No descobreixo res si dic que el córrer és una
activitat que genera solidaritat. No em refereixo únicament a les curses o
reptes solidaris, que és una cosa coneguda a casa nostra. A Anglaterra existeix
una interessant iniciativa, anomenada Good Gym, que duen a terme corredors i
corredores anònims per assistir de manera altruista a la gent gran que viu
sola. Fan coses senzilles, com ajudar-los a regar les plantes o canviar una
bombeta, per exemple, però el més important és que van a veure’ls per
fer-los-hi companyia. La web que ho articula argumenta: “T'assignem una persona
gran que viu a prop teu i està sola per a que, com a mínim un cop per setmana,
al sortir a córrer i de camí, la visitis”. El malaurat Carles Capdevila en va
parlar en un dels seus articles al diari Ara, on acabava dient: “(...) Portar
-corrent- un paquet a una avia que viu sola. Arribes allà, descanses, hi parles
mitja horeta, ella et fa d'això que ara en diem coach , perquè et dóna una
motivació autèntica. Tenir una idea com aquesta del Good Gym, concretar-la,
crear les eines, implicar-hi gent, difondre-ho i comprovar que estàs reinventant
el sentit de comunitat, ha de ser una cosa semblant a la felicitat. I confirma
que res és més precís que mens sana in corpore sano , perquè les maquinetes et
regulen les calories, les pulsacions i el nivell, però res deu ser més
saludable que la calidesa de córrer amb una causa de veritat, ajudar gent de
veritat. I deixar-te ajudar”.
Miquel Pucurull
07/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada