El km 8 el començarem baixant pel carrer Tarragona tot passant per davant d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans hi havia una caserna d’artilleria. El mateix punt on va començar la marató de 1989.
El carrer Tarragona és la frontera entre el barri d’Hostafranchs, a la dreta del nostre pas, i l’Esquerra de l’Eixample, on hi estem per fer-hi uns quants quilòmetres. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia estrènyer-se més dintre de les muralles que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.
No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.
Aviat veurem el Parc de l’Escorxador a la nostra esquerra, i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Una mica tapada per la caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí, es deia que provisionalment. Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes quan surten.
Parlant de l’obra, una observació particular: es obvi que l’autor, obligat per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar el monument com “La dona i l’ocell” . És un eufemisme (les guies de la ciutat diuen: escultura de 22 metres que representa una forma femenina amb barret i sobre d’aquest la imatge d’un ocell) perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De bonics colors vermells, groc, verds i blaus –característics de l’artista-, però un penis com una casa. De dona i d’ocell en té ben poc.
 |
| La dona i l’ocell al Parc de l’Escorxador |
Una observació sobre el Parc de l’Escorxador: els urbanistes que el van modelar quan va deixar de ser el 'Matadero' municipal, no podien suposar que el quadrat que configura l’espai, que són quatre illes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi ha entrenat més d'una marató i tot.
La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns quaranta anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.
Girarem a l’esquerra pel carrer de Diputació tot passant entre el Parc i del complex de Les Arenes, l'antiga plaça de toros l'interior de la qual va ser enderrocat. Les Arenes, convertida en un modern centre comercial on, a dalt de tot fins i tot hi ha un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual els socis tenen una visió panoràmica de tota la ciutat mentre fan footing (no crec que puguin fer l'entrenament per córrer una marató...)
Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. Els llocs, com aquest, estaven fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.
Creuarem el carrer Llançà i ens cridarà l'atenció un modern edifici de vidre, a la nostra dreta, annex al complex comercial El què em faltava per a que el conjunt (plaça de toros estil mudejar, diuen, i l’edifici enganxat) resultés un nyap pel meu gust.
Abandonarem el carrer de Diputació agafant el següent carrer, el de Vilamarí on hi trobarem el Km 8. En farem cent metres per arribar a la Gran Via - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia, i més tard, la Gran Via ens la tornarem a trobar al votant del Km 24, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.
Miquel Pucurull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada