A l’atletisme encara no existeix del tot la igualtat
entre homes i dones. La cosa ja ve de quan els prohoms del Comitè Olímpic
Internacional creien que les dones no tenien resistència per córrer gaires
metres, i fins el 1980, la prova més llarga que les deixaven fer als Jocs
Olímpics era el 1.500. Però això no és tot. Els que remenen les cireres
atlètiques no van acceptar que la marató femenina fos olímpica fins aquell
mateix 1980 (qui no recorda que una nord-americana va haver de saltar-se la
prohibició de córrer la de Boston tretze anys abans) , ni van permetre que saltessin
perxa fins el 2000 als Jocs de Sidney, ni correguessin el 3.000 obstacles fins
el 2008 als de Pequin. En concret, fa uns anys hi havia moltes proves
atlètiques que les dones no feien; no les deixaven fer. Però encara ara, per un sorprenent atavisme, a les tanques fan 100 metres en lloc dels 110 els homes. I,
sobre tot, el que resulta incomprensible és que els homes facin deu proves a la
decatló i les dones només set a l’heptatló. Per això deia que la igualtat de
gènere -com es diu ara- encara no és total en el món atlètic, en ple segle XXI.
Estranyament.
Miquel Pucurull
25/08/2'19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada