Km 16 al 17 de la marató de Bcn'2022

Seguirem pujant per l'avinguda Meridiana (quina mania!: seguirem planejant; la Meridiana no puja gairebé gens.) i a la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, a la mateixa avinguda, l’Hipercor. Veure la muntanya ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà calfred. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí mi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat. Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.

Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, al bell mig de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de la Meridiana, i a l'esquerra el districte de Nou Barris. 

Fa uns anys, molt a prop de per on estem passant hi havia un canòdrom, l’últim dels que quedaven a Espanya, un d’aquells llocs on hi corrien uns pobres gossos per a que la gent apostés pel guanyador. El Canòdrom Meridiana en dèiem, i no sé si perquè l’Ajuntament necessitava espais (ara s'hi fan activitats culturals) o per la pressió de les manifestacions dels amics dels animals que demanaven el tancament per l’explotació a que estaven sotmesos “els millors amics de l’home”, va haver de tancar. Clamaven per les deplorables condicions que patien 800 gossos llebrers, que es passaven 23 hores del dia en una gàbia d’un metre quadrat. 

Nou Barris, a l'esquerra, és un districte que esta compost, no per 9, sinó per 13 barris. Les peculiaritats de la història recent de Nou Barris, punt d’acollida d’una part important de la immigració obrera que va arribar a Barcelona en les dècades dels anys 1950 i 1960, l’han convertit en el districte amb més barris. Un d’ells, el de Vilapicina i la Torre Llobeta és el que toca més a prop del nostre camí, i la punta inferior del de Porta -que conté les pistes d’atletisme de Can Dragò- quan dintre de poc arribem al Passeig de Fabra i Puig.

També Nou Barris té història. Una de xocant és la que explica que, acabada la guerra, i quan el depurar els noms dels carrers era l’afició predilecta dels governants de llavors, li va tocar el rebre a un del barri. El carrer duia el nom de Charlot, o sigui (aparentment) el de Charles Chaplin, i li van posar Padre Rodés. El per què es va canviar és molt senzill: en Charles Chaplin era comunista i el pare Rodés era un capellà. El divertit de l’assumpte és que els inquisidors, a més a més de ser-ho, eren uns indocumentats perquè el nom de Charlot al carrer no l’havien posat durant la República en honor del genial artista sinó d’un tal Carmel Tusquellas, un torero barceloní nascut el 1893 que va popularitzar les corrides còmiques -les charlotades- utilitzant el pseudònim de Charlot. Per cert, el torero, veí del Verdum va ser pioner en l’activisme veïnal a Nou Barris on hi va promoure la urbanització i la neteja dels carrers o l’arribada de serveis com l’electricitat, l’aigua corrent i la línia d’autobús. En la seva memòria, l'honora el nom d'una petita plaça del barri.

No les veurem, però passarem molt a prop de les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. A cent metres, a la nostra dreta, passat l’Hipercor, i val la pena referir-s’hi per allò de que els seus socis són esportistes com nosaltres. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa més de cinquanta anys, i darrerament, s’ha format una secció de triatletes.

El barri de Sant Andreu de Palomar, que forma part del districte, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país. Actualment, el districte de Sant Andreu està farcit d’entitats culturals -el Centre Cívic de Sant Andreu és paradigmàtic en aquest aspecte- i esportives, algunes amb molt pedigrí, com és el cas de l’Unió Esportiva Sant Andreu, que ja ha celebrat el seu centenari. 

Que l’esport està present al barri des de fa molt anys ho demostra la fotografia d’una cursa organitzada als anys trenta per l’Agrupació Atlètica Vida, entitat vinculada a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar i una de les fundadores de la U. E. Sant Andreu. 

      Cursa dels anys trenta del segle passat al seu pas pel carrer de Coroleu 

Seguirem avançant per Meridiana, i just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig trobarem la senyal del Km 17. Una anècdota: el carrer d’abans d’arribar a Fabra i Puig, és diu "la Jota". L’origen del nom és divertit. No té res a veure amb el ball tradicional: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “Carrer lletra J”. Els veïns li van afegir “ota” a mà als rètols, i carrer de la Jota s’ha quedat oficialment.

Miquel Pucurull