Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra. Hi passava el tren pel mig i va trigar temps a que hi haguessin cases; n'hi havien, però molt poques.
Un d’els edificis que veurem i ens cridarà l'atenció serà el de la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia i en plena Meridiana. És una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa.
No se sap si la singularitat de l’església del fundador dels salesians és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, en diríem, perquè era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els prestidigitadors. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans. No vol dir que fos per intervenció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. Li varen donar feina, perquè ja era patró del cinema i del Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.
Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic perquè la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra un conjunt de cases barates anomenades popularment Les cases del Governador . Varen ser construïdes per l’Obra Sindical sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.
El governador Correa saludant uns nens. Any 1941
Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a tres misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa en aquella època- que com que li agradava molt sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més vegades millor, a la premsa del dilluns. L'historiador Javier Tébar, en el seu llibre "Barcelona, anys blaus", el descriu com un home pentinat amb brillantina, ultra-catòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal d'ordeno i mando.
I justament al costat de les Cases del Governador trobarem l’indicador del km 16. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar!
Miquel Pucurull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada