Als Jocs d’Amsterdam de 1928, una adolescent va
guanyar la medalla d’or dels 100 metres llisos, la primera que va aconseguir una
dona atleta en uns Jocs Olímpics. Fou la nord-americana Betty Robinson, una noia de setze anys
que temps després va ser protagonista d’una inspiradora història de coratge i
força de voluntat. El 1931 va patir un terrible accident a l’estavellar-se una
avioneta on viatjava. Va passar set mesos en coma profund després de donar-la
per morta. Va recuperar la consciència però estava clar que no podria córrer, i
caminar en prou feines. La millor velocista del món havia quedat coixa.
L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant dos anys
es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a córrer. Era
una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els velocistes s’han
d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll degut als claus que
duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va decidir que faria
relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes, i va entrenar
intensament. I tant va ser així, que la van seleccionar de nou pels Jocs del 36
a Berlín per córrer el tercer relleu del 4x100. Estats Units va guanyar, i la
Bettty Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni
caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un
esforç personal titànic, que la van convertir en una de les esportistes més
admirades de la historia de l’atletisme.
Miquel Pucurull
22/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada