El diumenge 19 de març, els que facin la marató sortiran d’un lloc magnífic com és l’Avinguda Maria Cristina. Faran una de les coses més transcendents de quantes faran a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar a l'any per a la vida sense temor a equivocar-se).
Ho faran exultants desprès de tants i tants dies d’entrenament, de tantes i tantes vegades que hauran somiat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gens la darrera nit.... Darrera seu, a la sortida, la Font Màgica de Montjuïc, anomenada així per les singulars formes que adopta l’aigua que hi brolla, i el monumental Palau Nacional, actual seu museística de l’art de Catalunya, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Entremig, les Quatre Barres, instal·lades de nou en peu fa pocs anys, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Construccions, totes elles, que els semblarà que les van fer per a que fossin el marc del repte que faran. Estaran també a tocar del monòlit posat per la ciutat en honor de Ramon Oliu, l'artífex, precisament, de la marató que comencen, situat on estava la sortida i l'arribada de la primera que es va celebrar a Barcelona l'any 1980.
 |
| Tranquils: la Plaça Espanya no ens la trobarem així. Foto de quan l'urbanitzaben l'any 1908 |
A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passaran per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Vorejarem per l’esquerra la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat, i enfilaran el carrer de Creu Coberta.
Per Creu Coberta (el nom del carrer vol recordar la creu de terme que hi havia fa segles al començament, en el que avui és la Plaça Espanya) entraran al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, Joan Corrades, un pagès ric de la comarca de la Segarra, va inaugurar una fonda i li va posar Hostal d’Hostafrancs , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els hi servia per descansar després de canviar les rodes dels carruatges abans d’entrar a la ciutat, o per pernoctar un cop tancada la Porta de Sant Antoni de les muralles. L’hostal estava en el que ara és el nº 26 de Creu Coberta. L’edifici era conegut al barri per Els Pollets perquè hi havia una botiga fa molts anys on en venien, per criar-los a casa per a l’àpat de Nadal No tenia gaire valor segons diuen els entesos, a banda del sentimental, i, es va derruir per donar pas al carrer Diputació.
Baixant per Creu Coberta (encara que no ho sembli, el carrer baixa una mica al començament) veuran a la seva esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba que envolten la construcció perquè avui és diumenge, però, com tots els mercats, agradable de mirar. I gairebé al davant, a la dreta, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, se’l considera d’un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d’habitatges del barri. Però com és bonic de veure, els anirà bé mirar-lo al passar, encara que sigui de reüll, per a no capficar-se massa amb si el ritme que porten en aquest moment de la sortida és el millor o no.
Seguiran baixant, i una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de la unió dels dos carrers hi passava la Riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí s'hi fixen al passar, que no ho faran perquè prou feina tindran amb allò del ritme, podríen veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el de Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera.
 |
| Cal Nicasi. Finals del segle XIX |
Quan s’acabi el carrer de Creu Coberta continuaran amunt, doncs, amb pujada, tot i que molt benigna, pel de Sants, un carrer que era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars i populosos de Barcelona. Sants té molts anys d’història -vinculada sovint a moviments obrers- amb una intensa vida cultural, econòmica i esportiva . També, per la mateixa característica del barri, Sants té un reguitzell de llegendes, una de les quals la que es refereix a l’existència de molts curanderos. Ara no se’n sap de cap, però a finals dels segle XIX, quan encara era un poble, va aparèixer en Nicasi Maria Unceti -en aquest cas no és un personatge de llegenda sinó un senyor de carn i ossos- un mestre conegut com “El curandero de Sants”, que es va fer famós i ric en poc temps. En aquella època, en un poble on quasi tothom era analfabet, i on es barrejaven les supersticions amb el fervor religiós, no es d’estranyar que aquest paio, que “curava” a la gent amb curiosos rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, tingués gran nombre de seguidors. És va fer famós i milionari: els devots l’omplien de diners; tot a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. Fins i tot, l’any 1870 el van detenir arran d’una convocatòria que va fer. Com si es tractés d’un profeta el tal Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocatòria serien guarits dels seus mals per sempre més. Tot i ser empresonat, els seus seguidors van arribar a edificar un centre espiritista en una gran finca, amb capella i tot, Cal Nicasi , al carrer de Sant Joan, l’actual carrer de Miquel Àngel de Sants, no gaire lluny d’on s'està passant ara en aquest primer quilòmetre. Es diu que durant molts anys, alguns geperuts s'apropaven a
l'antiga finca
per refregar el gep a un arbre que hi havia, esperant el miracle. Es diu també que la dita popular “Esguerrats cap a Sants” ve d’aquest fet.
Deia que actualment ja no hi ha curanderos a Sants -crec- per sanar a qui ho necessita. però encara que n’hi haguessin tampoc els farien cap falta als que estan corrent en aquest moment. Tot just acabaran de començar la marató, com els ho demostrarà l’indicador del Km 1 que trobaran a l’alçada del carrer Gaiarre, i estaran més frescos que una rosa.
Km 1 al 2
Hauran vist el cartell del Km 1 a l'alçada del carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans li van extreure la laringe (permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota) i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer, també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates l’any 1977, un atleta del F.C. Barcelona desaparegut fa anys, que era sabater, en memòria del qual la seva filla Myrna organitzava cada any per Tots Sants la Cursa de l’Amistat (Montjuïc - Tibidabo), una de les proves més antigues i estimades de la ciutat.
 |
| Les cotxeres de Sants |
Les Cotxeres són ara un centre on s'hi fan moltes coses, fins i tot una marató. No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de reivindicar -també nosaltres- que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo, sang i fetge, arribeu-vos a la tardora les Cotxeres, quan fan la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror.
Passades Les Cotxeres arribaran a la Plaça de Sants –que travessaran a bon ritme perquè tot just estaran començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veuran a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.
El Ciclista els ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador de la Volta Ciclista a Catalunya , una emblemàtica prova que se celebra des de'n fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme. Com Mariano Cañardo, que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain, que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...
I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció; d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau, que va aprendre a jugar en el JAC, sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri per cert, que ho va fer també en el mateix club.
 |
| Cros de Sants 1934 |
Un apunt: El Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterrani quan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec".
I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el Cros Popular de Sants, la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja fa molts anys que se celebra la cursa –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda guerra del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se n'hi va anar fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.
I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el Cros Popular de Sants, la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja fa molts anys que se celebra la cursa –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda guerra del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se n'hi va anar fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.
Resumint, el lloc per on s'està passant té una gran habitud cívica i esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.
Això, feliçment ja és història, i avui, seguiran pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan. Travessaran la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veuran perquè aniran per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases. Aquesta pedra no s'ha de confondre amb el senyal del Km 2 😃, tot i que aquest estarà a prop. Passats cent metres de la boca de l'estació de metro de Badal s'el trobaran, com aquell que diu en ple escalfament.
 |
| Cap de l'estació de tren. Any 1961 |
Hi ha qui diu que Sants prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les Cotxeres de Sants (el nucli per on s'ha passat fa poc), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897. A Sants se l’hi ha dit també “Sans”, sense la “t”. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.
Continuaran pujant suaument pel carrer de Sants, i en arribar gairebé al seu final, abans de Collblanc, giraran a la dreta pel de la Riera Blanca per anar a trobar la Travessera de Les Corts.
En el carrer de La Riera Blanca, just on fem el gir, hi havia Els Burots fa dos-cents anys. Els Burots eren unes casetes que estaven situades en llocs estratègics (les entrades dels municipis i les estacions de tren) per recaptar impostos dels productes que sortien i entraven. Per passar peix de Barcelona a L’Hospitalet, per exemple, s’havia de pagar. Cada aliment pagava una taxa: un conill tant; un pollastre tant...excepte les arengades que estaven exemptes. Van ser suprimits en acabar-se l’estraperlo, una pràctica de la postguerra que consistia en fer negoci li•legal de productes intervinguts per l’estat, venuts a preus abusius per uns espavilats.
Poc després d’agafar la Travessera de Les Corts ja albiraran El Camp Nou. En aquest punt, no es podran sostraure -en especial els del Barça- que s'estan apropant a un temple. I qui sap si, com Joan Oliver (Pere Quart) en el seu poema "La croada", no imaginaran les multituds que s'hi acosten el dia de partit...
"Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
I “Adeu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extern inexorables.
De dos en dos,
centenars i milers,
es llacen
a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats
avancen, sallen
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi".
 |
| Entrada del dia de la inauguració del Camp Nou. 1957 |
I hauran arribat davant del Camp Nou on hi veuran el senyal del Km 3.
Avui el Barça hi juga. A aquesta hora ja hi hauria
potser gent comprant samarretes blaugranes -amb el nom del Messi la que
més-, banderetes, bufandes, gorres...el que
vulgueu.
