PIONERS DE LA MARATÓ A CATALUNYA

Aquest és un modest treball que vol ser un reconeixement als homes i dones que en el segle passat, des de l'any 1910 al 2000 -amb especial incidència  del 1978 al 2000- han estat significatius pioners de la marató a Catalunya segons el meu criteri. Per ordre alfabètic del cognom: 

Alfons Abellán

Villacarrillo (Jaén),1951 

Nascut a Andalusia i arrelat a Catalunya, va ser un dels millors maratonians de Catalunya i Espanya entre els anys 1983 i 1988. Va ser dos cops campió estatal de marató (1985 i 1988), va participar en els Jocs Olímpics de Seül de 1988 i en el Campionat Mundial de Marató a  Roma el 1987. Guanyà la marató dels Jocs Iberoamericans el 1986. Va aconseguir la seva millor marca personal el 1984 (2h13.25) corrent com atleta del Barça. Abans de dedicar-se a l'atletisme havia sigut un notable jugador professional de futbol. El vaig conèixer l'any 1990: persona que es feia escoltar, li recordo una afirmació que va fer en un debat de maratonians i metges dies abans d’una marató de Barcelona d’aquella època: "Córrer i entrenar com ho fan els atletes d'elit és perjudicial per a la salut". Em va impressionar. Desprès, referida a qualsevol esport, li he escoltat dir a altres, però aquell va ser el primer cop.

Arcadi Alibés
L'Ametlla de Merola, 1959
Periodista esportiu des del 1978, va córrer la seva primera marató a Nova York l’any 1983 i la de Barcelona el 1987. Fins ara, maig del 2019, n’ha acabat 141 si no estic errat. Empedreït viatger, ha corregut en vuitanta llocs diferents dels set continents. Va dirigir la revista 42,5 Marathon Catalunya, durant molts anys de la dècada dels noranta. Ha escrit quatre llibres d’èxit sobre el córrer: 'Córrer per ser feliç' (2010), 'Les petjades dels herois' (2012), '100 motius per córrer' (2014) i 'La volta al món en 80 maratons' (2017). Ha inoculat la seva afició de córrer a molts companys i companyes de TV3, on hi treballa des de fa trenta-cinc anys. Soc amic seu de fa molts anys. Hem corregut moltes mateixes curses (no dic junts perquè no l'he pogut seguir mai ni de bon tros),  la primera vegada va ser en una cursa al poble de Santpedor a les primeries dels vuitanta, quan els dos començàvem la nostra comú afició. Era l'època en que es va fer famós en sortit per la tele transmetent la brama dels triomfs del Barça des de la font de Canaletes. Sempre dic que, l'Arcadi és un dels meus tres referents en el món del córrer.

Xavier Avellana Revuelta

Girona, 1966

És una institució del córrer a Girona. Va començar a fer-ho l’any 1979, quan tenia tretze anys, participant a la mítica Cursa del Carrer Nou de la seva ciutat. El seu currículum atlètic és espectacular:  ha corregut 110 maratons, 130 mitges, proves de 50k i de sis hores, 132 triatlons i 6 Ironman. La primera marató que va córrer va ser a   Figueres a la de l’Alt Empordà, el 1988. Al final del segle passat, l’any 1999, havia fet 16 maratons i 3 Ironman. Ha corregut arreu, a l’Estat i a l’estranger. La marató de Barcelona és la que ha fet més cops (a la del 2010 va baixar de tres hores: 2h58), però la que més li agrada és la d’Empúries. Ha escrit dos llibres sobre les seves vivències: ‘Empúries: recordant Filípides’ i ‘El camí cap a les 100 maratons’. En la glossa del primer es reflecteix la seva personalitat: “En Xavier Avellana és una persona humil, amic dels seus amics, i que gaudeix amb totes les coses que fa. Sempre disposat a donar un cop de mà perquè així entén ell l’esport, així entén ell la vida. Forma part de la història de l’atletisme gironí, de l’atletisme amateur, del de les curses populars”.  

 

Ana Isabel Alonso 
Villaherreros (Palència), 1963 

L’Ana Isabel Alonso va deixar petjada a casa nostra. Va ser campiona de Catalunya sènior de cros en les categories individual i per equips el 1987. Un any després va batre el rècord d’Espanya dels 10.000m llisos amb una marca de 32.28,7 i l’any 1995 va batre el de la marató, a Sant Sebastià, amb una marca de 2h26.51, que encara ostenta després de vint-i-quatre anys. Com a atleta del JAS de Sabadell va guanyar en dues ocasions la Marató de Barcelona (1997 i 1998). L'any 2000 fou la vencedora de la marató de Rotterdam. 

Josep Maria Antentas 

Sabadell, 1946
Va participar en la primera marató de Catalunya que es va fer  a Palafrugell el 1978. La va acabar-la en 2h40. Va córrer també en la segona -on va rebaixar 10 minuts- , i en la tercera, ja a Barcelona, i en la quarta de 1981 -on va aconseguir 2h27-  i successives maratons arreu durant anys. Sempre amb bons resultats.  El 2008, per exemple, quan tenia 62 anys, va córrer la marató d'Atenes en 3h35.   Impulsor de la marató  i de l’atletisme en general a Catalunya, va ser president del JAS de Sabadell i és l’actual vicepresident de la Federació Catalana. Vinculat a la marató de Barcelona (en va ser el director entre el 2001 i el 2004) i a altres proves atlètiques, com la Mitja de Granollers o la Jean Bouin. Conferenciant, articulista, comentarista de retransmissions televisives i radiofòniques,  speaker de curses i cent mil coses més relacionades amb l'atletisme. Gaudeixo de ser amic seu. Incansable i amè conversador, vam coincidir durant anys en reunions  que fèiem en un comitè de treball a l'Institut d'Esports per a la marató de Barcelona. Una autèntica enciclopèdia sobre  l'atletisme. Ho sap tot. Una valuosa autoritat en el món del córrer a Catalunya.

Jaume Aragonès

Barcelona, 1967

Tot i ser molt jove, el considero un pioner. L’Aragonès, a la zona del Vallès Oriental, és un precursor de l’atletisme de fons: a Granollers i el seu entorn és una autoritat atlètica des de fa molts anys. Provenint del bàsquet, es va iniciar com a corredor de pista de mig fons, i amb 18 anys, quan començava a estudiar per a enginyer, va córrer la seva primera marató (3h14). Va quedar enganxat per la prova i no va parar fins arribar a baixar de 2h30. I així, va participar en diverses maratons, a l’estranger, a Barcelona i a la resta de l’Estat per aconseguir-ho. Ho va fer a València als trenta-quatre anys, 2h27.45. Assidu participant en tota mena de proves a banda de la marató, ha guanyat un munt de curses, com és el cas de la de Cantonigròs -Memorial Ramon Oliu- que ho ha fet nou vegades de les dotze celebrades.  Emprenedor de mena, va fundar el club A4elKm de les Franqueses, on entrena i assessora als seus membres i s’embolica en qualsevol cosa que tingui que veure amb el córrer. Tot i la diferència d’edat, ens uneix una gran amistat forjada a la Carretera de les Aigües de Barcelona fa molts anys.

 

 

Pere Arco

Salar (Granada), 1964

Va començar a córrer als tretze anys a Santa Coloma de Farnés, on s’hi van establir els seus pares quan ell en tenia dos. Es va iniciar a la pista i el cros de molt jove (campió de Catalunya i d’Espanya juvenil del 1500 l’any 1981). De sènior va destacar en el 5000 (campió d’Espanya el 1986) i va participar en cinc campionats del món de cros entre el 1986 i el 1966, en els quals va acabar dos cops entre els vint  primers. Tardanament es va anar dedicant a la llarga distància, guanyant la mitja marató de Granollers el 1999 i aconseguint una marca de 2h14 a la marató de Londres el mateix any. Un mèrit gran perquè no va ser un atleta professional (treballava de policia municipal a Sils) i no podia entrenar tot el què volia. Segueix participant de tant en tant, ara en proves populars, amb uns temps excel·lents. Per exemple, una de 10k fa un any a Salt en 36 minuts, o una de 5k fa dos mesos a Girona, en 16.28, és a dir, a 3.12 el km. 

 

 

Joan Antoni Balsera
Alange (Badajoz), 1957

Extremeny de naixement, fou campió de Catalunya de marató el 1986 i d’Espanya el 1987. Guanyador dues vegades de la cursa d'El Corte Inglés els anys 1983 i 1985, fou segon en la Marató de Barcelona de 1986 (l’any que es va proclamar campió de Catalunya), i va aconseguir la seva millor marca en el Campionat del Món de Mataró del 1987 a Roma, amb un registre de 2h15.06. Aquell any també va participar en la prova de marató dels Jocs Mediterranis a Síria, on acabà en setena posició. Ha corregut maratons per tot el món: Mèxic, Londres, Nova York, Seül...En el 1999 va guanyar la Cursa Jean Bouin com a veterà. També com a veterà es va proclamar campió de Catalunya en marató el 1999 i mitja el 2000. Exerceix com a professor d’educació física de fa més de trenta anys. 

Andreu Ballbé

Barcelona 1952

Corredor de Barça i entrenat pel mític Gregorio Rojo, posseeix un palmarès atlètic excepcional: va ser campió de Catalunya de 400m llisos un cop el 1972, cinc de 800m el 1976, 1980, 1983, 1984 i 1986, i dos de 1.500m el 1977 i 1983. Campió d’Espanya de 800 tres vegades (1975, 1976, 1977). Internacional en 23 ocasions, fou olímpic en els Jocs de Mont-real en el 1976, el mateix any que va establir a Zuric el rècord  d’Espanya de 800m (1.46,59), que va ser rècord espanyol quatre anys i català durant 26 anys. Es va retirar de l’atletisme d’elit el 1987 i es va aficionar a les curses populars i maratons. La seva vinculació a la marató li ve des del 1980: llicenciat en matemàtiques, s’encarrega des de llavors del cronometratge de la marató de Barcelona. És el director i fundador de l’empresa que cronometra més de 200 curses a Catalunya. En el 1995 va incorporar el xip a la marató de Barcelona per primera vegada a l’estat espanyol, un curiós enginy absolutament revolucionari. El conec de fa anys, de quan el veia guanyar el 800 al Serrahima, i hem fet coses junts: posar en marxa la Cursa de Cantonigròs en memòria de Ramon Oliu la més significativa. Carismàtic, extravertit i un ‘malalt del córrer’, em congratulo de ser amic de l’Andreu Ballbé, el 'Senyor Xip'.

 

Carme Ballesteros 

Terrassa, 1967

Abans d’iniciar-se en les curses de fons en la dècada dels noranta  havia sigut castellera, practicat aeròbic i havia fet gimnàstica artística. La seva primera cursa va ser a la Festa Major de Terrassa de 1996. Anys després, fou campiona de Catalunya de marató el 2002 i el 2003 i tercera en el Campionat d’Espanya el 2000. El mateix any, a la marató d’Amsterdam va ser sisena. Té una millor marca de 2h58.56. Ha sigut dues vegades campiona de Catalunya de curses de muntanya i dues vegades vencedora de la Jean Bouin. Com a veterana manté una intensa  activitat: per posar uns exemples, va guanyar la mitja marató de Blancafort de l’any passat; va córrer la marató d’Empúries de fa un any en 3h27 i la de les Vies Verdes de fa tres mesos en 3h26; fa sis mesos va fer 1h35 a la mitja marató de Ripoll, i fa un mes i mig va córrer un 10.000 en el Campionat de Catalunya absolut en l’excel·lent temps de 43’47”. Per treure’s el barret. Té cinquanta-un anys.

Carles Baró Poch

Barcelona,1913

Notable corredor de llarga distància que va competir durant els anys trenta i quaranta del segle passat a les files del Futbol Club Barcelona, la Unió Atlètica Horta, el Reial Club Deportiu Espanyol, La Seda i el CN Montjuïc. Va fer pòdium com a tercer en el campionat d’Espanya  de marató per a atletes federats celebrat a Barcelona el 1935. Va batre els rècords de Catalunya i Espanya de 20, 25 i 30 km els anys 1941 i 1942,  i fou una vegada internacional amb la selecció espanyola.

 

 

Robert Boix

França ????

Atleta francès establert a Catalunya que va ser el guanyador de la primera marató de l’Estat.

Es va celebrar a Barcelona el 30 de gener de 1910 durant la inauguració d'un velòdrom anomenat Parc dels Esports que hi havia en el que ara és l'illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París, com a preàmbul d'unes proves ciclistes. Era una època en la qual l’atletisme començava a practicar-se a Catalunya. Les curses les organitzaven els diaris, que publicaven desafiaments que feien els mateixos corredors, molts d’ells aficionats al ciclisme; no és estrany, doncs, que la marató la realitzessin en el velòdrom en qüestió. Hi van participar quatre corredors: Robert Boix, Francesc Túnica, Conrad Miquel i Joan Santos. El triomf fou per a Boix, amb un temps de 3 hores 52 minuts i 4 segons. Darrera seu va entrar en Túnica a pocs segons. Van fer 163 voltes a la pista. Miquel i Santos van haver d'abandonar als km 24 i 29 respectivament. 

   

Carme Brunet

Reus, 1963

Va destacar a la marató en els anys noranta (millor marca, 2h41 obtinguda el 1994; sisena en el rànquing català de tots els temps), i en altres proves de fons. Campiona de Catalunya de mitja marató i de 10k el 1995 i d’Espanya de 20k i de 10.000m llisos. Va guanyar varies mitges maratons, una de les més significatives la de Granollers, amb 1h16 l’any 1989. Fou onze vegades internacional amb la selecció espanyola i va guanyar la medalla d’or en la prova de 10 km al Campionat Iberoamericà de Manaus (Brasil) el 1990. Ostenta el rècord femení de la cursa de l’Espluga de 15k obtingut el 1993 (54.19), una prova que va guanyar sis cops.

 

Felipe Campos García

????

 Va córrer la primera marató de la història que es va celebrar a Palafrugell el 1978 amb un temps de 2h35, entrant en sisè lloc. En la segona, també a Palafrugell, va fer 2h41; en la tercera, a Barcelona’80, 2h40; en la quarta, 2h37...Va participar en les primeres maratons i mitges que se celebraven a Catalunya. Va guanyar la primera mitja de l’Espirall (Vilafranca) l’any 1979 amb 1h14. Corria per la Seat. En aquells primers anys se’l veia en totes les maratons i en moltes de les curses que es feien a Catalunya.  El vaig perdre de vista i no n’he sabut res de la seva eventual progressió, però és indubtable que va ser un significat pioner de la marató a casa nostra. 

 

Montserrat Camps

Vic, 1957

Va córrer en 4h00 la primera marató popular que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell, l’any 1978. També  la de l'any següent al mateix lloc, en 3h42, i la de 1980, a Barcelona, en 3h35. Atleta del CA Vic i més tard del CA Santa Coloma especialitzada en curses de mig fons i de cros, fou tres cops campiona d’Espanya de cros per equips amb la selecció de Barcelona el 1975, 1977 i 1978, abans va dedicar-se a la marató. 

 

Antonio Cánovas

Còrdova, 1948

A Lleida, on hi viu des de finals dels setanta, fou atleta del Sícoris i de l’AD Antorxa. Abans d’arribar a Catalunya, l’any 1975 va guanyar el Campionat d’Espanya de cros per equips amb la selecció de Madrid. Va ser campió de Catalunya de marató el 1979. L’any 1980, a Laredo, va establir un rècord de Catalunya de marató amb 2h17.16.  Va guanyar la marató de Madrid de 1985 (ex aequo amb Fernando Diaz; van entrar a meta abraçats després d'un titànic esforç final i l'organització els va donar com a guanyadors als dos) i la de Buenos Aires.  Una vegada retirat es va fer entrenador assolint molt prestigi. Entre els seus principals deixebles cal destacar Ayad Lamdassem i Abdelaziz Merzougui.

Salvador Carbonell

Mataró, 1946

Va començar a córrer l’any 1979 a la cursa de Les Santes de Mataró. Es va engrescar en veure que li anava bé per posar-se en forma i deixar de fumar. El llegir revistes i llibres sobre la cursa a peu el va il·lusionar a participar a la marató de Nova York i aquesta va ser la seva primera l’any 80. N’ha corregut 39, amb un millor temps de 3h21, la darrera l’any 2007 a Atenes. Maratonià i viatger empedreït, ha fet unes quantes maratons a l’estranger: a més de la d’Estat Units i Grècia, les de Buenos Aires, Londres, Berlín...i a la península, a Barcelona, Donostia, a Sevilla i fins i tot a Calella de la Costa. Aparellador de professió i organitzador per naturalesa, ha posat en marxa varies curses populars: la del Club de Tennis Les Sureres i la de la Festa Major d’Orrius en els vuitanta,  la Mitja per Relleus fa tretze anys, i va organitzar durant molt temps la Mitja Marató de Mataró. Amb altres companys va fundar l’any 95 la Colla Maimakansu, l’activa i coneguda associació de corredors i corredores de Mataró (els de la samarreta quadribarrada), de la qual n’és el president. En Salvador - m’enorgulleixo de ser-me amic de fa molts anys- és una institució en això del córrer, sobre tot a Mataró, on l’anomenen ‘el Capi’.

 

 

 

 

 

Consol Casanovas

Girona, 1962

 

Atleta especialitzada en curses de fons, va participar en la Copa del Món de marató a Londres l'any 1991, on va assolir la seva millor marca, 2h47.27. Amb aquest registre figura en el lloc tretze del rànquing de la marató femenina de Catalunya de tots els temps.

 

 

 

José María Casas Ledesma

Almeria, 1957

Establert a casa nostra,  fou campió de Catalunya de marató el 1990 a la de Barcelona amb 2h22.27, i el 1992, amb 2h16.45 també a Barcelona. Va ser el primer atleta català capaç de baixar d’1 h i 4 min en la mitja (1h03.59 a Montmeló el 1992). En actiu en categoria de veterans, era capaç, també, fa deu anys, quan en tenia 51, de córrer la Mitja de l’Espirall en 1h14, a un ritme de 3’31” el Km.

 

 

Joaquima Casas
Sant Martí Sacalm, 1951

La Quima va córrer la seva primera marató l’any 1979 a Palafrugell, on va fer 4h24, classificant-se la penúltima dona. Després, la seva progressió va ser espectacular. A Palafrugell era una absoluta inexperta: al km 23 va caure rodona al terra i no volia aixecar-se; estava corrent amb xiruques. Una espectadora li va deixar unes bambes per acabar. Va aprendre molt ràpidament:  al cap d'un mes va córrer la marató de Madrid en 4h15 i l’any següent, el 1980, va fer 3h09 a Barcelona i va guanyar  la prova; no cal dir res més. Va ser la primera catalana que va baixar de tres hores a la marató: 2,55 el 1982. El seu domini en les proves de llarga distància va durar molts anys. Va guanyar tres vegades la marató de Barcelona, les de 1980, 1985 i 1987; va ser campiona de Catalunya de marató set cops; campiona d’Espanya de gran fons (mitja marató) tres anys seguits, del 82 al 84, i ostenta el rècord espanyol dels 100 kms de dones (8h27.21). Entre el 83 i el 87 va guanyar cuatre vegades la cursa d'El Corte Inglès. El seu millor registre en marató, 2h43.01 el va assolir a  França l’any 1987. Una altra dada: és l’atleta de Catalunya que ha corregut més maratons, a primers d’aquest any en duia 190; ara no sé quantes en deu duu perquè segueix participant en maratons i curses arreu, amb uns temps excel•lents tot i acostant-se a la setantena. Definitivament, la Quima, un mite. 

 

Montse Castelló

Reus, 1964

Va quedar segona a la marató de Sant Sebastià l’any 1996 amb 2h48.34, una marca que la manté en el catorze lloc del rànquing de les millors maratonianes catalanes de tots els temps. Fou dues vegades seguides campiona de Catalunya de mitja marató, el 1997 i el 1998 i una de 10k el mateix any, i també va destacar en altres distàncies: va guanyar la cursa de l’Espluga de 15k de l’any 1996 amb 56.46 i va obtenir molt bons llocs en diverses curses: segona a la mitja marató d'El Vendrell, segona a la Cursa d’El Corte Inglés, tercera a la Jean Bouin...La recordo en els seus començaments, de quan coincidia en algunes curses amb la meva filla Elisenda, sempre somrient en acabar-les. Segueix en actiu, i molt involucrada amb l'atletisme, exerceix amb èxit com a entrenadora de joves atletes. 

Domingo Catalàn

Novales (Osca), 1948
Aragonès d’origen i català d’adopció i com el què més, va debutar als 16 anys en una Jean Bouin i va quedar tercer en la seva categoria; quatre anys després era el campió de Catalunya de 3.000 obstacles. El 1977 va formar part de l’equip de Catalunya que va assolir el tercer lloc en la classificació per equips a la marató de Nova York. Va col·laborar amb Ramon Oliu en l’organització de la primera marató popular a Palafrugell el 1978, on també hi va participar. Va entrar el cinquè amb 2h33; l'any següent el sisè amb 2h28 i l'any 1980, a la de Barcelona, el segon amb 2h21. I així successivament, es va convertir en un fondista de talla mundial. Fou dos cops campió de Catalunya de marató (1980, 1984) i sis vegades campió estatal de 100 km. En aquesta distància, que era capç de córrer-la en 6 hores i mitja, assolí dos títols mundials seguits, el 1987 i el 1988.  Durant els anys 1997 al 2001 va ser president de Marathon Catalunya, l'entitat que organitzava la marató de Barcelona. Fou un dels pocs atletes de gran nivell -excampió del món, aviat està dit- que quan es va retirar del professionalisme va seguir participant anys i anys en tota mena de maratons i curses populars. En Domingo Catalàn, l'entranyable Mingo, a qui tothom estima, va ser l'amo d'una botiga d'esports que era un punt de trobada: tots  hi anàvem a demanar-li consell i fer petar la xerrada. La tenda la va tancar fa un parell d'anys i ens ha deixat orfes de la seva saviesa sobre la marató i sobre la vida.

 

 

Anna Cos

Terrassa, 1958

Era una bona esquiadora de de fons i de muntanya, es va aficionar a córrer i va fer la seva primera cursa, la d’El Corte Inglés, l’any 1987. Estava en forma per l’esport que feia i va quedar segona de la seva categoria. Va guanyar un trofeu dels molts que ha aconseguit al llarg de la seva vida esportiva, que ha estat i és molt notable; no para de guanyar-ne. Va córrer la seva primera marató l’any 1990, la de Barcelona, amb un temps de 3h41. De maratons n’ha fet més de vint-icinc: a Barcelona, Nova York, Berlín, París, Madrid...També ultres com la UTMB i la Trailwalker de 100k, i l la Challenge Costa Brava de 106, 50k en pista...Molt activa, corre curses molt sovint, amb unes marques excel·lents: fa un més, per dir-ne alguna, la mitja marató d’Empúries en 2h clavades; fa uns mesos, una de 5k a Terrassa a un ritme de 4.26 el km. És pedagoga i treballa en una escola d’educació especial. Una feina dura, però diu que el córrer l’allibera. Una curiositat: tot i que no les necessita, corre sempre amb ulleres fosques, fins i tot quan no fa sol. La conec de fa anys i gaudeixo de la seva amistat. Especialment amable i propera, és un plaer conversar amb ella. En fer-ho, hom s’adona fàcilment que gaudeix molt corrent. Acostuma a entrenar al migdia. Afirma què el córrer la fa sentir lliure i li dóna força, i energia. Diu que fa tants anys que ho fa, que per a ella, aquesta activitat s’ha convertit en una més de la seva vida diària, amb tanta o més importància que les altres.

Josep Maria Chéliz

Naval (Osca) 1940 

Nascut a l'Aragó i arrelat a Catalunya des que tenia onze anys, va córrer la seva primera marató l’any 1980 a Barcelona. Des de llavors n'ha fet moltes: és l’única persona al món que ha acabat totes les edicions de la marató de Barcelona fins ara. Mantenim molt bona  amistat des que vam coincidir al local que la Comissió Marathon Catalunya tenia al carrer de les Jonqueres, on vam anar a recollir el dorsal per córrer  aquella marató del 80, primera per a tots dos, que ell va acabar en 4h13 i un servidor en tretze minuts més.  Té 78 anys. Al juny del passat 2018 va patir un ictus; es va anar recuperant i entossudit en voler fer la marató del 2019 va entrenar-la a com va poder. I la va fer. Els doctors van dir que l’ictus havia sigut lleu degut al seu estat de forma, acostumat com estava a fer un exercici d’alta intensitat malgrat la seva edat avançada. Llarga vida! 

 

Josep Maria Conesa

Barcelona, 1949

Tenia 35 anys quan va començar a córrer. No havia fet mai esport. Va debutar a la marató l’any 1984. Es va decidir a fer-ho reptat per l’Antonio Olivella, un maratonià de l’Espanyol (ell és acèrrim del Barça), que n’havia fet cinc i li deia que no seria capaç. Ho va aconseguir, i després d’aquesta experiència va quedar enganxat.  No se’n va perdre ni una de les primeres maratons i mitges, te’l trobaves arreu. També es va atrevir en els 100kms. Té un millor temps en marató de 3h17 obtingut a Rotterdam. Entusiasta i implicat sempre en qualsevol causa, el recordo a la del 89, a Barcelona, amb una pancarta durant tot el recorregut, en suport de Domingo Catalan, sancionat per la federació espanyola per haver corregut a Sudàfrica durant l’apartheid. L’any 90 va fundar el ‘Domingo Catalan Fondistes Club’, l’entitat que aglutinava -i aglutina, perquè segueix molt activa- a atletes amics del maratonià aragonès/català, que participaven defenent els colors del club (samarreta de groc fluorescent)  en tot tipus de proves de fons de manera altruista. També, en Conesa, va ser -i continua essent-ho- l’ànima de la Cursa del Barri de Sant Antoni de 10k, una de les més antigues de Barcelona. És el president de l'Atlètic Club Esports i Natura, la societat que  s’encarrega des de fa molts anys d’un emblemàtic avituallament, l’últim, de la marató de Barcelona.

Javier Cortés Huete

Badalona, 1971

Malgrat ser molt jove, el considero un pioner de la marató a Catalunya i posseïdor d’unes marques excepcionals . Entrenava per la Carretera de les Aigües i va començar a córrer com a professional en la dècada dels noranta, desenvolupant una carrera atlètica espectacular. En el 1991, amb vint anys, ja corria el 10.000m en 30.01, a tres minuts el km, i el 1996 la mitja marató en 1h16 i la marató en 2h18. I al cap de cinc anys, com a corredor de l’equip Fila Domingo Catalan, batia el rècord d’Espanya de marató en 2h07.48 a Hamburg, marca que figura com la cinquena millor del rànquing espanyol de tots els temps. I l’any 2002 el de mitja marató en 1h02.02 a Zurich, que figura en el dotzè lloc. En el rànquing de Catalunya de tota la historia, aquestes marques el situen en segon lloc de la marató i en quart en la mitja. En el 2007 va deixar l’atletisme d’elit per dedicar-se a entrenar corredors i corredores;  fer clínics per a gent que comença a córrer o que vol preparar-se per a la marató, i ho segueix fent ara compaginant-ho amb mitges maratons i curses populars.

Josep Costa Boix

Manlleu, 1941

Un històric de la marató i del córrer en general, molt involucrat en l’organització de proves a Manlleu, des de la Marató per Relleus fins a la Sant Silvestre, passant per la Córrer per Córrer. Va ser president del Club Olímpic Manlleu durant vint anys. Va començar a córrer als 38, per deixar de fumar, i segueix fent-ho. De curses de totes les distancies n’havia corregut 1.000 l’any 2014. Tot un referent al món del córrer, en especial  a la comarca d’Osona, on és molt estimat. No tant pels seus mèrits atlètics, que també, sinó pel que ha fet en quant a l’organització d’esdeveniments, on s’hi ha deixat la pell. Com a mostra, l’endemà de la  Marató per Relleus de l’any 1997 va haver de ser ingressat d’urgència en un hospital per estrès, afectat seriosament a la visió. Home extremadament modest, el conec i li tinc estima: de fa anys, de quan publicava escrits a la revista Marathon, entre els quals els que feien referència a la ‘Copa Catalana de Fons’, de la qual n’era l’ànima.

 

Montse Clavero

Barcelona, 1953  

Va començar a córrer el 1983 i ha disputat més de seixanta maratons i més de cent mitges maratons, diverses curses de muntanya i d’ultra-fons, i des de fa uns anys  triatlons i Ironmans. Va aconseguir la victòria a la Jean Bouin en categoria open dos anys consecutius (1986, 1987) i sis cops com a veterana. En aquesta categoria va començar a competir en triatló el 1996 i ha guanyat diversos Campionats d’Espanya; fou campiona d’Europa el 2009 i 2010 i tercera en el Mundial del 2005. També ha participat en l’Ironman d’Àustria el 2004, quedant primera en el seu grup d’edat, i l’Ironcat de l’Ampolla el 2011, entre d’altres. En actiu, l’any passat va fer l’Ironman Barcelona’2018, una prova que ha acabat cinc  vegades. Segueix corrent també curses populars: no és difícil veure-la pujant com una gasela per Sarrià la Cursa de l’Amistat que no es perd mai. Un apunt que no té a veure amb el córrer sinó amb la seva qualitat humana, que no vull deixar de dir: fa catorze anys, la Montse va prendre una decisió duríssima: va deixar la seva plaça de metgessa per dedicar-se íntegrament a la cura de la seva mare, malalta d’Alzheimer. I ningú sap com s’ho fa, però ho compagina tot  -entrenaments, curses populars i triatlons- amb aquesta dedicació exclusiva a la seva mare centenària, amb la que dona una lliçó de vida. M’honora la seva amistat de fa molts anys.

 

Concepció Climente

Barcelona, 1960

Atleta especialitzada en curses de fons en els anys vuitanta/noranta, va competir pel CE Universitari, CN Barcelona i CN Figueres. Fou campiona de Catalunya de marató en el 1985 amb 3h30 a Figueres. A la de Barcelona de 1990 va aconseguir el seu millor temps, 2h49.14, classificant-se tercera 

 

Fernando Díaz

Cabra del Santo Cristo (Jaén), 1951

Va començar a córrer en arribar a Catalunya, quan tenia divuit anys. Treballava a la Seat i es va aficionar a l’atletisme corrent proves de pista amb el JAB (Joventut Atlètica de Barcelona).  Posteriorment va passar al FC Barcelona de la mà de Gregorio Rojo. Va destacar especialment quan tenia més de trenta anys. Va guanyar la marató de Madrid el 1985   i la de Barcelona de 1988.  Fou una vegada campió de Catalunya de marató; set de 10.000m i una de 5.000m. Anys després, com a veterà va acumular més de 30 títols catalans i espanyols i va pujar diversos cops als podis en els Campionats d’Europa i del Món. Campió d'Europa de 5.000m i subcampió de 10 km. en Ruta a l'Haia’97 amb 31.27 als 46 anys. En Fernando Diaz és una persona entranyable i un esportista d’un alt valor personal:  a la marató de Madrid de 1980 va esperar al seu amic Antonio Cánovas, que el va veure patir un enorme defalliment quan faltava poc per arribar a la meta, i ho van fer junts, abraçats. Per la mostra d’esportivitat, els organitzadors els van donar com vencedors aequo a tots dos.  

 

Vicente Egido

Villares de la Reina (Salamanca), 1947

Va venir a viure a Catalunya l’any 1968 i va fitxar pel Barça. A la marató, a banda d’una bona marca (2h32), hi té un paper molt destacat com a entrenador. I com atleta en actiu  va tenir un nivell altíssim en el mig fons i el cros en la dècada dels setanta. Entre altres títols, va ser tres cops campió d’Espanya de 3.000m obstacles i quatre de Catalunya de la mateixa prova i de cros. L’any 1973 va batre el rècord espanyol de 3.000m obstacles i durant la seva carrera va rebaixar el rècord català en sis ocasions. El 1975 va batre el rècord català de 5.000 i 10.000. Va ser divuit vegades internacional amb la selecció espanyola. Quan es va retirar de la competició es va dedicar a entrenar. Van ser deixebles seus un bon grup de maratonians i maratonianes: Alfons Abellan, Agustín Garcla, Fernando Diaz, Carme Paradell, Eva Sanz i altres.  Es va encarregar de la logística de la marató dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92 i va col·laborar amb la marató de Barcelona des de 1989 al 2011. És director tècnic de la secció d’atletisme del FC Barcelona des de l’any 2000.

Emili Ferrer Calbó

Barcelona, 1905

És un dels quatre atletes catalans (Joan Serrahima, Joaquim Miquel Casas, Josep Culí i ell) que van anar als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. Ell va disputar la marató, on va fer 3h11 entrant en el lloc 53è. El mateix any s’havia proclamat campió d’Espanya amb 3h05 competint pel Barça, en un campionat que es va celebrar a Barcelona.

Climent Fernàndez Forner

Barcelona, 1954

Ha corregut 100 maratons. Va començar a córrer a principis dels noranta. El 1993 va córrer la seva primera marató, a Barcelona, quan estava a punt de fer els 40. Va debutar juntament amb els seus germans Joan i Josep, acabant-la en un temps de 3h33. Van anar passant els anys i va seguir acumulant maratons arreu del món, fins que a la de Barcelona del 2014 va córrer la seva 100. Ha corregut a Europa, Estats Units (cinc vegades a Nova York) i a l’Àsia. Quan li pregunten per les seves sensacions explica que "és difícil dir en quina marató vaig gaudir o vaig patir més, però l'entrada a l'estadi de Montjuïc en la meva primera marató va suposar que em caiguessin les llàgrimes d'emoció. Tinc també molt bon record de la marató de Barcelona del 97 en què vaig baixar de les 3 hores, i de la de Rotterdam’2001 en què vaig fer la meva millor marca (2h49)". La seva feina d’advocat li absorbeix la jornada, de forma que el seu horari d'entrenament sol ser abans de les 6 del matí. Un mèrit afegit al seu currículum esportiu és que no s'ha retirat mai de cap marató; les ha acabat totes i també totes les mitges maratons i altres curses que ha fet. Una curiositat: no és fumador però quan acaba una marató, per celebrar-ho, es fuma un puro.

Manuel Fernández Iruela

Pozo Alcón (Jaén),1956

Resident a Catalunya des de finals de la dècada dels seixanta. Als 21 anys va participar en la primera marató de l’Estat, a Palafrugell el 1978, on va acabar en 2h50. I així successivament, millorant els temps a base de bé, perquè l’any 79 la va tornar a córrer, en aquest cas en 2h31 i l’any 80, a Barcelona, en 2h25...En el 1981 va córrer la marató de Nova York i l’any 1982 aconseguia la seva millor marca, de 2h22.10 en un Campionat d’Espanya. Fou campió de Catalunya de marató en dues ocasions, el 1981 i el 1983. N’ha corregut més de 70, l’última la de Barcelona d’aquest 2019. Actualment segueix en actiu com a veterà i com entrenador. Durant sis anys va ser preparador físic de l’equip de futbol Palamós quan jugava a segona. És president del CA Lloret la Selva.

 

Isidre Ferrer Cantal

Mataró, 1935

Va començar a córrer quan ja era  veterà, als 39 anys, i ha fet –està fent, perquè continua en actiu- una carrera atlètica excepcional. Té 83 anys (complirà 84 a l’agost) i és capaç de córrer una cursa de 10k en 1h02 el mes passat a Girona, o una mitja marató a Sant Cugat, fa també un mes, en 2h21. El seu millor registre en la marató el va obtenir quan tenia cinquanta anys: 2h45.05. També, entre aquesta edat i els cinquanta dos va córrer una mitja en 1h21 i 100 kms en 9h 47. Ha fet un munt de maratons; ni ell mateix no sap quantes, i des de fa tres anys es dedica més a curses populars de menor distància. I ho fa intensament. Cada cap de setmana participa en alguna o més d’una: en el 2015, als 80 anys, es va posar el repte de córrer cent curses i ho va aconseguir, la última la Cursa de Nadal de Sant Joan d’Espí.  Ha transmès la seva afició a la seva família: la seva néta, Victoria Sauleda Ferrer, és una de les millors atletes de 800m d’Espanya. El conec des que vaig començar a córrer (competim més o menys en la mateixa categoria), i gairebé mai he pogut guanyar-lo en cap cursa. Confesso que fa anys ho intentava, però les seves marques (2h45 a la marató) eren inabastables per a mi...i per a molts veterans d'edat similar. L'Isidre, aficionat als escacs, fidel al seu club Maimakansu de Mataró, estimat per molts corredors i corredores, i assidu participant a curses, tot plegat li serveix per mantenir-se en una esplèndida forma mental i física com es fa palès. 

Montse Ferrer Fernàndez

Mataró, 1960

Va córrer unes un bon nombre de maratons a finals del segle passat. Tinc dades de les de Barcelona, amb una notable progressió: el 1988 (3h43), 1990 (3h31), 1992 (3h21) i 1994 (3h06), la seva millor marca de sempre. És la filla de dos referents en el món del córrer a Catalunya. El seu pare és l’Isidre Ferrer, que als 83 anys participa sovint en curses i mitges maratons, i la seva mare, malauradament desapareguda,  fou també una atleta veterana de molt nivell. Recordo haver vist molts cops a la Montse acompanyant al seu pare; ara també ho fa la seva germana Yolanda. Molt compromesa amb el medi-ambient, és presidenta de l’associació Oikos Ambiental de Mataró

Joan Font

????, 1906

És el primer campió de Catalunya de marató de la història. La prova, que era el primer campionat d'aquesta distància que se celebrava, es va fer a Barcelona el 4 de febrer de 1934. Tenia la sortida i l’arribada a la plaça d'Espanya i passava per Esplugues, Viladecans i Gavà. En Joan Font, que era un atleta acostumat a córrer crosos, la va fer en 2h51.44. Va ser el primer dels quatre corredors que la van acabar, dels set que van sortir, dels deu que s’hi van inscriure.  Tot i que ja s’havien celebrat diverses maratons a Catalunya, els quilòmetres d'aquell dia no van ser els reglamentaris sinó tan sols de 40, però es va homologar. Va ser també campió d’Espanya de marató l’any següent, també a Barcelona, aquest cop corrent-la en 2h43.14.

Teresa Forn

Barcelona, 1959

Va començar corrent proves d’asfalt de llarga distància, i des de fa anys s’ha especialitzat en curses de muntanya, on és una atleta molt destacada: ha guanyat varies vegades el Campionat d’Espanya i un cop, el 2003, la Copa del Món. Molt activa, a punt de complir 60 anys, participa en maratons de muntanya molt sovint. Fa poc, a l’abril d’aquest any, a la Romanic Extrem de la Vall de Bianya, I l’any passat també, a la mateixa, juntament amb altres tres maratons més. En la marató d’asfalt va debutar a Calvià l'any 1987; l'any següent, a la de Barcelona'88 va acabar en 4.04; el 89 en 3h24 i al cap de quatre anys, el 1993, també a Barcelona, 2h57, la seva millor marca. Una progressió que era una premonició del què seria capaç d'aconseguir.

 

 

Fernando Francisco

Barcelona, 1948

Forma part dels corredors catalans destacats que van córrer les primeres maratons a Catalunya. L’any 1972 va fitxar per l’Atlètic Santa Coloma. Va ser tercer en la primera marató a l’Estat, a Palafrugell el 1978, amb 2h28.17. Un any abans va ser un dels quatre atletes que van participar a la marató de Nova York representant a Catalunya, on va fer 2h22. Va córrer vint-i-quatre campionats d’Espanya de marató, en un dels quals va quedar tercer, i catorze de Catalunya quedant segon en un. Fou campió d’Espanya i de Catalunya per equips en marató, i campió de Catalunya de gran fons (30km).  Internacional amb Espanya en 2 ocasions i 10 anys amb Catalunya. Va compaginar el córrer i fer d’entrenador. Alguns dels seus deixebles destacats van ser els maratonians Domingo Catalàn, Emiliano García, Joan Antoni Balseras i la maratoniana Laura Paradell. 

 

Agustí Garcia

????, 1946

Va ser un dels corredors que formant equip amb els millors maratonians catalans del moment van representar a Catalunya a la marató de Nova York l’any 1982, on va aconseguir una marca notable, 2h27. Mesos abans d’aquell any havia quedat quart a la marató de Barcelona amb un temps millor, 2h23 (el primer espanyol perquè els que van entrar abans que ell eren dos nord-americans i un portuguès). Un any abans, a la de Barcelona’81 havia fet 2h 32. És a dir que en pocs mesos va progressar molt. I amb una cosa i un altra va adquirir molta popularitat en el món del córrer a casa nostra. Era un atleta paradigma del corredor popular. Li havia sentit dir que el seu atletisme era un repte personal; que mai havia pensat en aconseguir cap premi (n’aconseguia molts) sinó amb la satisfacció que li donava anar superant-se cada dia una mica més. En aquella època dels vuitanta corria una mitja setmanal de 200 k. A banda de córrer, estudiós de tot el que tenia a veure amb la marató,  s’encarregava d’entrenar a altres. Tenia molt prestigi.  Molts seguien els seu assessorament i presumien, amb raó, que Agustí Garcia fos el seu entrenador. 

 

  

Germà Garcia

Periodista esportiu de professió, treballa a RNE -Radio4- de Barcelona des de fa trenta set anys. Sempre penso que els periodistes que són maratonians han fet molt per la difusió de la marató. És el cas d’en Germà Garcia. En va córrer més de vint. A Barcelona i arreu, des de la de Lorca (Múrcia) fins i a la de Nova York. Va aconseguir córrer una marató en 2h40, la seva millor marca. Va córrer també més de cent mitges maratons, la darrera el 1997 a Montornès, “el seu últim any com a atleta” com diu, per problemes als genolls. La seva especialitat era córrer maratons i fer-ne un reportatge radiofònic. I era freqüent veure’l en curses que no corria, com la de la Mercè, amb el cotxe emissora de davant, explicant el què passava. També el recordo, micròfon en mà, entrevistant els corredors i corredores en acabar maratons i altres curses. Periodista d’ofici, a retransmès cinc Jocs Olímpics, quatre Europeus d'atletisme, proves de ciclisme, de bàsquet...de tot i més.  

 

 

Rafael Garcia

Vigo (Pontevedra), 1949

Als quinze anys, en Rafa Garcia va realitzar la millor marca mundial de l'any en 1.000 metres per atletes de la seva edat (cadet), amb un temps de 2 minuts i 30 segons. Als vint-i-tres va quedar campió d'Espanya de 1.500 metres el 1972, any en què va ser internacional dues vegades. L’any 1973 va deixar l’atletisme per qüestions laborals, però va tornar en els vuitanta. S'instal·la a Barcelona i es transforma en un maratonià d'èxit. Fitxa pel  Barça, i als 36 anys guanya la Marató de Barcelona de 1985, amb un temps de 2h18.16. Una anècdota sobre aquella marató. Va ser un dia de març i feia un fred que pelava, i en Rafa Garcia, per protegir-se, es va posar a la sortida dues samarretes, una blanca i una altra, la del seu club, a sota. La de damunt no se la va treure fins poc abans de l’arribada. En el moment de treure-se-la, a quatre metres de la meta, va esclatar una forta ovació del públic, no tant, va dir el mateix Rafa, ”...perquè entrava jo, que no em coneixia ningú, sinó perquè el guanyador duia la samarreta del Barça!!!”

 

Joan Garcia Lopez

Barcelona, 1921

La seva primera marató la va córrer a Palafrugell el 1979. Tenia cinquanta vuit anys i va fer 3h51. L’any següent, a la de Barcelona’80 va millorar vint-i tres minuts (3h28). Va seguir corrent-la fins a la de 1988 (4h13), un any abans que morís als seixanta vuit anys. La seva mort sobtada –una nit mentre dormia- va suposar un cop fort per a tots els que, com ell, pertanyíem al Club Canaletes i l’estimàvem. Abans de córrer maratons havia estat corredor de crosos i pista i corria amb una tècnica molt depurada; donava gust veure’l córrer per la seva elegància. Tot i la diferència d’edat (era gairebé vint anys més gran que jo) ens vàrem fer molt amics. Home de conviccions i de bon tracte, estava sempre disposat a ajudar amb la seva experiència, no únicament a ser millor corredor, sinó també a ser millor persona.  Valgui com a homenatge l'epitafi que li va fer la seva filla Cris: "El teu buit no el podrà omplir mai res ni ningú, per aixó una part de mi estarà amb tu, ara que sense saber-ho m'has fer forta". Vaig fer moltes curses i maratons amb ell. El recordo sovint i enyoro la seva saviesa i bonhomia.

 

 

 

 

 

Francesc Giralt

Barcelona, 1946

Va córrer la marató popular de Palafrugell de 1978, la primera que es va celebrar a l’Estat. També la segona i la tercera, ja a Barcelona, i així successivament fins a vint més a Catalunya, i tres o quatre més a fora. A la primera, quan tenia trenta-i-un anys, va fer 4h16; temps després va aconseguir rebaixar el temps en una hora (3h19). De l’any 1979 al 2000 va formar part de la Comissió Marathon Catalunya, l’entitat que va crear Ramon Oliu per difondre la marató i les curses a peu. Escrivia molt sovint a la revista ‘Marathon’ -l’òrgan difusor de la Comissió-,  articles de tot tipus relacionats amb el córrer, des d’entrevistes a atletes destacats fins a ressenyes que titulava “Els nostres clubs”, on feia una glossa de les entitats d’atletisme del nostre país. Molt actiu, estava present en qualsevol esdeveniment per difondre l’esport i la cultura catalana, D’aquest darrers en recordo un, el de ‘la Flama del Canigó’, el ritual de dur el foc de Sant Joan a tot Catalunya, on hi participava cada any juntament amb altres corredors del Canaletes, amics comuns, Miquel Mor, Jordi Pesarodona, Joan Garcia, Adolf Torruella...

Matilde Gómez

Sabadell, 1942

Nascuda a Sabadell, té l’honor de ser la dona que va guanyar la primera marató que es va celebrar a Catalunya i l’Estat a Palafrugell el 1978. Tenia 35 anys. Va fer-ho en un temps de 3h55.33. No era una desconeguda: dos anys abans ja havia estat campiona d’Espanya de cros per equips, formant part del JAS de Sabadell. Casada amb el llorejat atleta sabadellenc, Josep Molins, va començar a córrer amb 33 anys, quan ja tenia tres fills. La Mati va guanyar també la marató de Madrid del 78 (3h35) quatre mesos després de la de Palafrugell rebaixant vint minuts, i la de Nova York (3h28) amb la selecció catalana que si va desplaçar. A l'any següent, en la segona edició, a Palafrugell, ja va córrer els 42 quilòmetres en 3h18. I a Nova York, que hi va tornar, va fer 3h14.32, la seva millor marca de sempre. El 1980, a la marató de Barcelona, va quedar segona -darrera l'emergent Quima Casas- amb 3h15. Excel·lent atleta, va batre varies vegades el rècord de Catalunya i d'Espanya de 5.000m femenins. A partir de 1982, quan tenia  40 anys, es va dedicar a la marxa atlètica (una especialitat que la Federació Espanyola havia prohibit practicar a les dones) i també va destacar.

 

Maria Antonia Griñó
Sabadell, 1945 

Va ser una destacada esquiadora de fons amb varis títols nacionals des que era juvenil, el primer dels quals el va obtenir el 1971. Es va dedicar a córrer al cap d'uns anys, i el 78 va batre el rècord d’Espanya de 20.000 metres, que encara ostenta. El 79  va guanyar en categoria de dones la primera cursa d’El Corte Inglès de la història. (En homes va guanyar Domingo Catalàn). Aquell mateix any 1979,    va quedar segona, amb 3h20, en la segona marató de Catalunya que es va fer  a Palafrugell. En la tercera marató, a Barcelona'80, va fer 3h17 i va  quedar tercera. Va ser una de les primeres dones  que entrenava molts quilòmetres, setmanes fluixes de 100 km i setmanes fortes de 140. Li vaig sentir dir: "M'entusiasma la marató. M'agrada menjar de tot i molt, i els entrenaments per córrer-la m'ho permet". 
 

 

Francesc Guardia Bonfill

Cretas (Terol),1934   

Format al club Arenas de Zaragoza, el 1962 va fitxar pel Reus Ploms, amb el qual es va proclamar campió d’Espanya de marató l’any 1963 a Madrid amb 2h20.43. (Una marca que va suposar un bon sidral a l'arribada perquè, per l'època, no era gens normal, fins que es va comprovar que la distància del recorregut havia sigut de nomès 41,5 Km).  Va participar en els Jocs Mediterranis de Barcelona i en cinc edicions del Cros de les Nacions (1963-68) amb la selecció espanyola. Va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964. Es va retirar el 1969. Va morir a Reus  el 2015.

 

Jaume Guixà   

Els Hostalets de Pierola, 1924

Havia practicat la boxa abans de dedicar-se a l’atletisme, on va debutar l’any 1942 a la Jean Bouin. Va ser atleta del RCD Espanyol i del FC Barcelona. Va córrer quatre vegades el campionat  d’Espanya de marató i el va guanyar tres  (1955. 1960 i 1962). Amb la selecció espanyola, va disputar sis edicions del Cros de les Nacions i va aconseguir la medalla de bronze a la marató del Jocs Iberoamericans el 1962. Veí de Rubí des de molt jove, on va morir el 2009 als vuitanta-cinc anys, la milla que se celebra cada any a la ciutat vallesana porta el seu nom. 

 

 

Amado Hernández

La Yunta (Gualajara), 1953

  

Instal·lat a Catalunya i bomber de professió, amb vint-i-vuit anys queda segon en la primera marató popular a Barcelona l’any 1981, amb 2h20.18, a un minut de l’anglès Knapp, Va ser un fondista de molt nivell en els anys vuitanta. Molt actiu en aquella època, el mateix any 81 va batre el rècord d’Espanya i de Catalunya de l’hora (19.174m) i de 20.000m en pista (1h02.29) i va quedar primer en la primera Cursa de l’Amistat de Barcelona que també es va fer aquell any 81. L’any 1982 va guanyar una marató a Igualada que era el campionat de Catalunya en 2h24,15, amb la qual cosa li cap l’honor d’haver estat campió de Catalunya de la distància. La seva millor marca en mataró la va fer a València (2h19) l'any 1984. Va guanyar una polèmica Cursa de la Mercè l’any 1984 (polèmica perquè dos atletes que van entrar davant seu s'havien avançat a la sortida, ell es va queixar i els jutges li van donar la raó). Molt amic de Domingo Catalan, l'esperava a les arribades fent sonar una trompeta com a benvinguda.    

Jordi Jorba

Barcelona, 1948

Va començar a practicar atletisme quan tenia 15 anys, l'any 1963. Al cap de sis anys va batre el rècord d’Espanya de 25.000m en 1h27.28 i de 30.000m en 1h46.47. Va formar part de la mítica selecció de Catalunya que va participar a la marató de Nova York el 1977. L’equip estava compost per ell, Jordi Jorba, Fernando Francisco, Josep Pro, Domingo Catalàn i Josep Molins. Van aconseguir el tercer lloc per equips, per darrera de Finlàndia i Anglaterra, una fita inimaginable en aquella època. El 1978 va córrer la primera marató celebrada a Espanya, a Palafrugell, en 2h31, entrant el quart. Entre altres, va guanyar la cursa de l'Espluga de 15k de 1983 en 53'11". Ha seguit corrent com a veterà, amb uns excel·lents registres. El 2009, amb seixanta un anys, era capaç d’anar a menys de 4 minuts el quilòmetre (3’54”) en la mitja marató de Gavà, i fa quatre anys, amb seixanta cinc, a 4’07 en una cursa de 9kms a Calella. 

 

Joaquín López Sánchez

Barcelona,1932

Als 74 anys va córrer la seva marató 100 a Vitòria, on el van homenatjar. Va treballar de porter de l’estadi Serrahima i més tard a la Federació Catalana d’Atletisme. Corria pel Domingo Catalan Fondistes Club, sempre, per cert, amb un escuradents a la boca perquè havia sigut fumador i deia que l’alleujava. La seva història és molt particular: als 54 anys, fumador de dos paquets de cigarrets diaris que afectava l’asma que patia, va deixar de fumar i va començar a córrer. Aviat va córrer maratons; en feia cinc o sis a l’any. I amb una edat avançada les corria en poc més de tres hores. Als 69 anys va fer el seu millor temps, 3h14 a la de València de 1996. 

 

Carles Lladó

Igualada, 1931

Arquitecte. Membre fundador del Comitè Olímpic de Catalunya i de la Federació de Curses d'Orientació de Catalunya, que va presidir durant deu anys. Va córrer la seva primera marató, passats els 50, i tot seguit es va incorporar al grup de la Comissió Marathon que va crear en Ramon Oliu. Va ser, i és, un incansable promotor de les virtuts de les curses d’orientació.  Entre els anys 92 i 96 va ser membre del Consell Directiu de la UFEC (Unió de Federacions Esportives Catalanes) i en el 2004 va ser guardonat  amb la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya. Sovint deia, “Per ser fondista, el més important són les ganes i la voluntat de ser-ho”. És autor de llibres com ‘32.000 passes’, sobre la marató de Catalunya (1982) i ‘Catalunya Comitè Olímpic’ (1988), També d’altres com ‘Catalunya Independent’ (1987), que feia obrir els ulls sobre l’independentisme en una època que molt pocs en parlaven. Segueix en actiu: amb vuitanta vuit anys segueix corrent. En soc testimoni perquè el vaig veure participant fa pocs dies a la cursa de Rac1 de 5k a Igualada. 

Joan Llopart Moragas

Esparreguera, 1960

Va començar a córrer l’any 1991/92. A dia d’avui ha corregut 200 maratons. (No és un error: 200). La primera va ser la de Barcelona del 1993. El segle passat i fins el 2000 en va córrer 22; és a dir, al voltant de tres cada any. Ara, en aquest segle, al voltant de deu anuals. La darrera la de Collserola a l'octubre. També ha corregut proves de 100k, de ruta, de pista i marxes de resistència. Pertany al Seven Continents Club: ha corregut maratons en països dels set continents, des d’Etiòpia a Escòcia, passant per la de l’Everest al Nepal. Tot i el seu currículum, ell es considera més muntanyenc que corredor: ha fet cims del Pirineu, Volcans de Mèxic, Alps i els Andes, Però, pel que sé, amb les 200 és el corredor català que ha fet més maratons. 

 

 

Carlos Martin

Osca, 1951

Va venir a Barcelona amb els seus pares quan tenia set anys.  No va córrer cap marató però va fer moltíssim per la prova dels 42,195k. Al meu parer, va ser el periodista que més va escriure sobre la marató en els anys del seu desenvolupament, la qual cosa, i donat el seu mestratge, va ajudar com ningú a promocionar-la i divulgar-la. Va ser director de la revista ‘Marathon’, redactor del diari esportiu 4-2-4 de Barcelona (1976-78) i director d’Esports Blaugrana (1979) i d’Atletas (1980). També va ser  redactor en cap dels diaris esportius Record, Sport (1980-81) i Dicen (1981). A la televisió, va cobrir diversos Jocs Olímpics, com a especialista en atletisme i en natació, que n’és practicant (fou sot campió d’Espanya de 200m espatlla de veterans no fa gaire), i diversos Campionats del Món de futbol. A Televisió Espanyola, va ocupar el càrrec de cap d’esports. També va ser el director de comunicació dels Campionats d’Europa d’atletisme de Barcelona del 2010. Un esplèndid currículum, del que destaco la seva contribució a la marató durant els anys vuitanta, quan va dirigir la revista Marathon. Recordo que esperava rebre-la amb anhel per poder llegir els seus valuosos articles relacionats amb la marató, necessitats com estàvem d’informació en l’època de les albors de la prova.  

 

 

Enric Masllorens

Barcelona, 1958

Amb 19 anys, va participar en la primera marató que es va celebrar a Catalunya i l’Estat el 1978, a Palafrugell (3h28). També ho va fer en la segona edició al mateix lloc (3h14), i en la quarta a Barcelona (2h42m, la seva millor marca), i en moltes altres, la darrera fa vuit anys. Va ser membre dels dos anys de la Plataforma Marató a Barcelona, l'entitat que va ajudar al retorn de la marató suprimida el 2005. Llicenciat en Geologia i doctor en Pedagogia, fou president del Centre Unesco de Catalunya. Molt involucrat en la cultura, l’educació i l’esport. Un intel.lectual maratonià.  M'honora ser amic seu des de fa molts anys, amistat forjada entrenant (i fent inestimables xerrades en acabar) a la Carretera de les Aigües els caps de setmana.

 

Paulino Martín

Barcelona, 1930

No va córrer cap marató, però va ser una peça cabdal del seu desenvolupament. En els anys vuitanta va ser el Cap de Cursa de la marató de Barcelona, llavors marató Catalunya. A dalt del cotxe que obre el camí de la prova, donava consignes als guàrdies urbans i als membres de l’organització per a que la cursa transcorregués correctament i de manera fluida.  I en els noranta es va fer càrrec del control de les sortides. En la seva joventut havia estat nedador i jugador de waterpolo i atleta en les especialitats de llançaments, velocitat i salts. Durant vuit anys va ser president del Club Mediterrani, una entitat molt present a la marató de Barcelona per la seva col·laboració en els avituallaments. En el seu mandat, en Paulino va renovar i impulsar la secció d’atletisme del club, amb el resultat de comptar amb una notable quantitat de practicants, molt d'ells maratonians.

Francesc Mates

Barcelona, 1930  

Fou atleta del Barça, entrenador i fotògraf dedicat a l’esport. Va començar a practicar atletisme als catorze anys. Als divuit destacava en varies proves, el salt de perxa i els  110m tanques les què més, i fins i tot en una especialitat tan difícil com la decatló. Era sabater artesà, i a finals dels anys quaranta va fabricar unes de les primeres sabatilles d’atletisme. Va ser el primer vicepresident de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya. El 1981 va crear la mítica Cursa de l'Amistat, del Castell de Montjuïc al Tibidabo travessant Barcelona, una prova  gratuïta -de les poques que en queden- on impera el bon rotllo. No és competitiva i no hi ha premis per als guanyadors.  Els primers anys, cada participant rebia una flor a l'arribada. La cursa era entranyable i ho segueix sent. En Mates va ser membre fundador de la Comissió Marathon Catalunya -entitat impulsora de la marató de Barcelona de la primera època- i estret col·laborador de Ramon Oliu, a qui va ajudar activament en la difusió de la vessant popular del córrer. Impagables els entrenaments que ens feia fer per les pinedes de Gavà a uns quants i quantes, per preparar-nos per a les primeres maratons de Barcelona. Va morir prematurament el 1991. A títol pòstum, la Generalitat li va atorgar l’any 1993 un guardó com a forjador de la Història Esportiva de Catalunya.

 

 

Josep Molins

Sabadell, 1933

Una institució a Sabadell. Va córrer la marató de Nova York de l’any 1977 representant la selecció de Catalunya, que va quedar tercera per equips. Ostenta l'honor de ser el primer atleta sabadellenc en uns Jocs Olímpics, els de Roma el 1960, on va córrer els 5.000m. Va ser internacional 30 vegades, disset cops campió de Catalunya, dues vegades campió d'Espanya de 5.000m i una en 10.000. A més, va batre els rècords estatals dels 3.000 i 5.000m. Després de la seva retirada va continuar com a entrenador, seleccionador, directiu i professor. Té la medalla de la Ciutat de Sabadell a l'Esport en la categoria Or de 1972, i el premi Forjador de l'Esport Català de la Generalitat. L’any 2004 es va posar el seu nom a les pistes d’atletisme de Sabadell.

María Luisa Muñoz

Puente Genil (Còrdova), 1959

Vinguda a Catalunya de petita, es va convertir en una atleta de  molt   al nivell, amb un currículum excepcional:   ostenta el rècord  de la marató femenina (2h28.59) que va assolir el 1996, fa vint-i-tres anys. Va aconseguir diversos títols de campiona de Catalunya entre el 1990 i 2006. També fou campiona d’Espanya de mitja marató el 1993 i de marató el 2000. Va participar en els Jocs Olímpics de Sydney l’any 2000 en la prova de marató, en el Mundials de 1995 i 1999 i en els europeus de 1994 i 1998, a més de diverses edicions de la Copa del Món i Europea de marató, i del Mundial de mitja marató. Amb la selecció espanyola assolí la medalla de plata per equips en la Copa del Món de marató de 1993. A la Marató de Barcelona de 1992 fou la primera atleta catalana en arribar tercera. Actualment exerceix d'entrenadora i segueix en actiu com a veterana, capaç de córrer una cursa popular de 10k en 44 minuts. 

Eduardo Muñoz Gutiérrez

Barcelona,1960

Va ser un corredor de fons de nivell en els anys vuitanta/noranta. Quedava sempre entre els primers a qualsevol cursa; per exemple, a les Jean Bouin de federats de 1988, 1990. L’any 93 va aconseguir 2h18 en la marató de Barcelona, la seva millor marca. Abans havia aconseguit bons registres: 2h22 els anys 1987 i 89. I després també, 2h24 en la del 92 i 2h19 en el 94, quart de la general. Les mitges també se li donaven molt bé: la de Sitges de 1998 la va fer en 1h06. Es va mantenir: la mitja de Gavà de 1914, amb cinquanta quatre anys, la va fer en 1h23. Segueix en actiu, corrent curses tan dures com el trail de 17km de Moixeró.

Juan Ramon Muñoz López

Lleida, 1965

Va ser un fondista d’alt nivell en la dècada dels noranta. En el 98, a Venècia, va aconseguir 2h20 en marató, la seva millor marca. Es va iniciar a l’atletisme a l’Antorcha de Lleida. Entre el 1987 i el 90 el va entrenar Gregorio Rojo al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Quedava sempre entre els primers a qualsevol cursa; per exemple, a les Jean Bouin de federats, i no diguem a la d’El Corte Inglés, que la va guanyar tres vegades: 1993, 95 i 96.  Va assolir diversos títols catalans: quatre en 5.000 m (1992, 93, 94 i 95), quatre en 10.000 m (1992, 94, 95 i 97) i un en 10 km en ruta el 1994. Va guanyar el Campionat de Catalunya de cros en vuit ocasions entre el 87 i el 98. Es va mantenir fins ben entrat el segle actual (primer a la mitja de Cunit del 2004, tercer a la mitja de Sitges el 2007 amb 1h10, tercer el 2008 al campionat de fons del Ripollès, primer a la mitja d’El Vendrell amb 1h11 l’any 2009...). Com a tècnic, ha entrenat els maratonians José Ríos i Carles Castillejo.

Xavi Nadal

Barcelona, 1969

Ha corregut 50 maratons amb marques molt notables. Va debutar l’any 1989, a la marató de Barcelona, i enguany l’ha corregut per vint-i-cinquena vegada consecutiva. L’any 1994, després d’haver fet cinc maratons, va baixar per primer cop de les 3 hores (2h48) a l'antic circuit de Mataró a Barcelona i amb la meta dalt l'Estadi de Montjuïc. Essent un corredor popular (és fisioterapeuta de professió), ha baixat 21 cops de les tres hores a la marató (enguany també, amb 2h58) en els trenta anys que fa que les corre, un fita no gens assequible si no es tenen unes condicions especials per a la llarga distància com té ell. A la marató de Barcelona’2003, amb trenta tres anys, va fer 2h38, el seu millor temps de sempre, classificant-se el 21 de la general. Molt assidu en tot tipus de curses, tant d’asfalt com de muntanya, ha corregut com a capità totes les Trailwalker Intermon Oxfam de 100 km, formant part d’un equip que ha batut el rècord de la prova varies vegades. L’any 2013, el rècord absolut de totes les Trailwalkers celebrades en 12 països.

Miquel Navarro

Barcelona, 1929

Es va iniciar en l’atletisme al servei militar i el 1951 va ingressar a l ‘Espanyol. Entre 1957 i 1964 va obtenir cinc títols de campió d’Espanya de marató i  els rècords de Catalunya i d’Espanya de l’hora, dels 20 km, dels 24 km, dels 30 km i de la marató. Va competir en els Jocs Olímpics de Roma de 1960, on va establir un rècord de Catalunya (2h23.44); en dos Campionats d’Europa, i en els Jocs Mediterranis de 1959, on fou subcampió. Una lesió el va obligar a retirar-se. Va fundar el Cornellà Atlètic el 1968) i el Club d’Atletisme Esplugues el 1982, en els quals va fer d’entrenador. Va rebre la medalla de plata de la ciutat de Barcelona el1960 i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya el 1997.

 

 

Rafael Nogueras
Barcelona, 1950

A la primera marató de Catalunya, l’any 1978 a  Palafrugell, la primera que corria, va fer exactament 3h00. Es va prendre seriosament baixar de les tres hores i ho va aconseguir l’any següent, també a Palafrugell, 2h49. I no va parar d’entrenar i córrer maratons (2h38 l’any 80 a Barcelona i així successivament), fins que el 1988, deu anys després d’haver corregut la primera de la seva vida, va assolir una marca espectacular, 2h20.52, la seva millor, quan tenia trenta set anys. Va fer moltíssimes maratons i era capaç, als quaranta, de córrer-la en 2h25, a Barcelona’90. Un prodigi per a un corredor que no era professional (era professor d’història d’una escola). Va córrer la marató de Nova York amb la selecció catalana l’any 1985, on va fer 2h23, essent el 38è de la classificació general absoluta. Ha seguit en actiu. Amb seixanta anys corria els 10k de la Cursa dels Nassos en 44 minuts. Per cert, ‘de bon arbre bon fruit’, el seu fill, Albert Nogueras, és un dels millors migfondistes actuals de Catalunya.

Benito Ojeda

Barcelona, 1966

Professor d’educació física, Va guanyar nou maratons de les quinze que va córrer. 2h13 el seu millor temps. Ha estat deu vegades guanyador de la marató de Barcelona: 2h15 l’any 1994 i 2h16 el 1996.  Campió de Catalunya de marató dos cops, quatre de mitja, dues de 10 km en ruta i dues de 10.000m en pista. També fou dues vegades campió d’Espanya de marató. Un prodigi, en una entrevista que li feia Sergio Heredia fa un any a La Vanguardia, deia: “A través de l’atletisme em vaig trobar a mi mateix. No concebo la vida sense córrer. Ho necessito dia a dia”. Segueix participant en moltes curses populars amb uns temps excel·lents. Fins i tot guanyant; com  fa un parell d’anys a la cursa Sant Muç de Rubí de 5 kms: 35’10” amb cinquanta anys.

Ramon Oliu

Cantonigròs, 1923   

Introductor i impulsor de la vessant popular, fou el promotor de les curses a Catalunya i a tot l'Estat. Llicenciat en química, va anar a Estats Units a treballar. Va quedar seduït per la marató al córrer la de Nova York l’any 1976, i en retornar a Catalunya l’any següent per motius de feina es va interessar per saber "quan es corria la marató popular de Barcelona". No se'n feia cap, ni a Barcelona ni enlloc. Sorprès, va prendre la determinació d'organitzar-la ell. L’any 1977 va fundar la Comissió Marathon Catalunya per difondre els avantatges del córrer i engegar una marató popular. L’any 1978 va organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va fer a l’Estat i va aconseguir posar en marxa la de la ciutat de Barcelona l’any 1980. Dotat d’unes excepcionals qualitats com a organitzador, va fer una feina titànica per desenvolupar l’atletisme popular a casa nostra: des de la creació de les primeres maratons fins a curses de llarga distància, passant per conferències, xerrades, articles, i la publicació d’un llibre l’any 1979, “L’essència del córrer”, que va ser una referència per a tots els atletes de fons. Va retornar a Estats Unitsel 1984. Al cap de deu anys se li va diagnosticar la malaltia d’Alzheimer, que va ser la causa de la seva mort el 2005, als 82 anys.

Marisol Oliva Segura

Igualada, 1962 

Va aconseguir uns bons resultats a la marató a finals des vuitanta, amb una millora de dotze minuts entre la de Barcelona el 1988 (3h09) i la de València l’any següent, el 1989 (2h57), la seva millor marca de sempre. També va córrer a l’estranger: a la d’Hèlsinki d'aquell mateix any va quedar la novena dona; a Nova York el 1992, a Atenes el 1993... Va continuar corrent maratons amb uns temps al voltant de les tres hores, i també mitges, prova en la qual havia aconseguit 1h24 a d’Igualada el 89. Mare d'un noi i de dues noies bessones, tots tres també grans esportistes. Com a veterana segueix practicant esport molt activament. Fins que va patir una lesió al genoll el 2009 participava sovint en diverses curses d’asfalt, de muntanya i triatlons (tant d'aigua com triatlons blancs fent esquí de fons), així com altres esports com l’esquí de muntanya i l'alpinisme. Va participar en el primer triatló que es va celebrar a Catalunya, el 1986 a Banyoles, i successius fins l'any 2009. Infermera de professió, està molt implicada en el desenvolupament científic d'algunes teràpies alternatives i també de temes bioètics i de l'esfera emocional.

 

 

Carme Paradell Barenys

Barcelona, 1949

Es va  llicenciar en Ciències Químiques i feia gimnàstica.  Va començar a córrer i en la dècada dels vuitanta va ser una de les dominadores de les curses a Catalunya. Participava en tota mena de distàncies(a la Jean Bouin Open de 1982 va guanyar en la categoria de dones, en el 1984 va córrer el 10.000m de pista en un campionat d’Espanya i les mitges maratons les corria per sota de 1h22), però la marató se li donava molt bé. En va fer un munt. A la de Sant Sebastià del 83 va fer 3h04. Decidida a rebaixar aquest temps, a la de Frankfurt del any següent va fer 2h52. L'any 86 va quedar tercera a la de Barcelona. Alternava les maratons a l'Estat amb les de l'estranger, on hi anava sovint. A Rotterdam, l’any 1988 va aconseguir la seva millor marca, 2h51, a més, entrant segona. A València, el mateix any havia fet 2h58. En aquella dècada va participar a la marató de Nova York.  Va córrer uns anys amb el Barça, entrenada per Vicente Egido i més tard per Alfons Abellan amb el Nike.

Laura Paradell Barenys

Barcelona, 1946

Compaginava els estudis de dues carreres, la d’arquitectura i la de piano, i no corria encara;  jugava a bàsquet.  Va començar a córrer quan va començar a treballar fora de Barcelona. Feia part del trajecte de tornada a casa seva corrent, de Terrassa a Sant Cugat, la qual cosa la va posar en una forma física excepcional. Som amics de fa anys i l'admiro: posseeix un un currículum atlètic extraordinari. Un rècord d’Espanya de marató i quatre de Catalunya de proves de llarga distància de la seva edat de fa molt temps, que ningú l’hi ha sostret encara: el de 10.000m de dones de 45 anys (38.39.25) que va assolir el  1991; el de marató d’Espanya i Catalunya també de 45 anys (2h45.06) el 1991; el de mitja marató de 50 anys (1h22.52) el 1996 i el de 5.000m de 55 anys (19.41.02) el 2001. A propòsit de les 2h45.6 en marató, va ser la tercera marca del rànquing mundial de veteranes de la seva edat en aquell any de 1991. Sempre m'ha agradat el seu impecable estil per a una corredora de fons perquè no talona gens; com aquell que diu, corre de puntetes.  Segueix en actiu i no és difícil veure-la en alguna cursa popular o entrenant a la Carretera de les Aigües amb la seva filla.

Anna Maria Pardo

Barcelona, 1966

Va competir pel FC Barcelona i el Vic, però la recordo corrent pel Natació Montjuïc de Barcelona, i entrenant per les instal·lacions que té aquest club a prop del Serrahima. Va ser campiona de Catalunya dels 3.000, els 5.000 i subcampiona catalana de cros. Amb la selecció catalana va guanyar el campionat d’Espanya de 1994. Era una atleta que alternava les curses de fons i de cros. A la marató, l’any 1996 a Sevilla, va fer 2h44, la seva millor marca, millorant en 38 minuts la marató de Barcelona d’onze anys abans (3h22). Tenia també bones condicions per a la mitja marató. L’any 1996 a Sitges va fer 1h15, registre amb el què figura en el lloc setè del rànquing dels millors temps de sempre de la distància, i el 99 va guanyar la mitja marató de Vilanova (1h19).

Núria Pastor

Barcelona, 1966

Va començar corrent curses populars i va guanyar la marató de Barcelona de 1995 en 2h44.19. Va competir pel CA Sant Andreu, el CG Barcelonès, l’UDA Gramenet, el FC Barcelona i el New Balance. El 1992 es va proclamar campiona d’Espanya dels 10.000 m. Fou campiona de Catalunya de 3.000m (1992, 1993), 5.000m (1995, 1996) i 10.000m (1994, 1995), de cros (1992, 1993, 1995, 1996), 10 quilòmetres en ruta (1994), mitja marató (1992) i de la marató el 1995. També assolí el títol català dels 3.000 m en pista coberta (1992). Amb la selecció catalana va guanyar el Campionat d’Espanya de cros el 1994, i amb l’espanyola va disputar el Mundial de l’especialitat el 1996. També va aconseguir diversos pòdiums en curses populars, com per exemple la Cursa de la Mercè, que la va guanyar en set ocasions, i la Cursa d'El Corte Inglés, amb cinc victòries consecutives en els anys 1991, 1992, 1993, 1994 i 1995.

 

 

Abel Perau Gelet

Lleida, 1954

Especialitzat en fons, era el tercer d’una saga de germans atletes. Membre del Sícoris de Lleida, va ser setè a la Marató dels Jocs Mediterranis d’Split de 1979 amb 2h14,15, i va obtenir un segon lloc (2h22) al campionat d’Espanya de marató de 1977 que es va celebrar a Oiartzun. També un títol de campió d’Espanya de 30 km el 1980. Va aconseguir el títol de campió de Catalunya de 5.000m el 1972 i 1974 i un subcampionat d’Espanya de 10.000 el 1976. Va acabar la seva carrera atlètica a l’Antorcha de Lleida.

 

Josep Perramon

Manresa,1941 

Una institució a Manresa. Va començar com a corredor de pista i cros. Amb bons resultats: 800 metres 1.51.6  el 1962. El mateix any, a Santander va quedar tercer al campionat d'Espanya de cros en la categoria júnior i va participar al cros de Les Nacions (ara esdevingut en campionat del món) a Sheffield (Anglaterra). El 1.500 també se li donava molt bé:  3.54.5 el 1964. Va participar en la primera marató que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell el 1978. Va fer 3h23. Cinc anys desprès, en el 1983,  va aconseguir l’espectacular marca de 2h27, el què suposava rebaixar el seu temps en gairebé una hora. Amb un estil de córrer molt elegant, alternava les maratons amb proves de pista i el 1982 feia 9.43 en un 3.000m obstacles. L’any 2004 va córrer l’ultima marató. N’havia corregut vint-i-set i des de llavors s’ha dedicat a proves més curtes, especialment en pista. 

 

 

Pepa Pont

Girona, 1931

Les seves marques no eren de relleu (on s’ha dit que els pioners d’una activitat esportiva hagin de ser campions?),  En va córrer un munt , la primera la de l’any 1980 a Barcelona, quan tenia 49 anys en 4h32; la següent, el 81, amb tres minuts menys. I en va fer moltes més, i mitges, i curses de tot tipus. Fins i tot una de 100k a Santander el 82  (14h47), on es va convertir en la primera dona de tot l’Estat espanyol  que es va atrevir amb la distància. Parlo d’ella en passat perquè, malauradament, va morir en el 2000 als seixanta nou anys. Es feia notar a les sortides. Extravertida i animosa, posseïa un entusiasme capaç de contagiar-lo a qui tenia al davant. Era diabètica i deia que córrer li anava bé i que els metges li ho recomanaven per combatre la malaltia. Durant una època, un problema de salut la va obligar a deixar de córrer. Però es va recuperar i hi va tornar, si més no a caminar; la darrera prova que va fer caminant va ser una mitja a Ripoll l’any 1999, pocs mesos abans de la seva mort.

 

Salva Pou

Barcelona, 1964

Tècnic de so de Catalunya Ràdio, aficionat a la fotografia i maratonià. L’any 1986 va crear la mítica web Atletisme.com. Una pàgina digital que aglutina tota la informació sobre l’atletisme popular català, de les proves de pista al cros, passant indefectiblement per la marató. És la primera web sobre atletisme que es va fer a Catalunya i no sé si a Espanya, d’una vàlua extraordinària per a tots els amants del córrer. També va crear una 'llista de correu d'atletisme', que consistia en un fòrum mitjançant el qual podíem intercanviar opinions a través d'un correu electrònic específic. En Salva va començar de petit a córrer en el seu equip de sempre l’UA Barberà. Ho va deixar, es va engreixar, hi va tornar a finals dels anys noranta i ja no ho ha deixat. Ha fet dotze maratons, la primera l’any 2000 a Barcelona, també mitges i tota mena de curses. Va engegar fa anys la cursa popular de Barberà del Vallès, el seu poble. Si algú vol veure bones fotos d’atletisme, en publica molt sovint a la seva famosa web on en té milers. Extremadament actiu, ningú sap d’on treu el temps, va ser també col·laborador de la revista Marathon.   

 

 

Manel Pousa (Pare Manel)

Granada, 1944

No sé si és gaire sabut que Manuel Pousa, l’arxipopular Pare Manel  és maratonià. El que si que se sap és que ha dedicat tota la seva vida als desafavorits, a la gent marginada, als reclusos...Es va fer capellà l’any 1975 i se’n va anar al districte de Nou Barris de Barcelona, on ha creat un munt d’associacions, esplais, una fundació...La feina que fa és supèrbia, impossible enumerar-la en una petita glossa com aquesta. És un mossèn atípic, amic d’artistes i cantants que l’ajuden en musicals (‘Guanya’t el cel amb el Pare Manel’ n’és un de molt èxit) per recaptar diners en benefici dels exclosos de la societat. Un capellà singular que va estar a punt de que l’excomuniquessin per haver ajudat econòmicament a una noia sense recursos a avortar en una clínica segura. Va començar a córrer l’any 1982 per deixar de fumar. Li van dir que si corria una marató ho aconseguiria. La va fer i es va quedar enganxat. N’ha corregut més de cinquanta, la primera a Barcelona un any després d’haver començat. N’ha fet també a l’estranger, fins i tot a Nova York. I els seus temps, producte d’entrenaments rigorosos pels carrers de Nou Barris, per Montjuïc i per la sorra de la platja de la Barceloneta, son bons: va baixar de les tres hores dues vegades, les dues a Donosti, 2h55. El vaig conèixer personalment fa molt poc; em va dir que ja no podia córrer perquè tenia els genolls fotuts, però caminava tot el que podia. Això sí, sense patir. “Ja patiré quan vagi a l’infern”, em va dir. Una anècdota: no sé on vaig llegir que l’any 2000, el mateix dia de la marató de Barcelona, va casar als maratonians Núria Ruiz i Joan Masachs. Després de la cerimònia, els dos nubis se’n anaven a córrer la marató, i ell, engrescat per l’emoció, tot i que feia anys que ja no en feia, es va treure els hàbits i se’n va anar amb ells a córrer-la.

Marina Prat

Vilanova i la Geltrú, 1951

Va començar a córrer als 30 anys com a rehabilitació per recuperar-se d'un accident. Un entrenador d'atletisme de Vilanova va intuïr el seu potencial i li va recomanar que si dediqués.  En un principi ho va fer en el cros i en pista, per passar al cap d'un temps a curses de 20 quilòmetres, mitges maratons i maratons, prova, aquesta última, on va destacar moltíssim en els vuitanta i els noranta. Especialment dotada per córrer llargues distàncies,  va ser campiona d’Espanya de 20 km en ruta el 1988 i 89, i de marató el 1989 i 90. També va guanyar el Campionat de Catalunya de marató el 1993, 94 i 96, i de mitja marató el 1993. Va rebaixar cinc vegades el rècord català de marató i també va obtenir el rècord d’Espanya de mitja marató. Fou nou vegades internacional amb la selecció espanyola i va córrer en el Campionat d’Europa de marató el 1990 i la Copa del Món el 1991. Atenció a l'espectacular dada: entre el 1987 i el 2000 va participar en vint-l-quatre maratons i va fer pòdium en quinze (en va guanyar vuit; en quatre va quedar segona i en tres tercera). També participava amb freqüència en altres tipus de curses, i així, entre moltes altres, va guanyar dues vegades seguides la mitja de l'Espirall (1985 i 86), cinc la de Vilanova (1987, 88, 91, 92 i 93)  i tres vegades seguides la Cursa d’El Corte Inglés de Barcelona (1988, 89 i 90). El 1992 va guanyar en dones la mítica cursa Behovia-Sant Sebastià. Extravertida i animosa, la recordo molt propera amb les companyes maratonianes de la seva època. 

 

Pere Prat

???, 1891

Es pot considerar que va ser l’atleta català més destacat de les primeries del segle XX malgrat la seva curta carrera de sis anys. Treballava de pastor al Pirineu i va ingressar a la secció d’atletisme del Barça el 1911. I amb 20 anys d’edat, va debutar en un festival atlètic amb motiu del tancament de la temporada de futbol. Al cap de quatre dies va batre el rècord de Barcelona de la mitja hora recorrent 8.676 metres. Dotat d’unes condicions físiques excepcionals (1,80 d’alçada; 80 Kg i cinc litres de capacitat pulmonar) ho guanyava tot i es va convertir en un mite. Va ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya de totes les distàncies, des dels 800 metres a la marató. A la marató, precisament, l’any 1913, amb 2h47.18, va batre en més d’una hora el registre que havia assolit Robert Boix el 1910 en la primera marató que es va fer a l’Estat, celebrada a Barcelona en un velòdrom. Quan tenia vint-i sis anys, el 1917, es va lesionar seriosament; va haver de retirar-se i se li va perdre el rastre. Amb el temps es va saber que se’n va anar a Anglaterra a treballar de mil feines, des de fogoner de trens a cambrer. Més tard va anar a Nova York, on va engegar una empresa de taxis que li va anar molt bé.
 

Josep Pro

Cantalpino (Salamanca), 1942

Establert a Sabadell, als vint-i sis anys era una de les principals figures vallesanes. Va ser campió de Catalunya del 5.000m, del 10.000 i de cros. A partir de l’any 1973 va començar en proves de ruta, on va establir rècords de Catalunya de 20, 25 i 30km. També fou dues vegades campió d’Espanya de 20 km en ruta i de Catalunya de marató. Va competir una vegada amb la selecció espanyola. Amb Catalunya, fou tercer per equips a la marató de Nova York el 1977, fent equip amb Fernando Francisco i Domingo Catalán. El 1978 va acabar segon en la primera marató de Catalunya i Espanya a Palafrugell amb 2h27.17, només superat en poc més d’un minut pel nord-americà Dave Patterson. Cinquè a la segona marató del 79, tercer a la tercera del 80...va ser un autèntic devorador de quilòmetres durant els anys setanta -en els quals era un dels millors fondistes estatals- amb entrenaments diaris de 30.

 

Elisenda Pucurull

Barcelona, 1964

Fou una corredora popular que va tenir un nivell d’atleta d'elit a finals dels vuitanta i primeries dels noranta en les proves de fons. La seva carrera va ser curta; va començar a córrer el 1983, i seriosament entre el 89 i el 91. En aquest temps va participar en 49 proves de llarga distància, la majoria mitges maratons i maratons, tot i que va fer alguna prova de pista i alguna cursa, com la de la Mercè de 1989, que va guanyar. Va quedar primera en trenta-i-una de les quaranta nou proves (en mitges maratons va guanyar en setze de vint, i en maratons en cinc de deu). Va ser la primera dona a la marató de València tres anys seguits (1989, 90 i 91), un any la de Barcelona (1990) i un any la de Donostia (1991), on va assolir la seva millor marca, 2h40. També en el 91 va aconseguir la millor marca en mitja marató, 1h15 a Sitges, i el mateix any va ser internacional en la Copa del Món de marató a Londres. Tenia a l'abast participar als Jocs Olímpics del 92, però es va lesionar a l'estiu de 1991. Va abandonar la competició i no ha tornat a participar més que en dues proves i de forma testimonial: una cursa de Cantonigròs i una Behobia-Sant Sebastià. Tanmateix, corre gairebé cada dia per mantenir-se en forma.

 

Isabel Puig Torrents

Esparreguera, 1950

Va començar a córrer l’any 1991/92 i ha corregut 42 maratons. El segle passat i fins el 2000 en va córrer 17, la primera la de Barcelona de 1993. L’any 2008 va completar el periple de córrer set maratons dels set continents i es va convertir en la primera dona a l'Estat espanyol que ho aconseguia. Li cap l’honor de ser membre del Seven Continents Club: ha corregut maratons a tot el món, a Etiòpia, Escòcia, Nepal (la de l’Everest després de quinze dies d’aclimatar-se a l’altura de 5.400m)... Ha fet nombroses marxes de resistència, com ara Montserrat-Reus, Núria-Queralt, Matagalls-Montserrat...l ha coronat cims als Pirineus, Volcans de Mèxic i l’Aconcagua dels Andes.

 

Roger Puigbó

Vic, 1978

Va patir una lesió medul·lar l’any 1992 en un accident de bicicleta. Al cap de pocs mesos es va iniciar en l’atletisme paralímpic i va córrer en cadira de rodes la Jean Bouin de 1993.. Des de llavors fa cada any una trentena de proves per tot el món. Ha aconseguit una quantitat ingent de medalles de bronze, plata i or en competicions internacionals, i ha participat en tres Jocs Paralímpics. Va guanyar dues vegades la marató de Barcelona en cadira de rodes el segle passat (anys 1998 i 99) i en aquest l’ha guanyat quatre cops. La marató de Sevilla la va guanyar el 1998 i el 2000, i en aquest segle, onze cops. També, ha sigut el vencedor en les maratons de Lanzarote, Algarve, Schenkon i Oensingen (Suïssa), i ha participat en les de Berlín, Oita (Japó), París, Nova York i Boston. No cal dir res més, l’exemple que dóna, des que va fer la primera, és extraordinari. Un autèntic pioner! 

Josep Antoni Pujante

Barcelona, 1956

Metge, alpinista, escriptor i corredor de maratons. Fins el 1995 va córrer 15 maratons, la primera l’any 1983 a Barcelona, i té una millor marca de 2h58. Va ser el primer alpinista català en completar els cims més alts de cada continent, els Seven Summits, entre els quals l’Everest el 1993. El COI li va concedir l’Orde Olímpic el 1997, primer esportista català amb aquest guardó. Ha escrit diversos llibres, alguns d’ells guardonats amb premis. Va ser director de l’Hospital Vall d’Hebron, Secretari General de l’Institut català de la salut, Doctor Honoris causa per diverses universitats i Acadèmic de la Real Acadèmia de Medicina. És el president del Panathlon Internacional de Barcelona, una associació dedicada a la difusió i la promoció dels valors de l'esport i l'olimpisme. Una frase seva: "Si un s'inicia bé en els valors morals de l'esport l'acompanyaran tota la vida". Deia que corria maratons com a entrenament per pujar a la muntanya, i pujava a la muntanya com a entrenament per córrer maratons.  

