Fisonomia del recorregut de la Cursa 360runningBarcelona

Km 0 a l’1

És emocionant, ja de sortida, pensar que el recorregut que farem, té, a banda del component lúdic que suposa córrer per Montjuïc, l’objectiu d’ajudar al projecte solidari de la Marató de TV3.

La sortida la farem  als Jardins de Miramar de la Plaça de l’Armada, un lloc esplèndid a 60 metres sobre el nivell del mar, on haurem escalfat una mica abans, tot mirant, a la nostra dreta, la ciutat, la zona del port i el mar. Val la pena fer-ho, només que sigui un moment, tot i que els que correm, quan estem a punt de sortir en una cursa, no estem per orgues. Val la pena perquè, no en debades, el nom dels jardins i la zona ens conviden a fer-ho, gairebé ens ho imposen. 

En els jardins hi destaquen varies coses que també convé assaborir amb la mirada. Per un costat, l’imponent Hotel Miramar a la nostra equerra, per un altre els 40 bellaombres que hi ha en una doble filera, uns arbres d'aspecte singularíssim i  de formes extravagants, i també tres escultures de dos famosos escultors: Fertilitat i Serenitat, de Josep Clarà, i La Veremadora, de Pablo Gargallo. Realitzades totes elles fa més de vuitanta anys, la darrera havia d’instal·lar-se  a la Plaça Catalunya. De l’hotel cal dir que inicialment  era un petit restaurant de l’Exposició de 1928 i durant una època fou la seu de la Televisió Espanyola a Catalunya, en concret, la que va de  1959 a 1983, quan la tele era em blanc i negre,  els estudis de Miramar de TVE. Durant anys l’edifici va restar abandonat, fins que en el 2006, totalment restaurat,  es va inaugurar l’hotel de luxe actual.

Enfilarem l’Avinguda Miramar en lleugera pujadeta fins trobar la Piscina Municipal de Montjuïc a la nostra dreta. És una instal•lació molt antiga, de 1929, i durant molts anys va ser la seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins que va tenir piscina pròpia. Va ser totalment reformada per als Jocs Olímpics del 92 i es va utilitzar, com també en els Campionats del Món de Natació del 2003 i del 2013, per als salts.
2003. I poc després de la piscina, acabada la pujadeta, haurem arribat al Km 1

Un dels salts de palanca dels darrers Campionats del Món en la Piscina Municipal

Km 1 al 2

Avançarem per l’Avinguda Miramar i trobarem tot seguit, a la dreta també del nostre camí, l’Escola del Bosc de Montjuïc. Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre aquest col·legi. Hi vaig anar quan era petit, en tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com avui, m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament es feia per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a l'escola i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director, tremolaves). Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit. Aquesta escola, que va ser inaugurada el 1914, inspirada en els moviments pedagògics republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat, una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al mig del bosc.

Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la guerra del 36

Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre d’obres de Joan Miró, i una mica més endavant abandonarem l’avinguda per baixar pel Passeig de Santa Madrona per anar a trobar el Museu Etnològic a la dreta, i girar a l’esquerra per l’avinguda de Montanyans. Un vial que, potser perquè està on està, la gent la coneix com l’”Avinguda dels Muntanyencs”. Però no, el nom és per honorar a una antiga família catalana, un membre de la qual, Nicolau Montanyans, va ser l’inquisidor de Mallorca el segle XVI.

Enfilarem l’avinguda passant per davant del Palau Nacional, el monumental edifici del qual emergeixen 9 feixos de llum alguna  nit especial, que volen simbolitzar cadascuna de les lletres de “Barcelona”. Va ser edificat per a l’Exposició Internacional de 1929 i n’era l’edifici principal. Alberga el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb mostres de totes les disciplines (pintura, escultura, dibuixos, gravats, fotografia...) de tots els temps, i té una enorme sala que s’ha fet servir per a tot, des de l’elecció de Miss Catalunya l’any 1935 fins a un torneig d’hoquei sobre patins en el 1954. Passat el Palau Nacional, i una mica més enllà, l’avinguda fa un gir a la dreta, a l’alçada del qual haurem fet el Km 2.

Km 2 al 3

Seguint l’avinguda Montanyans i fent una recta, passarem a tocar el Poble Espanyol a la dreta i les instal•lacions de l’Hípica de la Foixarda a l’esquerra tot creuant al final la Plaça d’Eusebi Millán, just davant del pàrquing d’autocars que veurem a la dreta.   La plaça du el nom d’un mossèn que fou l’introductor del bàsquet a Espanya. Com anècdota, el primer partit es va jugar l’any 1922 en el camp de futbol de l’Europa, amb les cistelles lligades a cada porteria, entre uns alumnes de les Escoles Pies i els jugadors de futbol del club, que van guanyar pel resultat de 8 a 2.

Al final de l’avinguda anirem a parar a la Plaça de Sant Jordi, on hi ha la font de la deessa Ceres al mig, que tothom confon pel sant, i girarem a l’esquerra per pujar per l’avinguda de l’Estadi. Tot seguit veurem l’edifici de l'INEFC d'estil "noucentista" segons diuen (tot i dissenyat el 1987) per Ricard Bofill, on es preparen els professors d'educació física. Interessant, en passar, mirar de reüll encara que sigui, l'escultura de Rosa Serra, "Tors Atlètic" que hi ha en front de la façana i la copia de les restes d'un monument ofert a Luci Minici Natalis, el primer barceloní que va participar en  uns Jocs Olímpics. Ho va fer  a la ciutat grega d'Olímpia en el segle I, després de guanyar una cursa de quadrigues. No està gens malament per a inspirar-nos.

 Reproducció dels vestigis (marques de les potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga) del monument que Luci Minici va oferir a Olímpia.

Poc després de l’edifici de l’INEFC haurem fet el Km 3. Si tot pujant l’avinguda mirem a l'esquerra, veurem la part de dalt del Palau Nacional. Una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí: ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats ho són de la Giralda de Sevilla. Serà veritat?

Km 3 al 4

Seguint cap amunt, tot seguit  trobarem les Piscines Picornell a la nostra dreta. Una altra instal·lació esportiva de les moltes que hi ha a Montjuïc, que varen ser inaugurades l’any 1979 i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un tribut a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo, qui a falta de piscines, i com que els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, el senyor Picornell els  arbitrava des de dalt d’una barca.

Una mica més enllà d’una enorme campana de bronze, deixarem l’avinguda per uns moments i girarem a la dreta per entrar a una zona arbrada, a tocar de l’Anella Olímpica, i tornar a sortir per seguir amunt. La campana s’anomena de la Pau, popularment dita La Mercè, i va ser col•locada aquí amb motiu dels Jocs del 92, obsequi d'uns alemanys. És la campana més pesada de Catalunya. No es posarà a tocar quan passem perquè només ho fa a les dotze del migdia i a les set de la tarda. (Excepte quan es posava a tocar a qualsevol hora fa uns anys -els veïns del Poble Sec se’n recorden molt bé-  especialment a la matinada).

Avinguda amunt albirarem l’Estadi passant pel costat de l'interessant Jardi d'Aclimatació. Diuen que és un dels espais amb major interès botànic de Barcelona, amb una gran quantitat de plantes i arbres únics. No ens hi entretindrem; no hi anirem ara, per més bonic que sigui; ja ho farem en un altre moment. És un espai concebut fa més de vuitanta anys per veure com s’adaptaven determinats arbres i plantes d’altres indrets al nostre clima -un dels més exòtics l’arbre del safrà- , molt agradable pel poc concorregut que resulta. A dintre del jardí hi ha el Memorial Permanent del Sida, un lloc per al record i la reflexió inaugurat el 2003, que va ser el primer que es va fer a Europa. Simbolitza a totes les persones mortes per la malaltia i les que les l’han acompanyat. Consisteix en una olivera, sota la qual unes lloses contenen un poema de Miquel Martí i Pol. "Parlem de tu / Parlem de tu, però no pas amb pena / Senzillament, de com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / el que estimaves / del que feies i deies i senties / de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc serà / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

L’Estadi el tindrem cada vegada més a prop. Quan estiguem davant de la magnífica Porta de Marató -que s'ha mantingut intacte a com era quan es va construir el vell estadi l'any 1929- tindrem en front a la nostra esquerra, unes curioses escultures: un conjunt en homenatge a Young–Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 92, que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona. Que ningú s'esforci en traduir el rètol mentre correm; diu així "Catalunya, país afavorit per l'art i la història. Barcelona, antiga i gloriosa ciutat. Kyonggi-do estat de Corea, terra d'oriental tranquil•litat. La seva llum brillant ens uneix, Ah! Que sigui perpètua aquesta càlida amistat". Es probable que, en passar, hi veiem turistes orientals llegint-lo i fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi. Tot seguit passarem per davant de l'Estadi Lluís Companys, haurem fet el Km 4 i contindrem l’emoció. 

 Conjunt escultòric en homenatge al guanyador de la marató dels Jocs del 92 

Km 4 al 5

L’Estadi és una icona de Barcelona, i s’associa, especialment, amb el Jocs Olímpics del 92. Però en les seves instal•lacions s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant dotze anys; el lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955; o on es va celebrar un combat de boxa entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930 -"el match del segle"- que va aplegar 70.000 espectadors segons els diaris de l'endemà.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim  d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Gairebé cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.

L’atleta Sebastià Junqueras portant l'àmfora amb aigua del mar,
a mode de torxa olímpica, en la inauguració del Jocs del Mediterrani de 1955

El darrer element que veurem de l'Estadi  és el Peveter que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. Que ningú ho pensi quan passem per aquí, però permeteu-me una malvolença: hi ha gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que els organitzadors tenien un interruptor a punt per a que s’encengués la flama en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!

Més endavant, a prop no obstant de l’Estadi, hi veurem el Museu Olímpic a la nostra dreta, un museu que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. Avançarem i trobarem tot seguit, a la dreta també, l’estació del Funicular de Montjuïc, un entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80 anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que l’agafava molt sovint per anar al col·legi de davant, pot confirmar que posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del túnel és impagable

Mes enllà, a la nostra dreta, i davant de la piscina que hem vist en començar la cursa, creuarem la plaça de Dante, que té una escultura del mateix poeta italià en una font circular. Anys enrere, l’indret servia d’accés al Parc d’Atraccions de Montjuïc, una instal·lació de lleure inaugurada el 1966 on ja hi havia existit un altre parc d’atraccions, el Maricel, en els anys trenta. El nou  va tenir el seu moment de màxima esplendor durant la dècada de 1980, amb més de trenta atraccions (¿qui no recorda el Pulpo, o la immensa roda de la Noriavisión?) i un amfiteatre a l'aire lliure on cada estiu se celebraven concerts amb els cantants i grups més famosos de l'època. Enderrocat l’any 1998 després d’haver entrar en decadència, l’espai ara l’ocupa el Jardí de Joan Brossa en honor d’un poeta desaparegut, contemporani nostre, a qui li agradava ésser catalogat com “agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, en veure una carta de plats complicats i de noms inintel•ligibles, va demanar “Porti'm un ou ferrat”.

I en un no res, amb suau baixada, passat el Km 5 arribarem de nou als Jardins de Miramar, el mateix lloc d’on hem sortit fa una estoneta, el mateix lloc on hi hem vist en sortir l’Hotel Miramar (l'antiga seu dels estudis de televisió), els arbres de formes extravagants i les tres escultures, qui sap si instal·lades aquí per victorejar-nos en el moment de la nostra arribada.

 Antics estudis de TVE. 

                                                      -----o-----

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://us6.campaign-archive2.com/?u=f92224ff93a1262cbea4bf554&id=dfbc7fb374