7.3.21

Quan l’esport deixa de ser-ho

Amics i amigues, l’esport és una activitat magnífica. Quina bona pensada van tenir els grecs quan es van inventar el Jocs Olímpics! Però segur que no es podien imaginar, ni ells ni el baró que els va recuperar fa més de cent anys, el que arribarien a fer els esportistes -i sobre tot els països que representen- per tal d’aconseguir alguna medalla. Segons es pot llegir a la premsa, els entrenaments a que estan sotmesos alguns esportistes professionals, resulten -especialment per als que entenem l’esport com una forma de lleure- un autèntic mal són. Una tortura. Exemples n’hi ha uns quants: a la xinesa Wu Minxia,  la guanyadora de l’or olímpic en trampolí tres vegades seguides, no li van dir que s’havien mort els seus avis, ni que sa mare patia un càncer,  per a que no afectés a la seva preparació i no desviar l’objectiu de guanyar la tercera medalla. "Mai vam parlar amb ella del que passava a casa" va dir el seu pare. "Fins i tot li mentíem quan ens trucava per telèfon i ens preguntava si estava ve la seva avia, que ja s’havia mort. Va ser així durant molts anys, lluny de nosaltres i dedicada només a entrenar". Òbviament, això no és esport. Ni de bon tros. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

                  

 

Cap comentari:

Publica un comentari