Km 0 a l' 1
La sortida de la Jean Bouin Open a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona és
en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. Hi comencen o passen un munt de
curses, fins i tot la marató. Darrera de la sortida, la Font Màgica de Montjuïc, anomenada així per les singulars formes que adopta l'aigua que hi brolla, i el monumental Palau Nacional, actual seu museística de l'art de Catalunya, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Entremig, les Quatre Barres, instal·lades de nou en peu fa pocs anys, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Per l'avinguda anirem a buscar la Plaça d'Espanya i el Paral·lel, fins arribar al carrer de Floridablanca, fer-ne cent metres i agafar Entença.
Pujarem pel carrer d'Entença (capità dels Almogàvers en el segle XIV) i abans d'arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.
Km 1 al 2
Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts,
però la cursa s'esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat,
per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.
Passarem per davant d'uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs,
a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX,
va ser en els seus orígens un lloc destinat a l'alletament dels nadons
de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d'avis. I el
segon, construït també en aquella època, va ser la residència d'un
burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és
un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la
fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.
També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l'Esquerra de l'Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d'Urgell,
que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven "El
dissortat" perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d'Antequera i no el varen escollir com a monarca. El carrer d'Urgell és el més
ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués
estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.
A propòsit dels canvis que es van fer a l'Eixample sobre el disseny d'en Cerdà,
aquest del carrer Urgell és un dels menys importants: es conegut que el
seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de totes
i cadascuna de les illes octogonals, deixant un espai interior obert
per a que fos una zona verda d'ús públic. Ha, ha. Les seves propostes,
pel que diuen els cronistes de l'època (finals del segle XIX, primeries
del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l'especulació. Les illes
van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el
traçat dels carrers.
Més
endavant del carrer d'Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a
tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l'Escribà, un
dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense
discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un
anomenat "Time Out", que el fan amb nata líquida en lloc d'aigua. No
segueixo, que ara no és hora. A l'alçada de l'establiment ens hem de
trobar el senyal del Km 2.
Km 2 al 3
Sempre em sembla, escrivint qualsevol Fisonomia d'una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen
alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a
veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via,
anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell,
Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts
Catalanes, en memòria dels parlaments de l'edat mitjana...
Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat. Passarem l'edifici històric, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d'obres dirigides per Elies Rogent,
el seu arquitecte (que un no s'explica com van poder fer l'Eixample si
trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com
l'exterior no és res de l'altre món, els espais de dintre són un
meravella. l'Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d'un milió de volums... o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d'ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!
Una mica més enllà passarem per davant d'un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l'Hotel Avenida Palace, que ocupa l'espai d'un altre cine, el Palace Cinema,
que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà
amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.
Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l'atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica,
una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués
perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l'ésser humà a
través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la
fraternitat i la tolerància. Aquí hi hem de veure l'indicador del Km 3
Km 3 al 4
A la meitat d'aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l'escultura de la deessa Diana.
Que no s'estranyi ningú perquè la vegi vestida: l'escultor la va haver
de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa
noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant
on està, davant de l'Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.
Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí l'any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no
va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l'hospital.
Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al
cap de tres dies.
Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l'escola d'Arquitectura, Elies Rogent –l'arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un
moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: "Qui sap si hem
donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà".
Abandonarem la Gran Via -l'avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc
utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a
passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuan. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert,
un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes
populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la
guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en
democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.
A
la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de
l'Eixample, probablement perquè per arribar-s'hi s'ha de creuar un
notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l'esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.
Baixant pel passeig veurem al fons l'Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel,
als organitzadors de l'Exposició de 1888 que s'havia de celebrar a
l'indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser
acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa
extravagant.
No hi pensem més, Abans de trobar Ausiàs March hi veurem el senyal del Km 4
Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido,
que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer
cinema d'Espanya amb pantalla panoràmica". Dubto que fos veritat perquè
era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.
Km 4 al 5
Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema "Veles e Vents" musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos
No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d'Ausias March,
però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes
(que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire),
habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines
d'empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins la Ronda de Sant Pere, que l'agafarem contra direcció -avui tindrem permís- per anar a buscar el Passeig de Sant Joan tot passant per davant del monument a Rafael de Casanova, l'insigne conseller en cap que ha restat com un símbol de la derrota de l'11 de setembre de 1714.
Al final de la Ronda, en trobar el Passeig de Sant Joan, si mirem a la dreta veurem un altre monument, aquest dedicat a Lluís Companys, amb una escultura que representa una noia que li va escriure un poema quan estava empresonat per haver proclamat l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934. Girarem a la dreta per agafar el passeig i passar per sota -caldrà contindre l'emoció- de l'imponent Arc de Triomf -poca broma!- per seguir pel Passeig de Lluís Companys avall, tot recordant que la zona va ser la porta d'entrada de la gran Exposició Universal del 1888.
I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Uns participants hauran arribat a la meta i uns altres miraran el crono i faran càlculs. Compte, però: la segona part sempre és més dureta que la primera.
Km 5 al 6
Baixant pel Passeig de Lluís Companys estarem en plena Ciutat Vella, al barri anomenat de Sant Pere, Santa
Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que
copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l'altra banda del passeig,
el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les
primeries del segle passat, tan ple d'ornaments que no es veuen, un dels
quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.
Farem un petit bucle per Buenaventura Muñoz i Roger de Flor i al cap d'avall trobarem el Passeig de Pujades,
un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci
pujada (disculpeu l'acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant
el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l'Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.
Flanquejant a la dreta els Porxos d'en Fontseré, uns edificis d'habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l'esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l'Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l'avinguda del Marquès de l'Argentera. De passada, veurem a l'esquerra l'Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de
gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals
regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui
que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen
l' entrellat.
I en girar al cap d' avall per enfilar a la dreta l'avinguda del Marquès de l'Argentera ens trobarem l'Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.
Km 6 al 7
Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d'Argentera (el noble que va finançar l'Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d'Isabel II (una reina d'Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s'honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).
En arribar -nosaltres- al final de l'avinguda creuarem el Pla de Palau.
L'espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història:
en el segle XIV va ser un mercat d'importadors i revenedors dels
productes que arribaven en vaixells (s'aixoplugaven sota els Porxos d'en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona)
i l'Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en
un Palau Reial (d'aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un
incendi. I també, el lloc se'l coneixia per "la quinta forca". Perquè?
Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s'ajusticiava als reus a la forca.
Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d'Isabel II,
una reina d'Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan
tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment
eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d'ells era seu.
Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.
Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l'esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina.
Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon
al d'un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va
impulsar l'ampliació del port, però se li va dir, i se li diu
popularment "Moll de la fusta" per les connotacions del seu nom, "Bosc" i
"Alsina" amb la fusta.
Al costat dret tindrem l'edifici de la Capitania,
i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça
on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït
el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d'Aragó que
venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les
constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l'Almodovar hi va
filmar escenes per a la seva pel•lícula "Todo sobre mi madre". A la plaça hi havia fa temps un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino,
que tenia més de 150 anys i que només cuinaven pels clients
fixos; els passavolants ocasionals s'havien de conformar amb un entrepà.
Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom.
Aquell senyor, que ara, a dalt d'una cúpula, ens indicarà amb el seu
dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si
no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a
buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).
Km 7 al 8
Passarem per sota del Colom i connectarem amb l'avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l'edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.
El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes ,
aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de
volcà apagat al mig. També es li diu "la Plaça de la Carbonera". No és
casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria
de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per
recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant.
(Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar
per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.
Pujarem pel Paral•lel,
un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de
Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més
xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de
la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.
A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l'esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies,
reducte de La Canadenca, l'empresa que subministrava electricitat,
famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar
la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i
acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.
Paral•lel amunt
(no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de
la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobretot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.
Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l'Arteria- que ocupa l'espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).
A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria,
en els "feliços anys vint" del segle XX, hi havia un famós local que
sempre estava ple d'obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad.
Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les
baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936,
l'endemà de la rebel•lió feixista contra la República, és
va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els
sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l'ocupa una
botiga del Bazar El Regalo.
Km 8 al 9
Tot i que d'un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d'ells, a la nostra dreta, passat l'indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn.
El seu amo, que respon per "Toni el Bayeta", el va obrir el 1992 per a
que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va
encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten
el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats
relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una "Hoja
Paddockial" i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a
causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del
bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de
Montmeló i fins i tot en el Dakar.
A
l'esquerra, i durant l'anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el
barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l'arribar al
final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena
dir-ne alguna cosa.
Els
entesos no es posen d'acord amb l'origen del nom. Uns diuen que és per
la manca d'aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del
segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més
asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la
zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i
va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa
Madrona però no va quallar
Passarem
per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el
del Poeta Cabanyes, té l'honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat,
que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i
entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:
"El meu carrer és fosc i tort,
té gust de port i nom de poeta.
Estret i brut, fa olor de gent
i té els balcons plens de roba estesa.
El meu carrer no val dos rals:
són cent portals trencats a trossos
i una font on van a abeurar infants
i gats, coloms i gossos".
Ens trobarem a l'esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d'Onofri,
en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000
persones. S'explica que el van fer massa gran i els espectadors de les
darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito es "buscava la puça" i els primers amos es van arruïnar. Va ser també
un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va
convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un
cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla, que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern. I seguint pel Paral·lel, a l'alçada del carrer Rocafort hem de trobar-nos el Km 9
i anirem a parar de nou a la Plaça d'Espanya, i com a la sortida, a l'avinguda de Maria Cristina. I l'enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.
----------o----------
Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa:http://jeanbouin.mundodeportivo.com/
