Dos atletes joiosos: els dos últims de la marató olímpica de Rio

Un participant en una marató, qualsevol que sigui, és testimoni d’una experiència única. Què no dir del que arriba últim? o del penúltim? L’altre dia, a la marató d’homes de Rio, van sortir 155 corredors i la van acabar 140. Dels dos darrers en voldria dir alguna cosa que he pogut esbrinar.

L’últim, l'atleta de Jordània, Methkal Abu Drais, va patir grans defalliments; es va mantenir com va poder i va arribar. Va ser el darrer classificat (2h46.18). És un maratonià d'elit, amb una marca de 2h17 al gener del 2015 a la marató de Marràqueix. Què li deuria passar per trigar mitja hora més que fa un any i mig? És molt curiós. Comprensible i comú en corredors populars, però gens normal en atletes d’alt nivell. Va sortir lesionat? es va lesionar durant la cursa? No ho sé. No ho he pogut saber.

En qualsevol cas, el que l’igualava a un corredor anònim era la seva enorme alegria en creuar la meta. Semblava talment que havia aconseguit la marca de la seva vida. I no era així, en absolut. Com sigui, cal felicitar-lo per haver volgut acabar la marató malgrat el temps perjudica al seu brillant currículum: a banda de la marca que té, en Methkal Abu Drais va guanyar la marató d’Estocolm de 2012.

Un altre cas curiós és el del penúltim arribat, el japonès Kuniaki Takizaki. El seu temps va ser de 2h 45.55. Ell no és un atleta d’elit. De fet, i a diferència de gairebé tots els participants a la marató olímpica, no és un esportista professional. És un dels nostres: un corredor popular que li agrada córrer maratons. N’ha fet unes quantes, i la seva màxima il·lusió era la de ser maratonià olímpic.

Com que li era impossible córrer representant al Japó perquè les seves marques són modestes i de cap manera podia aconseguir la mínima, es va nacionalitzar cambodjà l’any 2011, on li exigien molt menys, amb la idea de córrer als Jocs de Londres del 2012. Llavors, el Comitè Olímpic no el va deixar perquè només feia un any de la seva nacionalització.

Però l’home no va llençar la tovallola i va posar tota la seva il·lusió en els Jocs de Rio de quatre anys més tard. El projecte es va fer realitat. I el mes de juliol d’aquest any, Cambodja el va seleccionar després de guanyar una marató en aquell país amb catorze minuts menys que el segon classificat.

Takizaki va acabar la marató de Rio exultant , tot i que amb aspecte de deshidratat. Va dir sentir-se campió per haver trepitjat la meta de la marató dels Jocs. "Estic ple de felicitat, he arribat a la meta de la marató dels Jocs Olímpics. Res és tan bonic com això".

Ara tornarà a la seva feina. Com deia al principi, és un corredor popular. Treballa d’humorista (de pallasso, si no fos que la paraula pot semblar despectiva). El seu nom artístic és Hiroshi Neko. Petit, 1.47 d’alçada i 50 kg de pes, és un còmic d’èxit que fa pel·lícules i tot. La seva fama, per cert, li serveix per promocionar curses on recapta diners per ajudar als joves esportistes de Cambodja.

A l’arribada, en Takikazi i l’Abu Drais, penúltim i últim classificat de la marató olímpica de Rio, es van fondre en una abraçada. L’un i l’altre, de ben segur, havien escrit amb les seves passes, i per motius ben diferents, una esplèndida pàgina de la seva vida.

                                                 ---------------
Miquel Pucurull
23/08/2016