Pere Pujol

Barcelona, 1931

Un guru del món del córrer dels anys vuitanta. Va ser el primer que va ajudar a Ramon Oliu a organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a l’Estat l’any 1978. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió Marathon Catalunya, al carrer de les Jonqueres de Barcelona, atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com ens havíem de cordar les sabatilles. Va escriure diversos llibres i centenars d’articles sobre el córrer. Va córrer aquella primera marató de la història a Palafrugell i moltes altres, fins un total de 65. El seu millor temps, 2h 38.10.  Endocrí d’extraordinari prestigi, tenia una biografia excepcional: Director Metge de la marató, el pentatló i la marxa dels Jocs de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Nova York i Barcelona; director del departament de nutrició del CAR de Sant Cugat ...I tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important del que he fet a la vida són 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

Jordi Ribas

Barcelona, 1965

En el món del córrer se’l coneixia com a Toti. I se’l segueix coneixent com a tal, perquè, com a veterà, participa en moltes curses.  És un corredor popular que va assolir uns temps molt notables a les maratons i mitges en els anys noranta.  En el 1992 va aconseguir la seva millor marca en marató: 2h16.12 a la de València, i figura en setzè lloc del rànquing dels millor temps de sempre de la marató a Catalunya. Es va classificar cinquè, millorant en quatre segons la marató, també de València,  del de l’any anterior (2h16.16) en què va ser tercer. També destacava a la mitja marató. A la de Sitges del 95 va fer 1h05 al gener del 95, la seva millor marca en aquesta distància. En aquella època era molt actiu. Només cal dir que vint-i-un dies després de córrer aquella mitja de Sitges el 8 de gener, va fer la marató de Badajoz el 29 del mateix mes. I amb un bon resultat, 2h19.  A banda de maratons i mitges, corria en moltes altres curses, on era molt conegut i estimat per la seva bonhomia. Segueix sent-ho ara de conegut i estimat, perquè el Toti continua molt actiu. Veure si no: és capaç de córrer la mitja marató de Barcelona en 1h19 fa quatre mesos, el 10 de febrer d’enguany, i una cursa de 10k en 37.11 a Granollers al cap de catorze dies.

Joan Ribes Estrada
Barcelona, 1960   

Molt actiu en les albors de la marató dels anys vuitanta i molt actiu ara, quan ratlla la seixantena. L’any 2000 n’havia corregut 30; ara no sé quantes en deu de dur. Té un millor temps aconseguit l’any 89 a la marató de Barcelona que no és qualsevol cosa: 2 hores 28, el novè corredor de l’Estat. El recordo entrenant durament a la Carretera de les Aigües de Barcelona. Fa vint anys ho feia sempre al migdia, aprofitant, deia, l’hora de dinar, on feia rodatges llargs i sèries. En aquella època, fer cent quilòmetres a la setmana era poca cosa per a ell. Bon paio i extravertit, era molt habitual veure’l a finals del segle passat en maratons, mitges i en tota mena de distàncies. Sempre en forma, com ho està ara. Ho demostra el fet que una cursa d’asfalt de 10k el gener d’enguany al Palau d'Anglesola, de Lleida (la zona on hi corre molt ara) ha estat capaç de fer-la a un ritme de 4.16 el Km. També participa molt, últimament, en curses de muntanya. 

 

Emma Roca

Barcelona, 1973

Mare de tres fills. Corredora, esquiadora, llicenciada en bioquímica i bombera. Va guanyar la marató de muntanya de l’Aneto l’any 1998 i va quedar segona el 1999. És membre de la selecció catalana de maratons de muntanya, amb les quals ha competit a nivell nacional i internacional, aconseguint -entre altres- la tercera posició al campionat d'Espanya d'esquí de muntanya i a la copa d'Europa. Al seu palmarès destaca la segona posició a la Marathon des Sables, i la tercera a l'Ultra-Trail del Mont-Blanc i als Cavalls de Vent. Ha estat campiona del món d’esquí de muntanya i campiona d'Europa de maratons d'alta muntanya. L’any passat, amb 44 anys, va ser la primera dona en la Costa Brava Stage Run de 85 km. I aquest any, tercera a l’Ultratrail d’Austràlia de 100 km.  Des que era petita mai no ha deixat de córrer. És extremadament activa; un referent a qui conec de coincidir amb ella en programes de ràdio i xerrades sobre l’esport i la salut. Ha escrit llibres sobre això i treballa en el projecte Summit (Salut en les Ultramaratons i els seus límits), una recerca per determinar si la població que practica exercici de llarga durada i gran intensitat té més risc sobre la seva salut que la resta.

 

 

 

Vicky Rodrigo

Barcelona, 1957

Pertanyia al C.D. Universitari de Barcelona. Era una bona corredora de pista (en el 1.500 tenia 4.54 i en el 3.000, 10.35) i el 1982, als vint -i- cinc anys, el seu entrenador, Jordi Vidal Pedrals, va considerar que havia arribat el moment de la marató. Ho va fer a Donostia. Es proposava córrer-la en 3hores i mitja i ho va fer 3h23. El Dr. Pere Pujol va escriure a la revista Marathon: “Crec que podem comptar aviat amb una noia que baixi de les 3 hores”. I així va ser. El doctor Pujol, un guru de la marató dels anys vuitanta, no anava errat. Ho va intuir quan va quedar seduït per la forma com corria “Es mes aviat petita i gràcil i corre amb molta facilitat. Una postura relaxada amb els braços baixos. El conjunt, una bona economia per al gran fons”. L’any següent, a la marató de Barcelona, va quedar tercera amb 3h00.42, i l’altre, el 1984, va aconseguir 2h51.05. No va abandonar del tot la pista. Uns mesos després de córrer la marató, va batre el rècord català de llavors dels 10.000m amb 36.43.2. Va ser una de les poques catalanes que en els anys vuitanta van baixar de les 3 hores a la marató. 

 

 

 

 

Núria Ruiz Solé

Barcelona, 1948

No és una maratoniana d’elit; la distingeixo en aquesta relació en què predominen els destacats pels seus registres, perquè simbolitza el que és un pioner de la marató. Perquè pioners ho són tots aquells i aquelles que participant-hi, tant se val la marca, van contribuir al desenvolupament i l’engrandiment de la prova el segle passat. Ha corregut més de cent de maratons, la primera l’any 1981 a Barcelona. La conec de fa molts temps, de quan treballava d'eficaç secretaria a la Comissió Marathon Catalunya del carrer Jonqueres. Al llarg dels anys hem coincidit en moltíssimes curses. Excepte en les de 100km, que no m’hi he atrevit mai i ella sí. I segueix participant arreu, i seguim trobant-nos. Sempre atenta,  sempre animosa, sempre contenta.

Eva Sanz

Barcelona, 1973

Va guanyar diverses curses populars de Catalunya, entre les quals la d'El Corte Inglés, la Jean Bouin, la dels Nassos, la de la Mercè, les mitges maratons de Barcelona i Granollers, i la Marató de Barcelona de 1999. Va ser campiona de Catalunya de mitja marató el 1994 i de marató el 1999. Figura en segon lloc en el rànquing de marató de dones catalanes de tot el temps amb 2h30.56, darrera de Maria Luisa Muñoz.

 

Ricard Serra-Grima

Mora (Toledo), 1943

Va córrer moltes mitges maratons i maratons, i amb molt bons temps. Però la seva importància en el desenvolupament de la marató a Catalunya és especialment el fet de què, essent cardiòleg, il·lustre per cert, s’ha cuidat de molts maratonians i maratonianes.   Va treballar al servei mèdic de la Residència Blume per a esportistes durant quaranta anys i també com a cardiòleg en el Barça. Coordinador de la unitat de Rehabilitació Cardíaca de l’Hospital de Sant Pau i la Fundació Cors Units, ha publicat llibres com ‘Cardiologia en el deporte’ i ‘Salud integral del deportista’, ha escrit molts articles i ha fet moltes ponències i xerrades sobre les virtuts del córrer. I no solament això: fa 31 anys, quan començava la febre del córrer, va crear la ‘Cursa Científica de l’Hospital de Sant Pau’ per promoure l'exercici físic com a teràpia per al tractament de les malalties cardíaques, i per investigar el comportament dels que fan la prova i demostrar científicament els beneficis del córrer. El Dr. Serra-Grima, molt estimat en els ambients atlètics,  és una eminència pel que fa al coneixement del cor i la seva incidència en el córrer, la qual cosa li permet afirmar que practicar-ho el protegeix. M’honora amb la seva amistat de fa molt temps, de quan entrenàvem a la Carretera de les Aigües o participàvem en alguna marató. Amb resultats desiguals, tot s’ha de dir, degut a la seva molt superior qualitat atlètica sobre mi.

Bartolomé Serrano

Terrassa, 1969 

Més conegut com Jim, és un dels millors fondistes que ha tingut Terrassa. Es va iniciar en l’atletisme als setze anys a la Unió Atlètica Terrassa. Va començar corrent proves de mig fons, 5.000 i 10.000m, per després especialitzar-se en mitja marató i marató. Amb la selecció espanyola fou dues vegades subcampió mundial de mitja marató per equips (1996 i 1997) i dues més medalla de bronze al Mundial de marató (1994 i 1995). Va aconseguir el rècord de Catalunya de marató dues vegades, el 1994 i 1997, i de mitja una vegada, el 1997. Les seves millors marques, 2h12 en marató l’any 97 a Amsterdam, i 1h01 en mitja marató el 98 a Zurich, figuren en els llocs setè i tercer respectivament en el rànquing de tots els temps d’aquestes proves a Catalunya.  Marcat per les lesions, que el va fer estar pràcticament lesionat la meitat de la seva carrera, es va retirar com a professional el 2001, als trenta dos anys. Tot i així, als quaranta-un, va córrer un 10k en 33.05 en un campionat de veterans. Treballa de massatgista i segueix participant en moltes curses populars. Sovint fa xerrades a alumnes de col·legis per transmetre'ls els valors de l’esport, i és un referent a Terrassa, sobre tot per als corredors populars. Entrena un grup de cinquanta que el consideren, i així l’anomenen, “Dios”.

Bep Solé

Guissona, 1962

Llicenciat en Educació Física, professor de Tècnics d´Esports i Màster en Direcció i Gestió Esportiva, en Bep Solé és una autoritat reconeguda pel que fa a l’organització de la marató a Catalunya. També la va córrer durant uns anys; a partir del 1980 la de Barcelona i la de Nova York el 88, amb 4h06 en el seu debut i un millor temps de 3h07. En el 1983 es va incorporar a l’organització de la marató de Barcelona amb diverses tasques i càrrecs dins de la Comissió Marathon Catalunya fins a ser-ne el seu sot-director. Va ser membre durant tres anys dels equips tècnics dels Jocs Olímpics del 92, encarregant-se de la direcció de les maratons. El conec personalment i m’uneix una forta amistat amb ell, amb qui vaig coincidir durant molts anys en el comitè organitzador de la marató de Barcelona. Li admiro la seva capacitat per a la logística que necessita la posta en marxa d’una marató. Coneix fins l’últim racó del circuït de la de Barcelona, de qui entre el 2006 i el 2011 en va ser el director tècnic (tocant totes les tecles de la prova, des del mesurament fins anar dalt del cotxe del davant controlant-ho tot), i també d’altres curses a Catalunya i la resta de l’Estat. No en debades té un reconegut prestigi com a mesurador oficial de la Federació Catalana i l´Associació de Maratons Internacionals (AIMS-IAAF).  

Francesc Soler

Sallent, 1964.

Conegut com Kiku Soler, és el pioner per antonomàsia de les curses de muntanya a Catalunya. Va guanyar la primera marató de l’Aneto l’any 1999, prova en la que ha vençut tres vegades. Es va proclamar campió d’Espanya el anys 1999 i 2001 i d’Europa el 2001. Ja de jove va sentir la crida de la muntanya i, sense deixar de córrer, s’apassiona per l’escalada en roca i l’alpinisme fins al punt de formar part en quatre expedicions a cims de l'Himalaia. El recordo, un dia, fa anys, que pujava la Pica d’Estats d’excursió amb dificultat, i ell, com si res, la pujava corrent. Ha contribuït, primer com a corredor i després com a tècnic i seleccionador, a aconseguir nombrosos títols mundials de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya. És agent rural de la Generalitat a la comarca del Berguedà, on viu, corre i escala. És autor del llibre Curses de muntanya. Manual pràctic (2015).

Mercè Soler Canudas

Vic, 1960

Va assolir un bon nivell a la marató a finals dels vuitanta i primers dels noranta. En els 10.000m feia 37.27 en el 1988 i aquell mateix anys va debutar a la marató de Barcelona amb 3h08. El seu millor temps va ser de 2h51, cinc anys després, a la marató de València de 1993. Atleta del Vic, l'entrenava Xavier Anton, un mite de l'atletisme a Catalunya. Com a veterana, ja en aquest segle, va destacar en els crosos i els 3.000m obstacles. 

 

Manel Soro

Barcelona, 1932 

De molt jove, als 14 anys, va començar a córrer. Va participar a la Jean Bouin d'adolescent i es va convertir en un esportista de cap a 

peus fins el final deis seus dies , que, malauradament per a tots els que érem amics seus de l’ànima, van ser fa sis anys, quan en tenia 83. Va córrer dues maratons, una a Laredo l'any 1986 on va patir una lipotímia per la forta calor, i una altra a Barcelona , el 1991, que va acabar en 3h i 2 minuts als 59 anys. Aquell mateix any va córrer també la mitja marató de Sitges (de mitges en va fer moltes), aconseguint arribar en 1h19. Era un habitual de la Carretera de les Aigües. Durant més de seixanta anys hi va pujar. Els darrers vint, cada dia. Dotat d'una memòria prodigiosa, i aficionat a l'atletisme com pocs, era capaç de recordar les marques de tothom. De fet, si volies saber el dia de l'aniversari d'algun de is addictes a la Carretera, o fins i tot d'un familiar teu, només calia preguntar-l'hi al Manel. Ens vam fer molt amics. Durant molts anys, ens trobàvem cada dia a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià, abans d'anar a treballar, per fer 10 quilometres per la Diagonal. Mentre corríem parlaven de tot. D'atletisme, de maratons, però també de la vida. Quan va morir vaig pensar, compungit, perquè no li vaig demostrar més com n'érem d'amics i com l’estimava.  

