Bojos, bojos per córrer

Bojos, bojos per córrer! 
Article d'El Periódico  (dissabte 23 de novembre de 2013)

Des de fa uns set o vuit anys estem assistint al que per a mi és un fenomen social d'enorme magnitud. Em refereixo al córrer . Em confesso un apassionat de la seva pràctica, i m'entusiasma veure, cada vegada més, homes i dones corrent pels carrers a qualsevol hora, i participant en les moltíssimes curses populars que se celebren a Catalunya. El boom del córrer va arribar (el segon, perquè n'hi va haver un en els anys vuitanta que es va aturar després dels Jocs Olímpics), i ho ha fet per quedar-se i seguir augmentant. Estic convençut. A vegades em pregunten si aquest esclat actual és una moda; la meva resposta és un no rotund. Al meu entendre, el córrer seguirà creixent, no amb el mateix percentatge d'increment dels últims anys, però seguirà. Especialment perquè la dona s'està incorporant a aquest món de forma espectacular.

Fa més de trenta anys que corro (maratons, mitges maratons i altres curses), i puc afirmar que el moment actual és, per descomptat, el més dolç de tots els que he viscut. Tant és així, que estan sorgint com bolets carreres noves per tot arreu a Catalunya que s'afegeixen a les clàssiques i configuren un espectacular calendari. N'hi ha un munt per triar cada diumenge, tant als pobles com a les ciutats. Res a veure amb el que passava fa anys, quan fins i tot les dues primeres maratons de Barcelona es van haver de celebrar al poble de Palafrugell perquè el consistori d'aleshores no donava permís per córrer pels carrers. Res a veure amb el que succeïa fa anys, que estaves esperant amb ànsia que arribessin les curses de les festes majors dels pobles, que van ser les primeres que es van afegir a les poques clàssiques que hi havia.

El moment és excepcional: augmenta el nombre de nous corredors i augmenta el nombre de curses. Augmenta també tot el negoci que se'n deriva: sabatilles i roba esportiva; artefactes per córrer , centres de fisioteràpia, de traumatologia, de podologia; preparadors de grups de corredors; entrenadors personals; experts en nutrició; emprenedors que organitzen carreres... i un llarg etcètera. I això és bo, perquè, a part de la seva utilitat, la seva explotació genera treball i , com deia, negoci.

Llàstima que, per allò de l'oferta i la demanda, també augmenta el preu de les inscripcions. Avui en dia, un dorsal és un producte de consum, i d'un any a un altre no pot pujar desaforadament com ho fa el d'algunes curses, ni es pot establir un preu que estigui "fora de mercat". No pot ser, per posar un exemple, que una de 5 Km que se celebrarà demà diumenge a Barcelona costi 18 euros, convertint-se, en concret, en la més cara per quilòmetre de tot Espanya. I a propòsit, tampoc és lògic que el preu d'un dorsal en les nostres curses sigui, de mitjana, gairebé el doble del de les de la resta de l'Estat.

Sobre aquest assumpte hi haurà qui digui que "el mercat és lliure", que "si no vols pagar tant no la corris", etc, etc. Però de la mateixa manera que, com a consumidors, podem dir que una cosa és cara si ens ho sembla, tenim tot el dret del món de criticar-ho. I crec que els que som assidus "clients" , podem (hem de) queixar-nos. Potser no servirà de res la nostra queixa i, tot i els preus, seguiran existint proves de les anomenades "cares" que esgotaran els dorsals en quatre dies, com així està succeint. Perquè, misteris de la vida, com més alt és el seu preu més gent s'apunta i més aviat s'acaben. En tot cas, i com a avís -si s'em permet- a alguns organitzadors, compte. No fos cas que la " gallineta dels ous d'or" se'ls mori o deixi d'incubar. Compte, perquè, a més a més, s'està veient que, per primera vegada, diverses carreres de participació mitjana i petita estan tenint menys inscrits que l'any passat.

Tot i això, la tendència a créixer continua, afavorida especialment en les més multitudinàries, el que corrobora l'atractiu que suposa participar en proves on corri molta gent contradient allò de "la soledat del corredor", un tòpic que és mentida com es pot veure tots els caps de setmana. Al meu entendre, una cursa popular és un acte social per antonomàsia. Benvingudes siguin totes, les clàssiques i les noves, les grans i les petites. N'hi ha de tot tipus on triar, fins i tot d'ultra distància i de dificultat extrema que, juntament amb les de muntanya, estan proliferant molt. En definitiva, sorgeixen nous corredors i noves corredores -generalment d'edat madura per cert, per sobre dels 35 anys- i afloren carreres per tot arreu, per a satisfacció i alegria dels que ens confessem "bojos" en això de córrer.

Miquel Pucurull