I
és que això del Barça, que abans era més que un club, ara és una
religió. ¿O és què hi haurà algun culer que, després d’haver aconseguit
viure les millors temporades de la història, no s’emocionarà al passar
corrent la marató per davant del Camp Nou? En conec un que ha fet
sempre el mateix: quan hi arriba, crida molt fort ¡¡¡Visca el Barça!!!
Des de fa uns quants anys es queda afònic.
Correran a tocar el Camp Nou, tot procurant contenir l’emoció que els produirà el fer-ho (Que ens perdonin la nostra feblesa els que són d’altres clubs). Ja em sembla veure, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón...
¿No s'escolta al Serrat cantant?: “Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”
 |
| Messi als 5 anys |
Serà
difícil no emocionar-se, passant tan a prop del camp del Barça, i
sostraure’s a què en aquest temple del futbol també hi han jugat altres
autèntics mites més recents. ¿No s'hi veu l’espectre del Maradona; del Cruyff; del Ronaldinho; de l’Eto’o, o el del nostre col•lega maratonià Luis Enrique? ¿O els dels que hi juguen ara, o el d’un noi -no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diu Leo Messi?
No
serà el moment perquè estaran embolicats en el seu repte, però
passant tan a tocar de llocs amb tanta història esportiva els hi vindran
ganes de parar-se i admirar-ho tot. Però no, avui no! Ja tornaran un
altre dia!
Km 3 al 4
Continuaran per la Travessera de les Corts, i poc després del Camp Nou hi veuran l’edifici del recinte de La Maternitat,
un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a
veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial
adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus
orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits
, de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la
població més desafavorida: la cura dels infants abandonats i l'atenció
mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat
secreta”; no cal dir res més. Al passar per davant, veuran pavellons que
ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos
edificis que donen a la Travessera estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de ràdio La Xarxa, antiga COM.
Una mica més enllà, a la nostra esquerra, veurem, sí
ens hi fixem, la placa d’un petit carrer que duu el
nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser
tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una
nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou
esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els dotze ciutadans que van
acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna
cosa més que un club de futbol.
I seguint per la Travessera de les Corts, a l'alçada del Km4, es trobaran el Pi de la Travessera
a la dreta, un arbre centenari de quatre pisos d’alçada que separa els
carrils de circulació del vial. Situat on abans hi havia una de les
entrades del camp de Les Corts (camp de futbol del Barça anterior a l'actual) constitueix tot un símbol del barri. Més
d’un vehicle s’hi ha estampat, però tot i els 120 anys que es
calcula que té, es troba en un bon estat. Es tracta d'un arbre que va
esser declarat d'interès local l'any 1993 i està catalogat. (Diguem que
és un “Pi pinyer” “Pinus pinea”, per als interessats en botànica).
 |
| El Pi de la Travessera. Anys vint. Encara està aquí |
Aquest
pi, i una palmera propera, que també haurem vist abans, són els
únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi
havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera van ser indultats per permetre’n la conservació un cop desapareguda la finca. La finca i la masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles, l’espai es va convertir en el Grup Escolar Duran i Bass, un de les col•legis més antics i amb més prestigi del barri.
Km 4 al 5
Tot seguit, per la Travessera, passarem per davant d'un complex de cases de color blanc a la nostra dreta, que fa xamfrà amb el carrer de Numància. Van ser construïdes en els terrenys que va ocupar el Futbol Club Barcelona abans de l'actual. Fou el llegendari Camp de Les Corts. El camp va ser nomenat, com el del Bilbao, “la Catedral del futbol”. Per altra banda, i en un altre sentit, el lloc havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora que l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.
Del Camp de les Corts se’n expliquen un munt d’històries: una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt de cases blanques que conformen el que va ser el recinte, va circular una llegenda urbana: al tractar-se d'un lloc tan significatiu, l'arquitecte va rebre milers d'anònims de culés, posant-lo de volta i mitja... pel seu color blanc.
 |
| Kubala, per a molts el millor jugador del Barça de tota la història. (Camp de les Corts 1954) |
Passant a prop d'un camp de futbol tan mític, qui sap si veurem com els espectres de jugadors que es van fer llegendaris en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., i no diguem, Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.
“Desde que el F.C. Barcelona fundido en el Movimiento, dispuesto a figurar en la avanzada del resurgir deportivo nacional ha sido puesto en marcha por la animosa Gestora que lo gobierna, cada jornada, en el hermoso campo azul-grana, resulta una manifestación patriotico-deportiva completa.
 |
| Salutació als caiguts al Camp de Les Corts |
(...) El consejero nacional señor Gimenez Caballero exaltó el sentido del deporte al servicio de España. Saludó a la representación alavesa, y recordó a la cuarta de Navarra que reconquistó Cataluña sabiendo que aquí estaba deseándolo, un gran pedazo de España”
En aquella època, els jugadors i els socis del Barça estaven obligats a saludar davant d’un monument als caiguts que van posar al Camp de Les Corts. Ho feien a l'estil feixista, abans de cada partit.
En acabar la Travessera hi trobarem el senyal del Km5, la qual cosa voldrà dir que haurem corregut els cinc primers quilòmetres de la marató. Els experts diuen que aquests s’han de fer de manera còmoda perquè són la clau per arribar sencers al final. ¿Els hi haurem fet cas? Esperem que si. Una altra cosa: en aquest punt haurem trobat el primer avituallament d’aigua. Aquí si que no cal ser gaire expert per afirmar-ho: s’ha de beure encara que no tinguis set.
Km 5 al 6
Ens haurem avituallat en l’entorn d’on estem ara. Fem-ho, sobre tot, Si en lloc d’ampolles d’aigua ens donen gots,
tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de
Pigmalió, i té tendència, fins i tot en un escrit com aquest, a donar
consells. Disculpeu).
Deixarem la Travessera per baixar per l'Avinguda de Sarrià on hi vueurem l'Hotel Melià Sarrià, i segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no si val”.
Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.
Baixarem per l'Avinguda de Sarrià par anar a buscar el carrer de París,. L'avinguda és el mateix carrer per on van passar corrent cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, de nom Jaume Vila, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. I sembla ser, per altra banda, que preparats com estaven, no van cansar-se gaire. Les cròniques expliquen que en arribar al gimnàs, de tornada, tots cinc van agafar una bicicleta i se’n van anar a fer un bon esmorzar...a Sitges. Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc en l’encreuament de l’Avinguda de Sarrià amb xxxxi potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.
El carrer de París l'agafarem tot girant a la dreta. No em pregunteu per què, però el carrer París m’agrada. Serà que els seus arbres són molt frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar, excepte l’edifici de l’Escola del Treball al girar, o la Piscina de Sant Jordi, ja enfilat el carrer. Deixarem la Travessera per baixar per l'Avinguda de Sarrià on hi vueurem l'Hotel Melià Sarrià, i segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no si val”.
Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.
Baixarem per l'Avinguda de Sarrià par anar a buscar el carrer de París,. L'avinguda és el mateix carrer per on van passar corrent cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, de nom Jaume Vila, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. I sembla ser, per altra banda, que preparats com estaven, no van cansar-se gaire. Les cròniques expliquen que en arribar al gimnàs, de tornada, tots cinc van agafar una bicicleta i se’n van anar a fer un bon esmorzar...a Sitges. Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc en l’encreuament de l’Avinguda de Sarrià amb xxxxi potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.
 |
| Albert Einstein durant la seva visita a l'Escola del Treball |
I per Paris trobarem el Km 6 abans de creuar l’avinguda de Tarradellas. En enllaçar amb el carrer Berlín hi veurem el monument a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig per a que li pagués un tortell de cabell d’angel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivoliotat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta! El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat.
Km 6 al 7
Km 6 al 7
El carrer de Paris es converteix en el carrer Berlín tot i que segueix en línia recta. En farem un tros fins el carrer de Numància. A l'esquerra hi veurem un modern edifici que hi fa xamfrà, on hi ha una gran botiga de cotxes Audi. És obra de l’arquitecte Ricard Bofill, el mateix que va dissenyar l’Hotel Vela de la Barceloneta inaugurat no fa gaires anys, famós pel debat ciutadà que va aixecar que un edifici tan alt (88 metres) es pogués fer a la platja...i famós per ser el més car de la ciutat: fins a 3.700 euros l’habitació, esmorzar apart; amb dret a usar la piscina i el gimnàs, això sí
Anirem a trobar la plaça dels Països Catalans pel carrer Numància avall, en la confluència amb l’Avinguda de Roma, a prop de l’estació de Sants.
 |
| Així era el carrer Aragó i l’Avinguda de Roma en els anys 40 |
En aquest punt on estem ara, Km 7 de la marató, anys enrere es podia veure com passaven els trens, perquè l’Avinguda de Roma i el carrer Aragó no estaven coberts. Quantes vegades, qui això escriu i qui sap si algun ultraveterà que ho llegeixi, no haurà vist, quan era un nen, l’espectacle del fum per les xemeneies de les màquines envaint la rasa i el carrer, o escoltat el xiulet ensordidor però a la vegada càlid, o també el tram-tram de les rodes al passar per les juntures de les vies? Quantes vegades...? Potser costarà de creure, però s’ha de dir que anar a veure passar el tren pel lloc que ara estem trepitjant, era una de les diversions de la canalla dels anys quaranta.
En arribar a la plaça dels Països Catalans no cal entretenir-se en mirar res de la plaça perquè és una de les anomenades places dures i a més a més està plena de barracons per les obres de l’Ave. Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena, fixar-nos en el simpàtic Gat de Ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’únic ornament que ha quedat en peu amb els anys (tampoc és que hi haguessin masses filigranes abans).
El que hi hagi un gat a dalt de la teulada d’una plaça tan freda com aquesta és tot un detall. Gairebé insòlit, humanitza un lloc que no té cap atractiu sinó tot el contrari Quan el van inaugurar, ho recordo com si fos ara, hi havia uns panells metàl•lics en un costat de la plaça, amb una mena de testos a sota per a que si poguessin enfilar les rames i fulles d’unes plantes. No van arrelar de cap de les maneres, i la plaça ha restat sense cap bri d’humanitat, llevat dels esquaters que hi fan mil cabrioles, i sense més poesia que la que inspira aquest gatet. S’ha dit que en posar-lo, els arquitectes que van dissenyar la plaça, Helio Piñón i Albert Viaplana, es van inspirar en el gat negre que hi ha en el famós quadre del pintor impressionista Edouard Manet, “Olympia, la modèle au chat noir”, als peus del llit de la noia nua. Potser sí, tot i que no hi se veure cap relació. Com sigui, l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre; sabut és que mentre per alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat, fins i tot de fecunditat sí els nubis el veuen el dia de la boda, com a Anglaterra.
Km 7 al 8
Km 7 al 8
Baixarem pel carrer Tarragona i passarem per davant d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans hi havia una caserna d’artilleria. I poc abans d’aquest bloc d’habitatges, és el mateix punt on va començar la marató de l'any 1989.
El carrer Tarragona és la frontera entre el barri d’Hostafranchs, a la dreta del nostre pas, i l’Esquerra de l’Eixample, on hi estem per fer-hi uns quants quilòmetres. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia estrènyer-se més dintre de les muralles que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.
No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.
Aviat veurem el Parc de l’Escorxador a la nostra esquerra, i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Una mica tapada per la caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí, sembla que provisionalment. Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes.
 |
| La dona i l’ocell al Parc de l’Escorxador |
Una observació sobre el Parc de l’Escorxador: els urbanistes que el van modelar quan va deixar de ser l’escorxador municipal no podien suposar que el quadrat que configura l’espai, que són quatre illes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’entrenament donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi ha entrenat més d'una marató i tot.
La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns trenta anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.
Girarem a l’esquerra pel carrer de Diputació tot passant entre el Parc i del complex de Les Arenes, l'antiga plaça de toros l'interior de la qual va ser enderrocada, però una estructura especial va mantenir flotant la façana per conservar-la. Les Arenes, convertida des de fa poc en un modern centre comercial on, a dalt de tot fins i tot hi ha un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual els socis tenen una visió panoràmica de tota la ciutat mentre fan footing (no crec que puguin fer l'entrenament per córrer una marató...)
Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. El lloc estava fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.
Creuarem el carrer Llançà i ens cridarà l'atenció un modern edifici de vidre, a la nostra dreta, annex al complex comercial El què faltava per a que el conjunt (plaça de toros estil mudejar, diuen, i l’edifici enganxat) resultés un nyap per al meu gust. Abandonarem el carrer de Diputació agafant el següent carrer, el de Vilamarí on hi trobarem el Km 8. En farem cent metres per arribar a la Gran Via - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia, i més tard, la Gran Via ens la tornarem a trobar al votant del Km 24, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.
Els noms dels carrers que travessem per la Gran Via mentre fem aquest quilòmetre tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres a fi i efecte de que ens sigui molt plaent fer-lo, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.
Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -al menys el seu esperit- en les cruïlles de la Gran Via. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí de març de 2014.
Una peculiaritat: durant l'època, després de la Guerra Civil, en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, però els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.
 |
| La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. (Anys setanta) |
A l'esquerra de la nostra marxa, a la Gran Via, hi ha dos interessants edificis: el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria, i una mica més endavant, La Casa Golferics, a la cantonada amb Viladomat. El primer és un edifici modernista de bon veure. Fou un centre de beneficència amb la missió de “repartir llet entre els infants de les famílies pobres”, que es va construir a les primeries del segle XX. Ara és un geriàtric. El segon, La Casa Golferics, conegut també com El Xalet , és una bonica vil•la modernista que va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta). El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Va estar a punt de ser enderrocada, però els veïns del barri van fer una intensa campanya per tal d’evitar-ho. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurada, la Casa Golferics és un centre cívic extremadament actiu. És molt agradable de veure: recomano fer-li una ullada tot passant corrent, per més ràpid que es vagi per aquest punt de la Gran Via.
Una curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes -els principals se’n diuen a l'Eixample- de moltes cases. És gairebé segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats; quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se'ls veu traient el cap per celebrar-ne el pas.
El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara majoritàriament, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, a bon preu, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.
Una cosa que s’ha de dir és que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”
I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del Km 9, que ens el trobarem abans d'arribar a l’Aribau Club, un cinema que ha tingut, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien, o ningú els ho va dir, o si els ho van dir no en van fer cas, que el primer nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.
Km 9 al 10
Per la Gran Via on venim –no sé si havent fet un terç de la marató ja hem començat a embalar-nos- haurem passat el Km 9 a tocar del carrer Muntaner, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat, a la plaça que li dóna nom.
L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa més de 560 anys-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la Plaça Universitat per on estem passant, o molt abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny: al poble de Cervera.
 |
| Any 1916. Una cursa passant per davant de la Universitat. |
Per al meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu, però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat de la Universitat és la seva biblioteca: és la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.
A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després dels escriptors Muntaner i Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem, una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via. Va ser erigit no fa gaire en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans: a la cantonada amb Balmes. No es veu gaire bé, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.
El Coliseum s’ha convertit en teatre. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que s’hi projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava gairebé sempre pelis de romans com Sansón y Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra, o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells amb les cares dels protagonistes. I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tros de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament, se’n han construït deu al llarg del temps, dels quals en queden dos en peu. Tots dos, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: el Coliseum, ara teatre, i el Comèdia.
Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si fa bon dia i mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. És una de les anomenades “escultures iròniques” d'en Josep Granyer. Aquesta del toro que està pensant diuen que ironitza sobre la famosa escultura “El pensador” de Rodin. Fa uns anys, al novembre de 2006, la policia va enxampar tres lladres que l’havien desmuntat del pedestal i el carregaven a una furgoneta. Al creuar la Rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor...o pitjor, depenent de com hi arribem)
Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, molt més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau al principi, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema.
A propòsit del Comèdia: quan era un teatre, hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa 58 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits”. Recordar Agatha Chistie (1890-1976), ”La reina del crim". l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem una pujadeta, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.
I pujant pel passeig, abans del carrer Aragó, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són obra d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 10.
Km 10 al 11
Després d’haver trobat un rètol tan bonic com el dels deu quilòmetres mirarem el crono i començarem a fer càlculs del temps en què podem acabar; sí en 10 he fet tant, en 20 tant, en 40 tant... Ho farem, pensant, ingènuament, que es complirà el càlcul. Però no, no s’acomplirà. No vull pas semblar negatiu, però no ens fem il•lusions: les matemàtiques no serveixen per calcular el temps d’una marató. Val més que no ens hi encaparrem i anem corrent sense angoixes.
El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment, que el divideix. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model...) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.
En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Ja ho hem dit abans. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer. En el tram que estem fent pel Passeig de Gràcia veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig -dissenyats per l’arquitecte Falquèperò sovint atribuïts erròniament a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem, a l’esquerra nostra, a pocs metres de la senyal del Km 10, amb els edificis de les magnífiques Casa Lleó Morera, Casa Amatller i Casa Batlló, que formen part de la famosa Mansana de la Discòrdia , cent metres de veritable centre simbòlic del modernisme.
Un apunt: se li diu Mansana de la Discòrdia com a referència a una baralla entre tres belles dones que, segons la mitologia grega, va fer esclatar la Guerra de Troia. En aquest punt del Passeig de Gràcia per on estem passant -mirant de reüll les tres cases per relaxar-nos- va succeir el mateix quan es van construir: els que havien de ser propietaris volien tenir millor habitatge que el veí per tal de mostrar que tenien més diners. I així, Lleò Morera, que era un pagès molt ric, li ho va encomanar a Domenec i Montaner; el senyor Ametller, un fabricant de xocolata, a un altre ja famós arquitecte, en Puig i Cadafalch; i el senyor Batlló, fabricant de teixits, ni més ni menys que a Antoni Gaudí. I va ocórrer, també, que els tres arquitectes van rivalitzar a mort entre si per veure qui era el més sofisticat i enginyós. I certament, el resultat va ser que les tres cases són veritables obres d’art. Ens anirà bé, de reüll encara que sigui, fer-hi una mirada mentre pugem.
De les tres cases, la que va resultar més lluïda per a tothom, és la darrera, la Casa Batlló (llàstima que al costat mateix, tocant a Aragó, n’hi té enganxada una de vulgar, més alta, que li resta perspectiva). El millor, especialment, és la seva façana, el significat de la qual ha estat sempre motiu de discussions. Alguns que hi entenen diuen que l’objectiu de Gaudí va ser edificar una lloa a la llegenda de Sant Jordi, de manera que la part de dalt seria el llom del drac; la torreta simbolitzaria la llança del guerrer; i els balcons de ferro representarien les restes dels àpats del drac vençut. Déu n’hi do les coses que hi veuen els experts, perquè una altra versió diu que és una al•legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; i la cascada multicolor de ceràmica de la façana seria el confetti de la festa. Déu n’hi do!
Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes japonesos fent fotografies de tot el què es veu i el què no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens en fessin més d’una a nosaltres mentre passem..
En arribar al carrer d'Aragó l'agafarem girant a l'esquerra fins al carrer d'Aribau. A la cruïlla on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista, servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.
Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació,
molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va
ser fundat famés de noranta anys, el 1924, com una gasolinera. Li van
posar "Service Station"; anys després va deixar de subministrar benzina i
es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard
articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui
no hi ha anat a buscar, alguna vegada, alguna cosa per fer bricolatge?
A la dreta del carrer d'Aragó, al
xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant d’una botiga de
roba d'home que ocupa la que fou fins fa poc una de les més antigues de
Barcelona: el Colmado Quilez. No és que avui la cosa vagi de
botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver
dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que
ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el
què signifiquen les seves obres). Però he optat per la tenda de
queviures, una tenda que feia més de cent anys que estava oberta. Quan
es va inaugurar el 1908 només hi venien pa. Quan va plegar, un hi podia trobar tot allò que no es troba al super del barri:
caviar, olis, fumats, vins, licors, delicatessen de tot el món...
Per a butxaques farcides, s’ha de dir. O únicament per celebrar, un
diumenge, haver fet marca en una cursa. I una mica més enllà, pujant dos travessies pel carrer d'Aribau per anar a buscar el de Mallorca, trobarem el Km 11.
Km 11 al 12
Havent agafat el carrer de Mallorca, l'enfilarem per fer-ne uns tres quilòmetres. Creuarem els carrers més significatius de la dreta de l'Eixample, Balmes, Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia...De sempre, el Passeig de Gràcia
dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben
molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de
les millors marques. Des de la de Loewe fins a la d’Armani passant per
la de Chanel, Ives Saint-Laurent, Hermes, Valentino..., tot el glamour
del món es concentra aquí. Unes marques, per cert, que tot i que fan
descomptes durant l'època de rebaixes, no
acostumen a publicitar-les gaire. Ho fan d’una manera molt discreta,
sense que es vegi als aparadors, ja se sap, com cal fer-ho per a l'alta
burgesia..
Entre el carrer de Pau Claris i Llúria ens hem de trobar amb el senyal del Km 12. A propòsit de Llúria, hem de dir que nosaltres (d’igual manera que
fan els guanyadors de les guerres; és a dir que “el que estigui el que
estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra...”) vàrem
catalanitzar el nom d’aquest almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya
d’origen calabrès. Com que va conquerir moltes terres ens el vam fer
nostre. Es deia "Rogerio de Loria". Li vam fotre "Roger de Llúria" i
així s’ha quedat. Millor dit, s’ha quedat "Llúria" bàsicament. El cert
és que l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató
a tocar!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.
Km12 al 13
Atenció: és veritat que per aquest lloc, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que n’estava farcit. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.
Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.
 |
| Antigament, Barcelona estava farcida de torrents |
De torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para•lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són.
Això és fa patent en l’enclavament de Mallorca –Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet, però hi és. Tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor” perquè quasi no es nota...però hi és.
Precissament, en l'encreuament del carrer Mallorca amb el Passeig de Sant Joan i la Diagonal, hi veurem el monument a Mossèn Cinto Verdaguer D’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.
Precissament, en l'encreuament del carrer Mallorca amb el Passeig de Sant Joan i la Diagonal, hi veurem el monument a Mossèn Cinto Verdaguer D’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.
I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho
d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre
utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en
aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen
els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi
havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin
el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El
cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. La saviesa popular
l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a
Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un
dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que
es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com
tothom sap:
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.
I aviat, albirant la Sagrada Família, arribarem al Km 13.
Ara em dono compte que tot i que he dit en algun moment que en córrer
una marató no ens hem d’encaparrar amb el temps-especialment els que la
fan per primera vegada- en el quilòmetre anterior no he parlat d’altra
cosa que del temps que es pot perdre per culpa dels petits desnivells
del sòl de Barcelona. No en feu massa cas: està vist que això del crono
és un malson...Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment
-que sempre és bo en una prova tan llarga- el veure sí podem apreciar,
mentre correm, sí hi ha o no desnivells en les confluències del circuit.
Seguint pel carrer de Mallorca, a punt d’arribar a La Sagrada Família, la intuirem per la quantitat de guiris que trobarem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica. Tot seguit tindrem a la nostra esquerra La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882, encara inacabada...i va per llarg.
La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular, i és un edifici – si es pot dir així- que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tan a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers d’estrangers que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però.L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya, tètrica, lúgubre...poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del qual es diu que era taciturn i de religiositat obsessiva - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos: “Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte.”
 |
| Escultures de Subirachs |
La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Les imatges i figures de l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat de fer les de la façana des de l’any 1987 -que va treballar i viure en un petit i modest habitatge de l’interior del propi temple, d’igual manera que ho va fer en Gaudí- han estat sempre molt discutides. Alguns li critiquen les formes cubistes de les escultures, molt allunyades de la idea original, fins i tot, diuen, amb la inclusió de la figura del mateix Gaudí en un lloc de la façana.
També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre "La pell de brau" de Salvador Espriu:
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol".
A propòsit de la monumental obra de la Sagrada Família, recordarem que hi va haver una bona controvèrsia quan es construïen les vies de l’Ave per sota del carrer per on estem corrent. Entretenir-nos en pensar-hi ens pot ajudar a alleugerir la dificultat d'aconseguir la nostra particular obra d'avui. Hi va haver molta gent que deia que tenia por perquè podia afectar els fonaments del temple. Els tècnics asseguraven que no passaria res. Els veïns, però, no ho creien així, i alguns deien que només faltaria que caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada.
També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que a l'indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri, i des de fa vint-i-quatre. més de 2.000 corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres mansanes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.
Deixarem el carrer de Mallorca per baixar pel cde Lepant fins el de València, i poc després de girar, trobarem l’indicador del km 14.
Km 14 al 15
Pel carrer der València anirem a buscar la Meridiana. A la meitat d'aquest tram del carrer València, entre el carrer Cartagena i Dos de Maig hi veurem a la nostra dreta un curiós edifici de varies cases de veïns, els baixos de les quals alberguen un mercat de tot tipus d'objectes per a la llar, roba, eines...on s'hi poden trobar algunes gangues. S'anomenen Els Encants Nous -no confondre aquesta galeria comercial amb Els Encants Vells que estan bastant més avall, a la Plaça de Les Glories- i hi són aquí des de fa més de setanta anys. Bastant decadent actualment, pot dir-se que va ser una de les primeres de les superfícies comercials que van existir a Barcelona; una mena d'Illa Diagonal, vaja, que tenia molt d'èxit a la meitat del segle passat. Fins i tot té una parada de metro de la línia 2 amb el seu nom, "Encants".
 |
| Rellotgeria als Encants Nous. Any 1935 |
Avançant, quasi al final d'aquest quilòmetre pel carrer València, tot arribant a la Meridiana, alguns recordarem que per aquest mateix punt hi passem al novembre quan correm una cursa històrica i entranyable: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa. Històrica perquè fa més de 30 anys que se celebra, i entranyable perquè és una d'aquelles proves populars de barri, on tots els veïns hi posen el coll per a que surti bé...i fa més de 30 anys que ho aconsegueixen!
No seguirem pel carrer València quan trobem la Meridiana com ho fem en la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa. Abandonarem el carrer quan arribem a l’avinguda i l’enfilarem, a l’esquerra, per trobar-nos al cap de cent metres amb el senyal del Km 15.
Km 15 al 16
Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra. Hi passava el tren pel mig i va trigar temps a que hi haguessin cases; n'hi havien, però molt poques.
Un d’els edificis que veurem i ens cridarà l'atenció serà el de la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia i en plena Meridiana. És una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa. No se sap si la singularitat de l’església de Sant Joan Bosco, fundador dels salesians, és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, en diríem, perquè era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els mags. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans, no vol dir que fos per intervenció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. Li varen donar feina, perquè ja era patró del cinema i dels Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.
 |
| El governador Correa saludant uns nens. Any 1941 |
Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic, però la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra un conjunt de cases barates anomenades popularment Les cases del Governador . Varen ser construïdes per l’Obra Sindical sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.
Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a tres misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa en aquella època- que com que li agradava molt sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més vegades millor, a la premsa del dilluns. L'historiador Javier Tébar, en el seu llibre "Barcelona, anys blaus", el descriu com un home pentinat amb brillantina, ultracatòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal de "ordeno i mando".
I justament al costat de les Cases del Governador, trobarem l’indicador del km 16. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar!
Km 16 al 17
Seguirem pujant per l'avinguda Meridiana (quina mania!: seguirem planejant) i a la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, a la mateixa avinguda, l’Hipercor. Veure la muntanya ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà calfred. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí mi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat. Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.
 |
| Canòdrom Meridiana |
Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, al bell mig de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de la Meridiana, i a l'esquerra el districte de Nou Barris. A l’esquerra de per on estem passant, fins fa uns anys, hi havia un canòdrom, l’últim dels que quedaven a Espanya, un d’aquells llocs on hi corrien uns pobres gossos per a que la gent apostés pel guanyador. El Canòdrom Meridiana en dèiem, i no sé si perquè l’Ajuntament necessitava espais -hi volen fer un centre d’art, diuen- o per la pressió de les manifestacions dels amics dels animals que demanaven el tancament per l’explotació a que estaven sotmesos “els millors amics de l’home”, va haver de tancar. Clamaven per les deplorables condicions que patien 800 gossos, que es passaven en una gàbia d’un metre quadrat 23 hores del dia. Repeteixo, no sé sí va ser per les seves reivindicacions -o perquè el negoci era ruïnós- afortunadament, ja no ho veurem.
Nou Barris és un districte que esta compost, no per 9, sinó per 13 barris. Les peculiaritats de la història recent de Nou Barris, punt d’acollida d’una part important de la immigració obrera que va arribar a Barcelona en les dècades dels anys 1950 i 1960, l’han convertit en el districte amb més barris. Un d’ells, el de Vilapicina i la Torre Llobeta és el que toca més a prop del nostre camí, i la punta inferior del de Porta -que conté les pistes d’atletisme de Can Dragò- quan dintre de poc arribem al Passeig de Fabra i Puig.
 |
| El Charlot autèntic |
També Nou Barris, tot i que recent, té història. Una de xocant és la que explica que, acabada la guerra, i quan el depurar els noms dels carrers era l’afició predilecta dels governants de llavors, li va tocar el rebre a un dels carrers del que en aquella època era les afores de Sant Andreu i avui Nou Barris. El carrer duia el nom de Charlot, o sigui (aparentment) el de Charles Chaplin, i li van posar Padre Rodés. El per què es va canviar és molt senzill: en Charles Chaplin era comunista i el pare Rodés era un capellà. El divertit de l’assumpte és que els inquisidors, a més a més de ser-ho, eren uns indocumentats perquè el nom de Charlot al carrer no l’havien posat durant la República en honor del genial artista sinó d’un tal Carmel Tusquellas, un torero barceloní nascut el 1893 que va popularitzar les corrides còmiques -les charlotades- utilitzant el pseudònim de Charlot.
No les veurem, però passarem molt a prop de les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. A cent metres, a la nostra dreta, passat l’Hipercor, i val la pena referir-s’hi per allò de que els seus socis són esportistes com nosaltres. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa quasi quaranta anys, i darrerament, s’ha format una secció de triatletes.
El barri de Sant Andreu de Palomar, que forma part del districte, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país. Actualment, el districte de Sant Andreu està farcit d’entitats culturals -el Centre Cívic de Sant Andreu és paradigmàtic en aquest aspecte- i esportives, algunes amb molt pedigrí, com és el cas de l’Unió Esportiva Sant Andreu, que ja ha celebrat el seu centenari.
Seguirem avançant per Meridiana, i just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig trobarem la senyal del Km 17. Una anècdota: el carrer d’abans d’arribar a Fabra i Puig, és diu "la Jota". L’origen del nom és divertit. No té res a veure amb el ball tradicional: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “Carrer lletra J”. Els veïns li van afegir “ota” a mà als rètols aprofitant l’avinentesa, i carrer de la Jota s’ha quedat oficialment.
Km 17 al 18
Continuarem per la Meridiana , vorejant, a l’esquerra, la pista d’atletisme de les instal·lacions del Parc de Can Dragó.
Can Dragó, que li dóna nom a la zona, té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.
Tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia, i qui sap si ens
estimularà el veure-la i allargarem la passa. El que és segur és que a
més d’un dels que estaran corrent la cursa els farà recordar que en
aquestes pistes se celebren les “24 hores d’Atletisme”, un esdeveniment
que organitza l’associació Corredors.cat cada desembre.
Al voltant d’aquest punt, haurem passat el sisè avituallament. No passem de llarg per res del món; no ens podem oblidar de beure aigua, i sí n’hi ha, que n’hi haurà, una mica de beguda isotònica. A propòsit d’això de la beguda als avituallaments: anys enrere els metges recomanaven beure una ampolleta sencera d’aigua cada 5 quilòmetres, sota pena d’acabar molt fotut sí no ho feies. També recomanaven beure aigua, com més millor, des d’un parell de dies abans, i no era gens estrany veure corredors que tant el divendres com el dissabte anaven amb una gran ampolla d’aigua a la mà tot el dia. Ho veies quan anaves a recollir el dorsal. Ara, en canvi, hi ha alguns metges que recomanen no beure tanta aigua; fins i tot afirmen que únicament s’ha de beure sí tens set, i durant la marató una glopadeta i prou, per no sé que de la hiponatremia que en diuen. Em disculparan: un no vol fer experiments, i sí a un li ha anat bé beure en tots i cadascun dels avituallaments la famosa ampolleta –sencera o quasi-, seguirà fent-ho.
Més coses sobre els avituallaments d’anys enrere (se m’està veient que soc ultra-veterà?): ens donaven únicament aigua a tots els avituallament de les maratons; com a molt, una mica de Flectomin a partir del Km 20 o 25, que eren uns polvets de sals minerals. Ara, segur que en aquests hi trobarem alguna beguda energètica, i això sí que em sembla bé; millor que els polvets, sí més no pel gust. Aprofitant els avantatges dels nous temps, val la pena beure’n una mica també. Per cert, la beguda energètica, i no sé si també l'aigua, ens la donaran en un got, que és fàcil fotrete-la per damunt i no poder beure'n gaire. Però hi ha una “tècnica” que ho evita: S'ha de subjectar el vas, prement-lo, per fer que l’aigua baixi pel canal que s’hi forma...i mirar de tenir sort!
Ei! Em dono compte que sense voler-ho m’ha sortit la síndrome de Pigmalió que un porta dins, aconsellant a tort i a dret, i aquests escrits no van d’això. Però com que escrit està, ho deixo. Torno, però, als afers que ens ocupen, que és la descripció dels llocs per on passem, feta per un cronista amateur.
Passat l'avituallament ens trobarem el Km 18 . I tot seguit, farem un gir de 180 graus per baixar per la mateixa Meridiana.
Km 19 al 20
Passat l'avituallament ens trobarem el Km 18 . I tot seguit, farem un gir de 180 graus per baixar per la mateixa Meridiana.
Km 19 al 20
M'havia deixat de dir que el nom de Meridiana recorda que li ho va posar en Cerdà perquè el va fer coincidir amb el Meridià de Greenwich, la línia imaginaria que uneix els pols nord i sud passant per un antic observatori astronòmic que hi ha a Londres, en el suburbi d’aquest nom. Quins paios els anglesos del segle XIX!
Tornarem a baixar per la Meridiana refent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem. Aquesta circumstància del circuit té el seu atractiu: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte als debutants: és de mala educació atlètica saludar de manera massa estentòria als que van darrere teu i estan pujant. Es pot fer. S'ha de fer, però prudentment; sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres.
Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem apunt d’arribar a la meitat de la prova i estem alegres. De moment, aviat trobarem l’indicador del Km 20.
Km 20 al 21
En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint i a mitjans van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.
En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint i a mitjans van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.
En aquest tram ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la Meridiana fins el carrer de València desprès de passar el senyal del Km 22.
Km 22 al 23
En arribar al final de la part d'abaix de Meridiana girarem a l’esquerra per València i penetrarem al barri del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval. A poc d’haver fet el gir hi ha un edifici de maó vist a l’equerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.
Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.
Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt. Per als que correm, un pont és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest del Clot, al carrer de València, no és una excepció. Un apunt (per a sí, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de la sèrie “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas).
Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona. No ens hi trenquem el cap. Pel carrer de Huelva, després de creuar Espronceda tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. No estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust explicar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat).
 |
| La Torre de Fang |
La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.
Per Huelva arribarem al carrer de Bac de Roda, on girarem per baixar-lo, A la cruïlla hi haurà el senyal del Km 23. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc).
Km 23 al 24
Deixarem el carrer de Huelva i girarem a la dreta pel de Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des del carrer fins una parada de metro. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final:
“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
 |
| Partit de bàsquet en els anys cinquanta |
I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet . Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pisset del carrer Casanova.
Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.
El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII que va fer algunes coses de la catedral de Santiago, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar com Andrade sol, i tothom content.
A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató. Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa uns anys van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...
El barri de Sant Marti té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Marti Vell. En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels os grans sectors de desenvolupament del 22@.
Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 24, a prop del carrer del Treball.
Km 24 al 25
Seguirem per la Gran Via a la recerca de la Rambla de Prim, i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa. Ens ho semblarà perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda a dreta i esquerra. Però el cert és que -s’ha de dir per ser objectius- haurem de fer aquest quasi un quilòmetre que ens queda per un indret poc càlid
 |
| Josep Pla |
Tenim l’esperança, però, que la rambla estarà cada vegada més a prop i llavors s’acabarà la monotonia. A més a més, quan passem pel carrer de Josep Pla, poc abans de girar per agafar-la, potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada el gran novel•lista empordanès desaparegut fa exactament vint-i-vuit anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns. De ben segur que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts i els nostres pecats com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.
Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra nostra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, on arriba, molt a prop d’on estem ara, la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa; la que hem vist que començava quan estàvem al carrer València.
Hom s’adona, a propòsit, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes quaranta-cinc a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, ens motivarà.
Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. Hem parlat, quan estàvem per l’Eixample, que el que ara són rambles, en el passat eren torrents o rieres. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: Riera d’Horta se’n deia, i arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès: encara que molt benignes, ja hem vist que hi ha petits desnivells durant tot el recorregut. La majoria ni els notarem, però hi són. Ara, per la rambla, ens toca baixar una mica i estarem encantats; ja haurem de pujar en algun lloc més tard. I és que, és clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.
Un cop haurem girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrer quilòmetre i escaig, canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys.
 |
| Barcelona bombardejada per Prim el 1843. Gravat de l’època. |
A propòsit del nom d’aquesta rambla que duu el nom del general Prim, resulta sorprenent els honors que li fem, perquè aquest militar va bombardejar Barcelona l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent -una de les bombes hem vist que es conserva al carrer Sòcrates de Sant Andreu- estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “ O caixa o faixa”,és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per “pacificar” més tard altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. I a més a més de posar-li el seu nom a aquesta rambla, l’honorem amb una estàtua eqüestre a l’entrada del Parc de la Ciutadella. Hi ha coses que un no s’explica. Afortunadament, la rambla fa baixada...
La Rambla de Prim és molt bonica i encara bo que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, (s’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística) és un dels menys afavorits de la ciutat. És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns quaranta-cinc anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passarem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.
Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixarem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.
Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, en honor de l'escriptora nascuda a Malgrat casada amb el poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador Platero y yo ("Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...") que ens van fer aprendre de memòria al col•legi quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.
I justament a l’alçada de la placeta, on acaba a la nostra dreta el carrer de Pere lV, veurem l’indicador que ens dirà que ja em fet el Km 25.
Km 25 al 26
A la Rambla de Prim trobarem uns voluntaris que ens oferiran avituallament (el del Km 25 com és de rigor, i com és de rigor ens avituallarem). A propòsit d’avituallar-se, s’està demostrant últimament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se a aquestes alçades de la marató -a més a més de l’aigua naturalment- pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. Cal dir, però, que sí no s’ha provat abans, en una mitja, per exemple, no ho recomanaria; ni això ni cap altre experiment. Val més menjar-se un plàtan, que n’hi haurà en aquest avituallament.
Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament barris nous del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.
Baixant ens anirem apropant al final de la rambla, tot veient l’original edifici del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer, uns d’ells, la Torre Telefònica a l'esquerra i l’Hotel Barcelona Princess, amdós d’una alçada impressionant.
Com a contrast, on hi ha la espectacular torre, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on foren afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors
Com a contrast, on hi ha la espectacular torre, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on foren afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors
 |
| Castell del Camp de la Bota |
També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys del Camp de la Bota hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)
I avall que fa baixada, poc abans d'arribar a baix de tot de la Rambla de Prim, trobarem el senyal del Km 26.
I avall que fa baixada, poc abans d'arribar a baix de tot de la Rambla de Prim, trobarem el senyal del Km 26.
Km 26 al 27
En arribar a la Plaça de Llevant, girarem a la dreta per agafar la Diagonal cap amunt, i en el moment del gir veurem millor El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum 2004. Tot i que no entrarem a la zona, no deixarem de recordar que va ser un certamen internacional que va impulsar la Unesco per tractar temes tan importants com la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau, i la ciutat de Barcelona li va donar cos.
Per la Diagonal comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en alguns punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. No em canso de dir -com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.
Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm en aquest moment, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços– què ens han de dir! – entendran molt bé aquest sentiment.
 |
| Edificis nous a la zona de Diagonal Mar |
Pujarem pel lateral dret de la Diagonal traspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" per la seva facilitat per convertir infidels; el carrer de Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; el de Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà.
I abans d’arribar a l’alçada del carrer Provençals, un altre carrer de nom maco, que segons diuen pot provenir dels repobladors que van venir de Provença els segles IX o X després de la reconquesta de Barcelona, haurem arribat també al Km 27. Una observació obvia: des de la mitja, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 16.
Km 27 al 28
Prosseguint per l’avinguda de la Diagonal amunt ens trobarem a la dreta el modern Parc Central del Poble Nou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar que ja veurem de lluny i cada vegada més a prop. El parc és d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “ demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...”
 |
| Parc Central del Poble Nou |
Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrere del parc hi ha Can Ricart,
i recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser
el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces
de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen
els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la
voracitat constructora de la zona. Sembla ser que, gràcies a les
reivindicacions del veïnat, finalment s’ha salvat una important part, en
una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció
artística de les tendències més avançades.
Mentre ens farà costat el Parc Central del Poble Nou creuarem el carrer d’Espronceda. Ens v aquell poeta de qui a l’escola ens feien aprendre a els seus versos -no sé sí ara també en les classes de castellà- per recitar-los en les festes familiars, com aquell de la cançó del pirata:
"Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín".
No segueixo perquè és molt llarg. Bé, només el seu final. Com dic més d’una vegada, aquests escrits tenen l’objectiu de, sí recordem alguna cosa el dia de la marató, que ens serveixin per saber quelcom dels llocs i ens ajudi a fer el camí de la nostra prova més plaent. I potser, com que en el quartet final del vers el poeta parla més que mai del mar i hi estem a prop...doncs...
"Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar".
I en acabar el Parc, poc desprès del carrer de Castella, ens trobarem l’indicador del Km 28, tot comprovant que , qui ens ho havia de dir!, estem força sencers.
Km 28 al 29
Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins el carrer Ciutat de Granada, poc abans de la Plaça de les Glòries, i durant el tram per arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.
 |
| Vaga dels treballadors de l' Hispano Olivetti. Any 1981 |
Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil
és endevinar que antigament la zona era un estany) passarem a tocar el
Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa uns anys,
ubicada en el mateix espai del que fou l’Hispano Olivetti. Quan encara
no existien els ordinadors personals, aquí hi havia la fàbrica de
màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. El que subscriu
-si se li permet que en aquest punt parli en primera persona- no es pot
sostraure de recordar-ho en passar per davant, perquè hi va treballar
quatre anys en la dècada dels seixanta. Va ser un dels 3.320 empleats
que produïen més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de
producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. Eren tants els
operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom tenien un codi amb
números i lletres que els identificava. Encara se’n recorda del seu: el
16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria
-empresa modelo- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos
Modernos d’en Charlot. Coses de la vida, tot i ser una emblemàtica
empresa modelo, orgull del règim del franquisme, la Olivetti no va poder
resistir la competència generada per la revolució tecnològica dels anys
vuitanta, i va tancar les portes un bon dia (un mal dia, millor dit) i
els treballadors van anar a parar a l’atur.
Bé,
crònica sentimental conclusa, anem per feina. Si comento algunes coses
que no són massa festives -avui que estem de festa grossa- és només per
explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona
del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire
llunyanes, i aquests modestos escrits no volen ser una guia turística. D’igual manera, intento reflectir la fesomia renovada que te ara l’indret. Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que vàrem córrer la prova fa un any o dos, comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.
La Torre Agbar va ser inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom n’hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu de l'edifici (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí”. Jo, que soc molt limitat en arquitectura, no ho sé veure. Però si ho diu l’autor ens ho hem de creure.
Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem. En arribar gairebé al final de la Diagonal, al carrer de la Ciutat de Granada, girarem en rodó per tornar a baixar per l'avinguda en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat.
Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar els mateixos carrers que hem creuat pujant (lleugeríssima pujada que no ha d’haver matat a ningú), i veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.
I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)
Passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment, perquè un dia que s’havia de fer va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.
Trobarem el senyal del Km 29 just en travessar l’emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats que conserva en certa manera la seva essència a la part de baix. I tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja hem fet vint-i-nou quilòmetres ... i encara estem tan sencers com al final del km anterior.
Km 29 al 30
És segur és que corrent pel Poble Nou, com estem fent, puguem veure de
lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què
aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els
historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola
durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en
desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que
componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de
disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que
té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.
I
avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del
Poblenou de tota la vida, com el de Lope de Vega -el Fènix de los
ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i
escriptor d’una obra literària immensa- o el de Pere IV. En la seva
cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació
de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem
a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de
120 metres d’alçada.
Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem el contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són (si més no hi eren fa uns mesos): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla, i, com fa molts anys van fer els que es van instal•lar al Camp de la Bota, s’han construït una barraca per subsistir.
Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social. Si ho he esmentat és només perquè no vull obviar la realitat que hi ha a l’indret i que ens passarà desapercebut.
Per la Diagonal també veurem uns rails al terra. Són les vies del Trambesòs, la parella del Trambaix que ja coneixíem perquè “l’hem vist!” fa molta estona, quan corríem els primers quilòmetres de la marató per la part alta de l’avinguda (segurament quan anavem més ràpid que ara que ja en portem trenta). El Trambaix i el Trambesós són, en efecte, una parella de tramvies, que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan.
Seguirem baixant a la recerca del Km 30 de la marató, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dotze. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.
I el 30 ens el trobarem tot seguit, a l'alçada del carrer de Pallars, i ens farà un salt el cor. Semblarà mentida (o no), però n’haurem fet ja trenta.
Km 30 al 31
I el 30 ens el trobarem tot seguit, a l'alçada del carrer de Pallars, i ens farà un salt el cor. Semblarà mentida (o no), però n’haurem fet ja trenta.
Km 30 al 31
N'haurem fet ja trenta,! Dit d’aquesta manera, semblarà que ja hem fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 32 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg.
 |
| Barack Obama |
En arribar al carrer Josep Pla ens trobarem amb el Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt fent música per animar-nos. Enguany, per cert, i pel que se sap, hi haurà el doble punts d’animació que l’any passat al llarg del recorregut, una cosa que és molt d’agrair...especialment a partir d’ara.
I una mica més avall, poc abans d'arribar a la Plaça de Llevant per finalitzar el trajecte que hem fet amunt i avall de la Diagonal, més joia: el senyal del km 31.
Km 31 al 32
Girarem a la dreta per sota de l’Hotel Princess, un gratacels d’una alçada impressionant, i agafarem el Passeig del Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu.
Km 31 al 32
Girarem a la dreta per sota de l’Hotel Princess, un gratacels d’una alçada impressionant, i agafarem el Passeig del Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu.
En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-un, i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és quan realment comença la marató. És qüestió de fer-los cas i anar amb compte, procurant no deixar-nos envair per la sensació de cansament. A propòsit, els que no han fet mai una marató es pregunten quines són les raons per les quals, quan s’està fet caldo –s’acostuma a estar-hi a partir d'ara- es pot aguantar fins el final. La resposta és complexa: la il•lusió d’acabar un repte t’ajuda...el compromís amb tu mateix... haver dit tantes vegades als teus que faràs la marató...saber que t’espera algú a l’arribada... la recompensa de la “glòria promesa” en passar la meta...Què se jo! El cert és que, a partir d’ara farem els quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 31-32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no - el famós Mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”) i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.
Km 32 al 33
En aquest punt estarem a tocar d’edificis d’habitatges, gairebé tots construïts per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.
El Passeig de García Faria que haurem agafat du el nom d’un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer.
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria!
Una altra curiositat observada pel sotasignat entrenant per Barcelona. Mirant al terra per no fotrem de lloros, he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...
Deixarem el passeig quan arribem a la part de baix del carrer Jonquera i, no hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral, i s’ha de dir que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 33, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder intuir que tenim el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la zona de les platges en aquest moment.
El gir per agafar l’Avinguda del Litoral el farem a tocar, a l’esquerra, de la pista d’atletisme de la Marbella annexa al poliesportiu del mateix nom, un lloc conegut perquè és la Caserna General de la Cursa dels Nassos. I en quatre gambades –qui diu quatre diu cinc o sis- trobarem el senyal del Km 33. Un apunt: la pista es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa uns anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és gairebé segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri, que fa uns anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un ex campió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial que contagia la seva passió per l’atletisme al més pintat.
A l’esquerra del nostre pas hi ha tres platges per les quals passarem a tocar: la de la Mar Bella, on es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.
Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell. Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa uns anys per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.
Tornant a la qüestió de les platges, el cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així, en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de la que dèiem de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.
Ara és una sort poder banyar-se en aquestes platges homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.
 |
| Una platja de l’est d’Estats Units.1922 |
Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol. En els anys 20, la moral era molt estricta arreu, no únicament a Barcelona, per descomptat. A tot el món estava prohibit que les dones ensenyessin massa cuixa a les platges. A les de l'est d'Estats Units, la policia controlaba la distància de la faldilla sobre el genoll.
El mes de març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estem passant són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.
Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que tenim més a prop el Castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.
Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem -entre el nostre camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.
No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui coincideix que és primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”
Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del Parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i a la seva alçada ens trobarem l’indicador del Km 34.
Km 34 al 35
Després de passar la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes).
En aquest punt ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre “olímpic” esforç. Fixem-nos-hi: en la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra de la plaça hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit arribarem a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi.
Al passar per aquí, no podrem sostraure’ns a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista i saltador Carl Lewis, fins a tots els corredors de les maratons masculina i femenina, per fer esment a una cosa que ens és tan propera. Una precisió: tots els esportistes no es van allotjar a la Vila Olímpica, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.
Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà al passar que sentim cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.
 |
| David i Goliat a la Vila Olímpica |
Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.
A l’arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery. Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.
I al carrer Marina ens trobarem amb l’indicador del km 35, i potser ens preguntarem -tant de bo- què és allò que en diuen “El Mur de la Marató”.
Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant, un s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.
 |
| El Cul al Parc Carles I |
Marina amunt -una via que té un nom que commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes-, haurem passat el Parc de Carles l i no ens hi haurem fixat perquè prou feina tindrem. Si ho haguéssim fet hauríem vist, dintre del parc, no gaire lluny de nosaltres, una curiosa escultura anomenada El Cul, de l’escultor càntabre Eduardo Úrculo. Quan es va inaugurar, fa uns anys, l’home va dir que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Certament, l’escultura és força insòlita. La que més de tot el recorregut de la marató. I mira que n’hi ha.
Tampoc haurem vist que al mig del parc, molt a prop nostre també, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veiem de lluny el petit monòlit, no el confonguem amb el rètol del km 36, que encara estarà lluny.
Haurem travessat per Marina els carrers del Doctor Trueta, de Ramon Turró i de Llull i ens trobarem el carrer de Pujades on girarem a l’esquerra. Dos mansanes més enllà el carrer es converteix en Passeig, més ample, amb el Parc de la Ciutadella a l’esquerra. Un parc que ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar perquè. Un parc, tot dit de passada, farcit d’història: on l’any 1888 s’hi va celebrar la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona; on hi va jugar el Barça i l’Espanyol a les primeries del segle passat; on s’hi feien curses els anys vint; on hi acabava la marató algun any dels vuitanta... També un espai que alberga el Zoo de la ciutat i el Parlament de Catalunya. Una curiositat a propòsit; el Parlament, que va ser-ho a partir del 1932, va ser un museu d’art durant el franquisme, i el Saló de Sessions va ser clausurat per a que ningú hi entrés, no fos cas.
Avançant pel Passeig (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) veurem l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons de
Domènech i Montaner que hi ha al final, a l’esquerra.