Sant Pol, 1958

Mare de família nombrosa, aconseguia unes marques excel•lents en els anys noranta en les proves de fons: en els 5.000m feia 17.32; en els 10.000, 35.43, i a la marató, 3h01 en la de Barcelona’94, un dels vint millors temps del segle passat de les maratonianes catalanes.  L’any 1984 va guanyar la Cursa de la Mercè. Els diaris deien d’ella que era una bona jugadora de bàsquet que havia començat a córrer tres mesos abans de la cursa. Destacaven que era mare de quatre fills (n’ha tingut sis), i que el dia de la prova, el més petit només feia cinc mesos que havia nascut. Aquest fill petit era en Marc Roig Tió, un molt bon atleta català de 2h18 a la marató, que actualment treballa a Kenia com a fisioterapeuta d’alguns dels millors maratonians del món. La Maria no ha deixat de córrer. En la passada dècada, amb més de quaranta anys, era guanyadora absoluta de més d’una cursa de cinc o deu kms.

 

Josep Maria Torras Homet

Barcelona, 1926

Una institució a l’alpinisme i l’espeleologia a Catalunya. Va fer nombroses escalades i va obrir moltes vies, conegudes com Torras-Nubiola, entre les quals destaca l’ascensió a la xemeneia de Sant Jeroni el 1950. Pel que fa a l’espeleologia, es va iniciar al Club Muntanyenc de Terrassa l’any 48. Va dirigir les exploracions a l’avenc de l’Esquerrà els anys 1953 al 56, i va formar part de l’expedició a l’illa de Sumatra el 1977. A partir dels cinquanta vuit anys es va aficionar a córrer. La primera cursa que va fer va ser la primera d’El Corte Inglés l’any 1979. De maratons en va córrer unes quantes: a l’Estat (Barcelona, València, Figueres...) i a l’estranger (Nova York, Buenos Aires, Londres, Boston...) fins a un total de 24. Però se li feia curta; de 100k en va fer més de quaranta. Molt aficionat també a les marxes i caminades populars, en trenta anys en va fer més de 600. Va col·laborar en la revista Marathon durant més de vint anys escrivint cròniques de curses de muntanya. És president de la Penya 100k D. Catalan des que es va fundar l’any 1987.

Adolf Torruella

Barcelona, 1945

L’any 1989 es va fer càrrec de la direcció de Marathon Catalunya, l’associació que impulsava la marató i el córrer a peu, substituint en Raimon Vancells. Va estar al front de l’entitat vuit anys, per deixar-la en mans de Domingo Catalan en el 97. En aquells anys, i sota la seva direcció, Marathon Catalunya va fer una extraordinària feia ajudant  als organitzadors de petites curses en els seus projectes. Una de les coses que també va fer l’entitat va ser encarregar-se del disseny de la marató dels Jocs Olímpics del 92 i ell es va cuidar d’enllaçar les institucions i els ajuntaments dels pobles per on passava la prova. Als trenta quatre anys, encoratjat per dos amics corredors del seu club, el Canaletes, es va preparar per córrer la marató de Barcelona 1980. No havia fet esport fins poc abans (als trenta era un fumador empedreït) , però la  va fer. I unes quantes més, fins i tot a l’estranger, a la de Nova York i la d’Hèlsinki. Va arribar a aconseguir un registre de 3h08, reduint en dues hores el de la seva primera. A banda, en Torruella, bon amic de fa molt temps, ha estat una peça fonamental en el desenvolupament de la mítica Cursa del Barri de Sant Antoni al llarg dels anys.

Maria Urgell

Igualada, 1941

Va començar a córrer als 39 anys. La va convèncer a que s’apuntés a la marató de Barcelona de 1980 el seu fill, que havia participat en la segona que es va fer a Catalunya un any abans. Corria pel Club Atlètic d’Igualada i participava en totes les curses hagudes i per haver dels anys vuitanta i noranta, en ple esclat del córrer a les nostres contrades. D’asfalt i de pista, el que fos. La primera marató que va fer, la de Barcelona de 1980, la va córrer amb 4h16, essent una de les vint dones que la van córrer. L’any següent, el 1981 va baixar molts minuts i va acabar en 3h39, la setena de les trenta quatre; una de les més veteranes. Al cap de dos anys, també a Barcelona, va fer 2h33, el seu millor temps de sempre. I així fins a quinze, que és el nombre de maratons que va córrer aquesta pionera dels 42,195 km per antonomàsia.

 

Carme Valero

Castellseràs (Terol), 1955

Només ha fet una marató. A Nova York l’any 1999, però el seu exemple, donada la seva categoria i renom (dos cops campiona del món de cros), va servir per ajudar a que, especialment les dones, s’atrevissin també a fer-la. Establerta a Catalunya poc després d’haver nascut, va començarà a córrer als catorze anys guiada per Josep Molins a la Joventut Atlètica Sabadell, i aviat va destacar en les curses de camp a través. Va ser campiona del Mundial de Cros dos anys seguits (1976, 1977). Fou vuit cops campiona d’Espanya de cros (1973-78, 1981, 1986) i set cops campiona de Catalunya (1972-76, 1978, 1981). També fou la primera atleta estatal que participà en uns Jocs Olímpics (Mont-real, 1976). Va obtenir els rècords de Catalunya i d’Espanya dels 800m, els 1.500 i els 3.000. Va rebre la medalla de l’esport de la Generalitat de Catalunya el 2003 i la medalla de plata al mèrit esportiu del Consejo Superior de Deportes, i va ser designada millor esportista espanyola els anys 1973,1975, 1976 i 1977, i millor atleta espanyola del segle XX per l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme. Només ha corregut una marató però és una pionera de la prova. Tenia quaranta-quatre anys. El seu temps va ser de 3h13. No fa gaire, a la revista Fosbury ha dit que córrer la marató de Nova York li va semblar una experiència més fabulosa que els Campionats del Món.

 

Raimon Vancells

Barcelona, 1935

Amant de l’esport, va jugar a bàsquet de petit a Badalona, i de jove a handbol a set i a onze, a banda de practicar atletisme. Tot i que no corria maratons, va ser una peça fonamental per al desenvolupament de la prova. Mà dreta de Raimon Oliu en els inicis del que és ara la Marató de Barcelona  i llavors Marathon Catalunya. Al•lèrgic per naturalesa a l’esport federat oficial, va formar part des del primer moment, a finals dels anys setanta, de la Comissió Marathon Catalunya, l’entitat creada per l’Oliu per impulsar la marató i les curses populars. En Raimon el va substituir en la direcció de la Comissió el 1984, desenvolupant una titànica feina en les albors del moviment popular del córrer durant quatre anys. Emprenedor, i treballador incansable, en el 1988 va fundar l’ACAF (Associació de Corredors d’Atletisme de Fons), una altra mena de comissió sense ànim de lucre  que tractava de millorar les curses que sorgien com bolets. Sense gaires ajuts i gairebé sol, va organitzar una marató per la comarca del Vallès l’any 1989 que vam córrer uns quants. Ell no va córrer cap marató, però el seu fill sí: Joan Vancells Flotats, a qui també el considero un precursor, en va fer bastantes, la primera als setze anys (quan encara estava permès fer-ho als menors de divuit) a Palafrugell el 1979. En Raimon va ser un bon amic, a qui admirava pel seu rigor i entrega en qualsevol de les coses que feia. Un bon i vell amic que malauradament va morir el 2014, i amb qui en els darrers temps feia petar la xerrada per parlar de coses del córrer (el seu tema i el meu), quan el trobava pel lateral de la Diagonal, a prop de casa seva, caminant amb dificultat. Crec que caminava perquè el seu tarannà indomable no li permetia passejar.

Esteve Vila Farres

Barcelona, 1946

Va córrer la seva primera marató l’any 1987 (3h47). L’any 1993 va aconseguir a Donostia el seu millor temps, 3h01. Ha corregut a tot el món: quatre maratons a Nova York, la primera al novembre de 1990, a Berlín, Londres Venècia, Praga, Amsterdam...Fins l’any 2000 va córrer 24 maratons; en aquest segle, 19; en total, doncs, fins ara, 43. En algunes èpoques n’ha fet dues o tres a l’any. Participa molt sovint en tot tipus de curses. Amb 73 anys, es manté en un magnífic estat de forma. Aquest any ha corregut la seva 43 marató a Barcelona, amb l’excel•lent temps de 4h43.18. I no menys excel•lent els 10k de la Cursa del Barça de fa pocs dies, 51.58.  Pertany al Domingo Catalan Fondistes Club, entitat de la qual en va ser fundador juntament amb altres amics. Altruista per naturalesa, gaudeix d’acompanyar a debutants que corren la marató per primera vegada. Molt vinculat a Domingo Catalan, de qui n’és un fervent admirador per les seves virtuts com a atleta i com a persona.

 

 

 

 

 

 

                                                 -------------------

A aquesta relació que he fet seria més adequat dir-li 'destacats' que 'pioners', perquè pioners ho són tots aquells i aquelles que, amb bons resultats o no, van contribuir el segle passat al desenvolupament i l’engrandiment de la marató. Per altra banda, és un treball limitat i subjectiu perquè els atletes hi figuren segons el meu particular criteri. És per això que no vull deixar de referir-me, a mode de mostra, a altres maratonians i maratonianes de Catalunya (dels quals no en faig una glossa perquè no disposo de dades), que per a mi tenen una gran vàlua. La mostra és només simbòlica i limitada (bàsicament, son alguns dels corredors i corredores de casa nostra que van participar en varies de les primeres maratons dels primers anys). Valgui, la relació i aquest apèndix, com a reconeixement personal meu.

Els homes:

Manuel Caparrós (1949), Manuel Canals (1923) Sergi Cazeneuve (1958), Jordi Costa i Subirós (1953),  Jordi Genesias (1950), Josep Gil Ramperez (1956), Manuel Hernández (1954), Josep Maria Matas (1948), Joan Nierga (1948), Nicolàs Osete (1941), Carlos Perez (1954), Jordi Planas (1942), Josep Polo (1944),  Manuel Roquer (1956), Enric Rota (1952),  Carles Solà (1917), Josep Solà (1919), Ricard Traver (1942), Francesc Vilajosana (1939)...

Les dones:
Montserrat Blaya (1946), Maria Cabrerizo (1957), Felicitat Caldentey (1940), Anna Espona (1935), Ester Inés (1955), Maria J Iturri, Teresa Larrieu (1954), Gloria Pavia (1955), Josefina Pérez (1957)...

                                                                      ----------O----------

                                             

'Corres com el meló'

Malgrat no fem altra cosa que dir-li runner a córrer, el català és molt ric. I està ple d’expressions relacionades amb aquesta pràctica nostra, magnífiques. No ens calen anglicismes importats. Ve a tomb Amics i amigues, malgrat no fem altra cosa que dir-li runner a córrer, el català és molt ric. I està ple d’expressions relacionades amb aquesta pràctica nostra, magnífiques. No ens calen anglicismes importats. Ve a, precisament, una exclamació molt comú a València: “Corres més que el Meló” Ho diuen a qui corre de pressa o llargues distàncies fent referència a José Morant, àlies ‘el Meló’, un alacantí que fa cent anys es guanyava la vida corrent. Era una època en què alguns superdotats -els hi deien andarins- es dedicaven a córrer d’un poble o ciutat a una altra i la gent els donava diners si aconseguien fer-ho en un temps inaudits. En Morant era un d’ells. Un cop va fer el recorregut Alcoi-València-Alcoi, uns 220 quilòmetres, en 30 hores. Ningú s’ho podia imaginar i se’n va endur vuitanta pessetes, una bona piconada en aquells temps. Un dia, a finals dels anys vint, va competir contra un cavall en una plaça de toros en una prova de resistència. Conta la llegenda que després de moltes voltes, el cavall va dir prou i es va parar, mentre el Meló continuava corrent entre el deliri del personal. Ja ho sabeu: si aneu a córrer la marató de València i escolteu algú que us diu que corres com el Meló, no us enfadeu. Més aviat al contrari. 

 

Miquel Pucurull

09/05/2021

 

Normes a la Carretera de les Aigües!!!

 Amics i amigues, la direcció del Parc de Collserola ha començat a dir que posarà remei a la massificació de corredors i ciclistes a la Carretera de les Aigües, un lloc on hi anem a entrenar els que som de Can Fanga. Una de les solucions que apunta (ho dic tal com ho han publicat els mitjans) serà la d’establir franges horàries: que el matí sigui per als que van en bicicleta i la tarda, per als que corren. Si és cert que en els darrers temps s’ha multiplicat exponencialment el nombre de persones que hi van a fer esport (diuen que hi pugen 2 milions i mig a l’any)  també ho és que fa anys que es veia venir, i dorm damunt d’una taula –com és diu ara- el projecte d’allargar la carretera fins a la Rabassada, el que significaria disminuir la concentració de gent. Hi he pujat més de quaranta anys. Hi he entrenat un munt de maratons. Mai, malgrat he viscut l’increment de ciclistes, corredors i passejadors, he tingut cap problema. La solució ha de passar perquè nosaltres, els usuaris, mantinguem les normes de convivència. Els que correm, per exemple, anant per la dreta, i els ciclistes circulant a poca velocitat. A fi de comptes, el nom de l’espai, no cal dir res més, és Passeig de les Aigües. Tot, abans d’haver d’acceptar una altra normativa. Que ja en tenim massa. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

23/04/2021

Prepara't per gaudir

 Amics i amigues, sovint, quan corro, se m’acudeixen coses per escriure, per comunicar. Avui, des de l’atalaia d’haver arribat als vuitanta-dos, se m’acut la de donar consells -tot i que ningú me’ls hagi demanat- al corredor que s’estigui fent gran. No et rebel•lis. Admet que la passa és més curta ara que la de fa anys i que l’any que ve encara ho serà més. Has d’acceptar-ho de la millor manera. Si ho saps fer, no guanyaràs cap cursa, però gaudiràs d’una època formidable. Si em permets que et parli de mi, no he sigut mai tan feliç com ho soc des que em vaig jubilar. Es podrà dir que això dependrà de si tens la sort de tenir salut. Sí i no. Crec que per tenir sort, tu hi has de posar de la teva part. Cuidant-te. Mantenint-te. Sempre. Sobre tot quan començaràs a veure que la gambada s’escurça. Una cosa que jugarà a favor teu és el temps lliure: en tindràs més que mai. Omple’l amb activitats que t’agradin. Fes-ho en cos i ànima. Aprofita’t dels avantatges de la teva condició. Res no t’ha d’aturar. Adapta’t. Gaudeix. Procura tenir projectes, coses per fer, dos millor que una. No deixis de pujar muntanyes, de córrer o de caminar. Per res del món no deixis que el teu cos i la teva ànima es rovelli. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.                 

Miquel Pucurull