per culpa d'una prohibició.
Les dones havien practicat atletisme a Espanya -a Catalunya havia arrelat força- abans de la Guerra Civil. Durant la República es va celebrar el primer Campionat d'Espanya d'Atletisme Femení a l'octubre de l’any 1931. Es van seguir fent els de 1932, 1933 i 1935, i en acabar-se la contesa, les noies van continuar practicant-lo. Però es va produir un fet que ho va trastocar tot.
En aquella època destacava de manera extraordinària una atleta catalana, de nom Maria Torremadé, que guanyava totes les proves on hi participava i, a més a més, ho feia de manera rotunda. L’any 1941 va aconseguir la millor marca europea dels 60 metres. La velocitat, els salts, els llançaments, en tot era la millor amb diferència. Però ella mateixa, el 1942, després d'haver establert diversos rècords d'Espanya, va descobrir que era intersexual.
Es va publicar als mitjans que Maria Torremadé passava a ser Jordi Torremadé un cop realitzada una operació de canvi de sexe a la que es va sotmetre. Segons es va dir, el seu cas havia estat un error clínic i amb una simple operació en néixer s'hauria solucionat tot, però els metges el van prendre per una nena.
L’enrenou va ser monumental. La Sección Femenina del Movimiento regulava totes les activitats culturals, recreatives i esportives de la dona, i en assabentar-se del cas la cap de l'organisme, Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange, va fer el necessari per a que es prohibís que les dones poguessin fer atletisme. No li va costar gaire. Els jerarques del règim, en saber que “este deporte convierte a las mujeres en marimachos” hi van estar d’acord de seguida.
No és que fossin molts els esports que la Sección Femenina permetia practicar a les dones; consideraven l'esport una cosa d'homes que estimulava la masculinitat. Proclamaven que les dones només s'havien de preparar per cuidar de les feines de la casa i del fills, i de fer feliç al marit... De fet, acabada la guerra, només podien fer gimnàstica, natació, hoquei, tennis, esquí i bàsquet. No va ser fins el 1952 que van autoritzar a que juguessin a voleibol, i a partir d’aquell any van començar a permetre-ho en altres. El que més va trigar va ser l’atletisme: els famosos 21 anys. (En algunes curses Jean Bouin d'aquests anys, desobeint la normativa, hi van participar algunes dones).
L’any 1962 va succeir un fet providencial. Es van celebrar a Madrid uns Jocs Hispanoamericans on hi participaven noies atletes de Cuba, del Brasil, d'Argentina, de Xile, de tot arreu... menys d'Espanya. No n’hi havia cap per la senzilla raó que cap noia feia atletisme des de feia anys. El ridícul va ser molt gran. Dos entrenadors espanyols van convèncer al Delegado Nacional de Educació Física y Deporte que allò era una barbaritat que els perjudicava de cara a l’exterior. Es va trobar amb Pilar Primo de Rivera i va poder doblegar la resistència d'aquella senyora i aconseguir que s'aixequés definitivament la prohibició. A l'agost de 1963 es va celebrar a l’estadi de Montjuïc un campionat d’Espanya d’atletisme on hi van tornar a participar les dones.
Vist ara en perspectiva, cal considerar un miracle que l’atletisme femení d’Espanya no desaparegués per sempre.
Miquel Pucurull
(Actualitzat el 20/08/2020)