Un restaurant que fou per a les celebracions de l’Exposició Universal de
1888. I arribarem al començament d’un altre passeig, el de Lluis Companys, que haurem d’enfilar-lo en arribar-hi, i on ens esperarà l’indicador del Km 36.
Km 36 al 37
Pujarem pel mig del Passeig de Lluís Companys i passarem per sota de
l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de
l’exposició. Abans de creuar-lo haurem vist a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.
 |
| Arribada de la cursa Jean Bouin. Any 1928 |
Passarem per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som – que ens disculpin l’arrogància – perquè pel sol fet de posar-nos un dorsal per intentar fer una marató ho som. I el creuarem tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la cursa Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues
I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’Informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Architectonica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que hem vist fins ara durant el recorregut, La Dona i l’Ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.
Un cop passat l’Arc del Triomf farem un petit tros del Passeig de Sant Joan fins la Ronda de Sant Pere. Girarem a l’esquerra, just a la cantonada, on hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, “Al meu aire”, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.
Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles, i qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer els quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.
Més endavant creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”. I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis.
 |
| Llibre "L'essència del córrer", de Ramon Oliu |
En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. En passar tan a prop d’on va germinar, et recordarem, Ramon Oliu, i t’ho agrairem.
I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya, on hi haurà el Km 37
I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya, on hi haurà el Km 37
Km 37 al 38
Un cop a la Plaça de Catalunya girarem a l'esquerra per trobar el carrer de Fontanella, també a l'esquerra. Al fer-ho, acostumats com estem a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la Plaça Catalunya hi seran per aplaudir-nos, i per tot plegat, serà especialment atractiu córrer per l’indret.
Pel carrer de Fontanella, el nom d'un polític del segle XVII que juntament amb Pau Claris va proclamar la República de Catalunya el 1641, anirem a buscar la Via Laietana. A poc metres hi veurem el carreró d'Estruc a la dreta. Hi passarem per davant, de pressa (si encara tenim forces) perquè s'explica que és un carrer amb reminiscències esotèriques. I a aquestes hores no estarem per romanços. Allà hi vivia l'Astruc Sacanera (d'aquí el nom), el bruixot Sacanera, que usava la pedra escurçonera amb finalitats curatives, per guarir la ràbia i les picades d'escurçó.
Al carrer Fontanella, abans de girar per Via Laietana, hi ha una botiga curiosa: la Barreteria Mil. L'any 2017 va fer cent anys que és en aquest lloc. Deia que és curiosa perquè, a banda de l'antiguitat que té, ven una peça de vestir, barrets, que el du poca gent. Malgrat que, pel que sembla, la moda reneix. Com sigui, els amos s'enorgulleixen d'haver tingut clients famosos com l'actor Tony Curtis, de visita a Barcelona fa anys, i ara, a en Lluís Llach.
Baixarem per la Via Laietana. Quan creuarem la Plaça d'Antoni Maura
Al carrer Fontanella, abans de girar per Via Laietana, hi ha una botiga curiosa: la Barreteria Mil. L'any 2017 va fer cent anys que és en aquest lloc. Deia que és curiosa perquè, a banda de l'antiguitat que té, ven una peça de vestir, barrets, que el du poca gent. Malgrat que, pel que sembla, la moda reneix. Com sigui, els amos s'enorgulleixen d'haver tingut clients famosos com l'actor Tony Curtis, de visita a Barcelona fa anys, i ara, a en Lluís Llach.
Baixarem per la Via Laietana. Quan creuarem la Plaça d'Antoni Maura
 |
| Campanes Eulàlia i Honorata |
veurem a la dreta, una mica de reüll, la Catedral. Una curiositat que, si la recordem en passar, potser ens servirà com analgèsic del dolor a les cames (i a tot el cos) per la pallissa que ens estem fotent: la catedral de Barcelona té 13 campanes. Totes tenen un nom, la majoria un nom de dona: l’Eulàlia, la Honorata, la Tomasa, la Mercè, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, la Oleguera, la Vedada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa i la Cristina. Totes i cada una tenen la seva història. El nom els hi posava el bisbe o un delegat seu; no sé si ara també ho fan: una d’elles, la Cristina, és la més nova i se li va posar aquest nom perquè la infanta es va casar a la catedral. N’hi havia una el segle XVl, de nom la Severa, coneguda com El seny del Lladre, i es tocava cap el vespre per indicar que era “l’hora de prendre les mesures adients”. Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfonso XII amb aquest nom, en record de la santa; la segona substitueix a una que va retirar Felip V com a càstig perquè repicava en tots els motins que hi havia a Barcelona.
I en aquest punt ens trobarem el senyal del Km 38 i un dels avituallaments més sorollosos: el que munten els de l'associació Corredors.cat, que la fan grossa.
Km 38 al 39
No cal dir que si no fos perquè portem al damunt 38 quilòmetres, la Via Laietana la baixaríem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Com que no serà així, farem bé, en passar, de mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del Palau Reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer.
Passarem per la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.
A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat, en competència segles després amb la Mercè.
 |
| La Via Laietana en construcció |
El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’Eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen el Palau del Rei. Un regal per a la vista.
La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des de Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del vial simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.
Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta i la plaça d’Antonio Lopez a l'esquerra. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació “fantasma” en diuen alguns).
Passat Correus girarem a la dreta per enfilar el Passeig de Colom. A l’esquerra hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta. Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. També, a la plaça, hi havia fins fa poc un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que tenia més de 150 anys i que només cuinaven per als clients fixos; els passavolants ocasionals s'havien de conformar amb un entrepà.
I poc abans d'arribar a tocar el monument a Colom ens troabrem el senyal de km 39.
Km 39 al 40
Arribarem tot seguit al Portal de la Pau on ens esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom. I tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que ens diu que hem d’anar cap a la dreta. Li farem cas al senyor Colom. Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit de mig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.
I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes,
una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres
negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà
perquè hi emergia vapor d’aigua) girarem per agafar el Paral•lel,
la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria
mai, però s’està acabant. Ara, a falta de dos quilòmetres i escaig, el
més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant
com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar
la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll
avall.
 |
| Porta de Santa Madrona al Paral·lel |
Tot i estar concentrats, no deixarem d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindrem a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.
Una mica més endavant, quan haurem passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veurem a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veurem.
Avançant pel Paral•lel podrem copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.
 |
| Font de Raquel Meller |
Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està entre els dos teatres de l’esquerra del nostre pas -una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat – cobrarà vida al veure’ns i ens aplaudirà per ajudar-nos a fer la mica que ens queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino -el centenari music-hall que va estar tancat i ara ha re-obert- i també ens animaran.
Paral•lel amunt –qui era el guapo que deia que no pujava!- girarem per la Ronda de Sant Pau, amunt també, i tot seguit hi veurem un rètol que ens impressionarà, el del Km 40.
Km 40 al 41
A l'agafar la Ronda de Sant Pau, podrem veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.
Avançarem per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no ens hem de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a la nostra esquerra. Com que anirem amb el crono potser ens farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!
Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no ens aturem a l’orxateria de Can Sirvent per molt que ens agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdrem temps, i si ens hi paréssim... qualsevol torna a engegar després!
I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passarem per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni
d’estil modernista construït l’any 1.882. No ens aturem a veure si,
com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobem aquell tebeo
del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon...,
o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que ens fan falta
per a la col•lecció... No ens aturem avui. Com per tants altres llocs
pels quals hem passat, hi vindrem un altre dia; un diumenge pel matí,
per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguirem pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.
No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acabem de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.
És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!
A l’arribar a Sepúlveda girarem a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobarem el senyal del km 41, on haurem de dominar l'emoció.
Km 41 al 42,195
Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on hem girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.
La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Trobarem un grup incondicional a l’encreuament amb el carrer Vilamarí que ens saludarà amb desfermades emocions, i girarem a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic –.
Trobarem la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí des de l’Exposició del 29, esperant-nos per acollir-nos, també emocionades... la glòria.
Km 40 al 41
A l'agafar la Ronda de Sant Pau, podrem veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.
Avançarem per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no ens hem de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a la nostra esquerra. Com que anirem amb el crono potser ens farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!
Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no ens aturem a l’orxateria de Can Sirvent per molt que ens agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdrem temps, i si ens hi paréssim... qualsevol torna a engegar després!
No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acabem de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.
És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!
A l’arribar a Sepúlveda girarem a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobarem el senyal del km 41, on haurem de dominar l'emoció.
Km 41 al 42,195
Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on hem girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.
La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Trobarem un grup incondicional a l’encreuament amb el carrer Vilamarí que ens saludarà amb desfermades emocions, i girarem a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic –.
Trobarem la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí des de l’Exposició del 29, esperant-nos per acollir-nos, també emocionades... la glòria.
------o------
