Km 39 al 40 de la marató de Bcn'2022

Els participants arribaran tot seguit al Portal de la Pau on els esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom. I tot i que estaran una mica tocats, no es confondran; sabran que els hi diu que han d’anar cap a la dreta. Li faran cas al senyor Colom. Aniran cap a la dreta, on els dirigeix ell amb el seu dit de mig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.



I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) giraran per agafar el Paral•lel, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de dos quilòmetres i escaig, el més difícil, per a tothom, ja ha passat. Hauran de mantenir el ritme tant com puguin, hauran d’aixecar els genolls una mica, hauran de visualitzar la pancarta d’arribada, hauran de..., però ja gairebé la tenen coll avall.

El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa -segons diuen- estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja va bé: concentració i res més que concentració és el que necessiten els esforçats i esforçades que estan acabant la marató.

Tot i estar concentrats, no deixaran d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindran a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.

Una mica més endavant, quan hauran passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veuran a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veuran.

Avançant pel Paral•lel podran copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginaran que surten a animar-los els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà. 

Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està a l’esquerra (una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat) no cobrarà vida al veure’is i els aplaudirà per ajudar-los a fer la mica que els queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien al centenari music-hall El Molino, i també els animaran.

Paral•lel amunt  –qui era el guapo que deia que no pujava!- giraran per la Ronda de Sant Pau, amunt també, i tot seguit hi veuran un rètol que els impressionarà, el del Km 40.