Jaume Leiva, l'excepció dels darrers anys

No sé pas què està passant. Malgrat cada vegada hi ha més corredors i corredores a Catalunya que fan la marató, els que assoleixen marques de qualitat són cada dia menys. Tant en homes com en dones. Ni els temps són bons ni hi ha gaires atletes bons, excepció feta de Jaume Leiva -provinent, per cert, del món popular- si més no comparat amb els de fa uns anys.

No és que m'importi massa, ni que això sigui un drama, perquè el que m'agrada és que cada dia, com és el cas, hi hagi més gent que s'atreveixi amb els 42,195 kms. Però, certament, revises les classificacions de fa vint anys i te n’adones que, tot i que el nombre de participants era tres o quatre vegades menor que el d’ara, eren molts més els que llavors feien uns temps de cert nivell.

Per posar un exemple, a la marató de Barcelona de 1990, els catalans que van baixar de 2h30 van ser 12, i l’any passat només ho van aconseguir 2. En el mateix any noranta i en la mateixa marató, 4 catalanes van baixar de 3 hores, i el 2012 cap ni una.

M’agradaria saber-ne la raó. Es diu que la quantitat no és garantia de la qualitat, però algú i alguna hauria de sorgir (a més a més d’en Leiva) a partir de l’allau dels nous atletes que corren maratons, cada vegada més, des de fa sis o set anys. Les diferències respecte del passat són tan grans que ha d’haver algun motiu, que no sé veure, per a que s’estigui produint una davallada de marques (els records de marató de Catalunya els tenen José Rios des de fa nou anys i Marisa Muñoz des d’en fa disset), insisteixo, en un moment tan dolç com l’actual, en ple boom del córrer.

Em referia a Jaume Leiva com a pràcticament l’únic atleta d’alt nivell que ha emergit darrerament. No és per casualitat. Se sap que aquest xicot de Terrassa, que corria les primeres curses populars amb unes botes de bàsquet, és dels que s’assemblen a aquell grans maratonians i maratonianes de fa anys pel que fa a la preparació d’una prova. Guanyadors nats, després de treballar llargues jornades laborals, eren capaços de realitzar dures sessions d’entrenament.

 

Jaume Leiva entrenant

 

En això, en la tendència actual a entrenar relativament poca estona i pocs dies per córrer maratons, potser rau una de les causes de que no aflorin atletes que puguin aconseguir marques de relleu. El cert és que fa uns anys l’objectiu de qualsevol popular era baixar de 3 hores. Ara les 3 hores s’han convertit en 4, que està molt bé perquè això genera el creixement de participació, que és magnífic, però tanmateix, la menor exigència fa que escassegin els temps que es consideren de qualitat.

No cal donar-hi voltes. A casa nostra fa temps que no sorgeixen maratonians de nivell. Si agafem el rànquing català de les millors vint marques de tots els temps, destaca el fet que, a excepció de les de Castillejo i Cáceres, que ja fa temps que són figures, i la d'en Leiva, totes les demès, són de fa molts anys; algunes d’en fa més de 30 o gairebé, com la d’Alfons Abellan, que es manté com la vuitena de tota la història.

En qualsevol cas, tot i que sap una mica de greu que no emergeixin gaires figures de la marató a Catalunya, el que no es pot negar és que la seva pràctica està, feliçment, cada vegada més estesa. Calculo en 8.000 els catalans/catalanes que corren maratons, amb un augment d’un 20% a l’any. Potser, això farà que en un moment o altre sorgeixin atletes com Jaume Leiva, que facin que la marató catalana també compti, no únicament com a sinònim de quantitat, sinó també de qualitat.

Miquel Pucurull
21/01/2012